Arxivar per desembre de 2013

23 des. 2013


Homenatge a la Catalunya Vella

Classificat com a Som una nació

 

Recordo molt bé el dia que alumnes de l’Institut Manel de Cabanyes i dos professors fèiem una excursió amb autocar al Solsonès. Havent dinat se’ns va acudir acabar l’excursió  visitant la rotonda visigòtica de l’Església de Sorba. Vàrem haver de passar per una pista no asfaltada. El xofer se’ns va enfadar, però anava tirant. En un revolt amb baixada, al costat d’una casa hi havia un trencaaigües per tal que  el camí no esfilagarsés; l’autobús va reduir el màxim  i gran precaució va vèncer l’obstacle. Quan fèiem la tornada, un home de la casa hi havia  posat terra amb una aixada per tal que l’autocar pogués passar amb facilitat. Tots vàrem quedar sorpresos.

 

L’any 1984 vàrem crear una associació veïns i amics de  per recuperar les festes i vivificar el nucli rural pràcticament abandonat. Els amics, gent de segona residència, estaven entusiasmats, tanmateix al cap de poc els grans col·laboradors eren els pagesos  que hi vivien sempre.

 

Essent regidor de l’Ajuntament de Navàs, em van venir a veure una colla de caçadors del Baix Llobregat `per poder caçar al municipi a canvi de pagar un tant per hectàrea als propietaris. Ho vaig comentar a la direcció de l’ADF( associació de defensa forestal). No, em van contestar, val més que hi cacin els grups locals, els quals es constituiran en associació i ens les passaran a l’ADF i, a més a mes, ens ajudaran a apagar el foc si algun dia se n’hi fica. I així es va fer: gairebé tots els propietaris van signar l’autorització exclusiva de caça als grups locals, lliurant la quota a l’ADF.

Amb motiu dels focs del 1994 al Bages-Berguedà , un funcionari de la Diputació de Barcelona es mostrava sorprès de la solidaritat que hi havia entre els pagesos , sobretot, com després es preocupaven de tenir els camins forestals nets en contrast amb els boscos que eren propietat de senyors/es que vivien a les ciutats, els qual no es preocupaven ni de buscar una subvenció.

 

No fa molt el rector d’un poble de la comarca del Bages em deia la gent solidària és aquella que tenia arrels. Vaig pensar que tenia raó. De fet, els antropòlegs parlen de la necessitat de tenir un entorn assumit en l’experiència del dia a dia, un món en el qual la confiança es dóna per descomptat, gràcies a la lluita diària que els ha fet superar les maltempsades i les angoixes existencials, probablement gràcies també a la solidaritat  i els respecte dels altres veïns envers ells.

 

I no parlem de la fidelitat a la llengua! L’emparaulament de la terra: topònims, dites, folklore… qui la fa? La fidelitat només es pot trobar en els llargs períodes de temps i la reciprocitat i solidaritat necessita també d’espais de comunió.

Què fora de Catalunya sense la Catalunya Vella i la Nova –també antiga-? Les immigracions i emigracions i la mobilitat interna ho qüestionen tot i ho regeneren també, tanmateix sense el caliu dels qui s’hi estableixen res de res.

Una resposta fins a ara

15 des. 2013


Fòrum Ondara de Solsona aixeca la llebre: SOS per a les comunitats rurals!

Classificat com a General

Quan vaig llegir a Regió 7 la proposta de fer servir la televisió  per veure la missa el diumenge em va semblar un intent d’apedaçar el que ja està esquinçat. Tanmateix, un cop he llegit l’Acta del Fòrum, m’he adonat  de la gran quantitat d’informació que s’hi recull: situació sociològica actual de les petites parròquies, la simplicitat amb què les primeres comunitats resolien aquests problemes de celebració , la història no tant llunyana ( Fa 200 anys a la Seu d’Urgell) en la qual els bisbes agafaven un home del poble, li ensenyaven una mica de llatí i l’ordenaven perquè pogués dir missa, noves propostes per a l’actualitat portades per laics. Molt bé ,us felicito pastors de la perifèria solsonenca! Algú ho havia de dir! Deixeu-m’hi, però, dir la meva.

