Arxivar per abril de 2010

27 abr. 2010


Carta al Papa Benet XVI d’Henri Boulad,S.J.

Aquesta carta ja té uns 3 anys de recorregut . No em consta que s’hagi contestat.

Carta personal al Papa Benet XVI d’Henri Boulad, S. J.

Sant Pare,

Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l’abisme en què la nostra Església s’està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l’Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d’aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.

Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d’haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d’Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de Caritas Internationalis per a l’Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d’Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d’Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d’ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D’altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.

Pel que fa a la jerarquia catòlica d’Europa, he tingut l’ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l’Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d’altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l’ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica… En aquestes gires, m’adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions…). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.

He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d’obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.

No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l’Església universal i de la seva situació avui, el 2007.

Arribo a propòsit d’aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):
La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d’Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l’única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d’aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d’atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.

  • Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d’Àsia o de l’Àfrica.

  • Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l’exerceixen– l’edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d’assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però… davant la penúria de sacerdots.

  • El llenguatge de l’Església és propi d’una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l’antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l’home d’avui.

  • Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.

  • Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d’Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc. Com sorprendre-se’n? Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d’un passat superat.

  • En l’aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà… en una línia més evangèlica.

  • L’Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d’Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.

  • Les nacions més catòliques d’abans —França, «filla gran de l’Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l’Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.

  • El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.

Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l’Església és doble:
Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
Invoca la confiança en el Senyor, que l’ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d’ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?…A això jo responc:

Els problemes d’avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.

L’aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d’hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.

La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l’Església és troba en la crisi d’avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l’Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».

Fins quan continuarem fent la política de l’estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s’imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?

Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l’Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l’Església va a remolc des nostres temps, després d’haver estat durant segles la pionera del món.

Repeteixo el que deia al començament d’aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s’embala i s’accelera.
Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s’ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.

Per què l’Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?

Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l’esperança que el Senyor posarà remei i que l’Església n’ha ben conegut d’altres en el passat ?…

El Crist, en l’evangeli, ens posa a l’aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum… »LLAVORS, QUE FER ?… L’Església d’avui té una necessitat imperiosa i urgent d’una TRIPLE REFORMA :

  • Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l’existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.

  • Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)

  • Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d’articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure’ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats…»?

Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l’Església universal, d’un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d’aquesta reflexió i en trauria les conclusions.Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.

Sincerament vostre en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.[email protected]
Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – el Caire – Egipte

No hi ha resposta

27 abr. 2010


Carta al Papa Benet XVI d’Henri Boulad,S.J.

Aquesta carta ja té uns 3 anys de recorregut . No em consta que s’hagi contestat.

Carta personal al Papa Benet XVI d’Henri Boulad, S. J.

Sant Pare,

Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l’abisme en què la nostra Església s’està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l’Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d’aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.

Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d’haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d’Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de Caritas Internationalis per a l’Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d’Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d’Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d’ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D’altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.

Pel que fa a la jerarquia catòlica d’Europa, he tingut l’ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l’Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d’altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l’ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica… En aquestes gires, m’adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions…). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.

He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d’obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.

No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l’Església universal i de la seva situació avui, el 2007.

Arribo a propòsit d’aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):
La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d’Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l’única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d’aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d’atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.

  • Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d’Àsia o de l’Àfrica.

  • Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l’exerceixen– l’edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d’assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però… davant la penúria de sacerdots.

  • El llenguatge de l’Església és propi d’una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l’antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l’home d’avui.

  • Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.

  • Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d’Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc. Com sorprendre-se’n? Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d’un passat superat.

  • En l’aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà… en una línia més evangèlica.

  • L’Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d’Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.

  • Les nacions més catòliques d’abans —França, «filla gran de l’Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l’Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.

  • El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.

Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l’Església és doble:
Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
Invoca la confiança en el Senyor, que l’ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d’ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?…A això jo responc:

Els problemes d’avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.

L’aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d’hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.

La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l’Església és troba en la crisi d’avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l’Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».

Fins quan continuarem fent la política de l’estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s’imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?

Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l’Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l’Església va a remolc des nostres temps, després d’haver estat durant segles la pionera del món.

Repeteixo el que deia al començament d’aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s’embala i s’accelera.
Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s’ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.

Per què l’Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?

Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l’esperança que el Senyor posarà remei i que l’Església n’ha ben conegut d’altres en el passat ?…

El Crist, en l’evangeli, ens posa a l’aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum… »LLAVORS, QUE FER ?… L’Església d’avui té una necessitat imperiosa i urgent d’una TRIPLE REFORMA :

  • Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l’existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.

  • Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)

  • Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d’articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure’ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats…»?

Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l’Església universal, d’un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d’aquesta reflexió i en trauria les conclusions.Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.

Sincerament vostre en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.[email protected]
Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – el Caire – Egipte

No hi ha resposta

26 abr. 2010


QUIERO UN PAPA QUE SEA CATÓLICO. Xavier Pikaza

Publiqué hace unos meses un libro sobre el papado: Historia y

futuro de los papas. Una roca sobre el abismo (Trotta, Madrid

2006). El libro sigue suscitando diversas reacciones


En ese contacto, en el tiempo de descanso de verano (después de haber ofrecido una primera visión de conjunto de los temas: Imaginar cómo será el papa futuro: 21 de Julio), he querido rehacer las últimas páginas del libro para los lectores de Atrio que no tengan tiempo de leer el libro entero.

Fuentes: Atrio y Redes Cristianas

Espero que puedan reflexionar conmigo, porque el Papa no es lo que él cree, sino y sobre todo “lo que nosotros creemos que él es” (según la doctrina clásica de la receptio): no es el Papa el que nos hace a nosotros católicos; somos nosotros, católicos, los que hacemos un papa… o al menos podemos hacerlo, en la línea de Jesús.

Año 2007. Vuelta al origen Nuestra situación (el año 2007) se parece a la que había en el tiempo del Nuevo Testamento, como están poniendo de relieve los estudios de historia de la Iglesia primitiva:

(1) Hay iglesias que pueden compararse a las comunidades helenistas de los “diáconos” y luego de Pablo, por su apertura misionera y su novedad institucional. (2) Otras, como la judeo-cristiana de Jerusalén, más centradas en el primer “papa” que fue el gran Santiago, hermano del Señor, parecen centradas en el templo, buscando su propia santidad y esperando que vengas todos…

(3) Hay agrupaciones, más atentas al mensaje moral de Jesús (y menos preocupadas por su divinidad y por la estructura fuerte de la iglesia), como los primeros cristianos de Galilea, que querían vivir el mensaje de las bienaventuranzas. (4) Hay comunidades que se parecen a la iglesia del discípulo amado, con su experiencia de unidad carismática en el amor, con gran riqueza, pero con riesgo también de convertirse en grupitos piadosos.

(5) Hay, finalmente, grupos de cristianos diseminados por el ancho mundo, determinado por una feroz competencia económica, dominado en gran parte por el capitalismo… Grupos de personas que se sienten oprimidas en esta tierra y que, de alguna forma, evocan a Jesús en su vida, sin preocuparse mucho de estructuras eclesiales…En esa línea se extiende el ancho mundo de los pobre y marginados al que Jesús ofreció una esperanza de Reino de Dios.

Pedro no fundó todas esas iglesias… pero tuvo una función

Pedro no creó las diversas iglesias, pero las aceptó tal como eran, abriendo una base común de evangelio donde todas pudieran encontrarse, como ratifica Mateo 16, 17-19, cuando, desde su propia perspectiva y desde su lectura del evangelio de Jesús, pensó que las diversas iglesias podían encontrar una referencia a Pedro, como “signo de unidad”. No hubo primero Pedro/Papa y luego iglesias, sino al contrario: hubo y sigue habiendo iglesias, que sienten el deseo de unirse, de vivir en comunión de experiencias… y que buscan un signo de referencia mutua y pueden encontrarlo en Pedro.

Pablo fue importante… pero hubiera sido arriesgado hacerle eje de todas las iglesias, pues algunas no le hubieran aceptado bien. Lo mismo pasa con Santiago, el hermano del Señor. Pedro, en cambio, pudo ser vínculo de diálogo para todas las iglesias. Sobre ese modelo se fundó luego el papado…. Pero luego, ese mismo papado,, que ha tendido a interpretar su función en líneas de poder sagrado y no de comunión de Iglesias, imitando más al imperio romano que a Jesús.

Pues bien, hoy tenemos que rehacer el primer camino de la iglesia, desde las diversas comunidades que existen, al servicio del único evangelio. Eso significa que el Papa no puede imponer su tipo de uniformidad sobre los movimientos eclesiales (para asimilarlos), sino que ha ofrecer a todas ellas una garantía de unidad en la diversidad, de comunión de amor, desde los más pobres.

La iglesia de Jesús fue un lugar de encuentro múltiple, desde los pobres y expulsados de Israel y del imperio, al servicio de todos los hombres y mujeres… Pues bien, como signo de ese encuentro múltiple estuvo Pedro y ha de estar el Papa del que hablamos. Si la iglesia de Pedro quisiera presentarse como única (negando a las iglesias de Santiago y Pablo, del Discípulo amado y las mujeres), se destruiría a sí misma. Eso significa que las llaves de Dios son signo de unidad en la multiplicidad, de comunión en la diferencias, de diálogo en la diversidad, entre todos los que creen en Jesús, sin asimilaciones a la fuerza.

