Arxivar per maig de 2010

30 maig 2010


De las casas llenas a los templos vacíos José Maria Castillo, teólogo

Font:Redes Cristianas

Es sabido que en la Iglesia primitiva no había templos. Los cristianos se reunían en las casas, ya que la casa era la estructura base del cristianismo primitivo. Es decir, la Iglesia era la institución que aglutinaba a las “iglesias domésticas” (R. Aguirre). Esta situación duró hasta el s. IV, cuando (a partir de Constantino) se construyeron los primeros templos cristianos. Fue el concilio de Laodicea (del 360 al 370) el que prohibió la celebración de las eucaristías domésticas. Hasta entonces, o sea durante tres siglos la Iglesia no tuvo templos, es decir, no tuvo espacios sagrados. Porque “lo sagrado”, para la Iglesia de aquellos tiempos, no estaba en determinados edificios o locales concretos, sino que lo sagrado eran “las personas”. Vale la pena explicar esto. Y sacar las debidas consecuencias. Por lo que cuentan los evangelios, Jesús no levantó ningún templo o capilla. Ni organizó un centro de espiritualidad o una casa de retiros. Jesús fue un laico, que vivió laicamente, como un profeta itinerante. Un profeta, además, que, como sabemos, tuvo serios conflictos con el Templo de Jerusalén y sus sacerdotes. Hasta que aquello terminó trágicamente en la pasión y en la cruz. Después de la Resurrección y de Pentecostés, el libro de los Hechos cuenta que, cuando mataron al primer martir, Esteban, éste, precisamente cuando lo iban a matar, dijo que “el Altísimo no habita en dificios construidos por hombres” (Hech 7, 48). Y, lo que es más importante, San Pablo afirma con toda claridad que la morada propia de Dios no está construida por manos de hombres (2 Cor 5, 1). Es más, la carta a los hebreos dice de forma terminante que el templo “no hecho por manos de hombres” se instaura a partir de Cristo (Heb 9, 11). Los primeros cristianos tenían razones muy serias para decir estas cosas. Aquellos cristianos no querían templos. El motivo de este rechazo no era económico (no tenían dinero para tales edificios), ni político (se tenían que ocultar en tiempos de persecuciónes). El motivo por el que rechazaban los templos era teológico. Porque una de las convicciones más fuertes de la Iglesia de aquellos primeros siglos cristianos era que el templo de los cristianos es la comunidad (1 Cor 3, 16-17; Ef 2, 21) o cada cristiano en particular (1 Cor 6, 19; 2 Cor 6, 16). Lo cual quiere decir, lógicamente, que para los cristianos (los de entonces y los de ahora) no hay más templo que la comunidad misma o cada ser humano en concreto. Es decir, el lugar del encuentro con Dios no es un espacio material (geográfico), sino el espacio humano del encuentro entre las personas. Donde los humanos se encuentran, se comunican, se unen y conviven, ahí es donde se encuentra a Dios. Esta manera de pensar, tan revolucionaria, duró algún tiempo, no mucho. Sólo aguantó tres siglos. A partir del momento en que la Iglesia se vio con poder, expresó ese poder (entre otras cosas) en los edificios, es decir, levantando iglesias, templos, basílicas y capillas. Con lo cual se conseguían varias cosas: 1) A Dios se le encerraba en el templo, que podía ser grandioso, señal de que quien estaba allí era el Todopoderoso, pero ya no era el Dios humanizado, al que se le encuentra entre los humanos y humanizándose. Una cosa que ha sido fatal. Porque así los cristianos descargamos las conciencias acudiendo un rato al templo, mientras que en la calle, en la casa, en el trabajo…, nos portamos como si Dios no existiese. El respeto se guarda en el templo, lo que hace más tolerables las frecuentes faltas de respeto que cometemos en la convivencia a todas horas y en todas partes. Nos espanta la profanación de un templo. Y no nos impresiona las constantes profanaciones de toda clase de personas que cometemos, incluso con la conciencia tranquila del que hace “lo que tiene que hacer”. 2) Es más fácil construir un templo que construir una comunidad. Se maneja mejor el ladrillo que la convivencia. Y así nos encontramos ahora con muchos templos y tan pocas comunidades. Enseñamos monumentos, pero no podemos enseñar grupos humanos que se quieren y en los que no hay secretos que ocultar. 3) Los templos suelen dar un buen rendimiento económico. Cosa que se sabe desde que se empezaron a levantar templos. Uno de los favores que Constantino le hizo a la Iglesia fue la concesión de recibir herencias y legados, cosa de la que da cuenta el Código de Teodosio (CTh. 16. 2. 4 = CJ 1.2.1, del 321). Así se abrió la puerta al enriquecimiento de la Iglesia mediante las enormes donaciones de la gente rica, que dejaba sus bienes al templo y así se moría en paz, tal como lo explica el reciente y magnífico estudio del Prof. Ennio Cortese, en su estudio sobre las grandes líneas de la Historia Jurídica Medieval (Roma, 2008). Uno de los muchos problemas que la Iglesia tiene que afrontar es éste: ¿Creemos en el Dios que hemos encerrado en los templos o creemos en el Dios que está en cada ser humano? He aquí dos modelos de Iglesia, que desencadenan dos formas de entender el cristianismo y la fe en Jesús el Señor.


