Arxivar per febrer de 2011

27 febr. 2011


Còctel de llengües al cor de França amb el català com a ingredient, Avui,27 de febrer 2011

Classificat com a La nostra llengua

L’altre dia de les dificultats que hi ha per utilitzar el català en públic, avui em faig ressò d’aquests vint joves, a les afores de París, que fan l’experiència  d’aprendre totes les llengües romàniques de cop,  ja que adquiriran l’hàbit de respectarels qui parlen diferent.

“Us imagineu un avió amb ales de pell i míssils de coloraines?” La pregunta en català ressona a través de un vell radiocasset a una sala de la biblioteca de Sceaux, als afores de París. Al voltant d’una llarga taula, una vintena d’alumnes de totes les edats escolten atentament una musicalitat que els és desconeguda. Tots ells formen part de la primera experiència d’intercomprensió a França, un mètode d’aprenentatge simultani de llengües d’una mateixa família a través de les diferències i similituds. “Què vol dir pell?”, pregunta la professora quan s’acaba la locució. Els alumnes vacil·len. “La piel” en castellà, “pele” en portuguès i “pell”, amb dues eles, en català, resol la responsable.

França no es caracteritza per ser un exemple del multilingüisme en els sistemes educatius, tot i que compta amb una població d’orígens molt diversos i amb un conjunt de llengües en el territori que es parlen des de fa segles, com el bretó, el català i el basc.

El grup de vint alumnes que tutela la professora Jaqueline DeMarty-Warzee sap apreciar el plaer de conèixer no només una llengua, sinó diverses a la vegada. Per aquesta raó es van apuntar a principis de gener als primers cursos d’intercomprensió que es fan a França i que coordina l’organització Apic.

La intercomprensió és un mètode universal que permet comprendre totes les llengües d’una mateixa família lingüística a través de l’aprenentatge de les diferències i les similituds que existeixen entre elles.

Així, els alumnes dels cursos de l’Apic, entre els quals hi ha des de joves estudiants a jubilats, tradueixen al francès textos escrits en romanès, italià, castellà, occità i català. Per a alguns alumnes, com en Raphaël Brette, és la primera vegada que entren en contacte amb el català. “Li trobo arrels similars al castellà i al francès, però té alguns girs inesperats que em venen molt de nou; és un idioma realment original”, explica aquest estudiant de Dret de 25 anys.

A les classes d’intercomprensió els alumnes treballen principalment la comprensió escrita i assoleixen coneixements suficients per poder llegir, per exemple, un llibre en portuguès abans d’anar de viatge a Lisboa o per estudiar una obra d’art a partir d’una ressenya en italià.

En un altre nivell, també els pot servir per mantenir una conversa amb parlants d’altres llengües. De fet, l’objectiu primari de la intercomprensió no és arribar a parlar un altre idioma, sinó tenir unes bases comunicar-se amb parlants d’altres llengües sense necessitat de canviar la pròpia o d’haver de recorre a una tercera llengua que no és la materna de cap dels interlocutors.

“Amb només dues hores que dura una sessió els alumnes se n’adonen que tenen més capacitats plurilingües del que creien i això els genera una gran satisfacció”, explica la presidenta de l’associació Apic, Françoise Ploquin.

“És el gran plaer de sentir i entendre llengües estrangeres”, hi afegeix Jaqueline, qui creu que el tòpic que els francesos no volen parlar altres llengües està caducat. “Les noves generacions adoren les llengües estrangeres, els agrada viatjar, viure fora de França”, senyala.

La professora admet que no domina totes les llengües romàniques, però té prous coneixements per poder establir paral·lelismes entre els idiomes que l’ajuden en la traducció.

Amb poques sessions a l’esquena, els alumnes ja són capaços de traduir al francès textos, la majoria d’ells periodístics, escrits en italià, portuguès, espanyol i català sense gaire traves, tot i que a vegades els ‘falsos amics’ els enganyen.

En el text en català, que explica l’escultura d’un avió de l’artista Jaime Hayón, tots els alumnes cauen en el parany de traduir “van anar” com la forma francesa del futur pròxim (vont aller). La Jaqueline els alerta de l’error i els explica que, per estrany que els sembli, es tracta d’una forma perifràstica que indica un passat llunyà.

