13 nov. 2008
Solitud
Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.
Se m’apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d’haver rebut cops. És prima -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M’agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l’ alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.
Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M’explica que ha estat malalta, que l’han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: “El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social”.
Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l’afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l’afecte, qui és capaç d’aguantar-ho?
Això no ho aguanta ni Déu!
4 respostes
Aquestes persones que demanen pels carrers no deixen de ser parts de nosaltres mateixos. Considero que no cal saber els motius pels quals una persona demana. Voler conèixer els motius és una indiscreció. No deixa de ser buscar una forma de cobrar el que es dóna. Si es dona de tot cor, no cal buscar res més. Saps que aquella persona està al carrer, passa fred i penúria econòmica… ja n’hi ha prou. Siguem justos, li donem cada dia calés als rics quan comprem qualsevol cosa i no els demanem explicacions sobre la seva vida privada, doncs, per què no hem de respectar la intimitat dels que viuen pitjor?.
Per cert, Jaume, aquest tema és de llarga durada… ja ho saps.. la crisi…. Vés a saber on estaré jo mateixa en poc temps. Salut.
Et responc, Bombolles. No ho faig per indiscreció el parlar amb aquestes persones. És simplement per respecte a elles; per poder ajudar millor si és que necessiten o demanen algun tipus d’ajuda.
Et faries creus de les ganes de parlar que té alguna gent si els dones oportunitat. A vegades no tinc temps de parlar o bé no veig possibilitat d’ajuda. Llavors els adreço a la treballadora social de Càritas. I allà aboquen el pap, la majoria de les vegades. No tots, és clar. Justament el que més respecto és la llibertat de voler parlar o no. Això és essencial….
Una abraçada
Quería ponerme en contacto contigo y mira por dónde me encuentro con un tema de “mi especialidad”. Me encanta vuestra opinión (la de bombolles también). Ni me importa su pasado ni siquiera su futuro, sólo su presente y su soledad y ahí estamos acompañando, estando hasta que él quiera y si quiere.
Me encanta que me tengas entre tus “enlazados”. Yo también te pondré el lazo.
Una abrazo,
Enrique Richard
Magnifica tu tu labor humanitaria Jaume que Dios te bediga tu labor humanitaria y la de los que como tu se empeñan en esta labor tan necesaria. no he podido pasar sin expresalo en este ,
magnifico blog. mi deso .para todos ,saluz y suerte, un abrazo .
MARIA¡¡¡