Arxivar per setembre de 2013

24 set. 2013


EL PAPA FRANCESC I , UN NOU PARADIGMA D’ESGLÉSIA ?

Sembla que la cúpula de l’Episcopat Espanyol ha quedat en estat de xoc després llegir l’entrevista del Papa, publicada a les revistes dels Jesuïtes. Des del meu punt de vista Francesc I ha volgut deixat clar el seu nord, el principal objectiu del seu ministeri. Quan se li pregunta què representa el Vaticà II, respon lapidàriament: “anar a l’evangeli des de la cultura contemporània”. No pot ser més clar. Hi ha altres afirmacions totalment connectades al Concili Vaticà II: l’Església entesa com a Poble de Déu, on tothom hi cap, que s’acosta molt al concepte de Regne de Déu; l’acolliment de l’home i la dona  en qualsevol situació i la mediació subsidiària: la via recta a la Cúria no té sentit. Aquells articles tan doctrinals que han fet els nostres bisbes en els darrers 40 anys sembla que no tinguin res a veure amb l’Anunci de l’Evangeli. Ha centrat l’església en el profetisme dels religiosos , en obrir nous camins i processos, però sempre amb discerniment i pregària. La memòria i la narrativa en contraposició a la lògica i al text discursiu són les noves eines per presentar l’evangeli.

Si la comparem amb el discurs fet per Joan Pau II a l’Acció Catòlica italiana al 30 de desembre del 1987, també programàtica, veurem el contrast: Joan Pau II agraeix els militants d’Acció Catòlica que hagin anat a veure el Vicari de Crist, quin contrast amb el ministeri petrí. Després de fer un analtiment de l’acció catòlica en el passat, els dóna tres consells:

1- Han de rendir un vertader culte a la veritat,seguir amb fidelitat les ensenyances de l’Església. El primer que s’ha de tenir és certesa  i claredat de les ensenyances de l’Església .

2- Invitació a la santedat, després d’insistir sobre l’ascetisme, considera indispensable per a ser sants l’obediència i docilitat a les orientacions de l’Església en tots els camps.

3-  L’alegria de l’amistat. En aquest punt potser hi trobaríem més sintonies.

El contrast és tan gran que fa pensar en un esdeveniment nou, a un canvi de paradigrma tan sol·licitat per teòleg Hans Kung. Aquella objectivació de la veritat a ulls d’un postmodern és idolàtrica. En canvi Francesc I  pensa en una Església, com un Hospital de Campanya, on prima la cura dels homes i dones que se senten ferits abans de qualsevol altre pregunta referida a la seva pertinença i /o ideologia, com el bon samarità. A més a més,no sols empalma amb Vaticà II,  sinó també en una Església que ha sobreviscut en les perifèriques: l’Església dels marginats, inclosa la Teologia de l’Alliberació, l’església del missatge evangèlic. Ni nostàlgies del passat ni auguris d’una església de futur. Assumir el present, tot rejovenint-lo. Per als qui durant aquests anys hem viscut en la contradicció constant de servir una església, centrada en el culte, tot i voler-la d’una altra manera, ens sembla que Francesc I fa un salt de gegant, però no és així, ja que l’Església de la marginació, de les perifèriques ha existit sempre! Només que ara el seu esperit ha arribat al Vaticà. Benvinguda!

No hi ha resposta

21 set. 2013


S’ha ensenyat l’odi a Espanya a les escoles?

Classificat com a General

S’ha ensenyat a les escoles catalanes durant 30 anys l’odi a Espanya?

Res més lluny. Quan vaig començar d’ensenyar literatura catalana a l’institut de Batxillerat i  parlava de l’Edat Medieval, jo mateix em feia el sorprès, ja que em trobava amb un ambient cultural tant castellanitzat que era molt difícil per no dir impossible fer-los veure la importància en la literatura universal d’un Ramon Llull, d’un Ausiàs Marc  o d’un Janot Martorell. estic segur que molts em feien per un ceballut.  Ensenyant literatura medieval atiava l’odi a Espanya? No. Simplement intentava donar raó de la nostra llarga existència  com a poble i de la nostra opció de viure en català. Recordo que Espriu deia – cito de memòria-  l’existència d’un sol Ramon Llull ja em justifica per aprendre i escriure en català. A més, els deia  com aquest autors catalans, a cavall d’una cultura medieval i burgesa – de les emergents ciutats – estaven preparant el Renaixement. Després de llegir Tirant lo Blanc es pot entendre molt més bé el Quixot, per exemple. Quan no s’ensenyava història de Catalunya ni Literatura catalana s’ensenyava l’odi a Catalunya?tampoc. Simplement, s’ignorava la seva existència. Evidentment, jo vaig descobrir de gran aquesta meva ignorància i  m’hi enfadava per no dir paraules més gruixudes.

