Arxivar per desembre de 2010

27 des. 2010


LA JUSTÍCIA RESTAURATIVA

Classificat com a penitenciaris

Després de sis mesos d’exercir el voluntariat en una de les presons més modernes de Catalunya: Els Lledoners (Bages)

Aquest juliol passat vaig començar d’anar, com a voluntari del SEPAP, una mica atemorit, a la Presó dels Lledoners. Ara ja m’hi passejo molt més relaxadament. Encara recordo les ziga-zagues que vaig haver de fer el primer dia abans d’arribar als mòduls, les quals em van fer perdre l’orientació de l’espai. En arribar davant dels mòduls, vaig poder contemplar un Santuari i unes muntanyes que m’eren familiars, però que no acabava de situar, perquè estava desorientat. I no us penseu pas que el dia següent ho entengués, em va costar molt. Ja sé que jo tinc una memòria visual desastrosa, tanmateix sóc de la zona! A mi aquest fet ja em diu molt, després de saber que un pres d’una presó espanyola quan li van preguntar què faria el primer dia que sortís, va respondre: un Km en línia recta. Un company veterà de l’entitat ens comentava que els presos quan surten per primer cop es troben totalment desorientats i no saben cap a on han d’anar.
Un altre fet important: els primers presos amb qui vàrem conversar eren nois de 30 a 40 anys que ja portaven 10 anys o més a la presó i els en quedaven uns altres tants, tot i no haver matat a ningú – segons ells-. Han sortit, han tornat a entrar, tenen judicis pendents. Tenen dones amb fills a fora de la presó amb les quals algun no ha conviscut mai. I t’adones que la pobresa s’estén a tota la seva família. Més endavant vaig començar a descobrir els immigrants: magrebins,asiàtics, sud-americans, de l’est, sud-saharians…amb moltes dificultats per entendre’ns. Aquests darrers encara estan més tenallats per la misèria, tot i que fa poc que hi són: alguns enxampats al Port per portar droga, altres per discutir-se amb la seva ex-dona al carrer. Recordo un sud-americà, molt ben educat i amb estudis secundaris amb quatre anys de presó per haver intentat passar droga al Port de Barcelona – poca en devia portar, ja que les penes per entrar droga eren molt dures: 9 anys de presó. Ara amb el nou Codi Penal, que va entrar en vigor el dia 23 de desembre passat, s’han reduït molt, sempre que no formin part d’una xarxa. La dona d’aquest últim noi fa poc va tenir un accident en què va morir el seu fill de dos anys. El vaig trobar abatut i sense ni un euro per poder comunicar-se amb la seva dona, que vivia a casa dels seus germans al seu país. De la nova situació d’aquest noi me’n vaig assabentar per aquells primers amb qui vaig entrar en conversa als primers dies: també a la presó hi ha gestos semblants al bon samarità de l’evangeli!
La situació és molt complexa i la diversitat és enorme: nois de moltes nacionalitats barrejats amb altres d’aquí de llarga i curta durada: un còctel explosiu al mig del pati, l’únic lloc comú de vida social. Tots voldrien treballar i no hi ha treball , i encara menys, redempció de les penes. Amb tot, voldria deixar molt clar que hi he trobar molt bona acollida per part dels nois i noies funcionaris que fan els serveis de vigilància, des del director al simple vigilant, passant per les assistents i treballadores socials. No m’ho pensava. Evidentment parlo en general, a tot arreu hi ha de tot.
Bé, mentrestant m’he anant formant una mica i he descobert que la millor justícia és la restaurativa: aquella en què la víctima i l’agressor es poden reconciliar. Per la víctima és important poder veure el rostre de l’agressor i poder-li demanar per què ho va fer, altrament dirà mil penjaments sobre la justícia, ja que no es traurà l’agressor del seu imaginari per més que se’l condemni. Els qui tenen experiència de mediació t’expliquen casos de reconciliació gairebé impensables. Però el dret penal espanyol no va per aquí. Els jutges estan educats en una justícia punitiva: a tal delicte, tal pena. Una versió atenuada de la llei del talió: ull per ull, dent per dent. Les violències sempre sorgeixen d’unes crisis, és a dir, d’altres violències que són difícils de suportar. Les presons són “el chivo expiatorio”, és a dir, el sacrifici de l’altre per restaurar el desequilibri, la crisi que s’ha provocat en no acceptar el diferent per por d’alguns de perdre la seva bona situació (estic aplicant la teoria de l’antropòleg francès René Girard sobre l’origen de la violència i la necessitat del sacrifici o de la víctima emissària per restablir l’ordre diví i/o humà. És evident que tant l’actitud de Jesús de Natzaret com la no-violència impliquen una consciència totalment diferent: Jesús no vol víctimes ni cap sacrifici! S’ha acabat el fet de culpabilitzar els més febles! Però això potser només ho entenen els més senzills! El mite de Nadal – amb sentit antropològic- per més que posi en relleu la gratuïtat i la trascendència dels fets, aquesta sempre potencia el Si de la voluntat de cada membre:Josep, Maria i Jesús. A l’inrevés del mite grec d’Edip, en el qual aquest mata el seu pare, s’adjunta amb la mare – sense saber-ho- i queda cec per la ceguesa del Destí . Tampoc s’assembla al mite de la Deessa de la Raó de la Il•lustració, la il•lusió que amb la intel•ligència ho resoldrem tot, denunciat profèticament per Nietzshe i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX, i consumat el seu esfondrament per les dues guerres mundials, pel feixisme, nazisme i estalinisme. No oblidem que la il•lustració va justificar la compra d’esclaus sud-africans per garantir que els europeus poguessin continuar tirant safrà a l’olla, en canvi el mite de Nadal és universalment inclusiu: olla per a tothom, altrament no s’entén el pessebre.