 

De fet, fa 40 o 50 anys que ja es veia venir la maltempsada i en la pràctica no s’ha fet res més que anar-les assistint des de lluny, a voltes, amb capellans molt grans. Més d’un cop he pensat que l’Església en aquest assumpte no respectava els drets humans. El resultat final quin és? Dependència total del rector d’un poble ja grandet (de milers d’habitants) que hi diu missa, en el millor dels casos, un cop al mes. Aquests mossèns, sobretot els més joves i els més vells,s’han de refiar de les famílies de més tradició catòlica per trobar l’església neta, calenta a l’hivern i, per què no dir-ho, tenir-hi quòrum. Els pobles de pagès com tots tenen el seu centre i la seva perifèria, no necessàriament geogràfica. Quan en aquests pobles hi viva el capellà depenia de les seves habilitats que el poble estigués més o menys unit. Si es creava una divisió sempre hi havia el consol que  la mobilitat del rector ho arreglaria. En aquest darrers 40 anys sort hi ha hagut que la democràcia ens ha portat l’associanisme. Associacions de veïns, ADF…han salvat, en part, els poblets.

 

Què s’hi pot fer? Primer de tot parlar-ne amb els interessats en llocs adequats. Als feligresos només se’ls pregunta l’hora de la missa i encara!   Fer formació seriosa, tenint en compte la investigació històrica, a partir de preguntes que es facin els mateixos feligresos. Molta gent encara es pensa que Jesús va donar les claus a Pere i espavila’t. I sobretot no donar mai l’espatlla a la perifèria i practicar una pastoral de la misericòrdia. I recordar als bisbes que si no tenen cura de les comunitats, val més que es retirin, ja que el  Bisbe de Roma, que és qui els ha nomenat, ho ha dit molt clar: hem d’anar a les perifèries. Les seves negligències no sols afecten l’espiritualitat de les persones, sinó també la seva salut.

 

 

 

 

3 respostes

14 des. 2013


L’Estat postmodern és una convenció: una constitució

Classificat com a Som una nació

Els límits d’un estat són convencionals? Si la resposta és que sí,  quins són els bojos que qüestionen la transparència dels qui no s’hi senten bé?

Des del punt de vista històric hi ha tres moments:

a) Antigament, el rei o l’emperador es revestien d’autoritat religiosa indiscutible. Sabem que en l’Imperi Romà hi va haver un canvi de religió oficial, però no per això l’emperador va deixar de presidir les assemblees religioses de més autoritat com el concilis, i obligaven els opositors religiosos a exiliar-se: Arri i Nestori.

b) En la modernitat, després de la Revolució Francesa, els estats es revesteixen d’una constitució que proclama la unitat , igualtat i llibertat. La raó investeix la República com a poder indiscutible.

c) En la postmodernitat, s’esdevé la crisi de la raó i la metafísica: cap sistema polític , ideològic i religiós pot excloure els altres, perquè ningú no té la veritat. La voluntat democràtica fonamenta de forma provisional els tres poders de l’estat: el parlamentari, executiu i judicial . Què passa en l’actualitat? Doncs que la majoria dels estats- com les grans religions- encara viuen en l’etapa moderna o, fins i tot, antiga. En el cas d’Espanya la Constitució encara recull afirmacions metafísiques com  ” la indesoluble unidat del territorio  español ” Els anomenats poders fàctics són un llast no-democràtic. La qüestió nacional té més de component simbòlic o mític per estar més relacionat amb una llengua i cultura, amb una singularitat.

El que no puc entendre que el debat sobre la pertinència a un estat es dramatitzi pels mitjans de comunicació. La transparència de les pertinències no hauria de fer cap por, ja que es fonamenta en la llibertat de les consciències. Acusar-nos de provocar odi és molt greu i molt més quan ve d’un govern, el president del qual havia recollit firmes en altres territoris contra un estatut local. I tampoc entenc, l’escrupolositat amb què la Unió Europea es manté neutral en un tema de tanta claredat pel sol fet de pertànyer en un estat de la Unió. L’objectiu de la Unió quin és? Servir els estats o els seus ciutadans. Quan es tracta d’un estat de fora com Ucraïna, aleshores és al revés. Quina hipocresia!

No hi ha resposta