El Papa solo realiza la función de Pedro si está dispuesto a compartir el camino con todos los que confiesan que Jesús es Cristo, sea de un modo explícito (diciéndose cristianos) o implícito (asumiendo de hecho los valores de Jesús), sin imponer sobre ellos unos criterios de uniformidad doctrinal ni administrativa. Todavía no sabemos lo que podrá ser en el futuro, pero podemos y debemos imaginar su función, desde la perspectiva del mensaje y de la pascua de Jesús.

El Papa tiene que ser católico,

es decir, universal (cosa que no todos los papas de la historia han sido, a pesar de que se llamaran católicos). Ha de ser un hombre o mujer al que Cristo ha hecho capaz de vivir en comunión, no sólo con otros católicos y cristianos, sino con todos los hombres, asumiendo, sin negarlos o nivelarlos, los límites de los diversos ámbitos culturales, partiendo de los últimos del mundo, como hacía Jesús. Sin duda, el cristianismo se encuentra más vinculado a la cultura occidental, en cuyo surgimiento ha influido y con cuyos valores ha tendido a identificarse; pero desborda los límites de occidente y debe presentarse como signo de unidad, no de imposición o asimilación, encarnándose para ello en las diversas culturas actuales (haciéndose musulmán con los musulmanes, chino con los chinos etc.), a partir de los más pobres.

Más que la ortodoxia doctrinal o la unidad institucional importa en la iglesia la comunión entre todos los hombres, empezando por los pobres, sean de la religión que fueren. Esa es la ortodoxia real, que los hombres se amen puedan dialogar.. En ese sentido añadimos que, asumiendo y desbordando su propia tradición (hasta ahora muy platónica y jerárquica, muy romana y jurídica), el Papa debe ser testigo de unos valores universales que desbordan los limites de cada cultura y religión y se dan (pueden darse) en todas ellas, sin superioridad de unas sobre otras, porque la pobreza y la muerte une a todos los hombres y mujeres, por encima de sus credos.

Eso no significa que el Papa pueda ser al mismo tiempo chino e indonesio… sino que sea capaz de ofrecer un espacio de diálogo en el que todos puedan tener cabida. Por eso, lo que importa en la línea de Jesús no es el triunfo de un Papa que exprese los pretendidos valores cristianos de occidente, sino que todos los hombres y mujeres, de la cultura que fueren, puedan dialogar y acompañarse en los principios de la vida y la muerte, del pan compartido y la esperanza de futuro desde los más pobres (desde la periferia del imperio).

Sólo en la medida en que el Papa sea signo de una catolicidad no jerárquica ni impositiva, que se expresa (sin alzarse sobre nadie) desde los rechazados y marginados del nuevo imperio, se podrá llamar discípulos de Cristo. Por eso, tan pronto como se eleve sobre los demás, tan pronto como quiera declararse superior, dejará de ser cristiano. Como los restantes seguidores de Jesús, ha de ser signo de una catolicidad que se abre desde los pobres a todos los hombres y mujeres, en línea de amor concreto (entrega de la vida) y pan compartido.

Un papa que come y comparte la comida. Un papa que es pan de eucaristía. Lo que une a los católicos no es una serie de “dogmas” propuestos de un modo más o menos helenista (según los concilios), ni unas leyes fijadas en un Código Canónico, sino la “mutación” evangélica de Cristo (en nuevo modo de ser del evanelio), que se expresa en el amor mutuo y el pan compartido, en un perdón que no se ofrece desde arriba (como efecto de una misericordia clasista), sino desde los mismos pecadores perdonados.

En esa línea podrá haber un Papa que sea único siendo de todos. Que no quiera estar sólo, sino que pueda sentarse y se siente con los pobres y con otros representantes de iglesias, religiones y movimientos humanistas, sin buscar supremacías ni querer imposiciones, pero dialogando con todos. Sólo de esa forma podrá ser signo de evangelio.

En ese contexto se sitúa la declaración fundacional de la primera asamblea o Concilio de Jerusalén, donde los representantes de las comunidades (que no eran obispos), discutieron, dialogaron y terminaron poniéndose de acuerdo en lo fundamental, para declarar: «Nos ha parecido al Espíritu Santo y a nosotros…» (Hech 15, 28). Este «nos ha parecido…» significa que los cristianos se descubren impulsados por el Espíritu de Cristo y de esa forma «les parece bien» que las comunidades de línea paulina (aceptadas por Pedro) pueden abrirse a los gentiles, sin pedirles otra cosa que un mínimo de humanidad, para así poder compartirla.

Eso significa que “puedan comer juntos”, que haya pan para todos y que todos lo compartan. Está bien que el Papa rece, pero tiene que ser signo de comunicación total entre los hombres. Lo primero no es el Papa o los obispos, sino la eucaristía, es decir, la comunidad que comparte la comida recordando a Jesús, en apertura hacia los pobres. Para que se pueda celebrar esa comida, abriendo la mesa de la comunidad a los que buscan comunión (sea cual fuere su credo), cada iglesia escoge a sus presbíteros y obispos, quienes sólo podrán actuar como testigos mesiánicos si mantienen la comunión con las iglesias del entorno, en una red de comunicaciones multiformes y concretas.

Las celebraciones de la iglesia son siempre concretas, comunidad a comunidad, persona a persona. Pero, al mismo tiempo, ellas son universales, pues se abren, desde Jesús, hacia todos (creyentes y no creyentes). En ese contexto podemos y debemos recuperar la autoridad del pan compartido. Lo que une a los seguidores de Jesús no es un poder que nace de matar a los demás (sacrificios), ni tampoco una experiencia de concentración espiritual (como en algunas religiones orientales), sino el pan común, que es de todos y de cada uno, como amor donde la palabra se encarna en la comida. Ese pan es el Cristo, autoridad suprema: comida de cada día, pan democrático (de todos)… En esa línea, el Papa ha de ser ante todo un hombre o mujer de pan compartido, alguien que recuerde el valor de la comunión universal en torno a la comida.

Un papa que no quiere que todos sean como él (¡que aburrido sería!)

Deseo que los protestantes sigan «protestando», desde la raíz del evangelio, para que así yo (católico) pueda acoger lo que saben y dicen, desde su libertad creyente, desde su humanismo. Deseo que los ortodoxos sigann fieles a su tradición, mientras buscan y trazan su propio camino, en estos nuevos tiempos, pues sólo de esa forma puedo profundizar en mi ortodoxia. Quiero que todos nos unamos, pero no en la forma de unidad actual que representa este Papa de Roma (o mejor dicho los papas romanos del último milenio).

Debemos unirnos de otra manera, cada uno como es, con su liturgia y sus signos especiales, pero en diálogo de amor y pan compartido, aunque no tengamos un mismo modelo de iglesia, pues sabemos que todos podemos amarnos, estando todos al servicio de los pobres. Por eso hemos dicho que sería bueno dejar por un tiempo en el margen el tema del Papa, que el mismo Papa vaya moderando su activismo, para que las iglesias empiecen reconociéndose unas a las otras tal como son, sin exigir que hagan cambios externos en su organización, sino ayudándose todas a convertirse y cambiar en línea de evangelio (comunicación gratuita de la vida), al servicio de los pobres.

No tengo prisas por la unificación rápida de las iglesias, pues lo que quiero es que desplieguen con pasión evangélica y responsabilidad creadora su misión mesiánica. Sólo así podremos hablar y responder, ayudándonos mutuamente, para superar los grandes retos de la modernidad. No es preciso, ni siquiera es conveniente, que todas las iglesias comiencen aceptando al Papa, para que dialoguen entre sí, para que compartan el pan, para que se abran a los pobres del mundo. Pero todas pueden y deben juntarse en un plano concreto de protesta profética y amor evangélico, para que el avance técnico del sistema y la inmensa pobreza de grandes masas, la globalización administrativa y la marginación y muerte de una parte considerable de la humanidad, no se imponga inexorable sobre nosotros (¡que somos a veces muy escépticos!) y nos acabe destruyendo.

Por eso las iglesias han de crear y mantener redes de relación personal directa en la que puedan caber todos los hombres (sin preguntarles si son o no cristianos). En este contexto debe situarse ya para algunos la función del Papa como signo concreto de evangelio, un signo que los católicos pueden y deben ofrecer como modelo hermoso, pero sin imponerlo en modo alguno.

No todos tienen que ir a Roma… y Roma tiene que cambiar

La iglesia no es católica (universal) por ser una institución bien organizada (como podría ser quizá la ONU), ni por tener en su vértice un Papa, sino porque ofrece de hecho, en cada una de sus comunidades, vinculadas de forma solidaria, una experiencia y camino mesiánico de unificación entre los hombres y mujeres, desde su diversidad, partiendo de los pobres, sin imposición de una cultura o comunidad sobre las otras.

Según eso, el proyecto y tarea de la iglesia no es formar un grupo aparte, mejor y más sagrado que los otros, lleno de grandeza, sino ofrecer una palabra y desaparecer (si hace falta), pues lo que importa no es ella, sino el diálogo de amor concreto entre todos los hombres y mujeres, en clave de evangelio. De esa forma, el ecumenismo cristiano se volverá ecumenismo humano y las iglesias se abrirán, como espacios de palabra y pan compartido, para todos los hombres y mujeres que quieran comunicar y compartir su vida (en los signos del pan y la palabra). Frente a la globalización que vincula a los hombres en forma de mercado, distinguiendo a los que pueden comprar de aquellos que no pueden, conforme a unos principios de libertad capitalista, según los cuales se imponen los más fuertes (o el sistema sobre todos), aquí estamos proyectando una comunión personal, donde lo que importa es el gozo de la vida compartida y transmitida, por encima de la muerte.

