Des del Bages

He llegit i reflexionat sobre el Testament Espiritual del catòlic Shahbaz Bhatti, ministre de les minories ètniques al Pakistan , que va morir assassinat el passat 2 de març. Podeu trobar-lo a Catalunyareligio.cat, El Pregó nº407, i també al meu blog. La seva lectura  m’ha colpit per tres raons, fonamentalment:

1ª Per no ser un fet aïllat, sinó una baula més de tota una cadena de fets violents contra els cristians que s’estén per tot el Nord d’Àfrica , Pròxim Orient i Àsia Central – recordeu el testimoni dels monjos de Tibhirine, que ha generat una de les millors pel·lícules de gènere religiós: Des dieus et des hommes , amb èxit de pantalla espectacular a la veïna França-; les matances a Egipte, país on convivien en pau amb els musulmans; les emigracions dels cristians de Palestina i de l’Iraq… Les persecussions a Indonèsia i en alguns territoris d’Amèrica Llatina.

2ª Per la seva claravidència i  fermesa  del seu testimoniatge gens sectari:”… Vull viure pel Crist i per Ell vull morir. No tinc pas por en aquest país. Molts cops els extremistes han volgut matar-me, posar-me a la presó; m’han amenaçat i perseguit i han terroritzat la meva família. Jo dic que, fins que tindré vida, fins al meu últim alè, continuaré servint Jesús i aquesta pobra, sofrent humanitat, els cristians, els necessitats, els pobres. (…) Crec que els necessitats, els pobres, els orfes, sigui quina sigui la seva religió han de ser considerats sobretot com a éssers humans. Penso que aquestes persones formen part del meu cos en Crist, que són la part perseguida i necessitada del cos de Crist”… (penúltim paràgraf)

Fixeu-vos en les tres ratlles finals en les quals s’identifica amb els pobres i desvalguts siguin de la religió que siguin, ja que els concebeix com a membres del seu cos i de Crist. A la meva ciutat de Manresa he sentit veus criticant a Càritas per no atendre preferentment els cristians de casa, i, a més a més, m’han arribat veus de diverses fonts que en una parròquia només reparteixen queviures a necessitats cristians. Blasmable!

3ª Llegint el text pensava, però qui n’ha parlat? Roma? Sí, però amb veu baixa. La Comunitat Europea? No em consta. El Govern? Val més no continuar!

Per l’extensió i la gravetat dels fets no entenc com no són contrarestats per la interconfessionalitat cristiana, pel diàleg interreligiós i per la comunitat internacional. Quan Salman Rushdie va ser condemnat amb una fàtua pels Ayatolàs de l’Iran, tot occident es va moure. M’agradaria veure el Papa rodejat d’altres autoritats religioses: ortodoxes,protestants, musulmanes, hindús…fent un gest vindicatiu de comunió i no de separació. Quan es maten líders religiosos es creen grans cofusions, perquè s’intenta implicar-hi el poble, si no, mireu què va passar amb la mort de Jesús? Fins fa ben poc els jueus en tenien la culpa i no sols una minoria sacerdotal i aristocràtica.

Els nostres bisbes haurien de fer gestos senzills i transparents d’amor incondicional i universal als més febles i per a tots aquells qui els acompanyen per alliberar-los del seu fat. Fa poc el Papa parlava de la necessitat de traduir l’Evangeli al llenguatge d’avui. Doncs va, som-hi, ara tenim una oportunitat!

Font:Pàgina Web Catalunya Religió.cat

Dc, 9/03/2011

(Marta Nin/CR) El 2 de març moria assessinat Shahbaz Bhatti, ministre de les minories al Pakistan. Bhatti era catòlic. L’editorial italiana Marcianum Press recull el seu testimoni personal en el llibreCristiani in Pakistan. Nelle prove la speranza. A partir d’aquestes pàgines la periodista M. Antonietta Calabrò ha resumit per a Il Corriere della Sera el testament espiritual del ministre pakistanès.

Testament Espiritual

“Em dic Shahbaz Bhatti. Vaig nèixer en una família catòlica. El meu pare, mestre jubilat, i la meva mare, mestressa de casa, em van educar segons els valors cristians i els ensenyaments de la Bíblia, que van influir sobre la meva infància. Des de ben petit anava a l’església, on trobava una profunda inspiració en els ensenyaments, el sacrifici i la crucifixió de Jesús. Va ser l’amor de Jesús el que em va portar a oferir els meus serveis a l’Església. Les espantoses condicions dels cristians del Pakistan em van trasbalsar.

Recordo un Divendres Sant, quan només tenia tretze anys: vaig escoltar un sermó sobre el sacrifici de Jesús per la nostra redempció i per la salvació del món. I vaig pensar que volia correspondre a aquell amor seu donant amor als nostres germans i germanes, posant-me al servei dels cristians, especialment dels pobres, dels necessitats i dels perseguits que viuen en aquest país islàmic.

M’han demanat que posi fi a la meva batalla, però sempre m’he refusat, fins i tot arriscant la vida. La meva resposta sempre ha estat la mateixa. No vull popularitat, no vull posicions de poder. Només vull un lloc als peus de Jesús. Vull que la meva vida, el meu tarannà, els meus actes parlin per mi i diguin que estic seguint Jesucrist. Aquest desig meu és tan fort que em cosideraria un privilegiat si –en aquest esforç bataller d’ajudar els necessitats, els pobres, els cristians perseguits del Pakistan- Jesús volgués acceptar el sacrifici de la meva vida.

Vull viure pel Crist i per Ell vull morir. No tinc pas por en aquest país. Molts cops els extremistes han volgut matar-me, posar-me a la presó; m’han amenaçat i perseguit i han terroritzat la meva família. Jo dic que, fins que tindré vida, fins al meu últim alè, continuaré servint Jesús i aquesta pobra, sofrent humanitat, els cristians, els necessitats, els pobres. (…) Crec que els necessitats, els pobres, els orfes, sigui quina sigui la seva religió han de ser considerats sobretot com a éssers humans. Penso que aquestes persones formen part del meu cos en Crist, que són la part perseguida i necessitada del cos de Crist.

Si nosaltres portem a terme aquesta missió, aleshores ens haurem guanyat un lloc als peus de Jesús i jo podré mirar-lo sense avergonyir-me’n”