Dir que s’ha ensenyat a les escoles l’odi a Espanya no té nom. Com es pot pontificar d’aquesta manera? Per fer una remoguda política? Potser sí, tanmateix el qui en fa la proclama s’allunya encara més  de Catalunya.

La darrera embranzida del Govern de Madrid de voler-nos fora d’Espanya en cas que votéssim Independència, sí que demostra un menyspreu pels qui es proclamen independentistes i en últim terme, per tots els catalans. Com pot ser que els catalans del PP s’hi avinguin? No ho entenc! A no ser que estiguin convençuts que és l’única manera de fer recular l’independisme, però si es dóna el cas què faran? Caldria que ho expliquessin, ja que la conclusió  d’aquesta política és clara: o dependents o anorreats

No hi ha resposta

08 set. 2013


CANVI DE SENYERA AL CASTELLOT DE CASTELLADRAL, 8/9/2013

Classificat com a General

Catalunya malgrat tot avança. En un any han passat moltes coses: unes eleccions amb dret a decidir a la capçalera i amb una campanya electoral huracanada; ha lliscat el vel d’una corrupció que ens ha despertat del somni en què vivíem; un gran titubeig alhora de prendre decisions econòmiques que no satisfan a ningú; la sorpresa elecció d’un nou papa antipapat, diguem-ho així. Tot plegat fa que el desig de renovació s’expandeixi. Ja hi comença d’haver-hi personalitats de la cultura espanyola que veuen com un mal menor, la separació de Catalunya per poder regenerar Espanya. Jo penso que això és un fenomen nou i que val la pena esmentar-lo.

Ara bé, el relat de la política espanyola pel que fa a Catalunya és esfereïdor. En la pre-campanya se’ns prometien dossiers que ens deixarien bocabadats davant dels inconvenients d’un estat català independent. Sorgeix el col·lectiu Wilson per respondre’ls a tots. Tanmateix s’utilitza  la premsa  madrilenya més combativa del catalanisme per publicar uns paperots anònims amb el membret de la policia nacional per encausar el president Artur Mas i l’expresident Jordi Pujol. Ningú del govern central els posa en qüestió, però la policia del Ministre d’Interior es mostra incapaç de trobar-ne l’autoria. També s’intenta embolicar-hi alguns policies de la Generalitat. Les senyores del PP s’hi abonen. L’Alícia s’abraona contra Mas, de Cospedal s’hi abona:” En el PP Mas ya habria dimitido, ”; la vicepredenta, Soraya de Santamaria en les rodes de Premsa del Govern si hi embolica un dia sí i un altre també.  Llegeixen els resultats electorals com una gran victòria. Tanmateix Jorge Fernandez Diaz se sent acorralat en el Congres i ensenya les dents amb amenaces d’exhibir més paperots que comprometen la política catalana, el mateix Aznar ja s’hi havia referit. Fins aquí les clavegueres de l’estat. Mentrestant esclaten les latrines de Metodo 3. Uf, quina pestilència! El ministre de l’interior n’usurpa el monopoli de la investigació policial, per raons d’estat. Que genial! Boregem el ridícul. Surt a la llum el cas Bárcenas i la pilota rebota contra la pròpia porteria.

Des d’una altra vessant els catalans som acusats de nazis i totalitaris per ex alts càrrecs com el Sr Bono , la TV madrilenya i bona part de la premsa mediàtica espanyola. Oh paradoxa! : els nazistes de veritat van per lliure a Madrid i al País Valencià, i a Catalunya la senyora Maria Llanos de Luna, delegada del Govern,  condecora a una unitat de combatents espanyols a l’exèrcit nazi . Punt d’inflexió : Viviane Reding, comissària de Justícia de la Comissió Europea, adverteix el govern espanyol d’imposar sancions penals a partir del 2014 si tolera  frivolitzar el nazisme. Bona notícia. Tot va molt ràpid!