Per tal de mantenir la justícia punitiva arrelada en la consciència popular, els polítics i els mitjans de comunicació, per interessos econòmics i /o polítics, han fomentat una sèrie de mites- ara en la versió il•lustrada: creences imaginàries-. Un grup d’experts en dret: catedràtics, jutges i advocats han creat la Plataforma: “Otro derecho penal es posible” i han publicat un dossier en el qual desmunten amb estudis seriosos 13 mites populars sobre els qui delinqueixen:

1. S’afirma que el sistema penitenciari espanyol és benèvol, en canvi és el més repressiu d’Europa :
. La tassa de criminalitat a Espanya és menor que la mitjana europea:
-2008: la tassa de delictes a Espanya és de 46’7 per cada 1000 habitants; a Europa de 70’4
-La delinquència a Espanya globalment descendeix des de fa 20 anys (Boletín Criminológico del Instituto Interuniversitario de Criminología, nº 116, de setiembre-ocubre 2009); ara bé, Espanya té un dels percentatges de presos més alts d’Europa. En els últims 30 anys s’ha quadruplicat:
1980: 18.583 presos; 2009: 76.771 presos. En els últims 9 anys han augmentat un 70 %: 1900, 45.309 persones; 2009, 76.771
– En el Codi Penal de 1995 s’elimina la redempció de les penes . Aproximadament el 80 % de presos compleix íntegrament la seva pena en la presó. Hi ha qui ha comès delictes sense sang i, tot i així, té una acumulació de penes, que de fet és com si tingués una pena perpètua (1)
2. S’hauria d’implantar la pena perpètua,de fet existeixen penes perpètues, que per la seva acumulació d’anys de presó i per la seva impossibilitat de revisió són més estrictes que les perpètues d’alguns estats europeus.
3. El perfil mitjà dels presos és d’alta perillositat , doncs no, la majoria no estan empresonats per cometre actes greus i violents
4. Les presons són còmodes i segures. Són espais en què la mort té una presència constant
5. De l’existència d’una correlació directa entre augment de delictes i el nombre de persones preses, a la desvinculació entre el nombre d’infraccions penals i l’augment de persones empresonades.
6. Els delictes són expressió de la llibertat humana. Una gran majoria de presos tenen un vinculació directa amb situacions d’exclusió social. És molt fàcil de carregar-los la culpa i fer-los servir de cap de turc.
7. Del sistema penal protegeix les víctimes, al sistema penal les manté en sofriment sense oferir diferents possibilitats de reparació del dany.
8. Només es compleix una part de les penes. Les penes es compleixen íntegrament i la gran majoria de presos ho fan en recinte penitenciari.
9. S’haurien de limitar els permisos per seguretat ciutadana. Doncs bé, els permisos de sortida són un instrument rehabilitador necessari, humanitzador i d’escàs risc.
10. La llei del menor és molt blanda i no castiga, ara bé, la intervenció penal entre majors de 14 anys i menors de 18 és superior a la dels adults, i les sancions acostumen a ser molt més dures.
11. De la pretesa eficiència del sistema penal a la manifesta incapacitat del sistema penal per resoldre satisfactòriament els conflictes.
12. D’entren per una porta i surten per una altra a molts entren a la presó, fins i tot, sense haver estat jutjats.
13. Del pressupòsit els delinqüents, en general, són persones sense moral i compassió a, en més casos del que es pensa, tenen un sentiment de penediment i estarien disposats a reparar el dany causat.