En este contexto algunos han hablado de una noosfera (Teilhard de Chardin), un pensamiento común, que brotaría de la madre-tierra universal (que es Gea o Gaya). Yo prefiero abandonar la palabra «esfera», porque evoca un tipo de totalidad que puede volverse impositiva, para buscar otros símbolos que evoquen libertad y comunión: formamos un cuerpo (San Pablo), como una estrella de líneas abiertas en todas direcciones (Rosenzweig); somos un diálogo en la carne (palabra viva), pan compartida en esperanza de resurrección, venciendo así a la muerte.

Pues bien, como signo de esa comunión que nos viene de los comienzos de la historia cristiana, como recuerdo y memoria de grandes equivocaciones y de renovados proyectos, muchos pensamos que la Iglesia católica puede ofrecer a otras iglesias y al mundo la figura de un Papa (Papa-Mama, Amigo-Amiga…), en la línea de las reflexiones anteriores que, Dios mediante, quiero seguir exponiendo en un nuevo libro, ya más concreto, sobre las posibles tareas actuales más concretas del Papa o, mejor

No hi ha resposta

26 abr. 2010


CARTA OBERTA DE HANS KÜNG ALS BISBES CATÒLICS DE TOT EL MÓN,15-Abril-2010

Us avancem un des documents més lúcids que s’han publicat les darreres setmanes sobre la situació de crisi que es viu en l’Església(1)Font: El País.

Benvolguts bisbes,

Joseph Ratzinger, ara Benet XVI, i jo varem ser entre 1962 1965  els dos teòlegs més joves del Concili.  Ara, tots dos som els més ancians i els únics que segueixen plenament en actiu.  Jo sempre he entès també la meva tasca teològica com un servei a l’Església.  Per això, preocupat per aquesta nostra Església, sumida en la crisi de confiança més profunda des de la Reforma, us dirigeixo una carta oberta en el cinquè aniversari de l’accés al pontificat de Benet XVI.  No tinc altra possibilitat d’arribar a vosaltres.

Vaig apreciar molt que el papa Benet, al poc temps de la seva elecció, em convidés a mi, el seu crític, a una conversa de quatre hores, que va discórrer amistosament.  En aquell moment, això em va fer concebre l’esperança que Joseph Ratzinger, el meu antic col·lega a la Universitat de Tubinga, podria trobar, malgrat tot, el camí cap a una major renovació de l’Església i l’entesa ecumènica en l’esperit del Concili Vaticà II.

Les meves esperances, i les de tants catòlics i catòliques compromesos, malauradament, no s’han complert, cosa que he fet saber al papa Benet de diverses formes en la nostra correspondència.  Sens dubte, ha complert conscienciosament les seves quotidianes obligacions papals i ens ha obsequiat amb tres útils encícliques sobre la fe, l’esperança i l’amor.  Però pel que fa als grans desafiaments del nostre temps, el seu pontificat es presenta cada vegada més com el de les oportunitats desaprofitades, no com el de les ocasions aprofitades:

•   S’ha desaprofitat l’oportunitat d’una entesa perdurable amb els jueus: el Papa torna a introduir la pregària preconciliar en què es demana per la il•luminació dels jueus i readmet a l’Església a bisbes cismàtics notòriament antisemites, impulsa la beatificació de Pius XII i només es pren seriosament al judaisme com una arrel històrica del cristianisme, no com una comunitat de fe que perdura i que té un camí propi cap a la salvació.  Els jueus de tot el món s’han indignat amb el predicador pontifici en la litúrgia papal del Divendres Sant, en què va comparar les crítiques al Papa amb la persecució antisemita.

•   S’ha desaprofitat l’oportunitat d’un diàleg en confiança amb els musulmans, és simptomàtic el discurs de Benet a Ratisbona, en què, mal aconsellat, va caricaturitzar a l’islam com la religió de la violència i la inhumanitat, alimentant així la duradora desconfiança dels musulmans.

•   S’ha desaprofitat l’oportunitat de la reconciliació amb els pobles nadius colonitzats de Llatinoamèrica: el Papa afirma amb tota serietat que aquests “anhelaven” la religió dels seus conqueridors europeus.

•   S’ha desaprofitat l’oportunitat d’ajudar els pobles africans en la lluita contra la superpoblació, aprovant els mètodes anticonceptius, i en la lluita contra la sida, admetent l’ús de preservatius.

•   S’ha desaprofitat l’oportunitat de concloure la pau amb les ciències modernes: reconeixent inequívocament la teoria de l’evolució i aprovant de manera diferenciada nous àmbits de recerca, com el de les cèl·lules mare.

•   S’ha desaprofitat l’oportunitat que també el Vaticà faci, finalment, de l’esperit del Concili Vaticà II la brúixola de l’Església catòlica, impulsant les seves reformes.

Aquest últim punt, estimats bisbes, és especialment greu.  Una i altra vegada, aquest Papa relativitza els textos conciliars i els interpreta de manera retrògrada contra l’esperit dels pares del concili.  Fins i tot es situa expressament contra el concili ecumènic, que segons el dret canònic representa l’autoritat suprema de l’Església catòlica:

•   Ha readmès sense condicions a l’Església als bisbes de la Germandat Sacerdotal Sant Pius X, ordenats il·legalment fora de l’Església catòlica i que rebutgen el concili en aspectes centrals.

•   Dóna suport amb tots els mitjans a la missa medieval tridentina i ell mateix celebra ocasionalment l’eucaristia en llatí i d’esquena als fidels.

•   No porta a terme l’entesa amb l’Església anglicana, signada en els documents ecumènics oficials (ARCIC), sinó que intenta atreure cap a  l’Església catòlica-romana a sacerdots anglicans casats renunciant a aplicar el vot del celibat.

•   Ha reforçat els poders eclesials contraris al concili amb el nomenament d’alts càrrecs anticonciliars (a la Secretaria d’Estat i en la Congregació per a la Litúrgia, entre d’altres) i bisbes reaccionaris a tot el món.

El Papa Benet XVI sembla allunyar-se cada vegada més de la gran majoria del poble de l’Església, que de tota manera s’ocupa cada vegada menys de Roma i que, en el millor dels casos, encara s’identifica amb la seva parròquia i els seus bisbes locals .

Sé que alguns de vosaltres patiu pel fet que el Papa es vegi plenament recolzat per la cúria romana en la seva política anticonciliar.  Aquesta intenta sufocar la crítica en l’episcopat i en l’Església i desacreditar per tots els mitjans als crítics.  Amb una renovada exhibició de pompa barroca i manifestacions efectistes cara als mitjans de comunicació, Roma tracta d’exhibir una Església forta amb un “representant de Crist” absolutista, que reuneix a les seves mans els poders legislatiu, executiu i judicial.  No obstant això, la política de restauració de Benet ha fracassat.  Totes les seves aparicions públiques, viatges i documents no són capaços de modificar en el sentit de la doctrina romana la postura de la majoria dels catòlics en qüestions controvertides, especialment en matèria de moral sexual.  Ni tan sols les trobades papals amb la joventut, a les quals assisteixen sobretot agrupacions conservadores carismàtiques, poden frenar els abandonaments de l’Església ni despertar més vocacions sacerdotals.

Precisament vosaltres, com a bisbes, ho lamenteu en el més profund: des del concili, desenes de milers de sacerdots [en la traducció d’EP diu bisbes] han abandonat la seva vocació, sobretot a causa de la llei del celibat.  La renovació sacerdotal, tot i que també la de membres de les ordres, de germanes i germans laics, ha caigut tant quantitativament com qualitativament.  La resignació i la frustració s’estenen en el clergat, precisament entre els membres més actius de l’Església.  Molts se senten abandonats en les seves necessitats i pateixen per l’Església.  Pot ser que aquest sigui el cas en moltes de les vostres diòcesis: cada vegada més esglésies, seminaris i parròquies buits.  En alguns països, a causa de la manca de sacerdots, es fingeix una reforma eclesial i les parròquies es refonen, sovint en contra de la seva voluntat, constituint gegantines “unitats pastorals” en què els escassos sacerdots estan completament desbordats.

I ara, a les moltes tendències de crisi encara s’afegeixen escàndols que clamen al cel: sobretot l’abús de milers de nens i joves per clergues -als Estats Units, Irlanda, Alemanya i altres països- lligat tot això a una crisi de lideratge i confiança sense precedents.  No es pot silenciar que el sistema d’ocultació posat en marxa a tot el món davant els delictes sexuals dels clergues va ser dirigit per la Congregació per la Fe romana del cardenal Ratzinger (1981-2005), en la qual ja sota Joan Pau II es van recopilar els casos sota el més estricte secret.  Encara el 18 de maig de 2001, Ratzinger enviava un escrit solemne sobre els delictes més greus (Epistula de delictis gravioribus) a tots els bisbes.  En ella, els casos d’abusos es situaven sota el Secretum pontificium, la vulneració pot comportar severes penes canòniques.  Amb raó, doncs, són molts els que exigeixen al llavors prefecte i ara Papa un mea culpa personal.  No obstant això, per Setmana Santa ha perdut l’ocasió de fer-ho.  En comptes d’això, el Diumenge de Rams va moure al degà del col•legi cardenalici a aixecar urbi et orbe testimoni de la seva innocència.

