Arxiu per a 'Textos bàsics' Categories

29 juny 2010


Espanya ens ho ha dit clar: no ens vol. I ara què?

Classificat com a Actualitat,Textos bàsics

 Ja tenim sentència sobre l’Estatut. Per fi els molt Excel·lentíssims senyors i senyores del Tribunal Constitucional Espanyol s’han dignat escriure un parell de folis i fer real el que tothom donava per descomptat. Aquest Estatut, que ja va néixer de mínims, va ser degudament retallat i escapçat a les Corts resulta que no hi cap a la Constitució espanyola. Conclusió: el problema no és l’Estatut; el problema és que Catalunya no cap dins d’Espanya.

Algú preguntava ahir per la tele si la dignitat de Catalunya s’havia vista afectada per aquesta sentència. Per a mi, la resposta és que no, com no es veu afectada la meva dignitat pel fet que algú m’insulti.  El que afectarà la meva dignitat és com hi responc. De la mateixa manera, aquest paperot no afecta la dignitat  de Catalunya: el que afecta és com hi respondrem.

I ja han sortit els corifeus de l’esclavatge dient que no n’hi ha per tant, que la sentència no és tan dura com es temia, i que al capdavall “només” han tocat 14 articles de més de 200 i que s’ha de reclamar tot l’Estatut i no sé quantes bajanades més.

Vergonya, senyors!

Només la llista dels preceptes anul·lats (no diguem ja dels interpretats) fa feredat: Catalunya no és una nació, la nostra llengua no és preferent per l’administració ni per lp’ensenyament, no podem administrar la justícia a ca nostra, el síndic de Greuges no és qui ha de vetllar pels nostres drets…

 Però que s’han cregut aquesta gent?

El sol fet que un ribunal s’atreveixi a esmenar la plana a una llei aprivada poer dos Parlaments democràtics i refrendada pel poble ja és per ell mateix un insult a aquest poble i a la mateixa idea de democràcia.

L’única reposta possible, l’única que no afectarà la nostra dignitat com a poble és molt senzilla: dir, educadamnent, el que sembla que ens volen forçar a dir: Passi-ho bé.

No hi ha altra resposta possible.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Espanya ens ho ha dit clar: no ens vol. I ara què?

28 set. 2009


Canvi de via

Classificat com a Declaracions,Textos bàsics

Les Conferències Democràtiques de Catalunya van néixer l’11 de Setembre d’ara fa un any amb uns objectius molt clars, ben expressats als dos documents fundacionals: la Declaració Ideològica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-ideologica/) i la Declaració Programàtica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-programatica/).

El punt 1.1 de la Declaració Programàtica resumeix així la finalitat de les Conferències Democràtiques:

1.1.- La finalitat de les Conferències és ajudar a aconseguir per a Catalunya un Estat independent dins de la Unió Europea, en el qual els valors que han fet gran Catalunya siguin assumits de forma natural per la majoria de la societat.

Aquesta mateixa Declaració establia en el seu punt 3.3:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments CDC és l’eina política més potent de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la col·laboració a través del concepte de la “Casa Gran” que la mateixa CDC ha posat en funcionament.

Tanmateix, les coses no han anat com es desitjava, sinó més aviat en la direcció que alguns companys, malauradament encertats, ja preveien. Per això ja feia temps que en diverses reunions a nivell de Conferència s’havia posat de manifest el desencís per l’actitud de la direcció de CDC, alhora que anava creixent l’opinió que l’aposta per CDC era errònia i que l’adequada era el Reagrupament.

Aquest procés ha generat un llarg debat intern, que ha culminat formalment en una Conferència Nacional celebrada aquest diumenge. A continuació reproduïm la nota feta pública que manifesta la nostra posició oficial:

= = = = =

COMUNICAT DE LES CONFERÈNCIES DEMOCRÀTIQUES DE CATALUNYA

Després d’un procés intern de reflexió desenvolupat en les darreres setmanes, que ha  culminat en una reunió de la Conferència Nacional celebrada el dia 27 de setembre del 2009, les Conferències Democràtiques de Catalunya han acordat:

1r.- Constatar que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) no ha fet cap pas apreciable en el sentit de treballar de manera efectiva per la llibertat de Catalunya.

2n.- Denunciar l’actitud passiva de CDC després de la consulta democràtica celebrada per iniciativa popular a Arenys de Munt i que serà seguida per altres poblacions de tot Catalunya.

