17 juny 2013

La sala d’espera d’un hospital

Publicat en 20:03 sota SOCIETAT

1592_10201133434205275_1667411364_n Aquesta dona que veieu a la foto tocant el piano és l’ Ana Esther. Fins aquí res d’especial.

Però sí que es torna especial la notícia que llegia ahir en un diari uruguaià, una notícia que em va fer pensar. Deia que en un dels hospitals més importants de Montevideo –l’ HOSPITAL MACIEL-, en una sala que hi ha al soterrani preparada per tal que els familiars hi puguin anar a descansar, a prendre mate, a desconnectar una estona del dolor que els toca viure tant de prop a les habitacions, s’hi pot escoltar la música d’un piano, interpretada magníficament per l’Ana Esther, una dona de 82 anys. L’Ana Esther és una ex empleada de l’Hospital i dos dies per setmana porta la seva cadireta i les seves partitures en una bossa de plàstic com si fossin un tresor. Allà s’asseu i es posa a tocar, tot manifestant que: "si em roben això, em roben la vida …". Els dimarts i dijous al captard tothom que és en aquella sala pot gaudir del piano de l’Ana Esther.

Em va fer pensar com una dona de 82 anys encara té els ànims de fer aquest  excel·lent i voluntariós gest per tal d’alleugerir d’alguna manera els llargs dies d’estança en un hospital acompanyant algun familiar o amic malalt. Però es veu que no hi van només els familiars sinó que hi van també els treballadors, alguns pacients que ja poden sortir de les habitacions i fins i tot algú que vol gaudir una estona de la música que toca aquesta bona dona.

Em va fer pensar en tants éssers anònims que fan petites accions com aquesta però que, màgicament, es tornen grans i importants per a molta gent perquè són ofertes amb amor  i de forma totalment altruista. A més, tots els que hem hagut d’estar d’acompanyants uns quants dies en un hospital sabem de la importància de gestos d’aquest tipus: gent que s’ofereix a fer-te un favor; gent que et dona una conversa agradable; gent que t’ofereix la seva amistat, tot i no conèixer-te de res… I és que les sales d’espera dels hospitals uneixen molt. Deu ser perquè el dolor ens fa fràgils, ens fa ser més humans, menys distants, més propers i més generosos. Als corredors, a les cafeteries i les sales d’espera dels hospitals s’hi comparteixen llàgrimes, penes i dolor, però també rialles, acudits, paraules d’ànim i gestos de germanor. Són llocs on els cors estan molt disposats a obrir-se, a rebre i també a oferir emocions, tendresa i humanitat.

Ja sé que als hospitals hi han molt bones iniciatives (culturals, recreatives, etc.) per tal de que la gent estigui millor. Aquesta seria una més per afegir. Tant de bo gestos com aquest fossin habituals i sabéssim copiar-los i estendre’ls.

No hi ha resposta

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*