Vist el panorama, sóc bastant pessimista. Oh Xirinacs! No sols el poble a l’hora d’anar a votar està massificat, també ho està l’ensenyament i el servei sanitari, però molt més els serveis penitenciaris. Potser m’acusareu de tractar el tema des d’una visió del territori espanyol i no des d’una perspectiva catalana, tanmateix el Codi Penal l’han reformat sense gaires canvis Les Corts Espanyoles. Haurem de preguntar a l’Alfred Bosch com veu el Servei Penitenciari de Catalunya des d’una perspectiva d’Estat Català Independent. Si no creix la consciència social sobre la necessitat de la reinserció del pres en una comunitat humana amb habitatge, formació i treball, el Codi Penal, el faci qui el faci, serà lletra morta.
(1)Només desenvolupo aquí,de forma sintètica, aquesta primera tesi. Sobre el desenvolupament de totes aquestes 13 tesis, aneu a http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org
De Nadal a Sant Esteve, 2010                                                                                                                Jaume Obradors Suades

No hi ha resposta

13 des. 2010


Nomenament de bisbes

Nomenament

de bisbes

Arran d’alguns nomenaments episcopals recents, s’han produït a les esglésies d’Espanya una sèrie de reaccions, a vegades destemperades que no són ni aïllades ni ocasionals, sinó fruit de la cadena de temors i angoixes que acostuma a produir-se gairebé sempre que ha quedat vacant una diòcesi de certa importància. Passada la primera agitació, i una vegada les aigües s’han apaivagat, es fa necessària una reflexió serena, més enllà dels afectes particulars que poden arribar a cegar-nos a tots.

1. Com a expressió d’aquests malestars s’han recordat algunes frases de la millor tradició de l’Església, dels sants pares i del magisteri pontifici, que avui haurien de fer-nos pensar. Per exemple:«Ningú sigui donat com a bisbe a aquells que no el vulguin» (sant Celestí I, papa). «Qui ha d’estar al capdavant de tots ha de ser elegit per tots» (sant Lleó, papa). O encara més radical: «El poble té el poder d’elegir bisbes dignes i de recusar els indignes» (sant Cebrià). Fins i tot, si els papes intervenen en alguna elecció que ha resultat conflictiva, és només en el paper d’àrbitres, ja sigui per ratificar l’elecció o per fer que es repeteixi, però mai per nomenar ells mateixos el bisbe d’aquella església. S’ha objectat que aquests ensenyaments són propis d’una església més minoritària i amb més dificultats de comunicació, como succeïa durant els cinc primers segles de l’Església. Aquestes objeccions poden tenir el seu valor pràctic. Però si seguim investigant la història de l’Església, no ens serà difícil comprovar que el seu valor doctrinal seguia vigent molts segles després. Esmentem, només, un exemple d’això, en el cas del Concili de Constança (1414-1418), gairebé mil anys desprès.

