Arxivar per setembre de 2010

20 set. 2010


Classificat com a Som una nació

                            11 de setembre del 2010 al Castellot de  Castelladral

                                      La Dinastia Catalana i Raimon Pannikar

 

Bona Tarda!

Com ja és tradició acostumo en aquesta diada conmemorar alguna data significativa per la conciència nacional i, si s’escau,  evocar la persona o persones que ens han deixat ens aquest any i han estat significatives per a la nostra cultura. Aquest any parlarem de la mort del rei Martí l’Humà (1410) i de Raimon Panikkar.

 

Fa 600 anys,doncs, que va morir  Martí l’Humà sense descendència i sense una successió clara. Fet de gran trascendència: la dinastia catalana, que portava uns cinc-cents  de rodatge,s’ha acabat. Aquests cinc-cents anys van modelar el nostre país. Mireu aquí a Castelladral en tenim testimonis: Els nostres peus trepitgen vestigis del Castell del segle X o abans, Bé declarat d’Interès Nacional; aquí sota nostra tenim l’Església de Sant Miquel, romànica del s. XI, Bé d’Interès Local, i al fons d’aquesta vall, el Castell de Solivella o “Domus residencialis”, gòtic del segle XIV o abans. I el més valuós de tot, la nostra parla i el seu territori ja totalment consolidats en aquesta època ( Sembla que ja es parlava català al s. VIII). Per tant uns set-cents anys de cultura molt diferent de la de l’Àndalus ( 711- 1492), per exemple. Fer-ho oblidar a un poble, com s’ha fet, no fa cap gràcia.

 

La successió de Martí l’Humà va resultar ser molt conflictiva. Hi havia molts pretendents, però de seguida se’n van veure dos de clars: Jaume II d’Urgell, gran terratinent de Catalunya, cunyat de Martí l’Humà i lloctinent del rei- el qui el substituïa en cas d’absència i l’acreditava com a successor- i Ferran d’Antequera, nebot de Martí l’Humà(1), de la dinastia castellana dels Trastàmara, gran terratinent de Castella. En morir Martí l’Humà es va crear un gran buit de poder, sobretot en terres aragoneses i valencianes, on ja feia temps que no podien celebrar Corts a causa dels assaltadors  de camins. Ferran d’Antequera mobilitza  les seves tropes a les fronteres d’Aragó i València. L’arquebisbe de Zaragossa i capità general de la ciutat, que és antiurgellista, mor en una emboscada i els urgellistes seran considerats una banda de criminals. Les forces de seguretat tant de l’Aragó com de València seran antiurgellistes. La nit abans de morir el rei es va presentar Ferrer de Gualbes com a president d’una comisió elegida per les Corts Catalanes per tal que el rei declarés que la successió es fes segons justícia. Al rei li fan respondre hoc! El rei, en vida havia intentat legalitzar el bastard Federic de Luna , que tenia el suport de Benet XIII. A les actes de les Corts catalanes no s’ha trobat la designació d’aquesta comissió. Hi ha va pressions molt fortes per part dels partidaris d’en Ferran d’Antequera amb el beneplàcid del Papa Benet XIII i de Sant Vicens Ferrer de València. Els compromissaris del Compromís de Casp eren 9: 3 per Aragó, 3 per València i 3 per Catalunya. Els d’Aragó van votar tots tres per Ferran. De València, 2 ( Vicens Ferrer i el seu germà) van també votar-hi a favor. De Catalunya, 2 ( un dels quals era l’arquebisbe de Tarragona) van votar-hi en contra i l’altre, Ferrer de Gualbes (2), que representava la petita burgesia es va abstenir. El compromís successori es resol segons els interessos de l’aristocràcia castellana( obrir un gran mercat de llana) i els interessos de la burgesia catalana per obtenir més llana per teixir, amb un gran descontentament del poble. Aquí comença la tradició del pactisme català, evidentment, sota amenaça de guerra per l’altra part. Es fa justícia de forma unilateral, com ha fet el Tribunal Constitucional amb l’Estatut.

 

Pel que fa a Raimon Panikkar, sembla que hi ha força unanimitat a considerar-lo com el català més universal després de Ramon Llull. Ambdós han tingut un gran prestigi internacional: han presentat i debatut el seu pensament en les universitats de més prestigi, han mantingut converses amb els més alts representants de l’església catòlica, han impulsat el diàleg interreligiós: Ramon Llull  escriu el Llibre del gentil i tres savis: un gentil,pagà,que propasa a tres teòlegs – un musulmà, un jueu i un catòlic – que debatin sobre quina és la religió verdadera per poder-s’hi després adherir. Al final del llibre s’acaba el debat i no sabem res del que fa el gentil. Pel que fa a Panikkar, Ja el 1961 va defensar la tesi Doctoral a Roma sobre “El Crist invisible de l’Hinduisme”, un any abans d’inaugurar-se el Concili Vaticà II. El tema del diàleg interreligiós és tan central que ha arribat a dir que se sent cristià, hindú, budista i secular alhora, aquesta posició l’allunya molt de Llull, que està convençut que  amb la raó es pot demostrar la religió vertadera; per Panikkar pretendre que el pensament s’identifiqui amb el ser és el gran error d’occident, el qual té l’origen en Parmènides i ha justificat l’esclavisme , el colonialisme i el fonamentalisme. Aquesta posició, des del meu parer, l’apropa molt al pensament postmodern que partint de Nietzshe i Heidegger desmunten l’exclusivisme dels grans relats fundadors de la modernitat. A més, Pannikar  havia mantingut una conversa filosòfica amb Heidegger i correspondència escrita fins a finals de la seva vida. Aquesta postura tant radical de Panikkar d’assumir les diverses religions i el pensament secular em porta a col·lació el que el gran filòsof italià postmodern, Gianni Vattimo, va dir a un altre filòsof agnòstic  postmodern nord-americà, Richard Rorty: “Tu defenses el que defenses – un pluralisme laic- gràcies al cristianisme”. Segurament que Panikkar li respondria: “ des de la cultura occidental d’acord, des de l’oriental, que també és la meva, no! Hi he arribat  amb les dues cultures”.