Les conseqüències de tots aquests escàndols per la reputació de l’Església catòlica són devastadores.  Això és una cosa que també confirmen ja dignataris d’alt rang.  Innombrables sacerdots i educadors de joves, sense ”taca” i summament compromesos, pateixen sota una sospita general.  Vosaltres, estimats bisbes, heu de plantejar la pregunta de com hauran de ser en el futur les coses en la nostra Església i en les vostres diòcesis.  Tanmateix, no voldria fer-vos cap esquema d’un programa de reforma, això ja ho he fet en repetides ocasions, abans i després del concili.  Només voldria plantejar sis propostes que, és la meva convicció, seran recolzades per milions de catòlics que no tenen veu.

1. No callar: en vista de tantes i tan greus irregularitats, el silenci us fa còmplices.  Allà on considereu que determinades lleis, disposicions i mesures són contraproduents, hauríeu, per contra, d’expressar-ho amb la major franquesa.  No envieu a Roma declaracions de submissió, sinó demandes de reforma!

2. Escometre reformes: en l’Església i en l’episcopat són molts els que es queixen de Roma, sense que ells mateixos facin poc o res.  Però avui, quan en una diòcesi o parròquia no es va a missa, la tasca pastoral és ineficaç, l’obertura a les necessitats del món limitada, o la cooperació mínima, la culpa no es pot descarregar sense més sobre Roma.  Bisbe, sacerdot o laic, tots i cada un han de fer alguna cosa per a la renovació de l’Església en el seu àmbit vital, sigui major o menor.  Moltes grans coses en les parròquies i en l’Església sencera s’han posat en marxa gràcies a la iniciativa d’individus o de grups petits.  Com a bisbes, heu de donar suport i encoratjar aquestes iniciatives i atendre, ara mateix, les queixes justificades dels fidels.

3. Actuar col·legiadament: després d’un viu debat i contra la sostinguda oposició de la cúria, el concili va decretar la col·legialitat del Papa i els bisbes en el sentit dels Fets dels Apòstols, on Pere tampoc actuava sense el col·legi apostòlic.  No obstant això, en l’època postconciliar els papes i la cúria han ignorat aquesta decisió central del concili.  Des de que el papa Pau VI, ja als dos anys del concili, publiqués una encíclica per a la defensa de la discutida llei del celibat, va tornar a exercir la doctrina i la política papal a l’antic estil, no col·legiat.  Inclús i tot fins a la litúrgia es presenta el Papa com autòcrata, fins l’extrem que els bisbes, dels que s’agrada envoltar, apareixen com comparses sense veu ni vot.  Per tant, no hauríeu, estimats bisbes, d’actuar només com a individus, sinó en comunitat amb els altres bisbes, amb els sacerdots i amb el poble de l’Església, homes i dones.

4. L’obediència il·limitada només es deu a Déu: tots vosaltres, a la solemne consagració episcopal, heu prestat davant el Papa un vot d’obediència il·limitada.  Però sabeu igualment que mai es deu obediència il·limitada a una autoritat humana, només a Déu.  Per tant, el vostre vot no us impedeix dir la veritat sobre l’actual crisi de l’Església, de la vostra diòcesi i dels vostres països.  ¡Seguint en tot l’exemple de l’apòstol Pau, que es va enfrontar a Pere i va haver de “dir-li a la cara que actuava de forma condemnable” (Gal 2, 11)!  Una pressió sobre les autoritats romanes en l’esperit de la germandat cristiana pot ser legítima quan aquestes no concordin amb l’esperit de l’Evangeli i el seu missatge.  La utilització del llenguatge vernacle en la litúrgia, la modificació de les disposicions sobre els matrimonis mixtos, l’afirmació de la tolerància, la democràcia, els drets humans, l’enteniment ecumènic i tantes altres coses només s’han assolit per la tenaç pressió des de baix.

5. Aspirar a solucions regionals: és freqüent que el Vaticà faci oïdes sordes a demandes justificades de l’episcopat, dels sacerdots i dels laics.  Amb tanta major raó s’ha d’aspirar a aconseguir de forma intel·ligent solucions regionals.  Un problema especialment espinós, com sabeu, és la llei del celibat, provinent de l’Edat Mitjana i que s’està qüestionant amb raó a tot el món precisament en el context dels escàndols per abusos sexuals.  Una modificació en contra de la voluntat de Roma sembla pràcticament impossible.  Tanmateix, això no ens condemna a la passivitat: un sacerdot que després de madura reflexió pensi en casar-se no ha de renunciar automàticament al seu estat si el bisbe i la comunitat li donen suport.  Algunes conferències episcopals podrien procedir amb una solució regional, encara que seria millor aspirar a una solució per a l’Església en conjunt.  Per tant:

6. Exigir un concili: així com es va requerir un concili ecumènic per a la realització de la reforma litúrgica, la llibertat de religió, l’ecumenisme i el diàleg interreligiós, el mateix cal fer per solucionar el problema de la reforma, que ha irromput ara de forma dramàtica.  El concili reformista de Constança al segle previ a la reforma va acordar la celebració de concilis cada cinc anys, disposició que, però, va burlar la cúria romana.  Sens dubte, aquesta farà ara el que pugui per impedir un concili del qual ha de témer una limitació del seu poder.  En tots vosaltres hi ha la responsabilitat d’imposar un concili o almenys un sínode episcopal representatiu.

L’apel·lació que us dirigeixo a la vista d’aquesta Església en crisi, estimats bisbes, és que poseu a la balança l’autoritat episcopal, revalorada pel concili.  En aquesta situació de necessitat, els ulls del món estan posats en vosaltres.  Innombrables persones han perdut la confiança en l’Església catòlica.  Per recuperar-la només valdrà abordar de forma franca i honrada els problemes i les reformes conseqüents.  Us demano, amb tot el respecte, que contribuïu amb el que us correspongui, quan sigui possible en cooperació amb la resta dels bisbes, però, si cal, també en solitari, amb “valentia” apostòlica (Fets 4, 29-31 ). Doneu als vostres fidels signes d’esperança i alè i a la nostra església una perspectiva.

Us saluda, en la comunió de la fe cristiana, Hans Küng.

(Traducció espanyola: Jesús Albores Rei. Traducció catalana JT)