3r.- Manifestar la decepció davant la nul·la receptivitat, i fins i tot hostilitat, mostrada per la direcció de CDC davant les nostres propostes.

4t.- Fer pública la nostra convicció que a hores d’ara l’organització que millor pot servir als objectius de la llibertat de Catalunya i la regeneració de la seva societat és el Reagrupament Independentista

i en conseqüència amb els punts anteriors,

5è.- Modificar el punt 3.3 de la Declaració Programàtica, que queda establert en els següents termes:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments l’eina política amb més possibilitats de futur de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen és el Reagrupament Independentista, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la mútua col·laboració.

6è.-Impulsar la candidatura de Joan Fonollosa a la Junta Directiva del Reagrupament Independentista com a manera més efectiva de començar a fer realitat aquesta col·laboració.

Barcelona, a 27 de Setembre del 2009

  = = = = =

Coherents amb aquesta decisió, diversos companys ens hem apuntat al Reagrupament i, seguint la petició dels companys que han participat en aquest debat, he presentat la meva candidatura a la Comissió Executiva que s’ha de votar en la propera Assemblea que es celebrarà a Barcelona dissabte que ve dia 3 d’octubre.

Ens agradaria que el màxim possible de les persones que seguiu aquest blog, ens féssiu costat en aquesta iniciativa, tant si sou afiliats a les Conferències Democràtiques com si no.

Si voleu donar-nos suport però no sou encara  afiliats al Reagrupament, sapigueu que us podeu donar d’alta fins al mateix dissabte al matí, i podreu participar en l’Assemblea amb dret de vot. A la web del Reagrupament (http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=847&Itemid=29) hi trobareu el procediment per donar-vos d’alta i, naturalment, em poso a la vostra disposició per facilitar-vos el procés si així ho voleu.

Endavant!

Conferències Democràtiques de Catalunya

Joan Fonollosa, president

Comentaris tancats a Canvi de via

17 set. 2009


Què n’hem de fer, de Convergència?

Classificat com a Actualitat,General,Textos bàsics

Què n’hem de fer, de Convergència? 

per Joan Fonollosa

Al darrer apunt d’aquest bloc (lliçons de la Diada) vaig deixar aquesta pregunta oberta, amb l’anotació que la  qüestió ens portaria molt lluny. Ara hi dono resposta i, efectivament, l’assumpte no es pot despatxar en quatre línies, entre altres coses perquè per entendre bé què li passa a CDC cal anar bastant lluny, fins i tot en la història. Comencem per aquí, doncs.

1.- La tradició federalista

Catalunya ha estat sempre un  país políticament federal. Uso aquest nom conscient que és poc rigorós, però va bé per entendre’ns: des dels comtats de la Marca Hispànica fins a les autonomies d’avui, passant per la Corona d’Aragó i tot el que vulgueu, la tradició política de Catalunya ha estat sempre la mateixa, i Cambó va resumir la seva versió més moderna en una frase brillant: “per Catalunya i l’Espanya gran”. Només a tall d’exemple, cal recordar que el 14 d’abril del 1931 Macià no va pas proclamar un Estat independent sinó “la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics”.

Convergència neix plenament inserida dins d’aquesta tradició mil·lenària. A les acaballes del franquisme s’apleguen al voltant de la figura de Jordi Pujol un seguit de forces, en conjunt majoritàries dins de nacionalisme català, amb aquesta visió federalista tradicional, la qual en aquell moment històric pren la forma autonòmica.

2.- Un cicle històric que es repeteix

La visió federalista de Catalunya topa històricament amb la concepció unitària i centralista de Castella, la qual triomfa i s’imposa arran de la victòria militar del 1714. Malgrat això, la tradició federalista de Catalunya  no mor i repetidament intenta recuperar per la via política el que ha perdut per la via militar. Això provoca un cicle d’esdeveniments que s’ha repetit a tots els nivells nombroses vegades els darreres tres segles. Aquest cicle es pot esquematitzar en tres passos:

a) Espanya, per la causa que sigui, passa per un període de desorientació o feblesa.

b) Catalunya, normalment sota la guia d’una figura que esdevé cabdal en la nostra història, aprofita l’ocasió per avançar en la direcció federal. Aquests avenços, però, no són vistos així per Espanya que els sent com una imposició

c) Reacció d’Espanya un cop ha superat el mal moment, sovint brutal i desproporcionada, que pot portar les coses fins i tot a un estat de vegades pitjor que el que hi havia abans.  

