Arxiu per a 'General' Categories

06 febr. 2009


Raó i força

Classificat com a General

Aquests són alguns dels  posicionaments politics que la senyora ANNA TERRÓN, DELEGADA DE LA GENERALITAT ha fet  públics aquets darrers dies. 

 LLENGUA · “No farem amics ni en traurem res de dur la nostra micropolítica a les institucions europees; en aquesta campanya cal parlar de reptes bàsics”

DEU MIL · “No sé què vénen a reivindicar; si és la presència de Catalunya i del català, crec que això ja està perfectament reconegut en l’àmbit europeu”

Ja fa mes de 75 anys que els  rebesavis , avis i pares polítics de la senyora Terrón, el socialistes  Catalans,  han  utilitzat  Catalunya i els seus ciutadans pels interessos que més els  ha convingut en cada moment ,  l’assoliment  del   republicanisme hispànic, la transició del règim franquista, el restabliment i la consolidació de la democràcia espanyola, l’entrada a l’euro i a l’Europa comunitària. Sempre hem estat els primers , els més estoics i resignats  obrers d’Espanya i tanmateix  sempre pagant el preu mes alt , tot i així no ens hem de lamentar perquè si com a poble ho em fet, i existim,   vol dir que tenim l’oportunitat d’analitzar la historia i els fruits obtinguts  de la causa efecte  de les nostres actuacions, el que comporta  una oportunitat  preciosa  de  millorar  avançant  en els nostres llibertats.Avui hi ha una nova generació de catalans, i jo m’incloc,  que és capaç de mirar endins, en lloc de mirar Espanya i marcar nous reptes de país mes enllà d’aquest utilitarisme  en clau Espanyola, de fer  servit  i  esparracar,   que els socialistes dels últims 100 anys han fet de Catalunya.  Una nova generació de catalans va a Brussel·les  a fer-se respectar, no a fer amics com Anna Terrón. I és que si 10.000 catalans van a Brussel·les  hi van per exigir el primer i fonamental: un dret bàsic, la justícia de poder ser com a poble allò que vulguem ser, en pau, llibertat i democràcia. És a dir el dret d’autodeterminació que els catalans, com tots ls pobles del món, tenim.

M’agradaria acomiadar-me amb uns cartells nostàlgics que il·lustren  la diferència entre aquells que al 1936 ja pensaven com avui ho fa  l’Anna  Terrón  i els que ja aleshores també pensaven com els 10.000 catalans  que ens trobarem a Brussel·les. Al primer cartell, “Defensar Madrid, és defensar Catalunya” ,  el PSUC enviava les lleves catalanes al front de Madrid; amb el segon, “Raó i Força”,  es convidava a d’altres joves a donar la vida pel seu país.

 Quina diferencia oi senyora Terrón?         

Marc Vinyoles

 

 Defensar Madrid Martí Bas. Gràfiques Ultra     

 Raó i força MINAS. Lit Ind. Madriguera

Comentaris tancats a Raó i força

26 gen. 2009


AVUI FA SETANTA ANYS

Classificat com a Actualitat,General

AVUI FA SETANTA ANYS

Avui, vint-i-sis de gener del dos mil nou, fa setanta anys exactes que l’exèrcit espanyol desfilava triomfant per la capital del nostre país. I encara hi és.

Avui fa setanta anys, alguns creien que s’havia acabat per sempre “el problema catalán”. Però encara existeix.

Avui fa setanta anys molts catalans fugien Pirineus enllà amb la por i la fam, però també amb esperança. I l’esperança roman intacta en el nostres cors.

Avui fa setanta anys molts dels catalans que es van quedar foren afusellats per ser catalans. I encara esperen a ser rehabilitats.

 Avui fa setanta anys va començar una llarga època de foscor i de crims. I avui els assassins encara no han estat jutjats.  

Avui fa setanta anys els brètols entraven casa per casa per endur-se, ponent enllà, tot el que van voler. I el que no van destruir, encara no ha tornat.

Avui fa setanta anys ens obligaven a parlar “en cristiano”. I  avui, sovint no podem demanar un entrepà si no parlem “en cristiano” a un que potser no ho és.

Avui fa setanta anys els feixistes ens escarnien i ens insultaven. Avui, els seus hereus, politics i sovint biològics,  encara ho fan.

Avui fa setanta anys havíem de suportar tot això perquè ells havien guanyat una guerra. I avui encara és vigent aquell “derecho de conquista”.

