14 des. 2013

L’Estat postmodern és una convenció: una constitució

Publicat en 17:29 sota Som una nació

Els límits d’un estat són convencionals? Si la resposta és que sí,  quins són els bojos que qüestionen la transparència dels qui no s’hi senten bé?

Des del punt de vista històric hi ha tres moments:

a) Antigament, el rei o l’emperador es revestien d’autoritat religiosa indiscutible. Sabem que en l’Imperi Romà hi va haver un canvi de religió oficial, però no per això l’emperador va deixar de presidir les assemblees religioses de més autoritat com el concilis, i obligaven els opositors religiosos a exiliar-se: Arri i Nestori.

b) En la modernitat, després de la Revolució Francesa, els estats es revesteixen d’una constitució que proclama la unitat , igualtat i llibertat. La raó investeix la República com a poder indiscutible.

c) En la postmodernitat, s’esdevé la crisi de la raó i la metafísica: cap sistema polític , ideològic i religiós pot excloure els altres, perquè ningú no té la veritat. La voluntat democràtica fonamenta de forma provisional els tres poders de l’estat: el parlamentari, executiu i judicial . Què passa en l’actualitat? Doncs que la majoria dels estats- com les grans religions- encara viuen en l’etapa moderna o, fins i tot, antiga. En el cas d’Espanya la Constitució encara recull afirmacions metafísiques com  ” la indesoluble unidat del territorio  español ” Els anomenats poders fàctics són un llast no-democràtic. La qüestió nacional té més de component simbòlic o mític per estar més relacionat amb una llengua i cultura, amb una singularitat.

El que no puc entendre que el debat sobre la pertinència a un estat es dramatitzi pels mitjans de comunicació. La transparència de les pertinències no hauria de fer cap por, ja que es fonamenta en la llibertat de les consciències. Acusar-nos de provocar odi és molt greu i molt més quan ve d’un govern, el president del qual havia recollit firmes en altres territoris contra un estatut local. I tampoc entenc, l’escrupolositat amb què la Unió Europea es manté neutral en un tema de tanta claredat pel sol fet de pertànyer en un estat de la Unió. L’objectiu de la Unió quin és? Servir els estats o els seus ciutadans. Quan es tracta d’un estat de fora com Ucraïna, aleshores és al revés. Quina hipocresia!

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*