Al cap de pocs minuts, els alumnes acaben de traduir el text sense problemes. La particular forma verbal catalana i la paraula pell han estat els dos únics obstacles per entendre un article que podria figurar en un diari o en el fulletó d’una exposició a Catalunya. La gran majoria d’ells no havien sentit mai el català.

Darrera actualització ( Diumenge, 27 de febrer del 2011 11:23

No hi ha resposta

22 febr. 2011


Memoràndum de professores i professors universitaris de teologia sobre la crisi de l’Església catòlica a Alemanya

Ha passat més d’un any, des que es van fer públics els casos d’abús sexual en nens i joves per sacerdots i religiosos al Col·legi Canisius en Berlín / Alemanya. Va seguir un any que ha submergit a l’Església catòlica en Alemanya en una crisi sense precedents. El resultat visible que avui es veu és ambivalent: S’han emprès accions per fer justícia a les víctimes, posar remei a les injustícies i detectar les causes dels abusos, encobriment i doble moral en les files pròpies. En molts cristians i cristianes responsables amb i sense ministeri ha crescut -després de la indignació del principi- la consciència que són necessàries reformes de fons. La crida a un diàleg obert sobre les estructures de poder i de comunicació, sobre la forma del ministeri eclesial i la participació dels i les fidels a la responsabilitat, sobre la moral i la sexualitat ha despertat expectatives, però també temors: Potser s’està perdent una oportunitat per a un despertar de la paralització i resignació per deixar passar o minimitzar la crisi?

La incomoditat d’un diàleg obert sense tabús fa por, més encara amb la visita del papa a les portes. Però la solució no pot ser l’alternativa d’un silenci sepulcral perquè les últimes esperances s’hagin destruït. La profunda crisi de la nostra Església exigeix parlar també d’aquests problemes que a primera vista no tenen a veure directament amb l’escàndol de l’abús i del seu encobriment per dècades. Com a professors i professores de teologia  no podem quedar-nos callats. Ens veiem en la responsabilitat de fer una aportació a un veritable començament nou. 2011 ha de ser un any de ressorgiment per l’Església. L’any passat a Alemanya han deixat l’Església més cristians i cristianes que mai abans, han cancel·lat la seva lleialtat a la jerarquia eclesial o han privatitzat la seva vida de fe, per protegir-la de la institució. L’Església ha d’entendre aquests signes i ella mateixa ha de sortir de les estructures ossificades, per recuperar nova força vital i credibilitat.

La renovació d’estructures eclesials no es resoldrà a través de la protecció poruga davant la societat, sinó només amb el valor de l’autocrítica i amb l’acceptació d’impulsos crítics també des de fora. És part de les lliçons apreses de l’any passat: La crisi de l’abús no es hauria treballat amb tanta decisió sense l’acompanyament crític de l’opinió pública. Només a través de la comunicació oberta, l’Església pot recuperar confiança. Només si l’autoimatge i la imatge externa de l’Església coincideixen, pot ser creïble. Ens dirigim a tots i totes els que encara no han renunciat a esperar un nou començament de l’Església i a lluitar per això. Volem reprendre els senyals per al ressorgiment i el diàleg, que alguns bisbes han donat en els últims mesos a les seves xerrades, prèdiques i entrevistes.

L’Església no existeix ni està per si mateixa. Té la missió d’anunciar a Déu alliberador i amorós de Jesucrist a totes les persones. Això només ho pot fer si ella mateixa és espai i testimoni creïble de la notícia alliberadora de l’ evangeli. El seu parlar i actuar, les seves regles i estructures, el seu tracte a les persones endins i fora de l’Església han de complir l’exigència de reconèixer i promoure la llibertat dels éssers humans com criatures de Déu. Respecte incondicional a qualsevol persona humana, respecte a la llibertat de la consciència, compromís amb el dret i la justícia, solidaritat amb els pobres i perseguits: Aquestes són mesures fonamentals de la teologia que resulten del compromís de l’Església amb l’evangeli. En això es concreta l’amor a Déu i al proïsme.

