Arxivar per març de 2008

09 març 2008


EN HOMENATGE ALS PARTICIPANTS DE L’ARROSSADA EN EL SEU 25è ANIVERSARI

Classificat com a Castelladral

Bon dia a tothom, benvinguts!Agraïm la Presència de Mª Àngels Estruch, l’Alcadessa, i els regidors; la presència d’en Jordi Moltó,alcalde de Sallent i diputat provincial, i de la Sra. Vanesa, gerent del Consorci Turístic del  Cardener. Repeteixo en nom de l’organització: molt agraïts per   acompanyar-nos. També vull agrair públicament a la Senyora Dolors Bonals i el Sr. Josep Farré, propietaris d’aquesta explanada, per haver-nos autoritzat gratuïtament durant 25 anys celebrar l’Arrossada en aquests terrenys. Moltes gràcies. Quan se’m va encarregar de dir unes paraules  en motiu del 25è aniversari de l’Arrossada de Castelladral, vaig pensar que ho tindria fàcil, ja que no he faltat mai a cap. Vet aquí, tanmateix, que el primer dia que  vaig intentar fer un esborrany  no hi havia manera de posar-hi ordre. Els records em fluïen com l’aigua d’una font, però a glops i sense cap mena de ritme. Calia cercar un ordre. Ara bé,  tot ordre és sempre subjectiu, i molt més quan, com és en el meu cas, es vol donar una visió plural de l’Arrossada. Per tant m’avanço a demanar disculpes a tots aquells que no se sentin identificats en l’homenatge que em proposo  fer a  les arrossades de Castelladral. Mireu, l’Arrossada és ja una tradició popular a Castelladral. S’han celebrat durant un quart de segle. Sabeu quan fa que es canta el Virolai( Rosa d’abril) 128 anys. Als anys trenta només en feia 50. Alguns dels aquí presents ja havien nascut. Segons a qui ho preguntéssim ens diria, ui el Virolai és molt antic! I si preguntéssim qui el va compondre? Poca gent ho sabria. Una tradició sempre té uns orígens, una paternitat, tanmateix no és el més important com ho demostra el fet del mateix Virolai (Rosa d’Abril) o del ball de cascavells de Castelladral. Així doncs, la paternitat de l’Arrossada tampoc ha de ser el més important. Avui en parlarem una mica, però si s’arriba a celebrar els 100 anys qui sap si se’n parlarà! A mi no em preocupa gens, ni la mateixa continuïtat de la tradició, sempre i quan el poble tiri endavant, és clar!. Penso que ressaltar i donar voltes sobre les patents, drets d’autor de tot el que fem és un vici occidental que no ens deixa massa bé, ja que ens converteix ens uns creguts i en el pitjor dels casos en uns impostors, discriminadors com passa amb les patents dels fàrmacs…Mireu el que va dir l’autor de la primera gramàtica de l’espanyol “L’he escrita perquè la llegua sigui la companya de l’imperi” (Nebrija). Vaja quina paternitat! Ja sé que hi ha paternitats més responsables i més humils com la de Mn. Climent, que l’altre dia  va dir a TV3: “com voleu que la gent em compri els llibres: sóc un capellà, català i de comarques. Quin interès poden tenir els meus versos?”. Fins i tot en aquest cas,  serà l’obra poètica en si mateixa la que canviarà la tòpica imatge del seu autor per una de més real! En les tradicions com en les institucions que tenen fundador, en el seu origen, sempre  trobaríem uns propòsits, uns objectius, uns desitjos, unes paraules dels seus fundadors. Però compte! De cap manera es pot reduir una tradició a la voluntat dels fundadors. Una cosa és el que volem dir i fer i una altre és el que realment diem o fem tots plegats. Per tant si jo ara em limités a fer un balanç del que hem aconseguit fer durant aquests 25 anys, tot i ser políticament correcte, seria molt superficial i, a més a més, injust amb els participants,ja que, malgrat els donés les gràcies, els reduiria a pura massa o claca.