Darrerament, potser per esgotament físic , s’han apaivagat  les urpades del poder. Divendres el mateix Rajoy s’ha referit a la necessitat de crear ponts. Ja veurem que dóna de si. No fos cas que volia preparar el terreny per la candidatura madrilenya dels JJ OO!

Quant a nosaltres, ens trobem una mica desencisats: uns per aquí, altres per allà i uns altres  ves a saber  per on! Cada partit té por de perdre la seva clientela i està disposat a donar tombarelles per seduir a qui sigui. Unitat forçada a la Via Catalana i al mateix Parlament a on s’han hagut de fer dues declaracions de sobirania. Ens calen propostes ben raonades de sobirania, tot i que sembla que no es vulgui concretar. El mateix Espriu ja ens va advertir: “els catalans com a individus som treballadors i pragmàtics, col·lectivament uns idealistes” A mi no em fa por el pluralisme, més aviat me’n fa la tàctica de la destrucció de l’adversari. Ens ha fet molt mal la filosofia dels primers principis i de les idees generals. Una realitat tan indefugible com l’espai (geografia) i el temps (història) sense la qual no hi ha ni individus ni pobles no forma part del debat. La història ens ajuda a ser fidels i l’espai ens permet allargar les mans( La Via Catalana), la solidaritat i reciprocitat. Ambdós ens impedeixen de senyorejar , ja que l’espai i el temps ens fan canviar de cara i de mentalitat. Fa que tot ho considerem provisional, si abans no se’ns vacunen les neurones del nostre cap, és clar! Els sistemes político-religiosos arrosseguen un llast de premodernitat, de veritats absolutes a les quals s’ha d’acomodar tothom, altrament en quedem exclosos, marginats, silenciats i dispersats en les perifèriques. On queden la llibertat i la dignitat?

Si acceptéssim aquestes dues mediacions de l’espai i el temps, seríem també més conscients de la singularitat de la nostra llengua i del nostre poble, valoraríem més els qui s’hi mostren  fidels i hi hauria més pluralitat i sentit comunitari de pertinència, que ens esperonaria  a lluitar contra tota marginació per convertir les perifèries  en zones creatives  i de llibertat. La singularitat ens la permeten l’espai i el temps, i es manifesta de forma diàfana i inefable en els nostres mots. No és el mateix dir “per favor” que “si us plau”, fixeu-vos-hi bé! Quan descobrim la singularitat d’un mot, aquest es torna simbòlic i ens reconforta, ja que ens fa descobrir una mica més a nosaltres mateixos. L’home es tant o més simbòlic que racional, sense coneixement simbòlic ni riure no podríem fer!. La saviesa dels mots d’una llengua s’acumula en la seva perifèria. En el centre s’hi acumula molta idolatria, que és la perversió dels símbols.

L’autèntic baròmetre de l’acció política hauria de mesurar de quina forma s’han reduït les distàncies entre el centre i les diverses perifèriques: geogràfiques ,socials, professionals, religioses, etc. Qui no pot acceptar aquests « a priori » tant plens de sentit comú ? El com  fer-ho formaria part de la diversitat de propostes que s’haurien de debatre a l’àgora pública. Unitat? Sí , però al servei de la diversitat aquí i a tot arreu. No a la inversa.

Catalunya és un espai amb rostre humà. Durant molts anys ha estat una perifèria de l’Estat Espanyol sense veu ni personalitat pròpia. El seu argumentari pel no al dret a decidir continua essent el de l’ofensa a la nostra parla que, tot i ser capaç d’emparaular el món, ens la trossegen entre autonomies i ens la incapaciten per parlar a Madrid, a Europa i per dir el que volem ser; la negativa per al dret a decidir és també una ofensa per  a tots els qui volen ser catalans .

Per tot això i molt més volem votar el més aviat possible !

Visca Catalunya !

Castelladral  8 de setembre de 2013

No hi ha resposta