Fins a cinc vegades es pot identificar aquest cicle en la història dels segles XIX i XX:

Primera: 1868-1871

a) Revolució de 1868 i abdicació d’Isabel II

b) Sexenni liberal, govern del general Prim i proclamació d’Amadeu de Savoia

c) Assassinat de Prim.

Segona, immediatament de l’anterior: 1871-1874

a) Dimissió d’ Amadeu de Savoia

b) Primera República, amb Figueres i Pi i Margall (únic intent federalista de la història d’Espanya).

c) Cop d’estat de Pavía i la Restauració amb Alfons XII

Tercera: 1898-1923

a) Pèrdua de Cuba i Filipines. Crisi del 1898

b) Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba

c) Dictadura de Primo de Rivera

Quarta: 1931-1936

a) Abdicació d’Alfons XIII i proclamació de la República

b) Estatut del 1932, Generalitat amb Francesc Macià

c) Alzamiento del general Franco i guerra civil

Cinquena: 1975-1981

a) Mort de Franco i procés democratitzador

b) Recuperació de la Generalitat. Estatut de 1979 amb Jordi Pujol

c) 23-F,  LOAPA, etc.

Aquest cicle és visible en tots els ordres. Per exemple, el darrer a nivell polític conjuntural el podem observar en els anys 1996-2000

a) Victòria electoral d’Aznar sense majoria absoluta

b) Pacte del Majestic

c) Segona legislatura d’Aznar, ja amb majoria absoluta.

Aquest procés es reprodueix també, per exemple, en el funcionament i organització de les empreses públiques:  el centre de Sant Cugat de RTVE, les Rodalies de Renfe o l’aeroport del Prat i AENA són històries que es poden descriure com una successió d’aquests cicles.

Tal vegada conscient d’aquest fet, el President Pujol mai no va voler reobrir el procés estatutari, malgrat les evidents mancances de l’Estatut del 79. D’aquí la política del “peix al cove”, potser l’única possible durant els anys 80 i primers dels 90, que va portar Convergència a guanyar amb majories absolutes durant molts anys. Cap al 1991-92 es pot identificar l’inici de la davallada electoral de CiU, però la inèrcia de tot el que havia aconseguit li permet encara avui poder dir que ha guanyat totes les eleccions catalanes des del 1980 fins ara.

  

3.- El nou paradigma

Però el temps no passa en va. Ni l’Europa democràtica dels noranta no és l’Europa de Hitler i Mussolini dels trenta,  ni l’Espanya d’avui és la de fa setanta anys. I la revolució de les telecomunicacions i la consegüent globalització imposa uns ritmes i unes necessitats incompatibles amb aquest model gradualista del catalanisme.

Tot i així, el model va funcionar raonablement bé fins als primers noranta. Malgrat la progressiva davallada electoral, el President Pujol es va poder perpetuar encara un parell de legislatures. El 1999, per primer cop, el PSC avança CiU en vots (però no en escons) cosa que permet a Pasqual Maragall dir que li han “robat” la victòria; i el President Pujol, potser conscient de que no seria capaç de repetir la victòria, decideix no presentar-se ja a les eleccions del 2003.

Aleshores el ja President Maragall, contra la lògica que dicta el procés cíclic ja esmentat “obre el meló” de l’Estatut en un moment que Espanya se sent forta. Dit d’altra manera, dóna el pas b sense que abans s’hagi donat el pas a. El resultat és a la vista i no cal comentar-lo. Els fets posen de manifest la impossibilitat d’un federalisme en el que ningú a ponent del Cinca no hi creu, fins i tot en la seva forma més light que és l’autonomisme. El model fa fallida i d’aquí la desorientació no només de Convergència, sinó de tot el sector majoritari del catalanisme, inclosos ERC, IC-V i PSC.

4.- L’independentisme

D’independentistes (o sobiranistes, o separatistes) n’hi ha hagut sempre. Però sempre han estat minoritaris dins del catalanisme. La tradició federal, mil·lenària, era massa forta i les successives derrotes militars (les principals, 1714 i 1936) i la repressió posterior no ajudaven a fer popular aquesta perspectiva. Es pot dir que Catalunya era (i en bona part és encara) com un gos apallissat: només de veure el bastó ja tremola i, si pot, en fuig. D’aquí aquesta curiosa síndrome d’Estocolm del catalanisme, que veu un catalanista en el President Montilla perquè parla de desafecció, quan en realitat no és més que el discurs d’un espanyol intel·ligent, que avisa del que passarà si segueixen amb la seva cerrazón (disculpeu, però em sembla que aquesta paraula no es pot traduir).

