Arxivar per novembre de 2010

02 nov. 2010


DUES ESGLÉSIES ENFRONTADES

Classificat com a General

MN. JESÚS HUGUET al Regió 7 del dia 2/11/2010
Ho deixava ben clar monsenyor Jean-Louis Burgués, secretari de la Congregació de l’Educació Catòlica, en la trobada anyal dels rectors de seminaris pontificis, que va tenir lloc a Roma el primer de juny del 2009. “Existeix, deia, a l’Església europea i americana una ratlla de divisió i fins de fractura entre un corrent d’avinença i un altre de contestació amb els valors d’una societat secularitzada”. D’acord amb el segon corrent, no és l’Església que ha d’anar a la societat, sinó que és la societat la que ha d’anar a l’Església. És aquesta segona tendència, deia, la que els rectors dels seminaris pontificis (i per tant de tots els seminaris del món) han d’encoratjar i sostenir. “Més que el pas d’una generació a l’altra, heu d’aconseguir el pas harmònic d’una interpretació del Concili a una altra”. Com es pot veure, una veritable declaració de guerra.
El 7 de juliol del 2007 el papa Benet XVI autoritzava la missa en llatí en un ritu abolit i, segons el mestre de les celebracions litúrgiques papals, es mostra partidari d’una “reforma de la reforma” litúrgica. O sigui, d’una contrareforma en el sentit d’una litúrgia que valori l’aspecte sagrat d’adoració molt més que el comunitari, que havia recuperat el Concili. I a continuació enumerava tota una sèrie de pràctiques restauracionistes que el Papa havia introduït en la seva litúrgia, com la de distribuir la comunió a la llengua dels fidels agenollats.
I últimament, el 18 de setembre passat, el prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, que havia treballat a les ordres del cardenal Ratzinger com a secretari de la Congregació de la Doctrina de la fe, en l’homilia de la beatificació a Sevilla de la Mare Maria Puríssima de la Cruz, va dir que el Concili Vaticà II, més exactament el Postconcili, havia estat el responsable de tots els mals de la vida religiosa, “donant lloc a corrents demolidors de la vida religiosa i al pietós espectacle de relaxació de la doctrina i dels costums”. Una cosa molt semblant havia dit el 1983 en una cèlebre conferència a Lió i a París el cardenal Ratzinger sobre la renovació catequètica, que, segons ell, havia reemplaçat el dogma per l’accés directe a la Bíblia, la doctrina per l’experiència i la pedagogia, el decàleg per la llei de les benaurances.
D’on ve aquest corrent, avui dia oficial a l’Església, d’oposició frontal a l’esperit del Vaticà II? Hem de començar per dir que alguns dels seus representants, entre ells bona part del personal de la Cúria Vaticana, ja no hi van creure mai. En un estudi interessantíssim, publicat a la revista Vida Nueva, l’historiador Juan M. Laboa feia veure com el front integrista, la composició espanyola del qual delatava amb noms i cognoms, mai no va acceptar el veritable esperit del Concili, i com la majoria conciliar no va saber redimensionar la importància d’aquell front. En efecte, tot i ser minoritari en nombre, tenia molts bons padrins i es va mostrar en tot moment terriblement bel•ligerant, immune al desànim, i es va servir sense escrúpols de tota mena de maniobres i trepitjades (es veu que en aquest cas el fi justificava els mitjans) per tal d’aconseguir els seus objectius.
Després van arribar Joan Pau II i Benet XVI, que havien de representar la consolidació definitiva de la tendència restauracionista. Encara aquest setembre, el Papa va organitzar a Castelgandolfo trobades entre teòlegs designats per ell i delegats de lefebvristes per estudiar si, forçant i fins tergiversant la interpretació d’alguns textos conciliars, aquests podien ser acceptats pels dissidents tradicionalistes.
D’aleshores ençà, és difícil trobar en tota l’Església un bisbe de tarannà obert.
La nova tendència eclesial s’ha carregat la comunió i la corresponsabilitat, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme. No admet els debats i discrepàncies eclesials, es coarta la llibertat d’opinió i expressió, que, com escrivia Pius XII, és la salva- guarda de la bona salut d’un cos social, i s’imposa el pensament i el catecisme únics.
D’una Església pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla. I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora que havia proscrit tot llenguatge, hem passat a una Església bel•ligerant, dominadora i repressiva.
Els capellans joves, com és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. Nosaltres sabem d’on venim, encara que no sapi-guem on anem. Ells no saben ni d’on vénen ni on van.

No hi ha resposta