Avui fa setanta anys el govern espanyol ens negava el pa i la sal. I el govern espanyol d’avui encara ho fa.

Avui fa setanta anys, alguns catalans, per covardia o per traïdoria, anaven muntants al carro del guanyador. I alguns catalans avui encara fan el mateix.

Avui fa setanta anys de tot allò, però no sembla que hagi passat tant de temps.

Avui fa setanta anys. Però encara som aquí.

  

Bernat Munt

Comentaris tancats a AVUI FA SETANTA ANYS

18 des. 2008


Amb els espanyols és com picar ferro fred, innocentment.

Classificat com a General

Innocentment ens hem cregut que 

  1. una Espanya democràtica faria una Catalunya més gran i lliure.
  2. una Espanya econòmicament forta faria Catalunya encara més forta.
  3. Catalunya seria sempre la locomotora de la península malgrat no tenir molt de suport (o gens) de l’Estat.
  4. quan els socialistas governessin la nació catalana, l’Estat ens escoltaria més.
  5. es complirien totes i cada una de les innumerables promeses d’un talante milhomes espanyol.
  6. el centre sociològic de Catalunya no és independentista.
  7. el català és una llengua regional sense més.
  8. un únic partit i una única persona podria portar Catalunya cap a la completa sobirania.
  9. una Catalunya independent no és viable econòmica ni socialment parlant.
  10. no som prou forts per fer els somnis realitat.
  11. no tenim autoestima.
  12. no som ningú?

Innocentment estem perdent el temps fent cas a aquells que no ens volen. Dono dotze punts (perquè hi pensem en les dotze campanades del Cap d’Any) per analitzar on estem perdent el temps i per a que ens preguntem si val la pena perdre-hi més el temps. Dotze campanades, cap més, i serem any nou (que acaba en nou) per capgirar les “nostres creences” i ser més realista i no tant innocents… 

ens freguem els ulls? 
 

Carles Vilà i Camps

Comentaris tancats a Amb els espanyols és com picar ferro fred, innocentment.

02 des. 2008


La boira eterna per als més invisibles

Classificat com a Actualitat,General

Cada cop que li explicava a un català les mesures que havia començat a prendre, tres anys enrere, per a definitivament autocentrar-me, rebia sempre la mateixa resposta. Sembla com si cada país tingués la seva psicopatologia resumida en unes poques respostes comodí.

Me’n recordo a Polònia la repetició incansable de la resposta “To nie jest moja wina” (això no és la meva culpa) a qualsevol suggeriment o aproximació per a transmetre una queixa. Fins i tot, molts cops, abans que vingués la resposta ja m’imaginava com s’hi acostava per a sortir. Sempre acabava essent la conclusió més fàcil i tranquil·litzadora. És com si amb aquella frase ja s’hagués acabat tot, i no es pogués dir res més.

El meu professor de guions em deia, feia un bon grapat d’anys, que la paraula persona, en grec, vol dir màscara; mentre que personatge vol dir màscara en acció. Les accions ens identifiquen, tard o d’hora, mentre que la màscara ens amaga dintre la no significació. Fins i tot, accions creades per a emmascarar-s’hi més li deixen sols al temps la feina de descobrir la seva real significació.

Després de set anys de viure a l’estranger, aterrava altre cop al nostre petit país. Vaig veure-hi molt pocs canvis esperançadors. Abans havia llegit a la Catalunya virtual sobre la brutal espanyolització de Barcelona i rodalies; sobre el govern de no fer soroll; de la incapacitat dels catalans davant la globalització i dels nouvinguts. Era possible, encara després de 30 anys, que la majoria de catalans seguissin parlant en castellà als nouvinguts? Potser, ara pitjor en amuntegar-s’hi la pressió.

Explicava als catalans els meus trucs per no haver de parlar castellà i potser també per no haver-lo de sentir, i com moltes voltes em feia passar per estranger. Sempre vaig rebre la resposta: “Ets un personatge!”.

Si ens fixem en els nostres partits, ens adonem que a les primeres files sempre hi ha més màscares que personatges. Carretero és un personatge i ben empipat, és clar; i més encara amagat darrera una bona fila de màscares. En aquest país ocupat i productor de tants silencis, veiem com de tant en tant ens mostren petits tempos de personatges. Surten de la cortina com si fossin titelles i de seguida ens els tornen a amagar.

Mentre que en qualsevol país lliure, els més visibles són aquells que són més forts, que treuen més pit, que engresquen a més gent amb la seva forta energia encoratjadora. Malauradament ací, a la nostra colònia, és a l’inrevès.

