31 gen. 2020

«SER O NO SER» EUROPEUS

Publicat en 20:26 sota Europa

El Brexit s’ha consumat. Els ha costat decidir-se i el dubte entre el «to be or not to be» s’ha fet una mica llarg. Ho han resolt de la manera més civilitzada i com es fa en països on la democràcia encara significa alguna cosa: amb un referèndum. No sé si els britànics hi sortiran guanyant o perdent i si ells mateixos i la resta de països de la Unió Europea notarem gaire aquest canvi. Ni els experts es posen gaire d’acord i, per tant, haurem d’esperar per avaluar aquesta nova situació.

Caldria veure, però, per què s’ha arribat on s’ha arribat. Ja sabem que els britànics són molt «ells» («muy suyos», dirien els castellans) i no els agrada que els manin des de fora i amb criteris no sempre massa clars. Em sembla que una de les causes que ha decantat la balança del costat dels brexistes és el tipus de relacions que estableix la Unió Europea amb cadascun dels seus membres i com es comporten les institucions europees, que a vegades sembla que no són més que una colla de buròcrates molt ben pagats que l’única cosa que els interessa és remenar molt la perdiu abans de servir-la a les diferents taules.

Jo m’imagino les institucions europees com una fàbrica de cotxes on veiem que hi ha una gran cadena de muntatge on es van col·locant peces en un xassís que va corrent fins que surt al final de tot un flamant cotxe. Les institucions europees semblen també una gran fàbrica de lleis fetes per dos tipus de buròcrates. Hi ha una línia de muntatge d’on en surten bàsicament dos models.

El primer model – i el més comú – és el del funcionari tipus. Tenim totes les parts necessàries perquè surti perfecte: agafes el tronc, encaixes les cames, després els braços i, finalment, el cap. Els posem el color fosc o ros des cabells a gust del consumidor; els pentinem ben repentinats, els encorbatem ben encorbatats, els vestim ben elegants i al final de la cadena veurem que ens surten una colla de models que fan tot el goig del món. De bon matí ja els veurem córrer per aquells immensos passadissos, acabats de banyar i ben lluents. Es mouran durant tot el dia amunt i avall amb quilos de papers a les mans, molts ordinadors i telèfons mòbils o faran una becaina ben asseguts al seu escó, amb cara d’avorrits i tips de mirar el mòbil. Al final de la tarda la majoria acabaran la jornada fent una copa al pub més proper a la feina, abans d’anar a casa.

Aquest són els buròcrates de les institucions europees. Guanyen molts calés i viuen força bé. Saben de tot com ningú. Fan comptes com ningú. Són autèntiques enciclopèdies vivents i, quan parlen, gairebé mai no fugen del guió. Normalment no tenen solució per a res, però són excel·lents a l’hora de crear problemes, fer reportatges a l’hora d’esmorzar, escriure estudis a l’hora de dinar i són increïbles a l’hora d’organitzar conferències i fer presentacions. Gairebé sempre per a públics fidels i ja ben evangelitzats; no s’hi han d’esforçar gaire. No són perfectes perquè, si ho fossin, no serien humans.

I, entre tota la colla, en trobem alguns que fugen del model original, que alguns anomenen «persones reals» i que contrasta amb una l’altra imatge. No són polítics convencionals com els altres. No, res d’això. Són homes del poble, parlen el seu idioma i diuen “les veritats”. Alguns els anomenen populistes, però només són calúmnies. No són populistes, són persones que diuen que s’adormen i es desperten pensant només en la gent. Amb la gent que ells consideren «normal»: no pas immigrants, gitanos, ni negres, ni molt menys gais. Són »persones reals», molt valents, molt cridaners, que van allà per poder sortir a la tele i ser notícia dient que són al parlament per explicar-los tota la veritat a aquell grup de buròcrates que no saben res de la realitat. Ells sí; ells ho saben tot.

Si ens passegéssim pels passadissos del Parlament Europeu, ens trobaríem amb aquestes dues caricatures polítiques: els buròcrates -tots són iguals– i les «persones reals» (alguns, per cert, fins i tot potser surrealistes). Un exemple -entre molts- el podríem trobar en Nigel Farage, el polític britànic que va lluitar més intensament perquè el Regne Unit sortís de la Unió Europea. Egocèntric, com qualsevol populista respectuós, ple de frases fetes i sonades que no signifiquen res, amb moltes mentides per minut, Farage no ha fet res que no hàgim vist els darrers anys una i altra vegada. Només que aquesta vegada, amb una gran diferència, ha parlat com a guanyador. El model de la «persona real» ha vençut el «model buròcrata».

I com Nigel Farage molts altres de molts partits i de molts països que només miren pels seus Estats i, encara més, per la part més rica i benestant des ciutadans dels seus Estats. No els fa res defensar lleis racistes, proposar tanques i barreres de tot tipus perquè els pobres no puguin entrar, tombar lleis contra el canvi climàtic, o votar contra lleis que proposen el benestar de la majoria d’europeus. Primer som nosaltres, diuen, i que els demés es fotin. A Europa no hi té cabuda tothom i, si s’han d’ofegar al Mediterrani, que s’ofeguin… Es dediquen a insultar, fer acudits i un discurs populista que fa fàstic. I és exactament això el que ens hauria de preocupar. Els buròcrates, tot i ser més que ells, no s’adonen que aquestes «persones reals» arriben més i amb més eficàcia al poble encara que sigui amb mentides, invents, o insults. És molt més fàcil que no pas fer-ho estudiant i explicant el per què d’una llei que ha de ser justa per tothom. Els populistes, professionals de l’engany i salva pàtries sense escrúpols, guanyen de llarg als buròcrates de bona fe, però mig adormits i massa encaterinats només en comptar els vots de les properes eleccions per veure si podran seguir essent eurodiputats. I poc a poc ens trobarem que aquest «diputats reals» aniran guanyant territori al Regne Unit, a Itàlia, a Espanya a Àustria o a qualsevol dels Estats de la Unió Europea.

Mentre els buròcrates continuen la seva vida de sempre, com si no passés res, els demòcrates -siguin més o menys buròcrates, a Brussel·les i a la resta de països- no entenen que lluitar contra el populisme amb les mateixes armes no significa respondre als populistes, sinó a la gent. I potser per això s’entén una mica més el Brexit; i alerta que no sigui el començament d’altres fugides quan hom s’adoni que la Unió Europea no vetlla pels interessos de la majoria dels seus ciutadans sinó pels d’una minoria molt poderosa econòmicament i sense gaires escrúpols.

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*