En una nit d’insomni pensava ……. com els ho explicaràs això? De sobte se m’aparegueren dues imatges successives: la d’una magrana i una ceba . La magrana està formada per molts conjunts de grans ben apinyats, en l’arrossada també hi ha uns quants grups de persones fent pinya: l’organització, els responsables públics, el poble ras en les diverses edats, el joves del bar i el grup de la cuina, el Pi Tort. I la ceba com molt bé sabeu té diverses capes. L’organització i la cuina, com en tota bona institució no és res més que una capa de protecció dels seus participants; en canvi, els participants:avis,joves i mainada en serien el cor de l’Arrossada. Si aquestes imatges us ajuden a entendre més bé el fet insòlit d’aquesta Arrossada i a trobar-vos-hi més bé, endavant! En cas contrari,abandoneu-les! De fet són molt lògiques, en canvi en la memòria de la 1ª Arrossada, feta per la Maite de Febrer, n’hi una altra de més poètica: la del bosc florit. Ja tornarà a sortir.

 Comencem,doncs parlant de la paternitat, del que és més extern en l’Arrossada. El document més antic que tenim és una carta de l’1 de gener del 1984, en què es convida el poble a una reunió per intentar entre tots que Castelladral sigui un recer de germanor, festa i alegria i alhora un lloc de recerca històrico-cultural. I una mica més avall diu que caldria crear una associació i fer una  arrossada amb els ex-veïns de Castelladral. També es diu que s’hauria de recuperar la Festa Major.El dia 11 de març fèiem la primera arrossada , pràcticament sense publicitat- tan sols una carta distribuïda a mà. L’acollida de la crida va ser una sorpresa per tothom.  Hi ha una memòria d’aquest primer aplec que diu:”Que hi van assistir més de 500 persones i que les tertúlies de sobretaula van durar fins a posta de sol i que tota aquesta esplanada semblava un bosc florit”. Amb tot, algú s’aventurava a dir que havia estat una carambola i que no es tornaria a repetir amb tant d’èxit. Les primeres arrossades tenien sempre  un component de nervis i de tensió: la por a la pluja i a fer curt de cuina planaven com un mal averany. A més calia recordar  que les carreteres, l’alberg i l’aigua necessitaven diners. El tema de l’aigua  tensava les cordes perquè era com la terra promesa que no acabava d’arribar mai. Un cop arribada, vam respirar tots plegats, de tal manera que ja no ens preocupàvem de fer venir cap autoritat rellevant. Hem viscut diverses modalitats d’arrossada. Les primeres es reduïen a una cursa popular, la Missa, l’arrossada amb algun parlament i un ball per acabar. Això sí, es promovia l’excursionisme: venien riuades de gent de Navàs i Casserres. Feia goig veure’ls arribar. Els focs dels 94 ens van trasbalsar . Com a conseqüència d’aquests focs es va introduir la modalitat medioambiental: molts recordareu les carboneres,les plantades de pins..Després es varen fer altres experiments com la tirolina o el pont tibetà en el campanar i el Castellot. Més tard, es va incloure l’activitat per a la mainada del globus inflable i darrerament les caminades i  les BTT populars a l’entorn de Castelladral. Aquestes dues activitats han estat molt ben encertades i  han contribuït a rejovenir l’Arrossada i frueixen encara de plena salut. És evident que durant aquests 25 anys hi ha hagut paral·lelament una cadena d’inversions, de treball  voluntari i de recuperació del folklore que han fet canviar la cara de Castelladral. Qui ho hauria dit? L’Arrossada n’era el recordatori, del que es feia i del que calia fer. Hi ha dues coses pendents,encara: un llibre sobre Castelladral i la trobada dels ex-escolars amb motiu del centenari de les escoles. El qui ha d’escriure el llibre s’ha compromès a tenir-lo acabat l’any que ve, i pel que fa a la trobada d’ex-escolars pensem fer-la el 27 de setembre, aprofitant el centenari de la construcció de les escoles. Ja us n’anirem assabentant.

