03 juny 2014
Una Síndrome d’ Estocolm monàrquica?
Ha abdicat el Rei. Però n’hi ha prou amb això? No n’hi ha prou, perquè la monarquia no ha abdicat i seguirà. Amb una cara més jove, potser fins i tot amb una altre estil, però el fons de la qüestió seguirà igual. Canviar alguna cosa per tal de que tot segueixi igual. Abdicar vol dir renunciar a privilegis, a drets adquirits no se sap ben bé com i a poders que venen misteriosament, no se sap ben bé d’on tampoc. A a tot això no hi renunciaran pas…
Ara hauria de ser un bon moment –el millor en anys- de plantejar la qüestió de si monarquia, república o el que el poble volgués. També, és clar, independència. Un bon moment per parlar amb urnes. Però aquest tema costarà molt tocar-lo. És un tema tabú perquè la majoria d’espanyols tenen la Síndrome d’Estocolm que, com tothom sap, és la reacció de la persona que ha estat víctima d’un segrest, o retinguda contra la seva voluntat i desenvolupa una dependència còmplice amb qui l’ha segrestat. Fins i tot, aquestes persones, les víctimes, poden acabar ajudant als seus botxins a assolir els seus objectius. Espanya segueix essent segrestada i no se n’adonen. Els dos gran partits en són una bona mostra. Si voleu, podria tenir una certa explicació que el PP donés suport a aquesta forma de govern, però ja no s’entén tant que també ho faci el PSOE, amb l’excusa de l’estabilitat. De quina estabilitat parlen? Es podria entendre també que s’acceptés aquest “apaño” després de la mort de Franco, però ara ja no s’entén gens, si és que no partim de la base que hi ha una molt ben arrelada síndrome d’Estocolm, ben forta i amb molta bona salut.
O, si no, com es pot entendre que encara hi hagi tanta gent que accepti -enlluernada i bocabadada- donar suport a una monarquia que n’ha fet de tots els colors i que, com a única explicació a tants abusos, gosa dir únicament: “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”. O sigui, una confessió sense cap tipus de penitència i, quasi estic segur que sense ni un bri de penediment veient com ha preparat la sortida aquest home…
I, justament perquè molts espanyols tenen aquesta síndrome que deia, oblidaran l’assumpte de Botswana, el de l’ós borratxo a Rússia, els obscurs negocis d’uns tals Iñaki i Cristina, les conegudes relacions amb Bàrbara Rey, la princesa Corinna i, pels rumors que corren, unes quantes dones més… Cal recordar potser que el Rei Juan Carlos és la quarta fortuna de l’ Estat espanyol i que ningú sap be bé com l’ha feta? O potser sí que ho podem intuir: durant anys i panys ha anat per aquest mons de Déu de bracet amb les oligarquies fent negocis de tota mena. I ja se sap que els favors es paguen i es paguen bé!
Com es pot obviar tan fàcilment l’encobriment que aquesta família va fer de forma tan matussera de la mort del seu germà per un tret d’escopeta? Com poden oblidar els espanyols el trist paper en aquell obscur 23F, mai prou aclarit i on han posat al Rei en un lloc on s’ha anat veient que no li correspon perquè s’està comprovant que sabia moltes més coses del que sembla?… Com poden oblidar tots els escàndols sexuals i els problemes econòmics en què s’ha vist embolicat juntament amb una colla d’amics que han hagut d’anar a la presó per haver fet les coses mal fetes (Javier De la Rosa, Mario Conde, Manuel Prado y Colón de Carvajal) ? Con es poden oblidar tots els tractes a favor que li han fet els rics i poderosos en forma de regals de tota mena (un gran iot inclòs) i com oblidar les formes en què han mirat de tapar-li tots els pecats (els de joventut i els de maduresa)?
Silenci. Pràctiques mafioses. Mentides. Pressions. Mitjans de comunicació fent-li reverències i la gara-gara, rient-li les gràcies, tapant-li els pecats fins fa ben poc i fent servir photo-shops per millorar la imatge. I, tot això sabent que la Constitució Española diu que “la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Per això se’n pot anat tan tranquil.
No tenir present tot això, jo en diria Síndrome d’ Estocolm! I, si no, com se’n podria dir?
3 respostes
Gran Jaume, estàs empipat de debò, eh, amb aquesta Corona. Qui t’escriu, anat modulant el seu pensament al respecte. Els discurs del no a tot és molt propi de l’Estat espanyol. M’apunto a un sol “no” de moment. El “no” que subscrius. “No” a la monarquia comissionista. No tenen sang blava, sinó vermella com tothom. I no estan fets d’un material diferent, perquè hagin de ser tractats desigualment, mitjançant el dret positiu vigent espanyol. Són de carn i ossos amb una voluntat dolosa. No comportar-se amb decòrum donat el seu status és repugnant. No en tenen prou -els membres de la casa reial i, en especial, el seu pater familias, fins que ha abdicat en favor del seu hereu- amb els privilegis que l’estat de dret espanyol garanteix. En volen més i més… Comparteixo el teu sentiment d’impotència vers una casa reial intocable. Que li diguin al Pedro J. Ramírez… Spain is different. Hi ha síndrome d’Estocolm per temps. Els partits polítics són els amos de l’estat espanyol. La vida és mòbil, com es diu en aquell anunci de movistar. Hi tant que sí, amb l’excepció de la carrinclona, tronada, i injustificadament desigual i corrupta Monarquia espanyola. L’estat espanyol és un roc estòlid. Toca paciència. Molta paciència, amic Jaume.
Una abraçada des de Sant Joan de Vilatorrada!
Fins la propera!
Torras Solsona
Quan dic que els partits polítics són els amos de l’estat, vull palesar que no estan per la feina. El debat és social i mediàtic. Nogensmenys, la clivella república-monarquia es troba a les antípodes d’entrar a formar part de l’agenda política del govern central. Tant és que hi hagi el PP com el PSOE. Espanya té monarquia per estona. I Catalunya… ja ho veurem. Tant de bo que no.
Torras
Hola Fèlix: Sí que estic una mica enfadat amb aquest tema. És que ens prenen per rucs i com si no tinguéssim criteri! Com si no tinguéssim ulls per veure tots els abusos d’aquesta gent…
Però tens raó: haurem de tenir encara molta paciència i no cal fer-se mala sang. Però cal dir-ho!
Una abraçada cap a Sant Joan!