-2010 Font: El País. Benvolguts bisbes, Joseph Ratzinger, ara Benet XVI, i jo varem ser entre 1962 1965 els dos teòlegs més joves del Concili. Ara, tots dos som els més ancians i els únics que segueixen plenament en actiu. Jo sempre he entès també la meva tasca teològica com un servei a l’Església. Per això, preocupat per aquesta nostra Església, sumida en la crisi de confiança més profunda des de la Reforma, us dirigeixo una carta oberta en el cinquè aniversari de l’accés al pontificat de Benet XVI. No tinc altra possibilitat d’arribar a vosaltres. Vaig apreciar molt que el papa Benet, al poc temps de la seva elecció, em convidés a mi, el seu crític, a una conversa de quatre hores, que va discórrer amistosament. En aquell moment, això em va fer concebre l’esperança que Joseph Ratzinger, el meu antic col•lega a la Universitat de Tubinga, podria trobar, malgrat tot, el camí cap a una major renovació de l’Església i l’entesa ecumènica en l’esperit del Concili Vaticà II. Les meves esperances, i les de tants catòlics i catòliques compromesos, malauradament, no s’han complert, cosa que he fet saber al papa Benet de diverses formes en la nostra correspondència. Sens dubte, ha complert conscienciosament les seves quotidianes obligacions papals i ens ha obsequiat amb tres útils encícliques sobre la fe, l’esperança i l’amor. Però pel que fa als grans desafiaments del nostre temps, el seu pontificat es presenta cada vegada més com el de les oportunitats desaprofitades, no com el de les ocasions aprofitades: • S’ha desaprofitat l’oportunitat d’una entesa perdurable amb els jueus: el Papa torna a introduir la pregària preconciliar en què es demana per la il•luminació dels jueus i readmet a l’Església a bisbes cismàtics notòriament antisemites, impulsa la beatificació de Pius XII i només es pren seriosament al judaisme com una arrel històrica del cristianisme, no com una comunitat de fe que perdura i que té un camí propi cap a la salvació. Els jueus de tot el món s’han indignat amb el predicador pontifici en la litúrgia papal del Divendres Sant, en què va comparar les crítiques al Papa amb la persecució antisemita. • S’ha desaprofitat l’oportunitat d’un diàleg en confiança amb els musulmans, és simptomàtic el discurs de Benet a Ratisbona, en què, mal aconsellat, va caricaturitzar a l’islam com la religió de la violència i la inhumanitat, alimentant així la duradora desconfiança dels musulmans. • S’ha desaprofitat l’oportunitat de la reconciliació amb els pobles nadius colonitzats de Llatinoamèrica: el Papa afirma amb tota serietat que aquests “anhelaven” la religió dels seus conqueridors europeus. • S’ha desaprofitat l’oportunitat d’ajudar els pobles africans en la lluita contra la superpoblació, aprovant els mètodes anticonceptius, i en la lluita contra la sida, admetent l’ús de preservatius. • S’ha desaprofitat l’oportunitat de concloure la pau amb les ciències modernes: reconeixent inequívocament la teoria de l’evolució i aprovant de manera diferenciada nous àmbits de recerca, com el de les cèl•lules mare. • S’ha desaprofitat l’oportunitat que també el Vaticà faci, finalment, de l’esperit del Concili Vaticà II la brúixola de l’Església catòlica, impulsant les seves reformes. Aquest últim punt, estimats bisbes, és especialment greu. Una i altra vegada, aquest Papa relativitza els textos conciliars i els interpreta de manera retrògrada contra l’esperit dels pares del concili. Fins i tot es situa expressament contra el concili ecumènic, que segons el dret canònic representa l’autoritat suprema de l’Església catòlica: • Ha readmès sense condicions a l’Església als bisbes de la Germandat Sacerdotal Sant Pius X, ordenats il•legalment fora de l’Església catòlica i que rebutgen el concili en aspectes centrals. • Dóna suport amb tots els mitjans a la missa medieval tridentina i ell mateix celebra ocasionalment l’eucaristia en llatí i d’esquena als fidels. • No porta a terme l’entesa amb l’Església anglicana, signada en els documents ecumènics oficials (ARCIC), sinó que intenta atreure cap a l’Església catòlica-romana a sacerdots anglicans casats renunciant a aplicar el vot del celibat. • Ha reforçat els poders eclesials contraris al concili amb el nomenament d’alts càrrecs anticonciliars (a la Secretaria d’Estat i en la Congregació per a la Litúrgia, entre d’altres) i bisbes reaccionaris a tot el món. El Papa Benet XVI sembla allunyar-se cada vegada més de la gran majoria del poble de l’Església, que de tota manera s’ocupa cada vegada menys de Roma i que, en el millor dels casos, encara s’identifica amb la seva parròquia i els seus bisbes locals . Sé que alguns de vosaltres patiu pel fet que el Papa es vegi plenament recolzat per la cúria romana en la seva política anticonciliar. Aquesta intenta sufocar la crítica en l’episcopat i en l’Església i desacreditar per tots els mitjans als crítics. Amb una renovada exhibició de pompa barroca i manifestacions efectistes cara als mitjans de comunicació, Roma tracta d’exhibir una Església forta amb un “representant de Crist” absolutista, que reuneix a les seves mans els poders legislatiu, executiu i judicial. No obstant això, la política de restauració de Benet ha fracassat. Totes les seves aparicions públiques, viatges i documents no són capaços de modificar en el sentit de la doctrina romana la postura de la majoria dels catòlics en qüestions controvertides, especialment en matèria de moral sexual. Ni tan sols les trobades papals amb la joventut, a les quals assisteixen sobretot agrupacions conservadores carismàtiques, poden frenar els abandonaments de l’Església ni despertar més vocacions sacerdotals. Precisament vosaltres, com a bisbes, ho lamenteu en el més profund: des del concili, desenes de milers de sacerdots [en la traducció d’EP diu bisbes] han abandonat la seva vocació, sobretot a causa de la llei del celibat. La renovació sacerdotal, tot i que també la de membres de les ordres, de germanes i germans laics, ha caigut tant quantitativament com qualitativament. La resignació i la frustració s’estenen en el clergat, precisament entre els membres més actius de l’Església. Molts se senten abandonats en les seves necessitats i pateixen per l’Església. Pot ser que aquest sigui el cas en moltes de les vostres diòcesis: cada vegada més esglésies, seminaris i parròquies buits. En alguns països, a causa de la manca de sacerdots, es fingeix una reforma eclesial i les parròquies es refonen, sovint en contra de la seva voluntat, constituint gegantines “unitats pastorals” en què els escassos sacerdots estan completament desbordats. I ara, a les moltes tendències de crisi encara s’afegeixen escàndols que clamen al cel: sobretot l’abús de milers de nens i joves per clergues -als Estats Units, Irlanda, Alemanya i altres països- lligat tot això a una crisi de lideratge i confiança sense precedents. No es pot silenciar que el sistema d’ocultació posat en marxa a tot el món davant els delictes sexuals dels clergues va ser dirigit per la Congregació per la Fe romana del cardenal Ratzinger (1981-2005), en la qual ja sota Joan Pau II es van recopilar els casos sota el més estricte secret. Encara el 18 de maig de 2001, Ratzinger enviava un escrit solemne sobre els delictes més greus (Epistula de delictis gravioribus) a tots els bisbes. En ella, els casos d’abusos es situaven sota el Secretum pontificium, la vulneració pot comportar severes penes canòniques. Amb raó, doncs, són molts els que exigeixen al llavors prefecte i ara Papa un mea culpa personal. No obstant això, per Setmana Santa ha perdut l’ocasió de fer-ho. En comptes d’això, el Diumenge de Rams va moure al degà del col•legi cardenalici a aixecar urbi et orbe testimoni de la seva innocència. Les conseqüències de tots aquests escàndols per la reputació de l’Església catòlica són devastadores. Això és una cosa que també confirmen ja dignataris d’alt rang. Innombrables sacerdots i educadors de joves, sense ”taca” i summament compromesos, pateixen sota una sospita general. Vosaltres, estimats bisbes, heu de plantejar la pregunta de com hauran de ser en el futur les coses en la nostra Església i en les vostres diòcesis. Tanmateix, no voldria fer-vos cap esquema d’un programa de reforma, això ja ho he fet en repetides ocasions, abans i després del concili. Només voldria plantejar sis propostes que, és la meva convicció, seran recolzades per milions de catòlics que no tenen veu. 1. No callar: en vista de tantes i tan greus irregularitats, el silenci us fa còmplices. Allà on considereu que determinades lleis, disposicions i mesures són contraproduents, hauríeu, per contra, d’expressar-ho amb la major franquesa. No envieu a Roma declaracions de submissió, sinó demandes de reforma! 2. Escometre reformes: en l’Església i en l’episcopat són molts els que es queixen de Roma, sense que ells mateixos facin poc o res. Però avui, quan en una diòcesi o parròquia no es va a missa, la tasca pastoral és ineficaç, l’obertura a les necessitats del món limitada, o la cooperació mínima, la culpa no es pot descarregar sense més sobre Roma. Bisbe, sacerdot o laic, tots i cada un han de fer alguna cosa per a la renovació de l’Església en el seu àmbit vital, sigui major o menor. Moltes grans coses en les parròquies i en l’Església sencera s’han posat en marxa gràcies a la iniciativa d’individus o de grups petits. Com a bisbes, heu de donar suport i encoratjar aquestes iniciatives i atendre, ara mateix, les queixes justificades dels fidels. 3. Actuar col•legiadament: després d’un viu debat i contra la sostinguda oposició de la cúria, el concili va decretar la col•legialitat del Papa i els bisbes en el sentit dels Fets dels Apòstols, on Pere tampoc actuava sense el col•legi apostòlic. No obstant això, en l’època postconciliar els papes i la cúria han ignorat aquesta decisió central del concili. Des de que el papa Pau VI, ja als dos anys del concili, publiqués una encíclica per a la defensa de la discutida llei del celibat, va tornar a exercir la doctrina i la política papal a l’antic estil, no col•legiat. Inclús i tot fins a la litúrgia es presenta el Papa com autòcrata, fins l’extrem que els bisbes, dels que s’agrada envoltar, apareixen com comparses sense veu ni vot. Per tant, no hauríeu, estimats bisbes, d’actuar només com a individus, sinó en comunitat amb els altres bisbes, amb els sacerdots i amb el poble de l’Església, homes i dones. 4. L’obediència il•limitada només es deu a Déu: tots vosaltres, a la solemne consagració episcopal, heu prestat davant el Papa un vot d’obediència il•limitada. Però sabeu igualment que mai es deu obediència il•limitada a una autoritat humana, només a Déu. Per tant, el vostre vot no us impedeix dir la veritat sobre l’actual crisi de l’Església, de la vostra diòcesi i dels vostres països. ¡Seguint en tot l’exemple de l’apòstol Pau, que es va enfrontar a Pere i va haver de “dir-li a la cara que actuava de forma condemnable” (Gal 2, 11)! Una pressió sobre les autoritats romanes en l’esperit de la germandat cristiana pot ser legítima quan aquestes no concordin amb l’esperit de l’Evangeli i el seu missatge. La utilització del llenguatge vernacle en la litúrgia, la modificació de les disposicions sobre els matrimonis mixtos, l’afirmació de la tolerància, la democràcia, els drets humans, l’enteniment ecumènic i tantes altres coses només s’han assolit per la tenaç pressió des de baix. 5. Aspirar a solucions regionals: és freqüent que el Vaticà faci oïdes sordes a demandes justificades de l’episcopat, dels sacerdots i dels laics. Amb tanta major raó s’ha d’aspirar a aconseguir de forma intel•ligent solucions regionals. Un problema especialment espinós, com sabeu, és la llei del celibat, provinent de l’Edat Mitjana i que s’està qüestionant amb raó a tot el món precisament en el context dels escàndols per abusos sexuals. Una modificació en contra de la voluntat de Roma sembla pràcticament impossible. Tanmateix, això no ens condemna a la passivitat: un sacerdot que després de madura reflexió pensi en casar-se no ha de renunciar automàticament al seu estat si el bisbe i la comunitat li donen suport. Algunes conferències episcopals podrien procedir amb una solució regional, encara que seria millor aspirar a una solució per a l’Església en conjunt. Per tant: 6. Exigir un concili: així com es va requerir un concili ecumènic per a la realització de la reforma litúrgica, la llibertat de religió, l’ecumenisme i el diàleg interreligiós, el mateix cal fer per solucionar el problema de la reforma, que ha irromput ara de forma dramàtica. El concili reformista de Constança al segle previ a la reforma va acordar la celebració de concilis cada cinc anys, disposició que, però, va burlar la cúria romana. Sens dubte, aquesta farà ara el que pugui per impedir un concili del qual ha de témer una limitació del seu poder. En tots vosaltres hi ha la responsabilitat d’imposar un concili o almenys un sínode episcopal representatiu. L’apel•lació que us dirigeixo a la vista d’aquesta Església en crisi, estimats bisbes, és que poseu a la balança l’autoritat episcopal, revalorada pel concili. En aquesta situació de necessitat, els ulls del món estan posats en vosaltres. Innombrables persones han perdut la confiança en l’Església catòlica. Per recuperar-la només valdrà abordar de forma franca i honrada els problemes i les reformes conseqüents. Us demano, amb tot el respecte, que contribuïu amb el que us correspongui, quan sigui possible en cooperació amb la resta dels bisbes, però, si cal, també en solitari, amb “valentia” apostòlica (Fets 4, 29-31 ). Doneu als vostres fidels signes d’esperança i alè i a la nostra església una perspectiva. Us saluda, en la comunió de la fe cristiana, Hans Küng.