 Tanmateix, l’Arrossada era molt més que això. Ja en la primera, el Dr Sifrés, alehores alcalde, es desfeia en elogis:”Ooooh quins valors humans té l’Arrossada, s’han retrobat persones que feia trenta o quaranta anys que no es veien ! A més amb el grup Pi Tort! Ooooh! Això es fantàstic “ I m’ho va repetir moltes vegades en diverses situacions. En l’Arrossada dels 1.000 participants, en Joan Vallbé, conseller d’Agricultura quedava sorprès de la singularitat del lloc.”Cal fer-lo conèixer al Pressident Jordi Pujol, segur que no hi ha estat mai!, deia.  L’arrossada ens ha fet descobrir també el valor singular del paisatge de Castelladral.  L’any 95 ens van visitar un noi i una noia, tècnics de la Diputació de Barcelona, que feien el seguiment del programa Foc Verd. S’interessaven per les carboneres i pel carbonet i quedaven admirats d’aquelles feines tant artesanes. En un moment de la visita em van dir” Aquesta festa és fantàstica, i a més té un origen laic, qui va?” No els vaig dir que no!  I no es cap disbarat, laic ve de “laos” -en grec- que vol dir poble i l’Arrossada ha esdevingut popular, és una festa del poble en el sentit més universal i amb una gran força atractiva, potser més que la Festa Major. Valgui’n aquestes tres veus per homenatjar totes autoritats públiques que hi han participat.

 Endinsem-nos cap al cor de la ceba o la magrana, millor encara el bosc florit. L’any passat, la meva tieta-padrina Montserrat,casada amb el Mingo de Taurons, als seus noranta-cinc anys, pocs dies abans de morir-se i amb el cap ben clar, em va fer aquesta pregunta: “La Lurdes de la Rovira què fa? Es viva encara?”Li vaig haver de respondre: “ja fa dos anys que es va morir”. I amb un gest de protesta m’etzibà: “Des que no vaig a l’Arrossada no m’entero de res” Feia només dos anys que no venia. Fixeu-vos: havia vingut a l’Arrossada des dels 70 als 92 anys, mentre s’havia vist valenta. No crec que ens volgués fer cap retret, no era el seu estil. Ella trobava a faltar la trobada, els somriures, els petons dels seus néts,dels seus amics i amigues de joventut i el dinar amb la tota la família i el sobretaula. Ella i molts altres participants en l’Arrossada rompien l’aïllament que els havia imposat la guerra,  l’emigració  i per descomptat, el fet d’haver de feinejar per sobreviure.  La pregunta concreta demanant per l’àvia Lurdes també fa pensar. L’àvia Lurdes, quina dona l’àvia Lurdes! No sé a on col·locar-la, la veig per tot arreu, l’entusiasmava tot el que es feia a Castelladral, parlava amb tothom qui se li acostava i no deixava passar el moment oportú per donar-li algun consell, quina saviesa popular! Vetllava per a tot Castelladral. Si jo li hagués de donar un nom, li posaria el d’advocada de Castelladral en el sentit ple,d’aquella persona que clama per a tot el poble. Irradiava senzillesa i bondat. Valguin aquestes dues veus, també, tant agraïdes, com a homenatge a tota una munió d’avis i àvies que han parlat moltes vegades apassionament des d’aquestes arrossades i no han pogut ser escoltats per tothom.. 

Bé, hem de dir alguna cosa del joves. Mireu jo espero que ens en parlin ells mateixos algun dia  des d’aquí on sóc jo. Segur que tindrem sorpreses! Hi ha un fet que és cert: Els joves han treballat sempre en la  preparació i  l’organització . Tenen la patent de l’esmorzar de la caminada. Són uns asos en parar i desparar. Han deixat, a més de quatre, bocabadats, i algú tot sorprès m’ha preguntat: són de Castelladral? Doncs sí, almenys els qui en porten la batuta. Han atret molts altres joves i han  fet col·laboradors. A l’arrossada de Castelladral no hi ha mancat mai jovent. Ells han recuperats el ball dels cascavells, els partits de futbol . I Castelladral ha esdevingut un espai de trobada  i de festa i barrila també per als joves. Són part del nostre futur. De fet ja fa temps que porten el timó de la nau. Encara ahir el President em deia: “Dóna les gràcies als qui han vingut cada any, ja que gràcies a ells s’ha fet l’Arrossada”(1). Què us sembla? Qui s’ho podia imaginar trenta anys enrera? Valguin també aquests mots en homenatge a tots els joves que hi han participat i col·laborat Només un consell, no us deixeu massificar ni comercialitzar l’Arrossada. Per molts anys! 