El procés de l’Estatut ens ha posat cara a cara amb la constatació que “amb Espanya no hi ha res a fer” i d’altra banda, la tradició federal de Catalunya té avui un altre fòrum molt més gran on es pot expressar amb tota llibertat: la Unió Europea i, en certa mesura, el món globalitzat. És interessant constatar que absolutament ningú –sense excepcions, que jo sàpiga– discuteix que una Catalunya independent ha de ser membre de la UE. La proclamació de Macià del 1931 és plenament vigent per a l’independentista més arrauxat, només canviant Federació Ibèrica per Unió Europea. De fet, totes les formulacions que es fan segueixen més o menys aquest model.

Però Convergència segueix ancorada en el model tradicional, cambonià. D’aquí que, malgrat que l’anàlisi dels fets que fa sigui bàsicament correcta, la conclusió és decebedora. Com que “independència” és un concepte maleït, s’han d’acabar proposant mesures ineficients i de vegades fins i tot ridícules el contrast de les quals amb els fets denunciats és total. Quan al darrer Congrés, precisament –i perdoneu la immodèstia-  a una proposta meva que va ser assumida per la majoria, es va treure la paraula “pedagogia” de la ponència, es va produir un autèntic terrabastall, quan és evident que insistir a aquestes alçades en aquesta línia és simplement absurd.

  

5.- Què n’hem de fer de Convergència?

Convergència s’ha quedat sense discurs. El que Pujol proposava als anys seixanta i setanta, aleshores revolucionari, ja s’ha aconseguit si no del tot en bona part. I és palès que ja no és possible avançar més en aquest camí. Però Convergència no s’ha mogut d’on era fa quaranta anys. Jordi Pujol ha comparat més d’una vegada la seva situació a la d’una botiga de tota la vida a qui li posen una gran superfície al costat. Certament, la gent hi pot entrar una vegada atreta per la novetat, els neons brillants i els cartells rutilants; però això sol no farà que hi torni: si hi torna és perquè allà hi troba els productes que necessita i que la botiga de tota la vida no té.

De vegades sembla que Convergència és encara capaç de fer coses importants, però és un miratge. El cas d’Arenys de Munt, per exemple: els regidors de CiU van donar suport a la consulta sense demanar permís a ningú; si ho haguessin consultat al carrer Còrsega de ben segur que els ho haurien desaconsellat. Però no ho van fer, i la sorpresa i desorientació de la direcció són evidents: “no els impulsarem, però no ens hi oposarem”,  una postura contradictòria que palesa una incomoditat manifesta. I em consta que per certs circuits interns s’està fent arribar discretament la consigna de procurar desactivar-los per poc que es pugui.

La desorientació de la direcció es palesa quan expressen quins són els seus objectius: tornar a governar, recuperar la Generalitat. D’acord, aquest és i ha de ser l’objectiu de tot partit polític, però… governar per a què? Per fer què? Escoles, carreteres i hospitals, més o menys qualsevol govern ho farà. Quin plus aporta Convergència? Per què Convergència ho faria millor que el PSC? Quin projecte té Convergència? Un nou “peix al cove”? Una eterna i estèril negociació amb Madrid que ja sabem el que dóna de sí? Perpetuar el dèficit fiscal que està matant el futur del país?

Convergència és avui, encara, una organització política molt poderosa. Té un gruix de diputats, senadors, alcaldes i regidors important. Molts electors hi confien encara i la votarien fes el que fes. La seva pròpia inèrcia i la tradició federalista pesen molt i li poden permetre una llarga vida, però serà una vida a la baixa, un esllanguiment progressiu, amb petites recuperacions però dins d’una tendència a la baixa fins a la desaparició, com aquell malalt terminal que avui es recupera una mica però tots sabem com acabarà.

Uns companys han engegat un col·lectiu que ha pres el nom de Convergència 2.0. Crec que és un nom molt encertat, perquè això és exactament el que li cal a Convergència. Necessita reinventar-se, redefinir-se, “matar el pare” en llenguatge freudià. El President Pujol no ha només d’enretirar-se, segons la seva pròpia definició: ha de retirar-se del tot. Per sentit patriòtic ha d’entendre que el seu lloc, avui, és als llibres d’història de Catalunya, no presidint el Comitè Executiu de CDC.