(Traducció espanyola: Jesús Albores Rei. Traducció catalana JT)

Notes del blocaire

(1) Quan jo estudiava Teologia al Centre Borja de Sant Cugat els cursos 1970-72, Han Küng ja era conegut pel seu Llibre voluminós sobre l’Església i el Concili Vaticà II. Després ha desenvolupat un projecte d’Ètica Mundial, un estudi sobre La dona en el Cristianisme. Ecumenisme i diàleg interreligiós. Probablent és un dels teòlegs que coneix més bé la tradició  catòlica.

No hi ha resposta

24 abr. 2010


FESOMIES DE L’AMOR

Classificat com a Valors

FESOMIES DE L’AMOR

Sempre l’amor, tant a l’interior de la família com a l’exterior , posseeix fesomies múltiples amb diverses intensitats. Vegeu les tres següents:

 1 La fecunditatLa relació paterni(mater)tat és per damunt de tot  una relació ètica, en la qual la gratuïtat constitueix un criteri decisiu. Una relació de poder és una relació projectada, comandada, planificada per una mena o altra d’interessos, en la qual el resultat obtingut, el producte, ha d’ajustar-se perfectament a allò que hom havia planificat. En la fecunditat els pares no són la causa ni els propietaris dels fills. Els pares són en els fills, però aquests són uns altres. La relació dels fills amb els pares ha de ser de continuïtat i discontinuïtat. Els fills haurien de ser el més enllà de llurs pares. Un més enllà que perquè sigui realment un més enllà ha de trobar-se  fermament assentat en el més ençà que són – haurien de ser- els pares. Malgrat les seves arrels paternomaternes, cada fill és ell mateix, un altre, diferent i,sobretot, insubstituïble, original. La paternomaternitat es concreta en la donació de vida biològica i existencial a un altre, a un nouvingut en aquest món, diferent de mi, imprevisible, però en relació amb el qual haig de respondre i ser-ne responsable amb actituds de de-ferència.  Per Emmanuel Levinas i Jacques Derrida l’essència del llenguatge és amistat i hospitalitat. En la polifania de la paraula humana hi ha un temps i un espai de l’altre i per a l’altre. Una paraula humana que no estigui referida a l’altre, sinó només a ella mateixa, és una paraula inhumana  La paraula humana és acollidora, hospitalitària,responsable, correspon a una crida. En la veritable hospitalitat, la responsabilitat és anterior a la llibertat. Donar la paraula vol dir donar a néixer una nova paraula. L’hospitalitat comença en el moment  que la meva llibertat és qüestionada per la presència de l’altre. Perquè hi hagi hospitalitat cal que hi hagi separació, llunyania, fins i tot, un cert estranyament inicial En l’acolliment i en la transmissió de la paraula el pare o la mare no volen que els seus fills la repeteixin , sinó que la lletregin i l’articulin ben diversament.

 2 L’erotisme Segons Octavio Paz en el seu llibre “La llama doble  el plaer en l’erotisme és un fi en si mateix, mentre que el plaer en la sexualitat  te una finalitat que és la reproducció. L’amor eròtic no es preocupa per res més que per ell mateix, posa entre parèntesi la reproducció. A diferència de la sexualitat que és comuna a tots els éssers vivents, l’erotisme és un afer exclusivament humà, és sexualitat socialitzada i transfigurada per la imaginació i voluntat dels homes. L’erotisme és variació incessant, invenció, mentre que el sexe és sempre el mateix. Els animals tenen  les relacions sexuals sempre de la mateixa manera mentre que els éssers humans transformen la seva sexualitat en erotisme, en joc, en plaer, que exhaureix el seu sentit en ell mateix, que no busca res més al defora o més enllà d’ell mateix. L’erotisme transforma i canvia l’impuls sexual  reproductor i el transforma en representació. En la cultura occidental l’eròtic ha estat perseguit  de la mateixa manera que ho ha estat el cos. El culte a la castedat ha estat una penosa herència del platonisme( en la versió òrfica, sobretot). Erotisme platònic= a/anticorporal. Aquesta idea n’ha portat una altra: la de la purificació de l’ànima(cristianisme), que, a pas a pas, s’allunya de la sexualitat fins que, a la fi, se n’alliberarà definitivament. Segons Foucault a occident s’ha produït molta ciència sobre la sexualitat, però no s’ha produït una ars eròtica, com a l’orient.  L’Educació de la sexualitat s’ha reduït a una informació científica. Ens cal,doncs, una educació de l’eros. Que cal tenir en compte en l’educació de l’eros?1 L’erotisme és joc, imaginació i plaer.2 És una tensió entre allò que es mostra i allò que s’oculta, allò visible/invisible; el nu eròtic és un nu vestit, un nu transparent. La intermitència és el constitutiu imprescindible de l’eròtic. Ni en la total absència ni en la total presència no hi ha erotisme. Presència simultània  d’allò que es manifesta i d’allò que s’amaga.3 L’eros viu de l’ambiguïtat entre la llum i la foscor : fa la seva aparició en l’ombra i  es mostra entre allò que es diu i allò que s’insinua, entre l’evocació i la provocació. Mentre que la pornografia és unívoca, l’erotisme és equívoc.4 Una educació de les ambigüitats  de l’amor, de l’eros, seria una educació que mostrés aquesta equivocitat, seria una educació que donés la primacia a la carícia.

3 Primacia a la carícia. La carícia és contacte, i, per tant, sensibilitat, però a l’ensems la trascendéix. La carícia consisteix a no agafar res, a no apoderar-se de res. La carícia sol·licita allò que mai no podrà posseir del tot, allò que sempre se li escaparà,, que sempre romandrà en el misteri. Hi ha una incapacitat  de ser concretada en idees clares i distintes. La carícia sol·licita i vol fer present allò que s’oculta. La carícia busca, però no sap el que busca. És una recerca inacabable. S’oposa totalment al poder, a les imposicions. Toquem una part de l’altre, però l’acariciem en la seva totalitat. I , malgrat això, l’altre no se’ns dóna mai completament, sinó que segueix trascendint-nos, continua essent un misteri indisponible. L’amor eròtic no és fusió ni confusió. En l’aventura eròtica hom es troba amb el desconegut i queda captivat per la sorpresa.L’eros no té res a veure amb el retorn al propi centre, el jo es llança ,sense retorn, vers l’altre, es troba en el si de l’altre: el seu plaer i el seu dolor són el plaer i el dolor de l’altre. És, per això, que l’amor eròtic és una intensa i, sovint, agosarada expressió ètica.