I per acabar, tornant a l’envoltori, només unes paraules per als cuiners,el grup Pi Tort(2). Any rera any durant tots els vint-i-cinc  ens han servit un plat d’arròs i tot el que segueix. No són un grup comercial. Han deixat de sortir pràcticament a tot arreu on anaven, en canvi , quan es tracta de Castelladral, ni una excusa. També ells ens podrien parlar de les seves arrossades, de les seves tertúlies de sobretaula. Suposo que us adoneu que hi ha hagut una dimensió de gratuïtat en la cuina com en tota la nostra organització: moltes hores regalades com pertoca a una bona festa. Aquesta és una visió entusiasta que podria ser contrastada i completada per moltes altres dels qui sou aquí presents o dels qui han vingut altres anys, però no es pot matar tot el que és gras. Mantenim la imatge d’un conjunt de taules en veu pròpia com un bosc florit. No la marcim,deixem-nos fascinar per la seva harmonia.  I acabo, perquè  en Jordi Moltó, diputat provicial, i MªÀngels Estruch, la nostra Alcaldessa, que durant molts anys ens ha acompanyat, també ens deuen voler dir alguna cosa. 

Castelladral, 9 de març del 2008              

                                  Jaume Obradors Suades

(1)  Es tracta de Josep Boixadera i Castellà, jove veí del poble de Castelladral

(2) El grup Pi Tort és de Palà de Torroella, l’extrem oest del municipi. Un grup cultural i cívic, totalment lliurat a la causa d’El Palà de Torroella.