2. És sabut que el dolorós cisma d’Occident, quan l’Església es despertà un dia amb tres papes, va ser resolt pel concili de Contança, que és reconegut com un concili ecumènic, ja que va ser signat pel papa. No és tan sabut que un decret de Constança va obligar el papa a convocar concilis cada cert temps per evitar desvaris com els que el poder absolut del papa havia provocat en l’Església fins arribar al captiveri d’Avinyó i al cisma posterior. Per desgràcia, en un d’aquells concilis de reforma (el de Basilea l’any 1433) va haver-hi un enfrontament entre el papa i el concili, a causa de l’afany de l’assemblea per imposar tesis conciliaristes extremes. Això va fer que es traslladés aquest concili a Ferrara i més tard a Florència (1439), d’on acabà rebent el nom. No obstant això, el pontífex reconegué la legitimitat de les vint-i-cinc primeres sessions celebrades a Basilea, de manera que, segons s’afirma en la col·lecció de textos del Magisteri de l’Església,«les vint-i-cinc primeres sessions d’aquest concili posseeixen validesa ecumènica”(Denzinger-Hünermann, pàg. 438). Doncs bé: a la sessió número 12 d’aquell concili es va promulgar el decret següent: És decisiu l’interès d’aquest sant concili perquè es donin a les esglésies uns pastors que sostinguin fermament l’Església amb les forces de la seva saviesa i dels seus mèrits… Per aquestes raons, l’esperit de Déu, a través dels sagrats cànons públics, va determinar providencialment que cada església i cada col·legi o comunitat elegeixin el seu propi prelat. I com a conseqüència d’això, aquest concili…estableix i defineix que no s’hauran de fer reservacions al papa dels càrrecs electius… i, si ja estan fetes, no s’han d’utilitzar. S’exceptuaran aquelles reservacions que ja estan incloses en el dret, o que tenen lloc en els terrenys sotmesos a l’església romana en raó del seu domini directe o indirecte, mediat o immediat. S’estableix, doncs, que d’acord amb allò que disposa el dret comú de l’Església, els càrrecs electius de les ja esmentades seus metropolitanes,catedralícies… es proveeixin mitjançant eleccions i confirmacions canòniques. Disposa també aquest sant concili que seria raonable i d’utilitat pública que el papa no atempti en res contra aquest saludable decret, llevat que hi hagi alguna causa evident i raonable que hauria de ser citada expressament en les seves lletres apostòliques. I perquè aquest decret es dugui a la pràctica amb la major fermesa, és voluntat d’aquest concili que el romà pontífex, juntament amb les altres coses que ha de professar a l’hora de ser nomenat, juri també observar de manera irreprotxable aquest decret…Aquest sant concili exhorta al papa que, com a mirall i norma de tota santedat i de tota puresa, no exigeixi ni accepti diners quan se li demani la confirmació d’una elecció. I si obra  d’altra manera i escandalitza de manera manifesta i incorregible, sigui dut davant un futur concili (Conciliorum oecomenicorum Decreta, 445-448).

3. Per raons difícils d’entendre, entre elles el posterior extremisme insensat d’aquell mateix concili, aquest decret que a hores d’ara encara segueix estant en vigor (ja que fou signat pel papa) ha acabat desapareixent no només de la pràctica sinó de la comprensió de l’autoritat eclesiàstica. No figura, per tant, en el volum conegut com “Denzinger” o El Magisteri de l’Església1. I això que el decret no dóna una disposició merament disciplinària, sinó que defineix un ensenyament moral:no es limita a dir que no es faci, sinó que ensenya (“defineix”) que no s’ha de fer. El desmanegat concili posterior (V de Letran, 1512-1517) que, per la seva tebior, va ser un dels responsables de la reforma luterana, no va entrar ja en el tema i es va limitar a parlar només «d’aquelles promocions de prelats en les quals el pontífex romà ha de tenir una part important» (reconeixent que encara no en totes ho era), fent-li al papa aquesta dura recomanació: «Els papes, en el judici de Déu, han de donar compte d’aquells que van promocionar a esglésies o monestirs» (CoeD, 591). Trento, que tampoc va voler entrar en reformes estructurals de l’Església sinó només personals, va reblar encara més aquest clau en un dels seus decrets de reforma, estenent-lo a tots els que intervenen en el nomenament de bisbes: «Sàpiguen que pecaran mortalment, fent-se  còmplices de pecats aliens, si no elegeixen aquells a qui  consideren més  dignes i útils per a cada església» (CoeD,735-36). Trento reconeix que no vol entrar en les qüestions estructurals «no volent innovar res a causa de la situació dels temps que corren». Per això es va limitar a ensenyar que «si algú diu que els bisbes nomenats pel papa no són veritables i legítims… sigui anatema» (DH1778), sense entrar en el fet que el papa hagi de nomenar-los tots. Fet comprensible en un context de Reforma, però incomprensible més tard, quan els temps ja hagin canviat i la qüestió del nomenament de bisbes no hagi fet sinó empitjorar.

