19 oct. 2014

Tant els fa

Publicat en 16:35 sota Catalunya,España

Tant els fa veure els carrers i les places plens de gent cridant independència. Ells segueixen immòbils amb la seva. Ningú els fa baixar del burro. “Els que es manifesten avui no representen el poble de Catalunya”, deia la Camacho avui mateix veient la Plaça de Catalunya de Barcelona plena. Segueixen obstinats en dir que tota aquesta gernació no representa res. Aquest no són catalans, ni representen Catalunya, ni res que s’hi assembli. Els únics bons catalans són ells. Els que volen que tot segueixi com sempre, que tot sigui com sempre ha estat i que diuen que no hi ha cap motiu per haver de triar entre el pare i la mare, encara que el pare o la mare (és igual qui sigui el mal tractador) et pegui, et maltracti, et faci passar gana i ni reconegui la teva existència. Res de res! Cal quedar-se a casa, aguantar amb cristiana resignació el que t’ha tocat i fer el que s’ha fet sempre. I la gran raó que donen és que Espanya fa no sé pas quants segles que existeix (segurament que ja existia abans de la creació del món, tot i que ells no ho sabessin). O sigui: com que Espanya existeix des de l’eternitat més eterna… no hi ha cap necessitat de moure’s.

Tant els fa que molta gent vulgui moure’s i hi tingui tot el dret. Tant els fa que potser fins i tot sigui una gran majoria qui ho vulgui. D’això no cal ni parlar-ne. Res de res! No, no i no! És igual que molts vulguin dir Sí i Sí. Que no se’n parli més. No es pot fer res, no es pot opinar, no es pot votar, no es pot obrir la boca. La democràcia no és res de tot això. L’autèntica democràcia és que tot segueixi com ells volen que segueixi. No s’atreveixen a dir-ho, però consideren que ja estem prou de sort que ens deixin viure, que ens deixin existir. Que encara gràcies de tenir tot el que tenim i que som prou afortunats. Que ens queixem de vici. Que som uns victimistes. Que mai en tenim prou i no estem mai contents…Van pel món de perdona-vides i dient-nos que hauríem d’estar prou orgullosos de ser espanyols i que – a més- n’hauríem d’estar ben agraïts.

Tant els fa que el món canviï i que nosaltres tinguem ganes de canviar certes coses. Ells no ho veuen,  no poden canviar i no deixen que els demés canviïn perquè creuen fermament que vivim en el millor dels mons possibles. Per tant, res no pot, ni cal canviar, ni poden entendre que altres sí que vulguin fer-ho. Com poden voler marxar, si Espanya és l’ Arcàdia, el paradís més feliç que el paradís terrenal de la Bíblia! Mira que hi ha catalans desagraïts!

Tant els fa que faci anys i panys que molts vulguin marxar d’aquesta Espanya maltractadora, altiva, poc justa i que no reconeix els altres com a iguals, sinó que només els reconeix com a súbdits. No ha volgut reconèixer mai que hi hagi molta gent que vulgui marxar; que no ha volgut escoltar veus que li han dit ben fort i ben clar; que ho han demanant una i cent vegades, que ho hagin escrit, que ho hagin intentat. No hi ha hagut manera… Mai han volgut escoltar ni els de dretes ni els d’esquerres. Ni abans ni ara. No és estrany que no ho pugui entendre gent tan justeta i illetrada del PP com José María Aznar, José Antonio Monago, José Ramón Bauzá o Alberto Fabra i CIA. Ho és una mica més, que tampoc ho entengui gent aparentment més moderna, llegida, viatjada i oberta del PSOE com Leguina, Felipe González o Alfonso Guerra i CIA. I ja no parlo de gent d’alguns altres partits que només van a buscar la poltrona i el diner fàcil que cau cada final de mes. Tampoc s’entén massa que no hi hagi cap intel·lectual espanyol (n’hi ha algun de perdut que em vulgui portar la contrària?) que en vulgui saber res. La majoria d’ells: “no saben, no contestan” o en són totalment contraris. És com una misteriosa impossibilitat natural i consubstancial en el fet de ser espanyol que els inhabilita; és com si no tinguessin orelles, ni ulls, ni cor, ni cervell, ni sensibilitat, ni res. Una incapacitat natural que els incapacita per copsar altres realitats que no siguin les acostumades, les familiars i les de sempre. Tot el nou els fa una por terrible i irracional.

En aquest aspecte –com en tants altres. hem retrocedit molt. Massa.  Per això vull acabar amb un article de José Martínez Ruiz, Azorín, que va escriure quan encara era un jove escriptor tot just arribat de la seva terra valenciana i que sembla que encara guardi record dels seus orígens, de les seves arrels i de la seva historia. Quan ho va escriure, encara no estava contaminat per un franquisme que ho va anar envaint tot i que va deixat aquesta terra erma que tenim avui. A veure si això fa pensar una mica a alguns cervells tancats…

En su integridad (1931)

Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos, frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. […]

Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. […]

Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están

ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco remolino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres de políticos y de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!

La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. […]

Una historia de siete o más siglos, […] y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. […] Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. […]

De l’article de José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, Alacant, 1873 – Madrid, 1967), inclòs a Crisol el 19 d’agost de 1931. (Copiat de peces històriques triades per Josep Maria Casasús)

Trobaríem avui a la premsa de Madrid opinions com la del gran articulista espanyol de la seva generació?. Em sembla que, ni mirades amb lupa, en trobarem cap. Quina vergonya d’ Espanya! Com no voler-ne marxar?

2 respostes

2 respostes a “Tant els fa”

  1. Fèlix Torras Solsonaen 20 oct. 2014 en 15:42 1

    Un article intens Jaume! Hi estic d’acord. Però la situació és complexa i a llarg termini. Ara, toca moure fitxa a l’estat. Si posen recurs contra el TC per la suspensió d’aquesta nova consulta serà una altra petita victòria. De totes maneres, a votar massivament en el 9-N, o a palplantar-nos per voler participar en cas que se’n negui el vot. Tot el món ho veurà. La Comunitat Internacional i la UE tornaran a mirar l’autoritarisme d’un estat versus el tarannà pactista, cívic i d’inequívoca cultura política democràtica que es respira a Catalunya. Però no avancem esdeveniments. Vejam, si són tan estults de posar-se en evidència davant d’una consulta de nyigui-nyogui. El 9-N a votar, i si no a fer l’acció pacíficament de voler votar. Des del meu punt de vista, és el que toca. Jugada a jugada emulant la cèlebre expressió de “partido a partido” d’en Simeone. Paciència i Resistència.
    Una abraçada amic!!
    Fèlix Torras

  2. Jaume Pubillen 21 oct. 2014 en 16:22 2

    Estic d’acord amb tu, Fèlix. Cal anar fent passos sense pressa i mirarant de guardar la unitat. Crec qua això és el més important.

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*