Trobo ben encertada la idea i penso que s’hauria de donar llibertat a les comunitats o a l’esglésies locals(bisbats) per oferir els espais. Fer-ho des de Roma ho veig més complicat, ja que l’aspecte juríridic del temple depèn dels estats on està ubicat. Tampoc crec que en un primer moment se solucionessin les demandes, ja que bona part dels beneficiaris no ho veurien bé de supeditar-se a un temple catòlic.
Un temple per a tothom
El punt/Avui 19/09/11 02:00 – ARAGÓ – NARCÍS-JORDI ARAGÓ
La proposta del pare Manel no és cap excentricitat
Sovint hi ha batusses en molts municipis perquè els immigrats musulmans o els fidels de confessions no catòliques tenen dificultats per disposar de llocs de culte. Una llei catalana, ara retocada, complica encara més el problema. Tan fàcil que ho van tenir els nostres avantpassats per edificar una església a cada poble, i ara no hi ha manera d’atendre les demandes religioses dels nouvinguts o dels practicants de creences minoritàries.
El controvertit pare Manel, famós per la seva acció social als barris barcelonins del Verdum i de la Trinitat, proposa una possible solució del conflicte. En el llibre biogràfic escrit per Francesc Buxeda, parla del paper que podrien jugar les parròquies catòliques i els seus temples: “Jo deixaria els espais a grups llatins i als georgians…Tampoc no m’importaria que els àrabs hi fessin les seves pregàries. Ens queixem de la immigració, però no oferim gaires realitats integradores.”
La idea d’una església catòlica cedint els seus recintes sovint infrautilitzats per acollir les altres religions no és cap excentricitat d’un capellà singular, sinó que s’arrela profundament en la tradició. El pare Manel ho recorda: “Crec que és una actitud que ja està escrita a l’Antic Testament.” I tant! Justament el segon diumenge del passat mes d’agost es va llegir a totes les misses de la litúrgia catòlica aquest text del profeta Isaies: “Diu el senyor: els estrangers, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes a la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.”
A Barcelona, amb motiu dels Jocs Olímpics, es va crear el Centre Abraham per acollir pregàries d’atletes de totes les religions. Però, acabats els Jocs, l’edifici nou de trinca es va convertir en el temple catòlic del barri.
La “paraula de Déu”, doncs, sembla prou explícita, però a l’hora de la veritat costa de practicar.
Agraïm la presència de Jaume Casals i Joan Fernàndez, alcalde i regidor de Navàs repectivament. Aquesta representivitat fa enfortir la nostra petita tradició de canviar la senyera l’11 de setembre.Benvinguts!
Aquest any glossarem la figura de Maragall i al final farem una petita reflexió sobre la sentència del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística en català. Pel que fa al pensament de Joan Maragall m’he basat en el darrer estudi d’Ignasi Moreta:No et facis posar cendra. Totes les cites periodístiques són extretes de l’esmentat llibre.
Centenari de la mort de Joan Maragall
Joan Maragall, poeta de la paraula viva, va desenvolupar la seva tasca en un temps convuls: la bomba al Liceu el 1893, que representa el conflicte social; El tancament de Caixes al 1899, el conflicte fiscal; la llei de Jurisdiccions Militars al 1906,el domini colonial; La Setmana Tràgica 1909, n’és la síntesi, expressada en un conflicte social. Ell, tanmateix, no va perdre mai el seu nord.
La situació actual, potser encara és més crítica, ja que està inserida en un context europeu i mundial. Així doncs, fer memòria de Joan Maragall, home independent i d’alçada de mires, en un dia com avui i aquí en aquest Cim de Castelladral, és tot un bon auguri.
Maragall , a més de poeta,és un subtil pensador, un gran assagista. La seva teoria de la paraula viva va més enllà dels versos. A La ciutat del perdó diu als barcelonins que si tenen amor a Barcelona facin “el que el cor vos diga cada moment”, i el seu pensament s’expressa també en els seus poemes, el Cant Espiritual en seria un exemple.
La seva font és el poble,” apreneu a parlar del poble,” dirà en l’Elogi del Poble. Maragall ha après que una veu senzilla d’una pastora pot canviar la tonada i l’esperit del Comte Arnau. Per això, Maragall, tot i essent un gran pensador, ha esdevingut popular perquè el poble l’entén. Potser que no l’acabem de comprendre,però l’entenem:ens toca l’ànima. Ja el 1893, en tornar a casa, després d’haver presenciat l’esclat d’una bomba al teatre del Liceu, escriu el poema Paternal, ben entenedor:
Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal -la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, -la por que s’enretira,
se van partint el món …
Mirant el fill que mama, -la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, -se mira en ella,
i riu bàrbarament.
