Arxivar per octubre de 2011

21 oct. 2011


El Corredor Mediterrani apropa Catalunya i València?

Classificat com a Som una nació

Recordo que el primer any que vaig assistir a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent –devia ser l’any 69 o 70 de la centúria passada- un grup de professors d’economia de les universitats de València i Barcelona, entre els quals hi havia Ernest LLuch, mostraven viable una unitat dels Països Catalans des del punt de vista econòmic. Han hagut de passar 40 anys perquè poguéssim veure en una foto junts els Presidents de la Generalitat de Catalunya, de la Generalitat Valenciana i el de la Comunitat de Múrcia, demanant com a estructura prioritària el Corredor Ferroviari Mediterrani. Dient això no faig altra cosa que ratificar la importància del fet, ressaltat per en Vicent Partal en el diari AVUI/EL PUNT d’ahir en la secció d’Opinió (20/10/2011).

Aquest corredor pot fer caure un mur: l’hostilitat entre dos pobles germans. Ara bé, si la unitat només es fa sobre uns interessos econòmics, pot tambalejar molt fàcilment. Ens cal una conscienciació de la nostra situació cultural i lingüística. El diagnòstic no és altre que el de fragmentació i marginació en el conjunt d’Espanya i d’Europa.

No podem cisellar una unitat a base d’eslògans ideològics. Ens cal assumir la situació en què ens trobem i trobar acords per anar consolidant un nou país amb la seva pròpia llengua i cultura. Les variants són molts fortes, però les necessitats d’unitat i de treballar junts poden resultar molt atractives.

No oblidem que hem perdut dues guerres, les conseqüències de les quals estan encara en actiu. Com deia Raimon Panikkar les guerres es guanyen o es perden i no porten mai la pau, sinó el domini d’uns envers els altres. Les guerres no s’han de guanyar ni perdre, simplement no s’han de fer. Si els catalans haguessin fet pinya en no voler la guerra, probablement n’hauria sortir un força moral molt més forta i potser invencible. Hem d’anar per aquí: portar racionalitat i diàleg als mites que s’han creat d’una forma esbiaixada per tal de crear-ne uns altres de més inclusius i oberts. Els mites són necessaris, sense símbols i mites no hi ha cosmovisió, no hi ha memòria del passat ni esperança del futur. Que tinguem sort!

Una resposta fins a ara

19 oct. 2011


Llamamiento a la desobediencia:una iniciativa de 300 párrocos austriacos

Font: Iglesia Viva, nº 247

El rechazo de Roma a una reforma de la Iglesia, esperada desde hace mucho

tiempo, y la inactividad de nuestros obispos, no sólo no nos permiten sino que nos

obligan a seguir a nuestra conciencia y actuar de forma independiente.

Nosotros, sacerdotes, queremos establecer, en el futuro, los signos siguientes:

1. Rezaremos, en el futuro,  en todas las misas, una oración por la reforma de

la Iglesia. Tomaremos en serio la palabra de la Biblia: pedid y recibiréis. Ante Dios,

existe la libertad de expresión.

2. No rechazaremos, en principio, la Eucaristía a los fieles de buena voluntad.

Esto se aplica especialmente a los divorciados con segundo matrimonio, a los

miembros de otras iglesias cristianas y, en algunos casos, también a los católicos

que han abandonado la Iglesia.

3. Evitaremos celebrar, en la medida de lo posible, los domingos y días de

fiesta, más de una Misa, o de encargarla a sacerdotes de paso o no residentes. Es

mejor una liturgia de la Palabra organizada localmente que las tournées litúrgicas.

4. En el futuro, consideraremos celebrar una liturgia de la Palabra con distribución de la comunión como una «Eucaristía sin sacerdote», y así la llamaremos. De esta

forma, cumpliremos nuestra obligación dominical en tiempos de escasez de sacerdotes.

5. Rechazaremos también la prohibición de predicar establecida para laicos

competentes y cualificados y para profesoras de religión. Especialmente en tiempos difíciles, es necesario anunciar la palabra de Dios.

6. Nos comprometeremos a que  cada parroquia tenga su propia cabeza

responsable: hombre o mujer, casado o soltero, a tiempo completo o parcial. Esto,

sin embargo, no se hará por medio de fusiones de parroquias, sino mediante un

nuevo modelo de sacerdote.

7. Por eso, vamos a aprovechar todas las oportunidades para manifestarnos

públicamente a favor de la ordenación de mujeres y de personas casadas.

No hi ha resposta

12 oct. 2011


El sumoll,de vi pària o de taula de la tercera edat a vi noble de bons restaurants

Classificat com a Ecologia

Als anys seixanta havia collit raïms durant un mes –de mig setembre a mig octubre-. Començàvem en unes vinyes que confrontaven els municipis de Callús i Santpedor , i acabàvem la temporada en vinyes de Castelladral i Sant Cugat del Racó. La varietat dominant era el sumoll negre. Havia veremat algunes vinyes de macabeu, pansa i malvasia. Altres varietats eren testimonials . de fet unes i altres moltes vegades acabaven al mateix cubell i a la mateixa bóta barrejats amb el sumoll

En l’actualitat resten quatre vinyes de sumoll cultivades per gent de la tercera edat al costat d’algunes de varietats modernes –cabernet, savignon, merlot…-plantades per joves pagesos. Al Penedès les vinyes velles de sumoll foren foragitades de la denominació d’origen i en l’actualitat són testimonials, tot i que ja hi ha agricultors joves que comencen elaborar vins sumoll o negres amb la varietat sumoll. Em deia un viticultor jove del Pla del Penedès que per ell el sumoll era dels millors vins. A casa meva, el meu germà ,en deixar de menar la vinya, conjuntament amb el seu oncle compraven  el vi (varietat moderna) a un veí seu. Uns anys després vaig proposar al meu germà de restaurar una vinya de sumoll abandonada. En les primeres collites el nostre oncle encara encarregava vi modern, però en tastar el nostre va dir: el trobo millor! I va deixar de beure vi modern.

