Amb la derrota de la República comença, entre gener i març de 1939, l’exili. Els primers temps de l’exili. La quantificació de l’èxode republicà de 1939 és quasi impossible d’obtenir amb exactitud. D’entre el ball de xifres que es mou a l’entorn del nombre de persones que entraren a les terres de l’estat francès en produir-se la caiguda de Catalunya, nosaltres ens quedem amb la que aporta Javier Rubio, qui parla de 471.000, entre les quals figuren 6.000 combatents internacionals.
El volum de catalans expatriats encara el coneixem amb menys precisió; tanmateix podem donar com a bons els guarismes que el fan oscil·lar entre 80.000 i una mica més de 100.000. La crisi insoluble de les institucions de la República a l’exili provocà l’aparició de dos organismes paral·lels i rivals dedicats al socors dels republicans: el Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles (SERE), controlat per Juan Negrín, i la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), que dirigia el líder del PSOE, Indalecio Prieto. Durant les primeres setmanes de l’exili, la Generalitat –que poc abans de deixar el país havia contemplat impotent com els carrabiners de Negrín confiscaven per la força els seus fons– estava incapacitada del tot per prestar ajut als seus ciutadans refugiats. Fou gràcies sobretot als subsidis facilitats per diversos comitès internacionals que aconseguí posar en funcionament a Perpinyà uns serveis d’assistència que tenien la seu al Casal Català. Així mateix fou possible crear a París el març de 1939 la Fundació Ramon Llull, dedicada al manteniment de la cultura catalana, a ajudar els grups culturals formats dins dels camps de concentració, a facilitar subsidis temporals a artistes i intellectuals, etc. Més endavant, la Generalitat aconseguí obrir una oficina a París i mantenir-la mercès a un precari acord de finançament que els consellers d’Esquerra Republicana havien negociat amb Indalecio Prieto.
Les intenses gestions desplegades per París perquè, la comunitat internacional accedís a rebre part dels emigrats republicans foren un fracàs; a més, l’estat francès, a causa del tracte inhumà que els donà en els camps, esdevingué el blanc de totes les crítiques de l’opinió d’aquesta comunitat, que tenia uns governs que no col·laboraven gens o en grau mínim en les tasques de solidaritat.
Una ràpida llambregada sobre el paisatge d’aquella hora ens mostra que: els EUA –pàtria de la democràcia liberal–, d’acord amb el que establia la seva legislació, sols podia admetre un màxim de 252 refugiats, Gran Bretanya acceptà a l’entorn de 300 catalans, la majoria dels quals intel·lectuals,Suïssa, el bucòlic país alpí, acollí una dotzena de personalitats; l’URSS –pàtria del proletariat universal – 2.000.
Els únics països que acceptaren rebre contingents importants d’exiliats foren els llatinoamericans, especialment Mèxic, la República Dominicana i Xile. S’estima que l’any 1943 al país asteca hi residien 3.000 ciutadans dels Països Catalans; el dèspota caribeny Rafael Leónidas Trujillo, per raons de política interna, n’admeté uns 3.500, dels quals uns 850 eren catalans (primer vaixell 7-11-1939); mentre que Xile albergà a l’entorn d’uns 500 catalans. Altres repúbliques que també n’acceptaren, encara que en un nombre molt inferior, foren Argentina, Colòmbia, Cuba, Uruguai, etc.(1)
Senyala l’historiador Joan B Vilar, l’exili en el cas d’ América va ser una “emigració altament selectiva. Sense prejudici de la considerable presència en la mateixa d’emigrats d’a peu, que amb freqüència han estat oblidats, els quadres de l’exili espanyol en el seu conjunt van anar a América, a la América hispana fundamentalment, de forma molt majoritària”. Així es va caracteritzar l’exili americà un gran nombre de refugiats vinculats a las professions liberals, intel·lectuals i polítiques. El balanç final de l’exili seria, segons J. Rubio (1977, 206), aproximadament, de 162.000 persones.
Els vaixells que van portar als exiliats van ser:
Vaixell Viatgers Arribada
Flandre 312 Saint Nazare-Veracruz 01/06/39
Sinaia 1599 Seta-Veracruz 13/06/39
Ipanema 998 Burdeos-Veracruz 10/07/39
Mexique 2067 Burdeos-Veracruz 14/07/39
Cuba Havre-Venezuela 00/07/39
Winnipeg 1979 Burdeos-Arica Xile 30/08/39
Massilia 147 Buenos Aires 05/11/39
Flandre Burd. Rep Dominicana 07/11/39
La Salle 800 Burd. Rep Dominicana 30/12/39