4. En el nomenament dels bisbes, doncs, s’ha donat al llarg de la història un curiós cercle viciós: la primera pràctica de més de mil anys va ser la de l’elecció per les esglésies que havia de regir. D’allà va nàixer el clàssic lema de l’Edat Mitjana: el clergat i el poble (clerus populusque) com a  subjectes de l’elecció. Però en una societat tan feudal i estratificada, el poble va anar quedant limitat als senyors feudals i emperadors, donant lloc a bisbes al servei del poder polític i originant la clàssica lluita de les “investidures” a final de l’Edat Mitjana. Així va començar el papa a reservar-se alguns nomenaments per evitar que els fes el poder civil i retornant així la llibertat a l’Església. Gregori VII, el gran papa reformador, encara que reconeixia que l’elecció pel clergat i el poble és el que Déu desitja (secundum Deum) va obrir la possibilitat que el metropolità o el papa es reservessin unes eleccions que ja no podien retornar al poble, però que calia prendre de mans dels poders públics (cf. Monumenta Germaniae Historica, Ep. Sel. II,2, pàg. 482). Amb el pas del temps, però, i en generalitzar- se, aquesta pràctica de les reservacions va degenerar encara més que les eleccions (que, com és comprensible, tingueren també els seus punts dèbils). En ser els papes monarques o caps d’estat, els interessos de poder van provocar amb freqüència que es concedís als monarques la provisió de bisbats, a canvi d’altres favors i suports, econòmics o polítics. Amb paraules tècniques es va passar primer de les investidures a les reservacions, i després d’aquestes a les regalies. Els conarques van convertir llavors els bisbats en autèntiques prebendes per als seus amics o parents, arribant fins a l’extrem de bisbes nomenats ja amb deu,dotze o setze anys (el cas de Segimon d’Ausburg, Leopold d’Àustria i Segimon de Baviera). Aquestes regalies expliquen l’aparició dels bisbes “gal·licans” al segle XVIII (tots fets a mida del rei de França), i dels bisbes exclusivament provinents de la noblesa del XIX, incapaços d’entendre res sobre el naixent obrerisme, i absolutisme totalment aliens a aquesta realitat emergent. Rosmini (la causa de beatificació del

qual, ara que ja no molesta a ningú, ha estat recentment iniciada) va publicar el 1832 la seva famosa obra Les cinc plagues de l’Església, que va  ser immediatament posada a l’Índex dels llibres prohibits per Pius IX. I una d’aquestes plagues era la de les regalies. El Vaticà II va aconseguir acabar amb les regalies però –com el seu origen estava en un pecat dels papes més que no pas dels reis que després en van abusar–només va poder fer-ho «pregant amb tota cortesia» a les autoritats civils que «vulguin renunciar espontàniament» (Decret Christus Dominus, n. 20). Franco, no n’hi ha cap dubte, va ser un dictador, però en la qüestió del nomenament de bisbes tenia, per desgràcia, més raó que els papes que intentaven prendre-li aquell “dret”. I una vegada més, l’Espanya no confessional de la nostra Constitució va procedir en aquest punt de manera més cristiana que l’Espanya “nacional-catòlica”. El mateix codi actual de Dret Canònic es limita a dir que el papa «nomena lliurement els bisbes o confirma aquells que han estat legítimament elegits» (c. 377), reconeixent que el principi electiu pugui tenir vigència en l’Església i no constitueix cap mena de desviació eclesiològica.

5. Veient tot aquest panorama, ens atrevim a dir que el procediment electiu no només pot ser “legítim” i tenir vigència, sinó que hauria de tenir-la en tota l’Església, si aquesta vol ser fidel al millor de la seva tradició, a allò que ja en el segle II es considerava “ensenyament diví i pràctica dels apòstols”, i al que encara en el segle XV era ordenat i definit per les sessions vàlides del concili celebrat a Basilea. Totes aquestes consideracions ens semblen enormement serioses. I encara voldríem enfortir-les amb una consideració pastoral que prové de la saviesa i de l’experiència de molts papes i sants pares antics, i que es repeteix infinitat de vegades en la tradició eclesiàstica: la imposició de bisbes no desitjats pot portar «que els homes es tornin menys religiosos del que cal» (sant Lleó Magne). Els fets en aquest punt parlen per si sols. Perquè, si la mateixa autoritat eclesiàstica es permet jugar així amb el seu propi magisteri, amb quin dret podrà pretendre imposar-lo als fidels? I un aclariment com a conclusió: no desconeixem les grans dificultats que comportaria avui una tornada a la pràctica autèntica i primera de l’Església.

També l’església del primer mil·lenni va oscil·lar entre diverses formes d’elecció segons temps i llocs, encara que mantenint sempre el principi electiu2. Però cal recordar que el Regne de Déu se’l serveix només per allò que Jesús anomenava «la porta estreta», i cal preguntar-se constantment si l’Església en la seva praxi ha de guiar-se per la comoditat del que és segur o pel risc del que és més perfecte i més cristià.

Cristianisme i Justícia, 2010

1. I no es tracta d’un cas únic: també falta en aquest volum el cànon 24 del IV Concili de Letrà (1215) que va en la

mateixa línia de reservar el nomenament dels bisbes a un procediment electiu que allà es legisla, arribant a declarar que «tota altra forma d’elecció serà invàlida» (CoeD, 222-239).