Aquesta invisibilitat que ens venen i s’escampa per tot arreu és el que volen els nostres colonitzadors. Ni ací, ni a l’estranger, la consigna és no fer nosa a ningú. Ara me’n recordo de la barra d’un pare alemany. Em digué que no li digués als seus fills que era català quan em preguntaren puix que aquest país no sortia al mapa que els seus nens aprenien a l’escola.

Seguiu fent bondat i deixeu d’existir.

Venceslau Pons i Mata

Comentaris tancats a La boira eterna per als més invisibles

21 nov. 2008


On és el nostre partit?

Classificat com a General

Queixar-se és perdre i començar a cercar la solució, guanyar. En aquest entortolligat parany que ens trobem, ens dignificaria força solucionar, sense més retards, aquesta urgència que tots tenim.

Amb els governs de CiU es va fer molta feina amagada i silenciosa. Tot el catalanisme ho pot així reconèixer; i més amb la perspectiva d’ara. Erc per a aconseguir un govern d’esquerres va fer massa soroll. Els crits que sortiren del país i la dura resposta mediàtica de l’Estat obligaren a fer caure l’independentisme a la poltrona, neutralitzat, i a fer bondat. El senyor Pujol digué que no podíem fer el ridícul que malauradament ens ha ensorrat el país en la vergonya de si mateix. Les diferents estratègies volien només eixamplar les nostres possibilitats, no oblidem-ho! Defugint els retrets, hauríem de valorar les lliçons i avançar.

Aprenguérem que Erc havia pujat per la seva aposta per un sobiranisme desacomplexat. Hem d’agrair-li que normalitzés i descriminalitzés el concepte; l’ha generalitzat però també, és lògic, l’ha frivolitzat. CiU s’adonà de seguida que amb sobiranisme amagat no tornaria mai al govern. Agraïm també a Erc algunes de les reaccions que provocà. CiU no es quedà plegada de mans després de la fatxenda calçotada. Amb el seu oferiment ens mostrà que Erc volia ser un altre partit de govern i la independència hi restava sotmesa.

Tots aquells que som sobiranistes, volem tenir el nostre pis i no personalismes o més “ismes” ideològics que dificultin més aconseguir les claus. Cap de nosaltres tenim un partit visible, amb líders i polítics coneguts pel seu capteniment amb el rupturisme i bons oradors que augmentin la nostra autoestima. Mentre el sobiranisme creix, alhora ho fa el desencís general de no tenir el partit que s’abstingui d’usar el nostre vot rupturista per a tocar cuixa o poltrona.

Solucions? Penso que per a guanyar temps, necessitem dels polítics que visiblement s’han guanyat la confiança del poble com a rupturistes. Hauríem de forçar-los a donar un pas endavant i crear un partit unitari després de la retallada del TC. Un que tingui prohibit en els seus estatuts governar, que creixi des de l’oposició com ho ha fet així l’escocès. Aquell que només pacti la proclamació de la república independent catalana des del Parlament; i un cop aconseguida es dissolgui.

 

Venceslau Pons i Mata

Comentaris tancats a On és el nostre partit?

19 nov. 2008


El somni del meu avi

Classificat com a Actualitat,General

Era mitjans anys vuitanta quan vaig sentir dir un cop del meu avi que el seu somni seria veure la independència de Catalunya. Aleshores era molt petit per mesurar l’abast de les seves paraules, però em varen quedar gravades. Aquelles paraules no tenien cap relació amb el camp que treballava, amb l’olivar que ens hi feia treballar, amb els conills, gallines i porcs que alimentava, i el seu carro traginat per un burro ja molt vell. Així i tot, el “somni del meu avi” tenia fonaments, pels anys viscuts, per l’època que li havia tocat viure. Sols dir que el cop d’estat del 36, l’avi Joan Camps i Devant tenia 30 anys, prou madur com per adonar-se què passava i prou jove per revelar-se’n …

A finals dels vuitanta l’avi es va morir i jo em vaig quedar amb el consol de llegir de tant en quant algún que altre article als diaris que em feia recordar el seu somni. I a mesura que anava passant els anys, i a mesura que llegia més diaris, escoltava més la ràdio i mirava més la televisió, anava adquirint més coneixements de la història i política de Catalunya, d’entendre qui som, què som, perquè hi som, i com hi hem arribat aquí. I en resulta d’això des de fa una bona colla d’anys tinc al cap una paradoxa que si que no he pogut entendre mai. Resulta doncs que el meu avi no estava pas massa equivocat en fer-se la il·lusió de veure realitat el seu somni. Ni tampoc somniava sol. De fet el somni del meu avi és present a molta i molta gent d’aquest país, molta més dels que molts d’altres ens volen fer creure. Francament neguen la realitat … som majoria! Però en canvi, veig com any rera any les il·lusions es van fonent com les boires d’hivern i cada cop amb més virulència. I els somnis queden com a tals.

