Des del Bages

Vaig seguir amb interès la part de la Tertúlia del programa Divendres de TV3 de dilluns passat, en la part central del dret a decidir. Els tertulians es van centrar en la creativitat que s’està donant a tot Catalunya. Sebastià Serrano identificava la creativitat com el gran indicador de la marca catalana. Els estrangers volen visitar Catalunya, volen tastar la nostra cuina; les empreses d’aquí augmenten l’exportació, hi ha cada vegada més emprenedors; els inversors volen invertir a Catalunya; Tant la Via Catalana com ara la campanya de “Calling Catalonia, El món ho ha de saber” són promogudes i sufragades pel poble.

La mateixa gent gran d’aquí està tornant a l’escola i al teatre  i s’adona de la seva història amagada i d’una religiositat repressora i culpabilitzadora, que ara pot alliberar-se’n.

En canvi, les grans intitucions continuen sent conservadores i poc creatives: sindicats, partits polítics, governs i la mateixa Església. És curiós que pel que fa a l’Església el seu cap, Francesc I està donant grans mostres de creativitat: viu a fora del Vaticà, se’n va celebrar el ritus del lavatori dels peus en una presó, concedeix entrevistes a mitjans de comunicació i dóna consignes com: “Per la comunicació de la fe cal substituir el llenguatge lògico-explicatiu pel narratiu”, com si no digués res i, en canvi, per qualsevol que tingui un mínim de coneixement teològic, sap el canvi de paradigma que suposa!  Amb la seva manera de fer ha aconseguit ser el centre d’atenció i respecte de tot el món occidental. Tanmateix no es troba cap paral·lelisme en els nostres bisbes , si bé, darrerament, sembla com si alguns bisbes catalans s’espongessin una mica, potser el més representatiu ha estat el Bisbe de Girona, que ha demanat fins i tot perdó pels insults emesos contra els catalans pel mitjà de comunicació, TV13.

Per ser creatius cal imaginació i capacitat de risc. Els bisbes catalans de motius per ser creatius no els en falten. Per què no fan una consulta als preveres, religiosos i laics  de Catalunya sobre  el tot aquest procés  d’exercici del dret a decidir que estem vivint? És possible la convivència religiosa entre un unionista i un independentista? I si descobríssim  que això és normal? No seria tot un bon símbol de pau a imitar des de les més bones famílies i evitaríem la mitificació del caos a què segons alguns pregoners estem abocats?