Una resposta fins a ara

15 maig 2010


LES CARAMELLES DE CASTELLADRAL

Classificat com a Castelladral

Tres MulesCaramelles 1972Caramelles 2009

Avant o postguerra   Represa 1972      Època de plata: 2009

La memòria històrica de les caramelles es perd en els besavis. Sabem que a la dècada del 1930-40 es feien Caramelles a Castelladral, gràcies  a unes notes sobre Castelladral que es van publicar al Butlletí del Centre Excursionista del Bages. No ens consten testimonis escrits més antics. L’estructura consistia a cantar dues cançons: un vals i una cançó de comiat o bé una sardana, seguides del Ball dels Cascavells de Castelladral. Les cançons depenen, com encara avui, del músic de torn: podien ser tretes d’un altre lloc o bé de creació pròpia. En canvi, pel que fa el Ball dels Cascavells, tot i ser semblant als altres dels pobles veïns, tenia la seva peculiaritat que el feia singular i cada any es repetia el mateix.El grup de caramellaires el formaven els nois solters del poble, però només els experts podien ballar el ball de Cascavells, que només es ballava a algunes cases assenyalades i a la Plaça del Poble per Pasqua i per la Festa Major. A la dècada del quaranta hi havia un caramellaire  que portava un bombo i l’anava tocant de casa en casa. De tant en tant el rellevaven. Anaven, a més, acompanyats per tres homes amb un animal cada u: el banderista –  que a més de manar, era el més expert en el vall de cascavells i estava obligat a ballar-los a la Plaça del Poble-; el qui portava el paner, encarregat de recollir el que li donaven, i la lloca, que anava recollint tots els ous. Un altre personatge important era el músic o acordionista, que havia ser a l’assaig i era l’únic que cobrava. Quan s’arribava a una casa el banderista demanava permís per cantar: “ cantem  o no cantem !” i  els de la casa responien que sí, ja que el fet d’anar-hi ja estava pactat a l’avançada.

El recorregut era força semblant a l’actual: Castelladral, Sant Cugat i la Vall d’Argençola, si bé aleshores es feia a peu. De vegades anaven acompanyats d’un grup de trabucaires, la majoria  eren adults casats. Anaven en filera i se’n destacaven el capdavanter i el cuer. Aquest últim quan havia acabat de tirar, cridava foc! per tal que el davanter se n’assabentés i comencés un nou torn de trabucades. Acostumaven a tirar a l’arribada i sortida de les cases. A la Plaça del Poble feien tota una exhibició!

A la majoria de les cases els paraven la taula de galetes, llangonissa, vi dolç…, un vegada haguessin cantat. Sempre n’hi havia algunes que els tocava preparar  els principals àpats del dia: esmorzar, dinar o sopar.

Després de la guerra es van interrompre diverses vegades. Hom recorda les famoses caramelles de l’any 1952  o 1953, que es van fer acompanyats de  trabucaires, un home amb un animal i una sàrria porta la pòlvora i els trabucs espatllats o de recanvi. Van anar a Navàs i després un camió els va portar fins a la Casanova del Pla de Sant Cugat. Va ser tot un espectacle, però aquell mateix any hi va haver un accident a Súria, on va morir un del públic. Com que el governador civil va prohibir les caramelles amb trabucs, ja es va perdre tota la il·lusió i Castelladral no es van tornar repetir fins als anys 1972 amb Mn Pau Bordera com a Director. Els trabucs es van recloure a l’antiga secretaria de l’edifici de la Casa Consistorial- Escoles de Castelladral. Al cap d’uns anys l’Ajuntament de Navàs els va fer baixar a Navàs. I no se n’ha sabut mai més res més. Una llàstima!

