Arxivar per gener de 2012

23 gen. 2012


Violència masclista, massa!

Classificat com a penitenciaris


Sóc conscient de la gravetat de la violència masclista pel que fa a la deshumanització de la víctima. S’han descrit situacions de dones, objecte de violència masclista, que se’t fan inconcebibles. De vegades s’intenta racionalitzar la conducta masculina com si l’home fos  tarat  per naturalesa  amb un “està malat” o  “és un salvatge”. Només hi ha planys per a la víctima. En l’àmbit dels mitjans de comunicació apareixen les falques publicitàries d’oraganismes públics amb missatges sentenciosos persuadint la dona a denunciar la seva parella.

La llei O. de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género (1/2004) prohibeix la mediació  en l’art.45.5, i la Llei del Parlament Català (5/2008) en facilita la limitació i/o interrupció en l’art.7 p. Tant la publicitat com la retòrica dels polítics és severa: “Tolerància zero” . Justícia punitiva amb privació de llibertat per al delinqüent!

Ja han passat 8 i 4 anys respectivament d’una i altra llei i, no obstant això, aquest mes de gener hi ha hagut cinc dones mortes per violència masclista a Catalunya. Esgarrifós!

A les presons hi ha un percentatge d’interns molt alt de violència masclista. La llei catalana diu que se n’ha de fer una valoració al cap de tres anys. L’han feta?

Estic perplex. D’una banda comprenc que es persuadeixi la dona a denunciar la seva parella, ja que es tracta d’evitar morts violentes, de l’altra,  no acabo d’entendre el crit de guerra a denunciar i perseguir masclistes sospitosos, ja que sense voler el masclista pot sentir-se acorralat i tractat injustament a la vegada, ja que no té la percepció de ser un violent. Sabem també que hi ha dones que són una càrrega insuportable per la seva parella masculina, ja que la dona pot també dominar a determinats homes amb molta subtilesa. Tots sabem que una relació de parella no es pot consolidar si no és a base de temps i de maduresa psicològica d’ambdós, en canvi en l’inconscient individual i sòciocultural encara perdura la cultura de la imatge patriarcal i de la propietat de la parella. Enmig de tot això, s’ha divulgat una educació sexual de passar-s’ho bé, evitant això sí l’embaràs de la noia. I si la nostra cultura del sexe afavorís una determinada sexopatia? Teresa Forcades ha publicat que en la Universitats i els Hospitals on ha treballat ha trobat molt de masclisme. Tot el pes de la llei ha de caure només sobre els individus masclistes? La mediació no podria fer reconduir unes relacions totalment deteriorades? I la relació amb la comunitat com queda?

Reiterem-m’ho, les relacions  de parella són molt complexes i , a la llarga, només poden resultar positives si se les contempla des de l’òptica del creixement personal d’ambdós. Ni la proclamació de la llibertat sexual per a plaer  d’un mateix ni l’amenaça penitenciària per al violador o dominador violent poden ser referents per unes bones relacions de parella. Els referents, en qualsevol cas, han de ser les parelles del seu entorn que se’n surten o que se separen en pau cercant altres camins .

Desconec les causes de la violència masclista, tanmateix sospito que són tot un conjunt.

Sospito que hi poca integració social, molt aïllament i amb l’autoestima per terra. Vull creure que les persones del seu entorn ( familiars, amics, col·legues…) poden fer molt per deconstruir la cultura masclista i restaurar el creixement personal en la diversitat sexual, però aquesta filosofia no la veig per enlloc, ni en el dret ni en la política!

Una resposta fins a ara

14 gen. 2012


Jesús fa deixebles: atracció i tensió( Jn 1,35-42)

L’escena de l’evangeli de diumenge és molt gràfica: Joan Baptista,  en veure a passar Jesús,  l’assenyala  dient:” Mireu l’Anyell de Déu.” Dos dels  deixebles de Joan B. fan un pas  endavant i el segueixen. Jesús els accepta  sense posar cap condició: ni credo, ni ritus iniciàtic. Això sí, Jesús els és atractiu.”On vius?” li pregunten. Jesús els respon:”Veniu-ho a veure”. Ho varen anar a veure i passaren aquell dia amb Ell. Un d’aquest ,Andreu ,corre a dir al seu germà Simó (Pere) :” Hem trobat el Mesies”, i tot seguit el presenta a Jesús. El dia següent Jesús troba Felip i el crida:”segueix-me”. Felip troba Natanael i li diu: ”Aquell de qui van escriure Moisès i els profetes, l’hem trobat: és Jesús fill de Josep,de Natzaret.” Natanael s’embolica: “De Natzaret pot sortir res de bo?” i, tot seguit, després que Jesús l’hagués vist i elogiat,diu: “Rabbí, vós sou el Fill de Déu, vós sou el Rei d’Israel”. Aquest canvi,tant precipitat, Jesús no li agrada:” Per què dius que t’he vist sota la figuera, creus?”

Intentem il·luminar una mica  l’escena des del conjunt de l’obra. L’autor conta fets de la vida de Jesús des d’una comunitat postpasqual de deixebles- segurament jueus-  de finals del s I. Té un especial interès a donar testimoni per escrit de la singularitat de Jesús ,fill de Josep i Maria. Des de la visió postpasqual es projecten en la vida de Jesús un munió de títols que el situen en l’àmbit de Déu: Paraula de Déu, Messies, Fill de l’Home, Anyell de Déu, Fill de Déu…Tots aquests títols, coneguts pels jueus, són contrastats al llarg de l’evangeli per donar testimoniatge de qui era Jesús per tal que els lectors creguin. I tot això gràcies a la força de l’Esperit: “L’Esperit Sant us guiarà a la veritat completa… i us anunciarà les coses futures”(16,13). La successió  de la presència física de Jesús per la de l’Esperit és cabdal en l’evangeli perquè els deixebles creguin i esdevinguin mestres (adults, autònoms). No sé si en som prou conscients d’aquest fet?

Al llarg de l’evangeli de Joan s’insisteix que els deixebles- Pere inclòs- no varen creure fins a la seva glorificació. En Jo 5,7, fins i tot, se’ns diu que “ni  els  seus  germans creien en Ell” . Jesús els atreia i continuaven trobant-se , però no comprenien i sovint desentonaven. Insisteixo, és  el mestratge de l’Esperit Sant , que els fa recordar i descobrir el valor simbòlic de tot el que deia i feia Jesús.

La fe neix d’una trobada/esdeveniment, reconeguda com a do, que ens fa veure un nou horitzó. Ho ratifica Benet XVI  en l’Encíclica: Déu és Amor (nº 1). L’esdeveniment de la fe és molt personal i l’expressió, també. I l’única forma de comunicar-la és compartir-la amb paraules, gests i silencis, sense retòrica d’operador/a. Hi ha qui s’esvera davant la secularització i la postmodernitat, altres pensem que la retòrica del sagrat contra el profà fa enervar els profetes de tots els temps. Penso que l’Evangeli pot dialogar molt bé amb la postmodernitat, que no combrega amb substàncies ni amb els grans relats, però sí amb la llibertat personal, la interpretació dels relats , l’amistat i la solidaritat. Això sí, hem de ser planers i sense fums . Hem d’escoltar i comprendre la fe dels altres. La nostra coherència, tot i les contradiccions, ens ha de fer atractius i qüestionadors. Hem d’inspirar respecte als bons homes, siguin creients o no. I ser conscients que L’Esperit també ens empeny a compartir somriures, pífies i gasiveries.

Publicat a Regio 7

14 de gener del 2012

No hi ha resposta