27 set. 2012
Les teves sabates no em serveixen
Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.
He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.
I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.
Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.
No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.
7 respostes
Tret de les nacionalitats històriques, la resta de l’Estat espanyol estava bé en el sentit d’estar ben lligada, políticament similar, parlant la mateixa llengua, sense cap nacionalisme i ben poc regionalisme. Evidentment hi havia diferències folklòriques internes, que no eren gran cosa. Els autors del “cafè”, en Suàrez i el seu equip segons diuen, van fer un mal terrible al seu país, incomparablement pitjor que la independència de Catalunya i Euzkadi. Els catalans i els bascos hem anat igual fent la nostra, com qualsevol polític de seny hauria pogut predir, mentre que la verdadera Espanya s’ensorrava sota el pes de cabdills i capitostos polítics regionals, ineptes, corruptes i malgastadors, el poble es perdia emmetzimat per l’odi nacional, la mentida i l’enveja i l’arrogància i la parla tan arrogant dels nous caps, que sense el “cafè” no haurien passat de membres de la diputació provincial i ara volien seure entre els líders europeus, obrir facultats de medicina, fer edificis colossals i bastir centres artístics sense públic. Que el seu poble els perdoni, i que als Catalans ens deixin en pau
Joanot, tienes un morro que te lo pisas, !embustero! ¿Y entonces los políticos catalanes, que son unos robaperas y unos desgraciados como el que más? Son un hatajo de corruptos hijos de puta, por eso lo tuyo es ver la paja en el ojo ajeno y no ver la viga en el propio. Parece mentira que digas eso cuando sabes que los políticos catalanes separatistas han arruinado vuestra región, y ahora estáis en el atolladero más absoluto!Separatistas, no os saldréis con la vuestra!!Viva España!
Alberto: No t’he esborrat el comentari perquè sóc una mica més educat que tu. No vull que utilitzis el meu blog per ser maleducat. Pots discrepar, cantar les quaranta, esbroncar, escridassar, estirar les orelles, reprendre i dir el que vulguis, però fes-ho amb una mica d’educació, que no costa pas tant.
Joanot: Partint de la base que les coses s’han fet força malament -també aquí- et dono la raó que entre l’ambició que han tingut alguns i la poca visió d’altres ha fet que les coses hagin arribar on han arribat.
Però algun dia s’havia d’acabar…
Joanot, Els catalans hem estat massa dialogants (“fent pedagogia”), pensant que els interlocutors estarien a l’alçada.
Per sort no tots els espanyols són com aquest A.Díaz, que en comptes de proposar arguments, no fa més que insultar barroerament. Enhorabona per la lucidesa de la teva anàlisi i per la dignitat amb què l’exposes.
Alberto Díaz Luján, vull donar-te les gràcies pel teu comentari. Cada cop que un feixista com tu obre la boca és un indecís més que obre els ulls i veu que amb el teu país no hi ha res a fer. Tu i els que són com tu esteu fent una feina impagable per a la independència de Catalunya. Moltes gràcies.
Benvolguts Jaume i Josep M:
Us asseguro que el Sr Diaz no m’ha molestat gens ni mica. Altrament, no hauria pogut sobreviure els primers anys del feixisme entre el parvulari i la fi de la carrera, que van ser molts anys. Jo he cregut sempre molts en la llibertat d’expressió política, almenys a certs mitjans públics on cal mantenir-la. A un lloc privat com són aquests blocs, és l’amic Jaume qui decideix què vol o no vol tolerar. Com que el Sr Diaz no ha volgut discutir cap dels meus arguments, com diu en Josep M ni presentar-ne d’altres, aquí s’acaba el cas. Per cert, si en Jaume em permet aprofitar l’oportunitat per recomanar el meu bloc “Nova York és diferent” que sortirà ben aviat, aquest cop parlaré dels preus de l’habitatge a Nova York i l’admiradíssim Pep Guardiola.
Hola Xavi: ja veus! Normalment són aquests els arguments que usen la majoria de feixistes -com bé dius- que entren als blogs a insultar. Usen aquests perquè no en tenen altres. Justament he volgut deixar el comentari del Sr Díaz per tal de que quedi ben retratat ell i tots els que, com ell, només han après a insultar i no a argumentar.
Amic Joanot: No només deixo que recomanis el teu blog sinó que aprofito l’avinentesa de recomanar-lo jo. No sovinteges massa els teus escrits, però quan ho fas val la pena llegir-te. Us el recomano!
Un abraçada a tots