Quan tenia deu anys i sentia les paraules del somni del meu avi em sentia encuriosit i d’una il·lusió infantil. Però quan he passat dels trenta anys em sento perplex (sí, perplex!) del que veig el dia a dia al nostre país. De fet veig el somni del meu avi com una il·lusió col·lectiva ensorrada i ensarronada pels hidalgos castizos que si saben fer realitat el seu somni. Hem badat (i badem encara!), ens hem picat (i ens piquem encara!) entre nosaltres mateixos, i l’economia farà la resta, ens acabarà d’enfonsar. I més endavant els hidalgos entraran amb el camp llaurat …

Estem tocats però no enfonsats. Encara som a temps de salvar els mobles. Encara som a temps de corregir velles costums, d’evitar vells errors. Perquè som majoria, creieu-me. Perquè el somni del meu avi “la independència de Catalunya” pot ser realitat, i no només una il·lusió col·lectiva o … un simple somni.

  

Carles Vilà i Camps

18 de novembre del 2008

Torroella de Montgrí

Comentaris tancats a El somni del meu avi

19 nov. 2008


Nova activitat per al bloc

Classificat com a General

A partir d’avui obrim una nova activitat en aquest bloc.

Fins avui, en aquest bloc només havíem anat penjant els textos que s’havien generat  a partir del debat intern o les propostes polítiques que des de les Conferències Democràtiques de Catalunya fem amb caràcter general. Preteníem (i pretenem) d’aquesta manera donar a conèixer  a tothom el nostre pensament i les nostres propostes.

Aquesta activitat no s’aturarà, però a partir d’ara també hi anirem penjant textos de comentaris que els membres de les Conferències ens vulguin proporcionar. En general seran comentaris sobre l’actualitat política, i per això els etiquetarem sota l’epígraf d’actualitat, encara que de vegades, com la primera aportació que hi fem (el somni del meu avi) no ho siguin ben bé.

 Pretenem aixi donar sortida a les inquietuds i neguits que tants catalans conscients de ser membres de l’última (o penúltima) generació de catalans i que no es resignen a ser-ho. “El somni del meu avi” és una gran manera de començar aquesta nova oportunitat de rebelar-se contra un destí que enlloc no diu que ja estigui escrit… si volem seguir esborrant el que altres porten segles volent escriure.

Endavant!

Comentaris tancats a Nova activitat per al bloc

13 nov. 2008


Un nou paradigma polític per a Catalunya

Classificat com a Estudis i propostes,General

Conferència pronunicada per Joan Fonollosa el dia 10 de novembre del 2008, a la sala Pompeia Grups de Barcelona

1)   Presentació / introducció

Senyores, senyors, amigues i amics, bona nit a tothom.  

Abans de començar, permetin-me dues molt breus consideracions prèvies.  La primera, l’agraïment, en nom propi i de les Conferències Democràtiques de Catalunya, als amics de Catalunya Acció per invitar-me a fer aquesta conferència. Agraïment obligat per l’estricta cortesia, però també perquè palesa una manera de fer desgraciadament no prou habitual. Aquesta voluntat de crear elements d’entesa, d’explorar complicitats compartides, de dissenyar estratègies comunes, és necessària per conduir la nostra pàtria a la llibertat i salvar-la de l’extinció.  La segona, demanar disculpes a tots vostès perquè les coses que tinc a dir són tantes i el temps de què disposo tan escàs que segurament en resultarà una xerrada un xic apressada i segur que molt densa d’idees, potser no prou ben perfilades. Anem, doncs, per feina i ja completarem o matisarem el que calgui en el debat. 

Dividiré la meva intervenció en tres parts: una primera, Independència, per què? on tractaré d’explicar-ne la necessitat i la urgència. A la segona part, Independència, per a què? tractaré d’explicar què en volem fer de la independència; i quin hauria de ser el camí que hauria de prendre Catalunya des d’aquell moment. Finalment, la tercera part, Independència,com?, probablement el territori menys explorat dels tres, però imprescindible, car si no sabem a grans trets quin és el camí, difícilment arribarem mai a trobar-lo. Començo, doncs, amb la primera part. 