No hi ha resposta

09 març 2008


EN HOMENATGE ALS PARTICIPANTS DE L’ARROSSADA EN EL SEU 25è ANIVERSARI

Classificat com a Castelladral

Bon dia a tothom, benvinguts!Agraïm la Presència de Mª Àngels Estruch, l’Alcadessa, i els regidors; la presència d’en Jordi Moltó,alcalde de Sallent i diputat provincial, i de la Sra. Vanesa, gerent del Consorci Turístic del  Cardener. Repeteixo en nom de l’organització: molt agraïts per   acompanyar-nos. També vull agrair públicament a la Senyora Dolors Bonals i el Sr. Josep Farré, propietaris d’aquesta explanada, per haver-nos autoritzat gratuïtament durant 25 anys celebrar l’Arrossada en aquests terrenys. Moltes gràcies. Quan se’m va encarregar de dir unes paraules  en motiu del 25è aniversari de l’Arrossada de Castelladral, vaig pensar que ho tindria fàcil, ja que no he faltat mai a cap. Vet aquí, tanmateix, que el primer dia que  vaig intentar fer un esborrany  no hi havia manera de posar-hi ordre. Els records em fluïen com l’aigua d’una font, però a glops i sense cap mena de ritme. Calia cercar un ordre. Ara bé,  tot ordre és sempre subjectiu, i molt més quan, com és en el meu cas, es vol donar una visió plural de l’Arrossada. Per tant m’avanço a demanar disculpes a tots aquells que no se sentin identificats en l’homenatge que em proposo  fer a  les arrossades de Castelladral. Mireu, l’Arrossada és ja una tradició popular a Castelladral. S’han celebrat durant un quart de segle. Sabeu quan fa que es canta el Virolai( Rosa d’abril) 128 anys. Als anys trenta només en feia 50. Alguns dels aquí presents ja havien nascut. Segons a qui ho preguntéssim ens diria, ui el Virolai és molt antic! I si preguntéssim qui el va compondre? Poca gent ho sabria. Una tradició sempre té uns orígens, una paternitat, tanmateix no és el més important com ho demostra el fet del mateix Virolai (Rosa d’Abril) o del ball de cascavells de Castelladral. Així doncs, la paternitat de l’Arrossada tampoc ha de ser el més important. Avui en parlarem una mica, però si s’arriba a celebrar els 100 anys qui sap si se’n parlarà! A mi no em preocupa gens, ni la mateixa continuïtat de la tradició, sempre i quan el poble tiri endavant, és clar!. Penso que ressaltar i donar voltes sobre les patents, drets d’autor de tot el que fem és un vici occidental que no ens deixa massa bé, ja que ens converteix ens uns creguts i en el pitjor dels casos en uns impostors, discriminadors com passa amb les patents dels fàrmacs…Mireu el que va dir l’autor de la primera gramàtica de l’espanyol “L’he escrita perquè la llegua sigui la companya de l’imperi” (Nebrija). Vaja quina paternitat! Ja sé que hi ha paternitats més responsables i més humils com la de Mn. Climent, que l’altre dia  va dir a TV3: “com voleu que la gent em compri els llibres: sóc un capellà, català i de comarques. Quin interès poden tenir els meus versos?”. Fins i tot en aquest cas,  serà l’obra poètica en si mateixa la que canviarà la tòpica imatge del seu autor per una de més real! En les tradicions com en les institucions que tenen fundador, en el seu origen, sempre  trobaríem uns propòsits, uns objectius, uns desitjos, unes paraules dels seus fundadors. Però compte! De cap manera es pot reduir una tradició a la voluntat dels fundadors. Una cosa és el que volem dir i fer i una altre és el que realment diem o fem tots plegats. Per tant si jo ara em limités a fer un balanç del que hem aconseguit fer durant aquests 25 anys, tot i ser políticament correcte, seria molt superficial i, a més a més, injust amb els participants,ja que, malgrat els donés les gràcies, els reduiria a pura massa o claca.

En una nit d’insomni pensava ……. com els ho explicaràs això? De sobte se m’aparegueren dues imatges successives: la d’una magrana i una ceba . La magrana està formada per molts conjunts de grans ben apinyats, en l’arrossada també hi ha uns quants grups de persones fent pinya: l’organització, els responsables públics, el poble ras en les diverses edats, el joves del bar i el grup de la cuina, el Pi Tort. I la ceba com molt bé sabeu té diverses capes. L’organització i la cuina, com en tota bona institució no és res més que una capa de protecció dels seus participants; en canvi, els participants:avis,joves i mainada en serien el cor de l’Arrossada. Si aquestes imatges us ajuden a entendre més bé el fet insòlit d’aquesta Arrossada i a trobar-vos-hi més bé, endavant! En cas contrari,abandoneu-les! De fet són molt lògiques, en canvi en la memòria de la 1ª Arrossada, feta per la Maite de Febrer, n’hi una altra de més poètica: la del bosc florit. Ja tornarà a sortir.

