Des del Bages

Ramon M. Nogués
Article / 15 d’octubre de 2010 al centre d’Estudis Jordi Pujol
Enmig del nou context laic i plural, el repte de l’Església catòlica consisteix a produir una oferta espiritual alliberadora i de qualitat, i recuperar la iniciativa nacional.

Església i país són dues instàncies d’identificació que han resultat fonamentals en la història de Catalunya, com ho han estat (com a religió i societat) d’una manera més o menys equivalent en pràcticament totes les societats històriques. En el context europeu de referència, Catalunya ha estat configurada per una tradició cultural en la qual la consciència de país ha estat fortament modulada per la influència de l’Església catòlica. Només cal veure el conjunt d’institucions dels darrers mil anys a Catalunya i com els senyals d’aquesta configuració han marcat totes les realitats (artístiques, socials, religioses, etc.). Tot reconeixent aquesta imponent realitat, és legítim, però, preguntar-se fins a quin punt aquesta realització eclesial és una expressió de l’estil de l’Evangeli, i quines ambigüitats s’amaguen darrere d’una presència tan forta del món eclesiàstic en les estructures del poder social. En tot cas, és bo recordar que han estat les societats marcades per les tradicions cristianes les que mundialment (malgrat totes les ambigüitats) han acabat configurant comunitats més democràtiques i igualitàries.
Ens trobem ara enmig d’un canvi força inèdit que coincideix amb el desmantellament de la cristiandat. Els estats moderns opten per la laïcitat: d’una banda, per enfortir la llibertat de les persones, i, de l’altra, pel pluralisme religiós, que es considera no solament una situació obligada de respecte sinó també un enriquiment de cara a una millor representació dels esforços de les religions per orientar cap a allò transcendent. En aquest nou context laic i plural es presenta un repte important per a les esglésies: trobar el lloc, primerament, per seguir fent una proposta engrescadora i, en segon lloc, per mantenir la seva identitat no confosa.
En les noves perspectives, l’Església deixa de ser l’organitzadora de la societat. Això no vol dir que perdi el sentit de la seva presència. Precisament perquè les societats són laiques, serà més urgent mantenir l’oferta de sentit i significat per part de les esglésies, que tindran la missió de recordar allò que la societat té dificultats per expressar, especialment el caràcter incondicional de certes exigències de convivència i civilització. És el paper que els assignen destacats analistes del tema, quan recorden que els valors de l’Església han passat a la república però que són sobretot les esglésies les encarregades de recordar la incondicionalitat d’aquests valors.
D’altra banda, la situació de pluralisme no significa entrar en un aiguabarreig sense contorns, sinó que demana que cada grup s’esforci per mostrar la qualitat de la seva oferta i marcar una asimetria enriquidora que faci més rica la varietat cultural i religiosa, d’una forma semblant a com es valora la diversitat d’ecosistemes en el conjunt de la biosfera. Assenyalar la diferència no respon a un sentiment de pertinença esquifit, sinó que és una condició de l’enriquiment que significa la varietat, i una oportunitat de manifestar, com peces destacades en un bon mosaic, tota la riquesa del conjunt.
La societat catalana i les esglésies catalanes tenen un repte important. La societat ha d’aprendre a ser laica i abandonar tant el vell exclusivisme catòlic que la va dominar com l’actitud de revenja i menyspreu que manifesta envers l’església que va tenir el poder. I la societat ha de saber valorar la riquesa d’elements identificatius que una bona adscripció religiosa pot tenir i que podrien ser substituïts per elements més deleteris del que sembla, que passarien a generar un buit de referències gens entusiasmador. L’Església catòlica hauria d’adoptar una actitud de serenor en una societat laica, treballar una oferta espiritual de qualitat que resultés realment alliberadora per a l’experiència concreta dels ciutadans i recuperar una iniciativa nacional que corregís la submissió que històricament i per motius polítics ha sofert. En aquest darrer punt és del tot urgent que l’Església catòlica a Catalunya (i arreu) es doti a ella mateixa d’una organització més democràtica i participativa que li permeti, en primer lloc, ser més fidel a ella mateixa, i, en segon lloc, afranquir-se del dogal que l’agressiu nacionalisme hegemònic espanyol, en connivència amb l’Administració vaticana de to monàrquic absolutista, exerceixen des del segle XVIII sobre l’episcopat, essencialment en el nomenament de bisbes. L’Església no ha d’organitzar-se com una prepotent multinacional que imposa els seus funcionaris, sinó que ha de facilitar que les comunitats puguin participar proporcionadament en el nomenament dels propis notables i en la gestió dels afers comuns, cosa que és una condició de sanitat bàsica que avui cal exigir a qualsevol societat per higiene elemental.