 

Deixant a part aquesta visió global, em voldria centrar en un article seu sobre el llenguatge i l’humor, que em va fascinar molt i que el considero molt adient per celebrar aquesta diada. Panikkar no és creador de la llengua com  ho va ser Ramon Llull, però sí que ha filosofat sobre la llengua i el català –l’any 1992 va convocar un simposi a Tavertet sobre llemguatge i identitat. Hi van assistir catedràtics de filologia catalana com Joan Solà, de filosofia com Pere Lluís Font.. i fins i tot, Lluís Mª Xirinacs, entre molts d’altres.

 

Passo a resumir l’article: La paraula més propera a l’amor  en la seva exhuberant polisèmia és gràcia fins al punt que és una desgràcia perdre l’humor. Aquesta aproximació és genial. Pannikar agafa l’ambigüitat de la paraula gràcia: Tant pot significar allò que plau d’algú com el concepte religiós,d’ajut gratuït de Déu a l’home. Panikkar amb el nou ús que en fa la desfrivolitza i la desacralitza o desenquista, donant-li una nova significació simbòlica, que anirem descobrint  en part al llarg de l’article.   L’humor només és possible en llengües vives, dialectals, ens diu. Si un poble perd el seu idioma perd el seu humor  i si perd l’humor perd la seva identitat. Un poble malhumorat perd el seny: perd de vista la complexitat de la realitat. Compte que això  té molt d’actualitat!

Per experiència sabem:

1 El que costa més d’aprendre d’una segona llengua són el acudits, i l’humor és l’últim que s’aprèn, ja que no fa referència a coses concretes sinó a una privació

2 En zones bilingües de Catalunya, quan un català parla el castellà ho fa bastant bé, però no té gràcia.

3 Aneu a qualsevol reunió internacional d’intel·lectuals i observareu la puresa i perfecció amb què molts universitaris, no nadius, parlen la llengua oficial de la reunió. Cada paraula és precisa i no es poden permetre el luxe d’equivocar-se. Parlen la llengua del diccionari. Els nadius, en canvi, inventen,s’equivoquen gramaticalment, i no en fan cabal. I si tenim en compte que les reunions internacionals s’acostumen a fer en anglès tampoc és estrany el tòpic que circula: l’humor és propi dels anglesos. Els polonesos,txecs, alemanys no poden expressar-se humorísticament, perquè en aquestes reunions no es poden expressar amb el seu idioma. L’humor requereix l’equivocació:ambigüitat i trencar regles. Panikkar afirma que la crisi d’una civilització comença quan es perd la conversa.

4 En la nostra llengua, frec a frec amb una altra frontera lingüística, prenem consciència que els nostres mots ni tan sols diuen la realitat d’allò que voldríem dir. El qui diu que tot es pot dir en qualsevol llengua, ha perdut el sentit de l’humor. L’humor desentortolliga la univocitat de les paraules- com si les paraules només poguessin dir una cosa, i també l’equivocitat.

 

Panikkar acaba l’article analitzant una de les formes més potents de comunicació: la paràbola. La paràbola no es pot entendre sense una operació humorística. Només és possible en una llengua viva, es belluga i té força en un àmbit de llibertat. Si ens prenem una paràbola al peu de la lletra en perdem el sentit. Tampoc és una metàfora, no ens porta a un altre lloc. No es perd el sentit del primer terme, sinó que el primer terme diu el que diu i molt més, és simbòlic i m’hi implica a mi. Per ex. en  la paràbola del bon samarità comença”Cert home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandits,que no solament el despullaren sinó que l’apallissaren, i se n’anaren deixant-lo mig mort, per fortuna cert sacerdot que baixava per aquell camí, en veure’l passà per la banda oposada (quin element aquest? qui no riu aquí ?), després passarà un levita, renoi, un altre de la colla! I per últim un samarità, aquest devia ser un pobre laic, sense cap relació amb el temple de Jerusalem…Compte,però a sacralitzar l’esquema, que això ens pot passar a qualsevol, no ens posem massa seriosos!

 

Pannikar  resumeix l’humor en sis principis:

1        L’humor sols es possible en les llengües vives

2        L’humor és una de les formes més completes d’informació

3        L’humor requereix equivocació

4        L’humor és l’experiència de la llibertat

5        L’humor implica l’experiència del buit. Sorgeix de l’abisme que hi ha entre la paraula i la cosa, perquè la paraula és més que un signe, això és revelació sempre revelant-se  i mai totalment desvelant-se de la cosa. Per això el sentit de l’humor és tant pròxim a l’experiència del místic.

6         L’Humor pressuposa una actitud de no-absolutització, és una manifestació de la relativitat radical de la realitat.Per això el monoteisme rígid no permet l’humor i l’odi, tampoc(3)

 

(1) Quan el pare de Ferran d’Antequera es va casa amb Leonor, germana de Martí l’Humà i filla de Pere III, qui volia que la seva filla renunciés als drets successoris, però el pare d’en Ferran s’hi va oposar i no va poder ser. Abans de morir Pere III va fer un decret abolint el dret successori de les seves filles , tanmateix no va servir per res.

(2) Ferrer de Gualbes va ser qui es va presentar com a representant de les Corts Catalanes per resoldre la successió, cosa que no es pot demostrar que en tingués la representació.

(3) Raimon Panikkar,La nova innocència La Llar de Llibre,Barcelona 1991

No hi ha resposta