Què ha passat,doncs? Que hi ha hagut un mimetisme per allò que ve de fora. En l’arribada de les noves varietats, varen entrar també les noves tècniques de vinificació, tanmateix no es feien servir per al sumoll, ja que era un vi pària o vulgar. Tot i així  viticultors grans continuaven amb la seva vinya de sumoll fins que es morien. Aleshores la vinya era substituïda per una altre de varietat moderna o abandonada o substituïda per la producció de cereals. D’aquí que alguns les hagin anomenat vinyes de la mort.

A la dècada dels noranta un pagès de la Terra Baixa va plantar una vinya de varietats modernes en una zona del nord del Bages i es ventava de ser un gran entès  en viticultura i es mofava no solament dels qui cultivaven sumoll per al seu consum, sinó dels viticultors de més renom del Bages. Tot això ja és passat. La valoració de l’entorn, la proximitat i les varietats autòctones han fet renèixer  les varietats tradicionals, una de les quals és el nostre sumoll, que ja és servit per bons restauradors de la Catalunya Vinícula.

Aquest any hi ha vinyes de sumoll que l’única activitat que han rebut per part de l’home ha estat la poda. Encara som a temps a salvar-les! A veure si entre tots ho evitem i aconseguim un bon vi autócton.

No hi ha resposta

08 oct. 2011


El mite d’en Pep se’m fa petit

Classificat com a Ecologia

El meu amic , Jaume Pubill, ha publicat en el seu bloc la visita d’un grup  d’amics a la finca  Can Pauet de l’Espunyola, on es cultiven unes cent hectàrees d’agricultura ecològica. Fa uns cinc anys vaig descobrir la primera finca ecològica seriosa a San Giovanni in Ghiaiolo, a prop d’Urbino, a 50 Km del mar Adriàtic (Itàlia):  treballaven la terra, tenien quatre caps de bestiar, transformaven els seus productes i els venien directament a la població: mel, formatge , pa i altres productes. També organitzaven tallers per a estudiants. La mestressa em va explicar la seva aventura: van arribar a la casa, ara fa uns 30 anys amb un sac de llenties i poca cosa més. La casa estava mig abandonada i hi havia goteres per tot arreu. La família estava formada per un jove italià de  Trieste, regió de  Friolí, i una catalana de Manresa, amb dues filles a qui havien fet estudiar i que ja es guanyaven la vida. La finca és petita, no crec que arribi a les cinc hectàrees. Treballaven la terra amb tractor eruga de segona mà, ja que era un terreny molt pendent. Recordo el que em va passar per la ment: dos joves idealistes que s’havien conegut a Taizé han aixecat una finca: casa i terres, i una família! Això sí, treballant cada dia com hores té el rellotge. El noi sabia fer de tot: agricultor, paleta, fuster, grafista ( s’havia comprat una impremta manual vella per imprimir les etiquetes per als seus productes) El fet en si em deixava sense paraules. En els darrers cinc anys la cosa ha anat a més i s’ha incorporat a l’empresa una de les filles. Aquesta mateixa família ens en va fer conèixer una altra, a prop d’Urbino, que cultivaven vinya i cada any engreixaven i mataven un porc, que li deien Don Benito!

La família de Can Pauet és una altra cosa, ja que estaven fent agricultura intensiva, quan un bon dia els dos fills van dir al pare: nosaltres volem fer agricultura ecològica, si no, plegarem. Els d’Itàlia havien començat com uns neorurals, els de cal Pauet no, ja que tenien experiència agrària i maquinària. Els d’Itàlia tenien només dues vaques, els de Can Pauet portaven al seu obrador 15 o més xais cada setmana que després una noia distribuïa aparticulars fent una ruta de 150 kilòmetres amb una furgoneta. I així setmana rere setmana. Cosa que implica disposar d’un bon ramat de bens. Havien recuperat 15 0 16 llavors tradicionals, 6 de les quals de blats tradicionals per fer farina de pa. La recerca d’aquestes llavors no fou fàcil, les trobaren en algun racó dels Pirineus, gràcies a algun avi que no havia deixat de cultivar-les. Moltes màquines se les havien transformat per adaptar-les a les seves noves necessitats. El jove que ens ho explicava se li notava la passió: Nosaltres no podem tornar enrere, és una cosa de consciència ,ens deia, com el meu germà, bon pagès, quan fa uns anys es va posar de moda fer cooperatives agrícoles intensives, va dir: jo he de continuar amb el que tinc, no puc fer altra cosa.

Tot i les diferències entres les dues famílies per l’origen familiar i professional i per les dimensions de les finques, he observat algunes coses en comú: Una i altra eren molt conscients del que feien i de l’esforç que suposava mantenir-s’hi. Les hores de treball em sembla que ningú les comptava. Se’ls veia  molt orgullosos dels productes que feien. Se’ls notava una gran professionalitat i molta serenitat. En certa manera vivien feliços.

En aquestes visites s’aprèn moltíssim, te’n portes un record que no s’esborra, tot al revés dels programes de ràdio i televisió que ens fan consumir sobre temes ecològics. Veient aquesta gent fins i tot el mite Guardiola se’m fa petit. En Pep  fa l’equip amb els millors de casa i de fora, aquests ecologistes fan de vegades el millor amb el pitjor, amb allò abandonat per la tradició, amb allò que no té valor i sota la incertesa del temps.

Una resposta fins a ara