Les Caramelles dels anys setanta ja es van fer amb nois i noies . I ja s’anava amb cotxe o dalt d’un remolc  tirat per un tractor. Hi van participar jovent de Castelladral i Sant Cugat. Es va ballar el Ball de Cascavells de Serrateix, perquè ens el va ensenyar un jove de Serrateix. En marxar Mn Pau es varen tornar a interrompre.

La gran represa de les Caramelles comença l’any 1984 amb motiu de la creació de l’associació de Veïns i Amics de Castelladral. Aquest any, no es fan encara caramelles, però amb motiu de tornar-se a celebrar la Festa Major es recupera el Ball dels Cascavells, gràcies a taral·lejar-lo un senyor gran. Es va haver de ballar a l’església perquè va ploure tot el matí. Es va haver de comprar els camals i els cascavells o picarols i sargir-los, es va comprar la roba per fer fer les faldilles i les bruses de les noies. Va portar molt enrenou, però ja teníem a punt per sortir a cantar i ballar l’any següent. I Així va ser. Des del 1985 fins a l’actual 2010 s’han celebrat cada any. Durant uns anys vàrem anar a cantar i ballar a Navàs, però no agradava a ningú de la colla ja que s’havia de córrer molt i en algunes cases només ens veien passar. Les caramelles d’aquests darrers 25 anys s’han caracteritzat per participar-hi totes les generacions: avis, pares, joves i mainada: amb un promig de 60 a 80 persones; per no fer discriminacions de cases: a totes es canten les cançons i es balla el Ball dels Cascavells, i la resposta de les cases també ha estat molt bona: totes ens paren la taula, a més de fer un donatiu al paner; i una tercera característica consisteix a fer participar la mainada en el ball. Es fan com a mínim dues rotllanes de balladors, de vegades tres i fins i tot quatre. Els nens i nenes que comencen a caminar ja se’ls ensenyar a ballar. Sempre hi ha un noi o noia que organitza la ballada dels més petits. Es porten dues banderes( una pels grans i una altra de més petita per al grup de mainada més granadet) i un estandard. Hi ha també el responsable del paner, que recull els sobres amb diners que li donen a les cases. Si a la casa on es canta i balla hi ha algun noi o noia que fa o ha fet de caramellaire se li ofereix la bandera perquè  l’exhibeixi participant en el ball de cascavells. El director de les caramelles en els primers anys fou  Mn Llorens, ja jubilat. Quant al músic ha variat: els primers anys vàrem llogar una acordionista. Després un noi del poble que tocava un piano elèctric i una acordionista veïna. La direcció dels cants anava a càrrec d’una altra veïna. Darrerament, ja fa uns anys que ens acompanya i ens dirigeix un noi amb un piano elèctric. Ho fa molt bé, però els grans trobem a faltar el típic acordió. També s’ha de notar que no hi manca la xerinola a cada casa. I entre casa i casa també se’n fa alguna de sonada: obstruir el camí, fer dreceres i marrades, ensarronar algun “novato”, fent-lo passar per llocs difícils: pendents, rases d’aigua on es quedarà encallat i  l’hauran de remolcar, tocar el clàxon, lluir les banderes…i sobretot riureeeeeeee!

Una altre tret peculiar consisteix en l’Ouada. Tot el que s’arreplega, un cop descomptats les despeses del músic , roba i banderes, s’utilitza per fer un gran sopar en el qual són invitats a participar-hi la gent de totes les cases on s’ha passat a cantar les caramelles. Aquest sopar s’ha fet coincidir amb la Revetlla de Sant Joan . La participació a l’Ouada ha arribat 160 persones. Consisteix en una botifarrada i carn a la brasa amb un plat d’empedrat o d’arròs, amb una gran coca i cireres per postres. Amb vi i cava de la terra.

A Castelladral es considera un fet insòlit que durant tants anys  s’hagi pogut mantenir un nivell de participació tan alt de totes les edats i que el resultat sigui tan satisfactori per a tothom.

Castelladral, 5 de maig del 2010

No hi ha resposta