Convergència necessita deixar de banda el vell model obsolet i passar al que els nous temps demanen. La seva força electoral, la seva credibilitat, la seva història, el seu full de serveis són una eina poderosíssima que pot ajudar, i molt, en aquesta hora crítica. La independència, sense Convergència, serà molt més difícil, qui sap si fins i tot la pot endarrerir uns anys que són vitals per al nostre futur col·lectiu.

Convergència ha de triar si vol tornar a ser una potent eina per al redreçament nacional de Catalunya o vol seguir essent un còmode refugi per a uns quants –cada dia menys còmode, val a dir-ho– que fa més nosa que servei a la col·lectivitat.

Si Convergència no és capaç de redreçar el seu discurs, es pot afirmar que els seus dies de glòria no tornaran. Els temps en què era una eina útil al servei de Catalunya s’han acabat. Avui, Convergència és un mort sense enterrar, un fòssil que encara pot fer molta nosa, però res més. Repasseu la història de la Lliga i allà hi trobareu el futur que li espera.

Convergència encara és a temps. Encara pot ressorgir com el Fènix i ser el gran partit que lideri la Catalunya del segle XXI com ho ha fet a l’últim quart del XX.

De la valentia i visió de futur dels seus líders depèn que sigui una cosa o altra. Però compte, que el temps s’esgota, i Catalunya no pot esperar gaire més.

Comentaris tancats a Què n’hem de fer, de Convergència?

09 set. 2009


El camí cap a la independència

Ahir, 8 de setembre, els amics de la Plataforma pel Dret a Decidir em van invitar a intervenir en un acte seu sobre noves vies més enllà de l’autonomisme, i hi vaig fer una presentació de la nostra proposta de full de ruta per a la independència.

Per als que hagueu estat seguint els treballs de les Conferències Democràtiques des del principi, poser no hi trobareu res de gaire nou, però el cert és que va agradar molt al públic present. Diverses persones se’m van adreçar demanant si els podia facilitar la presentació i els vaig dir que avui estaria penjada en aquest blog.

 Malauradament, les normes de seguretat del blog no em permeten (o deu ser que no en sé prou) penjar-lo com a fitxer adjunt com hauria estat el meu desig, però si el voleu, només m’ho heu de demanar a [email protected] i amb molt de gust us l’enviaré. Lamento els inconvenients que això us pugui ocasionar.

 Per descomptat, que en podeu fer tanta difusió com vulgueu.

Endavant!

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a El camí cap a la independència

06 nov. 2008


Declaració Ideològica

Classificat com a Textos bàsics

Les CONFERÈNCIES DEMOCRÀTIQUES DE CATALUNYA (en endavant les Conferències) són uns grups de ciutadans organitzats de forma confederal, que es regeixen per la Declaració Programàtica i que subscriuen íntegrament la present

 DECLARACIÓ IDEOLÒGICA  

 

1.- La Nació Catalana

1.1.- La Nació Catalana està formada per totes les persones que tenen la voluntat de formar-ne part.

1.2.- Aquesta voluntat es demostra emprant de forma usual y habitual la llengua catalana o, en el cas de les persones que no estiguin encara en condicions de fer-ho, palesant la voluntat d’aconseguir-ho en el menor temps possible.

1.3.- El territori de la Nació Catalana abasta totes les terres de parla catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l’Alguer.

1.4.- La Nació Catalana, com totes les nacions del món, té el dret a la existència i a regir els seus propis destins en llibertat, amb l’ideal de ser un país lliure, democràtic, just i pròsper. Aconseguir l’aplicació efectiva d’aquest principi és la finalitat principal de les Conferències.

 2.- Organització política de la Nació Catalana

2.1.- Malgrat la seva indiscutible unitat nacional, la tradició política de la Nació Catalana és de tipus confederal, amb tres entitats principals que es regeixen de manera autònoma: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

2.2.- El principat d’Andorra i la ciutat de l’Alguer tenen el seu propi règim polític.

2.3.- Els diferents territoris de la Nació Catalana es relacionen entre ells en règim d’igualtat sota els principis d’igualtat, llibertat i respecte mutu.