2. Per a un estudi més minuciós del tema remetem a: José I. GONZÁLEZ FAUS, «Ningún obispo impuesto» (S.Celestino I). Las elecciones episcopales en la historia de la Iglesia. Santander, Sal Terrae, 1992.

No hi ha resposta

11 des. 2010


L’ANUNCI JOIÓS, LA GROSSA DELS CRISTIANS

Classificat com a General

La relació de Jesús amb Joan Baptista sembla que no acabava de quallar, del contrari no s’entendria que Joan, des de la presó, enviés els seus deixebles a preguntar-li:”Ets Tu, el Mesias, o ens cal esperar-ne un altre?”(Mt 11,3)  Hem de tenir en compte que Joan predicava l’avinguda imminent d’un Mesias , que faria justícia, separant els bons dels dolents, per la qual cosa calia que els jueus l’escoltessin, es convertissin i fossin batejats per tal de trobar-se al costat dels bons.

Joan Baptista estava lluny del culte sacrificial del temple i dels seus sacerdots. En aquest sentit s’acostava a la postura de Jesús, però en canvi restava lluny del Regne de Déu:” D’entre els nascuts de dona no n’ha sortit cap de més gran que ell. Tanmateix el mes petit del Regne dels Cels és més gran que no pas ell”(Mt 11,11). O dit d’una altra manera el Regne de Déu que anunciava, diferia molt del que inaugurava Jesús, tal com ho mostra la resposta de Jesús donada als deixebles de Joan B. Digueu a Joan:”Els cecs hi veuen, els sords hi senten, els morts ressuciten i l’Anunci Joiós és proclamat als pobres” (Mt 11,4-5) La proclamació d’aquest  Nou Regne  sorprèn, encara avui, per les paraules i els fets de Jesús que l’acompanyen. El qui se sorprèn no pot fer-ne una interpretació literal, com si tan sols es tractés del compliment d’una cita del profeta Isaïes, o una reducció del sentit com si es referís als pobres d’esperit. Per al sorprès, el text agafa una volada simbòlica sense perdre el caliu col·loquial dels mots: els pobres i els més petits són més grans que Joan Baptista, perquè deixen de ser tractats com els culpables (pecadors) i passen a ser amics de Jesús: l’Anunci Joiós els fa recuperar la seva innocència i se n’adonen, per això estan contents! Aquí s’ha inaugurat una Nova Era, la dels benaurats i innocents, en la qual l’amor i la confiança en són fonaments i coberta, que lluny estem d’aquell convertir-vos i feu penitència amenaçador de Joan Baptista i de qualsevol voluntarisme perfeccionista i/o competidor .Qui té un ensurt i diu: he tornat a néixer, reconeix un bé al marge de la seva voluntat. Semblantment els qui es troben en el Nou Regne , reconeixen que s’hi han trobat i n’estan molt agraïts.

A on es manifesta avui la Bona Nova? En el somriure dels més dèbils, quan s’alliberen de les rigidesa facial a què estan sotmesos! En la carícia que rep el malalt dels qui en tenen cura o l’acompanyen; en el gest d’agraïment del sense recursos quan rep ajut del ciutadà pròxim; en el somriure del nen o nena que, tot i sentir-se marginat i exclòs del procés d’escolarització, ha trobat algú que l’estima; en els presoners, quan en algun racó de la presó senten el Nadal o el gest d’acollida d’algú present. I així podríem anar continuant… Us imagineu un poble en què tots els més dèbils ens somriguessin! Potser aleshores el dret i la justícia aixecarien el cap per treure’ns del pou a on ens està enfonsat l’actual crisi del SENYOR MERCAT !

Com ens deia un Mossèn no fa gaires dies, els cristians hem de viure l’advent com si la Grossa ja ens hagués tocat! I sense haver-hi jugat, diria jo! La millor forma de preparar- nos per a la celebració del Nadal és deixar-nos acompanyar per l’Anunci Joiós allà on la humanitat gemega. Cadascú a la seva manera: amb professionalitat o sense, amb pau, però també ,si s’hi escau, amb el dret i la justícia . Sense oblidar que ens cal paciència fins que la Grossa sigui compartida per tothom!

Jaume Obradors

Publicat a Regió 7, 11/12/2010

Nota: en la publicació han reduït el títol a LA GROSSA DELS CRISTIANS.  No hi tinc res a dir, també havia passat pel meu cap, però per tal que fos més entenedor vaig preferir avantposar-hi l’Anuci Joiòs.

No hi ha resposta