4 L’amistat Quin lloc ocupa l’amistat en la família? Primer de tot cal establir allò que no és l’amistat: no pot ser un valor de canvi, interessada. No hi entra la lògica del cost benefici, en la paritat entre l’oferta i la demanda. Com ha escrit Jacques Derrida només en la desproporció pot existir l’amistat. La dissimetria és pròpia de la relació amical, la qual per si mateixa exigeix una certa ruptura de la reciprocitat i de la igualtat. Això vol dir que neix de la desproporció, és a dir, que hom estima i respecta l’altre més que no pas a si mateix. En el moment present en què predomina el valor econòmic, la crisi de l’amistat es fa evident, i molt soviet es limita a ser un valor funcional que cal mantenir perquè, en determinades situacions pot ser productiu. És evident que a l’interior de la família pot donar-se perfectament l’amistat, encara que , per regla general, l’amistat és la fesomia que adopta l’amor i l’acolliment en les relacions que van des de  l’interior  de la família cap a l’exterior i a la inversa. Des d’aquest punt de vista, l’amistat seria el reconeixement d’un mateix en l’altre i de l’altre en un mateix. No es limita exclusivament a ser  un reconeixement de la “identitat”, sinó especialment de la “diferència”.Tota amistat és un dinamisme, una embranzida, una forma o altra d’autonegació a fi que sigui possible l’afirmació, el creixement i la independització de l’altre, de l’amic. Per això l’amor i , en conseqüència l’amistat, és un viatge vers una terra incògnita, amb tots els riscs i incomprensions i, fins i tot amb alguna freqüència, els neguits que això comporta. L’amistat és un viatge en el temps i l’espai  , al bell mig de les ambigüitats  inherents a la condició humana. Aquest viatge és una cursa en la qual hom surt de si mateix , deixa moltes coses enrere atret pel misteri de l’altre , per la seva radical indefinició. L’altre em “ provoca “ a sortir de mi mateix, a l’èxode, a no donar res ni ningú com a definitivament consolidat i immodificable. La gran temptació consisteix a fer viatges per tornar a casa, al marge de tota mena de reptes , d’incerteses i d’amenaces i de possibilitats de fracàs, per aprofitar-se de l’altre successivament, sense cap responsabilitat. Situats en les coordenades d’espai i temps, els éssers humans tenim necessitat d’interpretar i interpretar-nos des del naixement fins a la mort. Són les semàntiques “cordials”, els dispositius interpretatius que marquen les pautes, els ritmes i les eixides de si mateix, de la despossessió, de l’autoexpoliació que mai no deixa de ser tot veritable amor i tota veritable amistat. Insistim, són cordials, perquè s’estableix una sortida, un èxode, que tendeix a l’anul·lació de l’equivalència, del do ut des, de la justícia merament “distributiva”, de tal manera que l’altre es converteix per a mi en trascendent , és a dir en una mena “d’u sense dos”. Una interpretació és cordial quan es manté al marge de les de les condicionalitats del si…, aleshores…”, dels determinismes causa-efecte. Des del “meu punt de vista”(1) cal donar la volta a la màxima  atribuïda a Aristòtil i que ha dominat la cultura occidental”: Amicus Plato, sed magis amica veritas” per “ Amiga veritat, però molt millor amic dels amics “tal com l’ha posada en cartellera el filòsof  postmodern Giovanni Vattimo. Des d’una pretesa veritat és molt fàcil llançar anatemas i també, a la inversa, aixecar excomunions, però els cors poden restar petrificats i no canviar. L’altre, l’ ésser estimat , és (caldria que fos) com el mateix Déu, semper mayor, i també com el mateix Déu si el “com-prens” ja no és l’amic, ha esdevingut com un artefacte objecte de càlculs, previsions i maneigs. En el moment present es fa molt difícil establir relacions d’amistat més enllà d’una superficialitat, que en llenguatge col·loquial constitueixen el “col·legues”. S’ha  substituït la moral dels afectes, la que es base en “lligams de confiança” i d’intimitat, per la moral del poder , basada en la desconfiança del “ col·lega” o el “ conegut  que no vol que l’altre li faci ombra. Aleshores els amics (col·legues) són veritables paranys. La figura contrària a l’amistat és el traïdor. En l’amistat no té cabuda el traïdor, tampoc en una bona relació familiar. Sense la confiança apareix una de les patologies més greus  d’aquest nou inici de mil·lenni : la solitud . Qui fa  amics no es queda mai sol. L’amic és el qui està amb mi sense tenir l’obligació de ser-hi i m’acompanya en moments  de desconsol i solitud. Quan la confiança no existeix, o està amenaçada, a llavors es produeix  una profunda desestructuració simbòlica de l’ésser humà. Perquè la família pugui dur a terme la seva funció hospitalària i acollidora, cal que els seus membres estableixin relacions d’amistat amb altres persones de fora de la família, ja que aquestes es fan lliurement i poden arribar a ser decisives en situacions no volgudes.                                    

 Lluís Duch i Joan Carles-Mèlich, Ambigüitats de l’amor,Antropologia de la vida quotidiana,2.2 ps. 297-320

(1) Aquest aforisme, atribuït a Aristòtil, no està en el text original.L’hi he incrustat jo perquè em sembla que s’hi adiu molt bé. La ciència i la filosofia i per tant qualsevol tipus de coneixement han de servir les persones, que sempre són xarxes de relacions. I les relacions més autònomes, respectuoses i fecundes són les relacions d’amistat.

No hi ha resposta

24 abr. 2010


FESOMIES DE L’AMOR

Classificat com a Valors

FESOMIES DE L’AMOR

Sempre l’amor, tant a l’interior de la família com a l’exterior , posseeix fesomies múltiples amb diverses intensitats. Vegeu les tres següents:

 1 La fecunditatLa relació paterni(mater)tat és per damunt de tot  una relació ètica, en la qual la gratuïtat constitueix un criteri decisiu. Una relació de poder és una relació projectada, comandada, planificada per una mena o altra d’interessos, en la qual el resultat obtingut, el producte, ha d’ajustar-se perfectament a allò que hom havia planificat. En la fecunditat els pares no són la causa ni els propietaris dels fills. Els pares són en els fills, però aquests són uns altres. La relació dels fills amb els pares ha de ser de continuïtat i discontinuïtat. Els fills haurien de ser el més enllà de llurs pares. Un més enllà que perquè sigui realment un més enllà ha de trobar-se  fermament assentat en el més ençà que són – haurien de ser- els pares. Malgrat les seves arrels paternomaternes, cada fill és ell mateix, un altre, diferent i,sobretot, insubstituïble, original. La paternomaternitat es concreta en la donació de vida biològica i existencial a un altre, a un nouvingut en aquest món, diferent de mi, imprevisible, però en relació amb el qual haig de respondre i ser-ne responsable amb actituds de de-ferència.  Per Emmanuel Levinas i Jacques Derrida l’essència del llenguatge és amistat i hospitalitat. En la polifania de la paraula humana hi ha un temps i un espai de l’altre i per a l’altre. Una paraula humana que no estigui referida a l’altre, sinó només a ella mateixa, és una paraula inhumana  La paraula humana és acollidora, hospitalitària,responsable, correspon a una crida. En la veritable hospitalitat, la responsabilitat és anterior a la llibertat. Donar la paraula vol dir donar a néixer una nova paraula. L’hospitalitat comença en el moment  que la meva llibertat és qüestionada per la presència de l’altre. Perquè hi hagi hospitalitat cal que hi hagi separació, llunyania, fins i tot, un cert estranyament inicial En l’acolliment i en la transmissió de la paraula el pare o la mare no volen que els seus fills la repeteixin , sinó que la lletregin i l’articulin ben diversament.

 2 L’erotisme Segons Octavio Paz en el seu llibre “La llama doble  el plaer en l’erotisme és un fi en si mateix, mentre que el plaer en la sexualitat  te una finalitat que és la reproducció. L’amor eròtic no es preocupa per res més que per ell mateix, posa entre parèntesi la reproducció. A diferència de la sexualitat que és comuna a tots els éssers vivents, l’erotisme és un afer exclusivament humà, és sexualitat socialitzada i transfigurada per la imaginació i voluntat dels homes. L’erotisme és variació incessant, invenció, mentre que el sexe és sempre el mateix. Els animals tenen  les relacions sexuals sempre de la mateixa manera mentre que els éssers humans transformen la seva sexualitat en erotisme, en joc, en plaer, que exhaureix el seu sentit en ell mateix, que no busca res més al defora o més enllà d’ell mateix. L’erotisme transforma i canvia l’impuls sexual  reproductor i el transforma en representació. En la cultura occidental l’eròtic ha estat perseguit  de la mateixa manera que ho ha estat el cos. El culte a la castedat ha estat una penosa herència del platonisme( en la versió òrfica, sobretot). Erotisme platònic= a/anticorporal. Aquesta idea n’ha portat una altra: la de la purificació de l’ànima(cristianisme), que, a pas a pas, s’allunya de la sexualitat fins que, a la fi, se n’alliberarà definitivament. Segons Foucault a occident s’ha produït molta ciència sobre la sexualitat, però no s’ha produït una ars eròtica, com a l’orient.  L’Educació de la sexualitat s’ha reduït a una informació científica. Ens cal,doncs, una educació de l’eros. Que cal tenir en compte en l’educació de l’eros?1 L’erotisme és joc, imaginació i plaer.2 És una tensió entre allò que es mostra i allò que s’oculta, allò visible/invisible; el nu eròtic és un nu vestit, un nu transparent. La intermitència és el constitutiu imprescindible de l’eròtic. Ni en la total absència ni en la total presència no hi ha erotisme. Presència simultània  d’allò que es manifesta i d’allò que s’amaga.3 L’eros viu de l’ambiguïtat entre la llum i la foscor : fa la seva aparició en l’ombra i  es mostra entre allò que es diu i allò que s’insinua, entre l’evocació i la provocació. Mentre que la pornografia és unívoca, l’erotisme és equívoc.4 Una educació de les ambigüitats  de l’amor, de l’eros, seria una educació que mostrés aquesta equivocitat, seria una educació que donés la primacia a la carícia.

3 Primacia a la carícia. La carícia és contacte, i, per tant, sensibilitat, però a l’ensems la trascendéix. La carícia consisteix a no agafar res, a no apoderar-se de res. La carícia sol·licita allò que mai no podrà posseir del tot, allò que sempre se li escaparà,, que sempre romandrà en el misteri. Hi ha una incapacitat  de ser concretada en idees clares i distintes. La carícia sol·licita i vol fer present allò que s’oculta. La carícia busca, però no sap el que busca. És una recerca inacabable. S’oposa totalment al poder, a les imposicions. Toquem una part de l’altre, però l’acariciem en la seva totalitat. I , malgrat això, l’altre no se’ns dóna mai completament, sinó que segueix trascendint-nos, continua essent un misteri indisponible. L’amor eròtic no és fusió ni confusió. En l’aventura eròtica hom es troba amb el desconegut i queda captivat per la sorpresa.L’eros no té res a veure amb el retorn al propi centre, el jo es llança ,sense retorn, vers l’altre, es troba en el si de l’altre: el seu plaer i el seu dolor són el plaer i el dolor de l’altre. És, per això, que l’amor eròtic és una intensa i, sovint, agosarada expressió ètica.

