11 març 2011
No tinguem por de defensar els perseguits per un noble ideal de justícia
He llegit i reflexionat sobre el Testament Espiritual del catòlic Shahbaz Bhatti, ministre de les minories ètniques al Pakistan , que va morir assassinat el passat 2 de març. Podeu trobar-lo a Catalunyareligio.cat, El Pregó nº407, i també al meu blog. La seva lectura m’ha colpit per tres raons, fonamentalment:
1ª Per no ser un fet aïllat, sinó una baula més de tota una cadena de fets violents contra els cristians que s’estén per tot el Nord d’Àfrica , Pròxim Orient i Àsia Central – recordeu el testimoni dels monjos de Tibhirine, que ha generat una de les millors pel·lícules de gènere religiós: Des dieus et des hommes , amb èxit de pantalla espectacular a la veïna França-; les matances a Egipte, país on convivien en pau amb els musulmans; les emigracions dels cristians de Palestina i de l’Iraq… Les persecussions a Indonèsia i en alguns territoris d’Amèrica Llatina.
2ª Per la seva claravidència i fermesa del seu testimoniatge gens sectari:”… Vull viure pel Crist i per Ell vull morir. No tinc pas por en aquest país. Molts cops els extremistes han volgut matar-me, posar-me a la presó; m’han amenaçat i perseguit i han terroritzat la meva família. Jo dic que, fins que tindré vida, fins al meu últim alè, continuaré servint Jesús i aquesta pobra, sofrent humanitat, els cristians, els necessitats, els pobres. (…) Crec que els necessitats, els pobres, els orfes, sigui quina sigui la seva religió han de ser considerats sobretot com a éssers humans. Penso que aquestes persones formen part del meu cos en Crist, que són la part perseguida i necessitada del cos de Crist”… (penúltim paràgraf)
Fixeu-vos en les tres ratlles finals en les quals s’identifica amb els pobres i desvalguts siguin de la religió que siguin, ja que els concebeix com a membres del seu cos i de Crist. A la meva ciutat de Manresa he sentit veus criticant a Càritas per no atendre preferentment els cristians de casa, i, a més a més, m’han arribat veus de diverses fonts que en una parròquia només reparteixen queviures a necessitats cristians. Blasmable!
3ª Llegint el text pensava, però qui n’ha parlat? Roma? Sí, però amb veu baixa. La Comunitat Europea? No em consta. El Govern? Val més no continuar!
Per l’extensió i la gravetat dels fets no entenc com no són contrarestats per la interconfessionalitat cristiana, pel diàleg interreligiós i per la comunitat internacional. Quan Salman Rushdie va ser condemnat amb una fàtua pels Ayatolàs de l’Iran, tot occident es va moure. M’agradaria veure el Papa rodejat d’altres autoritats religioses: ortodoxes,protestants, musulmanes, hindús…fent un gest vindicatiu de comunió i no de separació. Quan es maten líders religiosos es creen grans cofusions, perquè s’intenta implicar-hi el poble, si no, mireu què va passar amb la mort de Jesús? Fins fa ben poc els jueus en tenien la culpa i no sols una minoria sacerdotal i aristocràtica.
Els nostres bisbes haurien de fer gestos senzills i transparents d’amor incondicional i universal als més febles i per a tots aquells qui els acompanyen per alliberar-los del seu fat. Fa poc el Papa parlava de la necessitat de traduir l’Evangeli al llenguatge d’avui. Doncs va, som-hi, ara tenim una oportunitat!