L’orientació a la notícia alliberadora bíblica implica una relació diferenciada amb la societat moderna: En alguns aspectes, la societat s’ha avançat a l’Església, quan es tracta del respecte a la llibertat i responsabilitat de l’individu, d’això l’Església pot aprendre com ja va ressaltar el Concili Vaticà II. En altres aspectes una crítica d’aquesta societat des de l’esperit de l’evangeli és indispensable, per exemple on les persones són qualificades només segons el seu rendiment, on la solidaritat mútua es perd o la dignitat humana es trepitja.

De tota manera, l’anunci de llibertat de l’Evangeli és el criteri per a una església creïble, per al seu actuar, per la seva conformació social. Els desafiaments concrets que ha d’afrontar l’Església no són nous. Però, reformes direccionades cap al futur no es deixen percebre. El diàleg obert ha de ser portat en els següents camps d’acció:

1. Estructures de participació: En totes les àrees de la vida eclesial, la participació de les i els fidels és pedra de toc per a la credibilitat del anunci alliberador de l’Evangeli. Segons el principi antic del dret: “El que efecta a tots, ha de ser decidit per tots “, es necessiten més estructures sinodals en tots els nivells de l’Església. Els i les fidels han participar en el nomenament de ministres ordenats importants (bisbe, rector). El que es pot decidir localment, ha de ser decidit aquí. Les decisions han de ser transparents.
2. Comunitat: Les comunitats cristianes han de ser espais en els quals les persones comparteixen béns espirituals i materials. Però actualment la vida de les comunitats es desfà. Sota la pressió per l’escassetat de sacerdots, es construeixen cada vegada unitats administratives més grans – “Parròquies XXL”, en les quals ja no es pot experimentar proximitat i pertinença. Identitats històriques i xarxes socials construïdes s’abandonen.
Es crema a sacerdots i ells queden cremats. Els fidels es distancien, sinó se’ls confia corresponsabilitat en estructures democràtiques de la direcció de la seva comunitat. El ministeri eclesial ha de servir a la vida de les comunitats – no al revés. L’Església necessita també a sacerdots casats i dones en el ministeri ordenat.
3. Cultura jurídica: El respecte i reconeixement de la dignitat i llibertat de cada persona es mostra especialment quan es resolen els conflictes de una manera justa i respectuosa. El dret canònic només mereix aquest nom si els i les fidels realment poden reclamar els seus drets. Urgeix millorar la protecció dels drets en la nostra Església i una cultura jurídica: un primer pas per avançar és la creació d’un sistema eclesiàstic de justícia administrativa.
4. Llibertat de consciència: El respecte a la consciència personal significa tenir confiança en la capacitat de decisió i responsabilitat de les persones. Promoure aquesta capacitat és també tasca de l’Església, per això no ha de caure en tutela. Prendre seriosament això fa sobre tota l’àrea de decisions en la vida personal i sobre estils individuals de vida. La valoració eclesial del matrimoni i del celibat està fora de qüestió. Però això no implica excloure persones que viuen amor, fidelitat i cura mutu en una relació de parella amb persones del mateix sexe o aquells divorciats i casats de nou que el viuen d’una manera responsable.
5. Reconciliació: La solidaritat amb els “pecadors” suposa prendre seriosament el pecat en les pròpies files. Un rigorisme moralista egòlatra no li correspon a l’Església. L’Església no pot predicar la reconciliació amb Déu sense crear en el seu propi actuar les condicions de reconciliació amb els i les que ella s’ha fet culpable: per violència, per privació de justícia, per perversió del missatge alliberador de la Bíblia en una moral rigorista sense misericòrdia.
6. Celebració: La litúrgia viu de la participació activa de tots i totes les fidels. Experiències i expressions d’aquest han de tenir el seu lloc. La litúrgia no pot congelar-se en tradicionalisme. La pluralitat cultural enriqueix la vida litúrgica i no va amb tendències d’una unificació centralista. Només quan la celebració de la fe abasta situacions concretes de la vida, el missatge eclesial pot arribar a les persones.
El diàleg eclesial començat pot portar a alliberament i ressorgiment, si totes les parts involucrades estan disposades a enfrontar les preguntes urgents. Es tracta de buscar solucions per l’intercanvi lliure i just d’arguments, que treguin a l’església de la seva autopreocupació paralitzant. ¡Després de la tempesta de l’any passat no pot seguir la calma! En aquest moment aquesta només podria ser un silenci sepulcral. La por no ha estat un bon conseller en temps de crisi. Cristianes i cristians són anomenats per l’Evangeli a mirar cap al futur amb ànim i -responent a la paraula de Jesús – a caminar sobre l’aigua com Pere: “Per què tenen tanta por? Tan petita és la seva fe?