4 L’amistat Quin lloc ocupa l’amistat en la família? Primer de tot cal establir allò que no és l’amistat: no pot ser un valor de canvi, interessada. No hi entra la lògica del cost benefici, en la paritat entre l’oferta i la demanda. Com ha escrit Jacques Derrida només en la desproporció pot existir l’amistat. La dissimetria és pròpia de la relació amical, la qual per si mateixa exigeix una certa ruptura de la reciprocitat i de la igualtat. Això vol dir que neix de la desproporció, és a dir, que hom estima i respecta l’altre més que no pas a si mateix. En el moment present en què predomina el valor econòmic, la crisi de l’amistat es fa evident, i molt soviet es limita a ser un valor funcional que cal mantenir perquè, en determinades situacions pot ser productiu. És evident que a l’interior de la família pot donar-se perfectament l’amistat, encara que , per regla general, l’amistat és la fesomia que adopta l’amor i l’acolliment en les relacions que van des de  l’interior  de la família cap a l’exterior i a la inversa. Des d’aquest punt de vista, l’amistat seria el reconeixement d’un mateix en l’altre i de l’altre en un mateix. No es limita exclusivament a ser  un reconeixement de la “identitat”, sinó especialment de la “diferència”.Tota amistat és un dinamisme, una embranzida, una forma o altra d’autonegació a fi que sigui possible l’afirmació, el creixement i la independització de l’altre, de l’amic. Per això l’amor i , en conseqüència l’amistat, és un viatge vers una terra incògnita, amb tots els riscs i incomprensions i, fins i tot amb alguna freqüència, els neguits que això comporta. L’amistat és un viatge en el temps i l’espai  , al bell mig de les ambigüitats  inherents a la condició humana. Aquest viatge és una cursa en la qual hom surt de si mateix , deixa moltes coses enrere atret pel misteri de l’altre , per la seva radical indefinició. L’altre em “ provoca “ a sortir de mi mateix, a l’èxode, a no donar res ni ningú com a definitivament consolidat i immodificable. La gran temptació consisteix a fer viatges per tornar a casa, al marge de tota mena de reptes , d’incerteses i d’amenaces i de possibilitats de fracàs, per aprofitar-se de l’altre successivament, sense cap responsabilitat. Situats en les coordenades d’espai i temps, els éssers humans tenim necessitat d’interpretar i interpretar-nos des del naixement fins a la mort. Són les semàntiques “cordials”, els dispositius interpretatius que marquen les pautes, els ritmes i les eixides de si mateix, de la despossessió, de l’autoexpoliació que mai no deixa de ser tot veritable amor i tota veritable amistat. Insistim, són cordials, perquè s’estableix una sortida, un èxode, que tendeix a l’anul·lació de l’equivalència, del do ut des, de la justícia merament “distributiva”, de tal manera que l’altre es converteix per a mi en trascendent , és a dir en una mena “d’u sense dos”. Una interpretació és cordial quan es manté al marge de les de les condicionalitats del si…, aleshores…”, dels determinismes causa-efecte. Des del “meu punt de vista”(1) cal donar la volta a la màxima  atribuïda a Aristòtil i que ha dominat la cultura occidental”: Amicus Plato, sed magis amica veritas” per “ Amiga veritat, però molt millor amic dels amics “tal com l’ha posada en cartellera el filòsof  postmodern Giovanni Vattimo. Des d’una pretesa veritat és molt fàcil llançar anatemas i també, a la inversa, aixecar excomunions, però els cors poden restar petrificats i no canviar. L’altre, l’ ésser estimat , és (caldria que fos) com el mateix Déu, semper mayor, i també com el mateix Déu si el “com-prens” ja no és l’amic, ha esdevingut com un artefacte objecte de càlculs, previsions i maneigs. En el moment present es fa molt difícil establir relacions d’amistat més enllà d’una superficialitat, que en llenguatge col·loquial constitueixen el “col·legues”. S’ha  substituït la moral dels afectes, la que es base en “lligams de confiança” i d’intimitat, per la moral del poder , basada en la desconfiança del “ col·lega” o el “ conegut  que no vol que l’altre li faci ombra. Aleshores els amics (col·legues) són veritables paranys. La figura contrària a l’amistat és el traïdor. En l’amistat no té cabuda el traïdor, tampoc en una bona relació familiar. Sense la confiança apareix una de les patologies més greus  d’aquest nou inici de mil·lenni : la solitud . Qui fa  amics no es queda mai sol. L’amic és el qui està amb mi sense tenir l’obligació de ser-hi i m’acompanya en moments  de desconsol i solitud. Quan la confiança no existeix, o està amenaçada, a llavors es produeix  una profunda desestructuració simbòlica de l’ésser humà. Perquè la família pugui dur a terme la seva funció hospitalària i acollidora, cal que els seus membres estableixin relacions d’amistat amb altres persones de fora de la família, ja que aquestes es fan lliurement i poden arribar a ser decisives en situacions no volgudes.                                    

 Lluís Duch i Joan Carles-Mèlich, Ambigüitats de l’amor,Antropologia de la vida quotidiana,2.2 ps. 297-320

(1) Aquest aforisme, atribuït a Aristòtil, no està en el text original.L’hi he incrustat jo perquè em sembla que s’hi adiu molt bé. La ciència i la filosofia i per tant qualsevol tipus de coneixement han de servir les persones, que sempre són xarxes de relacions. I les relacions més autònomes, respectuoses i fecundes són les relacions d’amistat.

No hi ha resposta

03 abr. 2010


Agraïment

                                              

Quan fa poc més d’un any que vaig descobrir El Pregó,  no vaig dubtar de subscriure-m’hi , en veure-hi el molt apreciat Jesús Huguet ( el Doctor! pels seus deixebles solsonins) , en Valentí Fàbrega, de qui conservo un record inoblidable de quan assistia  a les seves classes d’eclesiologia a Sant Cugat ( encara en guardo els seus mecanografiats apunts) i el prestigiós Casimir Martí, sense desmerèixer els altres redactors també de nom reconegut. A cada exemplar hi ha un deix de saviesa, tanmateix el del 15 de març  ha sortit rodó, molt ben introduït per Josep M. Totosaus. Felicitats! Jo també he reflexionat força sobre la situació de l’Església en el nostre món. Permeteu-me, doncs, fer uns breus comentaris, encapçalats per dues anècdotes il·lustratives.

 El diumenge de Rams, al meu poblet de Castelladral, hem tingut missa gràcies a la lliure iniciativa de Mn Bartina, arxiver del Bisbat de Solsona. El servei religiós a la majoria de pobles rurals es troba a la intempèrie. Una feligressa ho ha dit molt clar: “Van parlant de comunitat i ens deixen a l’estacada!” Quina veritat! Aquesta pastoral rural amb capellans amunt i avall, demà uns i demà passat uns altres o cap per només oficialitzar la missa i enterrar els difunts no va enlloc.  No voldria que se m’entengués malament, ja que tinc un gran respecte a aquests mossens joves i grans. I diré més, m’ha indignat sentir comentaris fundats en rumorologia –potser vaticana!- sobre la culpabilitat dels capellans grans en l’actual desori, la majoria dels quals estan mostrant una fidelitat a l’Església amb molta valentia.

Veïns i ex-veïns m’han comentat que tenien molt bon record de Mn Pau Bordera, l’últim rector que va viure al poblet a la dècada dels setanta, amb qui organitzaven caramelles i trobades de joves rurals en les quals se’ls va obrir tot un món, ja que s’hi informava i s’hi podia parlar de tot. Que lluny aquell temps d’Església! Jesús Huguet ens diu que la paraula església sembla un “tabú”, com si contaminés, i Ramon Nogués ens parla que les velles “evidències”tan familiars han quedat mancades de sentit.

 Què ha passat? 

 a) No s’ha assumit la democràcia cap endins i els joves han anat cap enfora, on poden parlar de tot i organitzar-se com vulguin. Què en traiem d’accentuar una certa estètica en la missa, si només s’hi pot participar fent d’escolans i de lectors! b) Avui sabem que qualsevol professió (excel·lent l’article d’en Valentí sobre La paràbola d’aprenent de fuster) comporta a la llarga una cosmovisió, una saviesa. He descobert que al món rural Déu n’hi do de la saviesa que hi ha, però qui l’honora, si el pastor no coneix les ovelles?  c) La ciència també és un bé de Déu i s’aplica a tot: Bíblia, Tradició, Vida religiosa… Avui sabem que els fonamentalismes no humanitzen i que l’exclusió no és evangèlica; que entre les cartes Pau i els evangelis hi ha la destrucció de Jerusalem; que hi va haver apòstoles i diaconesses… Tot això i molt més cal tenir-ho en compte! i d) La “ professió” del capellà. Us imagineu que existís la professió d’alcalde i l’enviessin d’un poble a un altre com fan amb els bisbes i capellans? La professió de sacerdot no existeix al Nou Testament. Hem tornat a crear entitats sagrades per sotmetre-hi els homes i dones senzills. Cal més discerniment de carismes i/o serveis temporals i més ratificació des del tros . Fer-los eterns em sembla que avui  és extralimitar-se. Ho hem confós tot: no és el mateix parlar de comunitat que de multitud i/o de poble. Massa reiteració de  metàfora celestial i poca capacitat de simbolització de l’activitat i la parla quotidiana. Massa serietat i poc humor i alegria de viure. Amb risc i prudència, però sense por hem de tornar a descobrir la paraula Viva -espontània i sincera en la nostra situació personal i col·lectiva, embolcallada de silencis- Escoltar-la i compartir-la, com feia Jesús, penso. Fer la voluntat del Pare  en cada context.

Jaume Obradors 

No hi ha resposta