 Comencem,doncs parlant de la paternitat, del que és més extern en l’Arrossada. El document més antic que tenim és una carta de l’1 de gener del 1984, en què es convida el poble a una reunió per intentar entre tots que Castelladral sigui un recer de germanor, festa i alegria i alhora un lloc de recerca històrico-cultural. I una mica més avall diu que caldria crear una associació i fer una  arrossada amb els ex-veïns de Castelladral. També es diu que s’hauria de recuperar la Festa Major.El dia 11 de març fèiem la primera arrossada , pràcticament sense publicitat- tan sols una carta distribuïda a mà. L’acollida de la crida va ser una sorpresa per tothom.  Hi ha una memòria d’aquest primer aplec que diu:”Que hi van assistir més de 500 persones i que les tertúlies de sobretaula van durar fins a posta de sol i que tota aquesta esplanada semblava un bosc florit”. Amb tot, algú s’aventurava a dir que havia estat una carambola i que no es tornaria a repetir amb tant d’èxit. Les primeres arrossades tenien sempre  un component de nervis i de tensió: la por a la pluja i a fer curt de cuina planaven com un mal averany. A més calia recordar  que les carreteres, l’alberg i l’aigua necessitaven diners. El tema de l’aigua  tensava les cordes perquè era com la terra promesa que no acabava d’arribar mai. Un cop arribada, vam respirar tots plegats, de tal manera que ja no ens preocupàvem de fer venir cap autoritat rellevant. Hem viscut diverses modalitats d’arrossada. Les primeres es reduïen a una cursa popular, la Missa, l’arrossada amb algun parlament i un ball per acabar. Això sí, es promovia l’excursionisme: venien riuades de gent de Navàs i Casserres. Feia goig veure’ls arribar. Els focs dels 94 ens van trasbalsar . Com a conseqüència d’aquests focs es va introduir la modalitat medioambiental: molts recordareu les carboneres,les plantades de pins..Després es varen fer altres experiments com la tirolina o el pont tibetà en el campanar i el Castellot. Més tard, es va incloure l’activitat per a la mainada del globus inflable i darrerament les caminades i  les BTT populars a l’entorn de Castelladral. Aquestes dues activitats han estat molt ben encertades i  han contribuït a rejovenir l’Arrossada i frueixen encara de plena salut. És evident que durant aquests 25 anys hi ha hagut paral·lelament una cadena d’inversions, de treball  voluntari i de recuperació del folklore que han fet canviar la cara de Castelladral. Qui ho hauria dit? L’Arrossada n’era el recordatori, del que es feia i del que calia fer. Hi ha dues coses pendents,encara: un llibre sobre Castelladral i la trobada dels ex-escolars amb motiu del centenari de les escoles. El qui ha d’escriure el llibre s’ha compromès a tenir-lo acabat l’any que ve, i pel que fa a la trobada d’ex-escolars pensem fer-la el 27 de setembre, aprofitant el centenari de la construcció de les escoles. Ja us n’anirem assabentant.

 Tanmateix, l’Arrossada era molt més que això. Ja en la primera, el Dr Sifrés, alehores alcalde, es desfeia en elogis:”Ooooh quins valors humans té l’Arrossada, s’han retrobat persones que feia trenta o quaranta anys que no es veien ! A més amb el grup Pi Tort! Ooooh! Això es fantàstic “ I m’ho va repetir moltes vegades en diverses situacions. En l’Arrossada dels 1.000 participants, en Joan Vallbé, conseller d’Agricultura quedava sorprès de la singularitat del lloc.”Cal fer-lo conèixer al Pressident Jordi Pujol, segur que no hi ha estat mai!, deia.  L’arrossada ens ha fet descobrir també el valor singular del paisatge de Castelladral.  L’any 95 ens van visitar un noi i una noia, tècnics de la Diputació de Barcelona, que feien el seguiment del programa Foc Verd. S’interessaven per les carboneres i pel carbonet i quedaven admirats d’aquelles feines tant artesanes. En un moment de la visita em van dir” Aquesta festa és fantàstica, i a més té un origen laic, qui va?” No els vaig dir que no!  I no es cap disbarat, laic ve de “laos” -en grec- que vol dir poble i l’Arrossada ha esdevingut popular, és una festa del poble en el sentit més universal i amb una gran força atractiva, potser més que la Festa Major. Valgui’n aquestes tres veus per homenatjar totes autoritats públiques que hi han participat.