4 febrer 2011

Segueix la signatura de 140 professors i professores universitaris de teologia de parla alemanya.

No hi ha resposta

21 febr. 2011


L’ÚS DEL CATALÀ EN PÚBLIC, UNA ANOMALIA ENCARA!

Classificat com a La nostra llengua

La llengua catalana, sovint en actes públics, es troba abandonada a la intempèrie sense cap fil que la protegeixi. La qual cosa no vol dir que no estigui d’acord amb l’alcalde de Martorell que ahir al vespre, per la Televisió de la Regió Centre, va dir que ell no volia reglaments sobre el català en el seu municipi, ja que podien ser recorreguts, en canvi manifestava que parlava en català en tots els actes públics que feia i que la gent ho entenia molt bé com a català que és. Més que reglaments el que cal es solidaritat en l’ús.

Avui em referiré a una sèrie de conflictes que hem de suportar els catalans que assistim en actes públics, ja sigui com  a espectadors o actors. L’entrenador del Girona,Raül Agné, fill de Mequinensa (municipi de parla catalana de l’Aragó) va suspendre la ronda de premsa tot just començada, perquè un grup de periodistes no li permetien que contestés en català una pregunta en català que li havia fet un altre periodista . Un amic em comentava que en un Congrés a Lleida sobre Medicines Alternatives, aquesta tardor passada, la  monja Teresa Forcades es va veure obligada  a presentar la seva ponència en castellà pel fet d’haver-hi gent d’arreu de l’estat. El que havia d’haver fet l’organització era: procurar-ne una traducció simultània o bé disposar d’una còpia en castellà per als qui no entenguessin el català.

Jo mateix he viscut situacions ben deplorables. Una fou l’any 1994, essent jo regidor del municipi de Navàs, em trobava al poblet de Castelladral, envoltat pels dos grans focs del Bages, i se’m va presentar  TV2 per fer-me una entrevista. Quan ja ho teníem tot a punt per començar em van exigir que l’entrevista fos en castellà. M’hi vaig oposar amb  rotunditat: “Estem tots molts emocionats perquè és dramàtica la nostra situació i no és de rebut que se’n exigeixi parlar en castellà, subtituleu-la!”  “No ens ho deixen fer” –  van respondre- “Ho sento”, els vaig dir. I mentre desmuntaven la paradeta un em va etzibar:”Atengui’s a les conseqüències!”. Increïble!

L’altra fou en el IV Parlament de les Religions de Món en el Fòrum de les Cultures, 2004 – Aquesta vegada com a simple participant-. En Raimon Panniker  començà la seva ponència dient-nos que la faria en anglès, perquè els companys nord-americans li havien insistit que la fes en anglès, ja que no es volien perdre els matisos de les seves afirmacions filosòficoteològiques. I nosaltres els catalans, que no enteníem l’anglès, vàrem haver d’aguantar una traducció en català d’un català universal que a casa seva parlava en anglès i, per més inri,en el Fòrum de les Cultures a Barcelona! Em sap greu, en Raimon Pànniker no va ser oportú en aquell moment.

En tots aquest esdeveniments , des del meu punt de vista, es va faltar a la dignitat humana del poble català. No dubto de l’avenç en l’ús públic des de l’època fosca del franquisme, quan alguns ens demanaven que parléssim en cristià quan fèiem intervencions en català a la Universitat,però queda molt per fer… Per tal que aquestes situacions no es tornin a repetir caldria que la política no hi fos passiva. Proposo,doncs, que les sales més important de les poblacions estiguin dotades de serveis de traducció. A més, que la Generalitat i potser també Omnium Cultural estiguin disponibles a fer aquest servei si se’ls demana amb un certa antelació. I a fora de Catalunya haurien de ser els estats veïns els garants de l’ús públic de la seva llengua germana.

No hi ha resposta