Maragall no s’ha deixat dominar per l’ambient tràgic de la bomba al Liceu, cal anar a les festes,diu I el somriure final de l’infant innocent s’imposa com una nova esperança
Un correlat de la paraula viva és l’emoció, sense emoció no hi ha paraula viva. Hi ha emocions de tristesa i de dolor , i d’alegria i de goig. I moltes vegades es contraposen, però ell sempre busca les positives, les que donen llum i esperança. A l’Església Cremada , fa dir al capellà, que es gira mentre deia missa, a la gentada encuriosida que passava pel carrer:”Entreu,entreu, la porta és ben oberta:vosaltres mateixos vos l’heu oberta amb el foc i el ferro de l’odi:i ara heus aquí que trobeu a dintre el Misteri més gran de l’Amor rediviu. Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva, aquesta és la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors… I a nosaltres, sos ministres, heu retornat amb la persecució, l’antiga dignitat, i a la nostra paraula l’eficàcia amb la vostra blasfèmia…” La paraula viva de Maragall és exhortativa , profètica i nova. Sorprenia a modernistes i catòlics conservadors, traduint a Nitzsche al 1983. Després d’haver-lo traduït, Maragall ja serà un altre, no es va quedar mai a la superfície del que tradueix.
La paraula de Maragall, recollida del poble, s’omple d’emoció en veure una nova germanor. Aquests moments de plenitud emocional, Maragall els anomena moments d’eternitat i exhorta la gent a viure’ls com més millor en el dia a dia, fora dels temples i de les muntanyes sagrades . (Montserrat,Diario de Barcelona (1905) I el dia de Tots Sants de 1911”…si tales momentos de eternidad se multiplican y dilatan tanto en vuestra vida actual que ya lo demás de ella sea lo de menos, el muro que nos rodea se irà adelgazando, adelgazando,y sutilizándose y dejaándose penetrar hasta que vacile y caiga” (Los vivos y los muertos, Diario de Barcelona, 1/ XI/ 1911) . “Este mundo yo creo que no es más que la prehistòria de la Humanidad, que todavia hemos de empezar a vivir…( Del vivir, Diario de Bacelona 1911)
Maragal supera la visió dualista d’ànima i cos, de temps i eternitat del neoplatonisme i agustinisme vigent a Europa fins al Concili Vaticà II. Maragall no agradava, per massa romàtic, a la generació del neorealisme social dels anys 1960, tanmateix el moviment va durar poc i, en canvi, Maragall perdura com una torxa. Penso que les noves ciències ratifiquen la tesi de la Paraula viva de J. Maragall. La psicologia ha descobert la intel·ligència emocional, l’antropologia, l’estructura simbòlica i mítica de tota cultura: l’home esdevé un animal simbòlic, base de la racionalitat. Per expressar les vivències més profundes no hi ha més remei que recórrer als símbols . I la neurociència situa fisiològicament la intuïció,la poesia, l’art i la mística en l’hemisferi dret del servei.
Per fer de frontissa amb l’actualitat acabarem referint-nos a la seva posició enfront la llengua. Maragall fa que la parla col·loquial s’utilitzi en la poesia, quin contrast amb els poetes de la Renaixença que utilitzaven paraules arcaiques, ja que creien que eren més nobles. Només un exemple: preferien utilitzar el perfet simple: nasquí, en comptes de vaig néixer. Maragall defensa el valor literari de tots els dialectes (1906) i l’ús de la llengua en tots el àmbits (El catalanisme en el llenguatge,1893). I el valor polític de la llengua en l’Oda a Espanya:
………………………………………………………………………..
“No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendrean els teus fills?
Adéu, Espanya!
Fem el salt a l’actualitat.
Bé, en un dia com avui, hem de rebatre la sentència del Suprem en contra de la immersió lingüística en català a l’escola. Trobo a faltar discursos més descriptius de la situació del català a l’escola. Fa dos anys que faig reforç a un centre obert de primària, depenent de l’Ajuntament, a Manresa. La primera sorpresa fou la de veure una quinzena de nois i noies de 4t, 5è o 6è curs, la gran majoria, per no dir tots, immigrants, berenant en una taula i veure’ls parlar en català entre ells. I tampoc vaig veure que els obliguessin ni els castiguessin, si algun deia alguna paraula en castellà. En canvi, a l’ institut, en un segon de batxillerat, es parlava gairebé més en castellà que en català, tot i haver fet la immersió en català. Fins i tot els mateixos alumnes catalans responien en castellà als castellanoparlants. A l’institut, tot i ser el català la llengua vehicular, hi ha assignatures que s’imparteixen en castellà – depèn del professor. Em pregunto, aquells nens de primària si els impartissin classes en castellà i català indistintament, parlarien en català? Quin altra possibilitat tenen de parlar en català? A casa, per suposat que no! I al carrer? Responeu vosaltres mateixos.
Davant de tanta evidència hem de demanar els Magistrats del Suprem que es preguntin quina confiança els té el poble català? Quants catalanoparlants jutgen balbucejant amb el cap cot el castellà per tal que el jutge els sigui més indulgent? Urgeix la revisió del vostre servei, sense confiança en la justícia és impossible avançar cap a una societat justa. El vostre servei fa perillar la nostra dignitat!
I a tu, Espanya, què t’hem de dir? Catalunya és una vaca cega que munys a balquena i desgrat seu, aprofitant-te de la seva ceguesa, i després la senyoreges tota cofoia. Si continues així, no n’esperis altra cosa que una coça ben donada i un mugit de llibertat que et farà recuperar l’honorable nom de germana.
Jaume Obradors Suades
L’alcalde, Jaume Casals, ca cloure l’acte, constatant que la via de la negociació és impossible i afirmant que l’única solució és la independència.
