03 febr. 2015

Fer volar un estel

Publicat en 21:58 sota Educació

No he estat mai capaç de fer volar un estel. Deu ser perquè, de petit, mai ningú me’n va ensenyar i al meu poble no hi havia tradició. No sé si era per causa de que teníem tirada cap a jocs més moguts, com jugar a futbol, per exemple. No ho sé. Una cosa ben certa, però, és que alguna vegada he sentit sana enveja veient com un nen construïa amb quatre canyes i un tros de roba un estel i després el feia volar amb la destresa d’un autèntic artista. Em va explicar una vegada un d’aquests petits artistes –un mocós de 7 o 8 anys- que t’has de fixar, primer que res, si el vent bufa fort o no. Es veu que la manera d’aixecar-lo és distinta. Si hi ha un vent fort i constant, l’elevació es fa ràpidament i és relativament fàcil. En canvi, quan hi ha poc vent, l’elevació s’ha de fer més lentament en un constant i difícil joc de tensions i afluixaments del fil. Com deia abans, tot un art! Què n’és de bonica la senzillesa de fer volar un estel!

M’ha fet pensar en aquesta tan antiga, tan senzilla, tan universal i tan bonica forma de distracció o joc infantil, unes paraules del llavors cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio, que llegia un dia d’aquests i que vaig voler guardar. Ell parlava de la semblança entre l’educació d’un infant o d’un adolescent i el fet de fer volar un estel. Es veu que ell s’hi havia passat moltes estones de petit, veient la propietat amb què s’expressava i les paraules que feia servir. Una de les coses que més m’agraden d’aquest Papa és que quan parla es fa entendre. Fa servir paraules i expressions senzilles i l’argot que fa servir la gent del carrer. En el seu cas, fa servir moltes expressions populars argentines però que, de fet, tothom les entén.

El cardenal Bergoglio va utilitzar, en ocasió d’una trobada amb pares d’adolescents, una frase que resumeix l’art de fer volar un estel i l’art d’educar. El tema en qüestió era l’educació. Una educació que, segons ell, havia d’estar signada per l’autoritat i al mateix temps tendir cap a la llibertat. La frase era¡Aflojale que colea!”  (Afluixa que cueja) i fa referència a un moviment típic dels estels, aquest objecte construït artesanalment que pot elevar-se i volar gràcies a la contraposició de dues forces que s’equilibren i es regulen: la força del vent i la tensió d’un o diversos fils que, ben utilitzats, mantenen l’objecte en la posició adequada per planejar.  L’essència de l’estel es troba en la forta inclinació dels nens que entren a la adolescència cap a tot el que, amb gran llibertat, es desprèn de la terra i s’eleva cap al cel.

M’agradaria exposar les paraules textuals de Bergoglio perquè les trobo molt sàvies i seria bo pensar-les una estona, ara que tan es parla d’educació (i en aquests temps en què aquesta desgràcia de ministre Wert que ens ha caigut al damunt), no fa més que fer canvis i provatures sense solta ni volta. Jo no hi entenc d’aquests temes, però les següents paraules de Bergoglio les trobo molt assenyades:

“Qui treballa amb nois i no resa és molt difícil que tingui saviesa. Una saviesa que humanament jo diria de l’estel. Saber remuntar un estel. Qui no sap remuntar un estel no sap treballar amb nois. Quan tu remuntes  un estel has de mirar com està el vent, d’on hauràs d’estirar. Comença donant corda i més corda fins que ja està, té substrats d’aire per planejar i comença a pujar, a pujar i a pujar. De cop sembla que s’embogeix … llavors has d’afluixar perquè cueja, perquè no t’aguanta més; després li fas una bona estirada i l’estabilitzes de nou. Saber remuntar un estel. Saber quan cal afluixar perquè està cuejant i quan cal fer una bona estirada perquè ha estabilitzar-se. És un treball pacient. És un treball que exigeix despreniment. O sigui, els nois que jo acompanyo no són per a mi, no són els meus fills. Són perquè creixin i aixequin vol i volin sols després ».

Educar. Quina feina més delicada i important! Ni massa mà ampla, ni massa mà estreta. Saber trobar l’equilibri entre una cosa i una altra… Llibertat i responsabilitat… Ensenyar el camí, donar-los les eines, perquè els nois i noies puguin afrontar els riscos i els perills que inevitablement els oferirà la vida… Donar corda i frenar quan calgui… Tenir paciència i prendre’s el temps que calgui… Donar les imprescindibles oportunitats d’equivocar-se i saber corregir els rumb quan sigui necessari…

“¡Aflojale que colea!” . Una frase que ens remet a la infància, a aquells dies tranquils i prou feliços com perquè sabéssim gaudir d’una pilota, d’un estel, d’una bicicleta vella, d’unes simples bales de fang, de vidre o de ferro  i dels simples i tan llunyans patacons. No necessitàvem telèfons mòbils, ni tablets, ni les videoconsoles actuals. Eren altres temps, és clar, i jugàvem al carrer i a l’aire lliure; passant fred, calor, pluja o vent segons el temps de l’any i sofríem totes les inclemències del temps sense immutar-nos. Ni ens en adonàvem… Però érem prou feliços, no us ho sembla?

No hi ha resposta

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*