2.4.- Els territoris anomenats Catalunya Nord i la Franja de Ponent formen part dels territoris històrics de Catalunya, que li han estat amputats en contra de la seva voluntat. És una reivindicació permanent de les Conferències que aquests territoris es puguin reintegrar algun dia a les Institucions comuns de Catalunya, respectant sempre els drets democràtics i individuals dels seus habitants.

2.5.- La Vall d’Aran és una petita porció de la Nació Occitana que per atzars històrics resta enclavada dins dels territoris regits per les Institucions de Catalunya. Les Conferències proclamen el seu respecte pels drets nacionals de l’Aran i d’Occitània en general, i manifesten la seva voluntat de contribuir i ajudar en allò que puguin al seu exercici efectiu.

2.6.- En virtut de la tradició esmentada a 2.1 i 2.3, les Conferències limiten la seva actuació al territori de Catalunya, però se sentiran orgulloses de poder col·laborar amb les entitats que lliurement neixin a la resta de territoris, i tinguin principis i objectius similars o compatibles.

  

3.- Els valors que han fet gran Catalunya

3.1.- Catalunya s’ha fet gran gràcies a uns valors que, en bona part, avui estem en risc de perdre. Les Conferències proclamen la necessitat de recuperar-los i potenciar-los com a condició necessària per poder llegar als nostre fills una Catalunya millor que la que ens hem trobat.

3.2.- El reconeixement de l’esforç i la iniciativa individuals, el premi al treball i al risc assumit o la llibertat d’elecció són alguns d’aquests valors, però no tots. El respecte a la veritat, la seriositat en els tractes, el compliment de la paraula donada i la puntualitat en els horaris i en els pagaments també en són, i avui estan en seriós risc.

3.3.- La solidaritat amb els més desafavorits no ha de permetre que alguns aprofitats s’hi repengin; l’obligació dels poders públics de garantir determinats serveis, no implica que els hagi de donar directament ni en exclusiva, sinó de la manera que sigui més eficient. Ens declarem per tant obertament contraris a la cultura del no i a la cultura de la subvenció.

4.- Radicalitat democràtica

4.1.- La democràcia és per a les Conferències una condició a priori. Entenem que l’ideal de la democràcia és l’àgora grega, on tots els ciutadans, lliures, iguals i ben informats, decideixen conjuntament sobre els afers comuns. Aquest ideal és irrealitzable en la societat actual, però apropar-s’hi tant com es pugui ha de ser la guia permanent de les Conferències tant en la seva actuació pública com en el seu funcionament intern.

4.2.- Per tal d’aconseguir l’ideal esmentat, les Conferències propugnen l’adopció de sistemes polítics que afavoreixin la responsabilitat dels electes davant dels seus electors, els mecanismes de democràcia directa i la lliure participació dels ciutadans en els afers públics.

4.3.- En particular, militar en un partit és molt més que pagar una quota i fer de decorat als mítings. Un militant és, abans que res, un ciutadà amb un criteri i una opinió, i les decisions del partit han de ser fruit del debat intern en un procés de baix cap amunt. La missió els dirigents és aplicar allò que han decidit democràticament els òrgans representatius i retre comptes de com ho han fet. La promoció dins del partit i la formació de les llistes electorals han de ser fruit d’un procés democràtic intern, que garanteixi l’elecció dels millors i on tots els militants es puguin sentir representats.

4.4.- Les Conferències s’apliquen aquests principis al seu propi funcionament de la manera més estricta, i es regiran per procediments interns estrictament democràtics que apliquin de manera efectiva els mecanismes indicats a 4.2.

  

Barcelona, a Onze de Setembre del 2008

Comentaris tancats a Declaració Ideològica

06 nov. 2008


Declaració Programàtica

Classificat com a Textos bàsics

Les CONFERÈNCIES DEMOCRÀTIQUES DE CATALUNYA (en endavant  les Conferències) són uns grups de ciutadans organitzats de forma confederal, que subscriuen íntegrament la Declaració Ideològica i es regeixen per la present

 DECLARACIÓ PROGRAMÀTICA

 1.- Finalitat de les Conferències

1.1.- La finalitat de les Conferències és ajudar a aconseguir per a Catalunya un Estat independent dins de la Unió Europea, en el qual els valors que han fet gran  Catalunya siguin assumits de forma natural per la majoria de la societat.

1.2.- Les finalitats de les Conferències no es poden aconseguir per altra via que la de l’exercici democràtic de la política, i per tant les Conferències s’imposen la tasca de treballar per influir en les forces polítiques de Catalunya, per tal que contribueixin a l’obtenció de les finalitats esmentades.