 Endinsem-nos cap al cor de la ceba o la magrana, millor encara el bosc florit. L’any passat, la meva tieta-padrina Montserrat,casada amb el Mingo de Taurons, als seus noranta-cinc anys, pocs dies abans de morir-se i amb el cap ben clar, em va fer aquesta pregunta: “La Lurdes de la Rovira què fa? Es viva encara?”Li vaig haver de respondre: “ja fa dos anys que es va morir”. I amb un gest de protesta m’etzibà: “Des que no vaig a l’Arrossada no m’entero de res” Feia només dos anys que no venia. Fixeu-vos: havia vingut a l’Arrossada des dels 70 als 92 anys, mentre s’havia vist valenta. No crec que ens volgués fer cap retret, no era el seu estil. Ella trobava a faltar la trobada, els somriures, els petons dels seus néts,dels seus amics i amigues de joventut i el dinar amb la tota la família i el sobretaula. Ella i molts altres participants en l’Arrossada rompien l’aïllament que els havia imposat la guerra,  l’emigració  i per descomptat, el fet d’haver de feinejar per sobreviure.  La pregunta concreta demanant per l’àvia Lurdes també fa pensar. L’àvia Lurdes, quina dona l’àvia Lurdes! No sé a on col·locar-la, la veig per tot arreu, l’entusiasmava tot el que es feia a Castelladral, parlava amb tothom qui se li acostava i no deixava passar el moment oportú per donar-li algun consell, quina saviesa popular! Vetllava per a tot Castelladral. Si jo li hagués de donar un nom, li posaria el d’advocada de Castelladral en el sentit ple,d’aquella persona que clama per a tot el poble. Irradiava senzillesa i bondat. Valguin aquestes dues veus, també, tant agraïdes, com a homenatge a tota una munió d’avis i àvies que han parlat moltes vegades apassionament des d’aquestes arrossades i no han pogut ser escoltats per tothom.. 

Bé, hem de dir alguna cosa del joves. Mireu jo espero que ens en parlin ells mateixos algun dia  des d’aquí on sóc jo. Segur que tindrem sorpreses! Hi ha un fet que és cert: Els joves han treballat sempre en la  preparació i  l’organització . Tenen la patent de l’esmorzar de la caminada. Són uns asos en parar i desparar. Han deixat, a més de quatre, bocabadats, i algú tot sorprès m’ha preguntat: són de Castelladral? Doncs sí, almenys els qui en porten la batuta. Han atret molts altres joves i han  fet col·laboradors. A l’arrossada de Castelladral no hi ha mancat mai jovent. Ells han recuperats el ball dels cascavells, els partits de futbol . I Castelladral ha esdevingut un espai de trobada  i de festa i barrila també per als joves. Són part del nostre futur. De fet ja fa temps que porten el timó de la nau. Encara ahir el President em deia: “Dóna les gràcies als qui han vingut cada any, ja que gràcies a ells s’ha fet l’Arrossada”(1). Què us sembla? Qui s’ho podia imaginar trenta anys enrera? Valguin també aquests mots en homenatge a tots els joves que hi han participat i col·laborat Només un consell, no us deixeu massificar ni comercialitzar l’Arrossada. Per molts anys! 

I per acabar, tornant a l’envoltori, només unes paraules per als cuiners,el grup Pi Tort(2). Any rera any durant tots els vint-i-cinc  ens han servit un plat d’arròs i tot el que segueix. No són un grup comercial. Han deixat de sortir pràcticament a tot arreu on anaven, en canvi , quan es tracta de Castelladral, ni una excusa. També ells ens podrien parlar de les seves arrossades, de les seves tertúlies de sobretaula. Suposo que us adoneu que hi ha hagut una dimensió de gratuïtat en la cuina com en tota la nostra organització: moltes hores regalades com pertoca a una bona festa. Aquesta és una visió entusiasta que podria ser contrastada i completada per moltes altres dels qui sou aquí presents o dels qui han vingut altres anys, però no es pot matar tot el que és gras. Mantenim la imatge d’un conjunt de taules en veu pròpia com un bosc florit. No la marcim,deixem-nos fascinar per la seva harmonia.  I acabo, perquè  en Jordi Moltó, diputat provicial, i MªÀngels Estruch, la nostra Alcaldessa, que durant molts anys ens ha acompanyat, també ens deuen voler dir alguna cosa. 

Castelladral, 9 de març del 2008              

                                  Jaume Obradors Suades

(1)  Es tracta de Josep Boixadera i Castellà, jove veí del poble de Castelladral

(2) El grup Pi Tort és de Palà de Torroella, l’extrem oest del municipi. Un grup cultural i cívic, totalment lliurat a la causa d’El Palà de Torroella.

No hi ha resposta