1.3.- Les Conferències s’imposen la tasca de fer arribar a tots els habitants de Catalunya la informació que necessiten per tal que arribin per ells mateixos a la conclusió que és per a nosaltres inevitable: que la independència és avui l’única via possible per garantir l’existència de Catalunya com a nació i la prosperitat dels qui hi viuen. Per això, treballaran fent divulgació, i generant i difonent documentació en aquest sentit.

1.4.- La documentació divulgativa i argumentativa que es generi al si de les Conferències serà sempre de lliure difusió, sense altra condició que citar-ne la procedència.

 2.- Funcionament de les Conferències

2.1.- La creació de noves Conferències és lliure, sense altra condició que acceptar la Declaració Ideològica i la Declaració Programàtica vigents en cada moment. Les Conferències que es creïn adoptaran un nom que les identifiqui, i hi haurà un registre central de les Conferències existents en cada moment.

2.2.- Sigui quin sigui el règim intern de què es doti cada Conferència, el seu òrgan suprem ha de ser l’Assemblea, formada per totes les persones que hi estiguin adscrites i no hagin estat sancionades, amb plena igualtat de drets i deures. Les persones adscrites a una Conferència podran assistir a l’Assemblea personalment o mitjançant delegació en una altra persona amb dret a assistir-hi.

2.3.- Les Conferències s’organitzaran lliurement, sota el principi confederal, en Conferències de segon grau definides geogràficament o per sectors o temes d’interès comú. Una mateixa Conferència pot pertànyer a tantes Conferències de segon grau com lliurement decideixi.

2.4.- Existirà una única Conferència de tercer grau, anomenada Conferència Democràtica de Catalunya, que és la Confederació que engloba a totes les altres.

2.5.- Les Conferències de segon i tercer grau han de tenir també un règim intern d’acord amb els principis de totes les Conferències, i en particular han de complir les condicions indicades a 2.2.

2.6.- La modificació de la Declaració Ideològica o de la Declaració Programàtica són competència exclusiva de la Conferència Nacional.

2.7.- L’Assemblea de les Conferències de segon i tercer grau estarà formada per totes les persones adscrites a qualsevol de les Conferències que hi siguin confederades, amb la limitació que una mateixa persona hi disposarà d’un sol vot, amb independència de a quantes Conferències estigui adscrita.

2.8.- Només les Conferències de primer grau poden fixar quotes o derrames obligatòries a les persones adscrites. El finançament de les Conferències de segon i tercer grau es farà mitjançant les aportacions de les Conferències de primer grau, sens perjudici dels ingressos que pugin obtenir legítimament per altres camins.

 3.- Relació amb els partits polítics i altres entitats

3.1.- Les Conferències reconeixen que les seves finalitats no es podran obtenir sense la col·laboració de moltes altres Entitats del país, i en especial dels partits polítics. És per això que s’imposen la tasca prioritària de difondre el seu ideari i els seus objectius entre el nombre més gran possible dels ciutadans de Catalunya, no només directament sinó també a través de tota mena d’entitats que existeixin i tinguin objectius no contradictoris amb els de les Conferències.

3.2.- En particular, les Conferències s’imposen la tasca d’agrupar i organitzar grups de  ciutadans capaços de forçar els partits polítics a actuar en la direcció marcada per la Declaració Ideològica. En aquest sentit, la tasca de relació amb els òrgans centrals dels partits correspon als delegats elegits per la Conferència de Catalunya, però totes elles tenen llibertat per actuar en l’àmbit territorial o sectorial que els sigui més proper.

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments l’eina política amb més possibilitats de futur de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen és Reagrupament Independentista, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la mútua col·laboració. (punt modificat a 27 de setembre del 2009)

3.4.- No obstant el que s’estableix en el punt anterior, les Conferències manifesten la seva voluntat d’establir relacions amb tots els partits polítics que actuen a Catalunya, en la mesura que els respectius idearis no resultin contradictoris.

3.5.- Coherentment amb el que s’ha expressat als punts anteriors, les Conferències  treballaran per la unitat d’acció dels partits polítics de Catalunya en tot allò que sigui possible i en particular en la defensa i l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació de Catalunya.

   

Barcelona, a 27 de Setembre del 2009

  

Comentaris tancats a Declaració Programàtica