2)   Independència, per què?

La resposta a aquesta pregunta és en el fons molt simple: perquè a hores d’ara és l’únic camí per assegurar la supervivència de Catalunya no ja com a nació, que també, sinó com a societat moderna i desenvolupada.

Aquesta convicció es basa en el fet que el model tradicional del catalanisme està obsolet. Allò de que quan Espanya sigui moderna i democràtica, i ocupi el seu lloc al món, sabrà trobar-hi l’encaix de Catalunya, ha resultat ser un gran fracàs. Espanya ja és un país modern i desenvolupat. Segons la doctrina tradicional, ja s’hauria de poder trobar un encaix satisfactori. Però els fets estan a la vista: fins i tot un Estatut de mínims com era el del 30 de setembre, després de ser ribotejat, retallat i netejat com una patena, encara és massa. ¿Com pot ser que manin més sobre les nostres lleis dotze senyories amb despatx a Madrid que tot el poble de Catalunya expressant-se en un referèndum democràtic? El fracàs és evident. El camí està tancat i barrat. 

La realitat és que a Espanya hi ha democràcia formal, però la democràcia real no ha penetrat prou com perquè entenguin què vol dir un Estat plurinacional. Les coses que es diuen i fan ara a Espanya són perfectament intercanviables amb les que es deien i feien fa 50, 100 o 150 anys. Més encara: si en moltes d’aquestes coses que es diuen i escriuen, canviéssim les paraules “catalans” i “Catalunya” per “jueus” i “Israel” ocasionarien un escàndol de dimensions colossals. Cal denunciar d’una vegada per totes que l’anticatalanisme, tan estès a Espanya i tan irresponsablement propalat per alguns, té un fort component racista, i és una forma de racisme. 

Estem on érem, doncs; però amb una diferència afegida: l’actitud d’Espanya envers Catalunya ha canviat. Espanya ja és un país modern i avançat, dèiem. Doncs bé, ara que Espanya ja es veu les orelles, ja no hi ha cap inconvenient a ofegar Catalunya sense miraments. Hi ha una voluntat explícita de potenciar Madrid en detriment de Catalunya per tal que la substitueixi com a principal generador de riquesa.  Dit de manera gràfica, s’ha acabat la conllevancia (que traduït vol dir “us aguantem perquè no tenim més remei”). La nova divisa és a por ellos (“ja els hem suportat massa, no els volem necessitar mai més”). 

Els fets ho palesen a bastament: des del dèficit fiscal (secular, però que s’ha agreujat darrerament) fins al disseny radial de totes les infraestructures, la manca d’inversions, i un llarg etcètera, totes les accions de l’Estat coincideixen d’una o altra manera en el mateix objectiu: anorrear econòmicament Catalunya, ja que en l’Europa d’avui és impensable fer-ho militarment. Els resultats estan a la vista. Cada estadística que es publica ho diu i ho repeteix d’una o altra manera: Catalunya perd pistonada. Sigui el PIB, els km d’autovia o de via fèrria, la sanitat, l’educació…. en tots els terrenys retrocedim; en uns més ràpidament i en d’altres no tant; però retrocedim. Retrocedim respecte Espanya i el que és més greu, retrocedim encara més respecte Europa; i això en el context de la globalització és letal.  

És evident que no ens podem quedar quiets. És hora (és urgent) reaccionar. Ja no es tracta dels drets que com tota nació tenim. Ja no és la cultura, la nació, la llengua, la història etcètera. Es tracta de la supervivència dels nostres fills i dels nostres néts. Avui, de Catalunya estant, només es pot defensar la continuïtat de la unió amb Espanya des de la ignorància de les dades, o des de posicions apriorístiques, més colonials que democràtiques.

Durant dècades ha estat una constant que quan els fills de la immigració dels anys 1950 anaven de vacances al seu poble d’origen, en tornaven espantats de com s’hi vivia i es refermaven en que havien fet bé en venir a Catalunya. Ara la situació ja no és aquesta. Ara ja està passant que allí ja es viu igual o millor que aquí, fins al punt que alguns es comencen a plantejar de fer el camí invers. Lògicament ens alegrem que allí es visqui cada dia millor i així ha de ser, però això no ha de ser incompatible amb que aquí s’hi segueixi vivint millor, perquè al capdavall som els d’aquí els qui ho paguem. Adonem-nos-en d’una vegada: Al pas que anem, Catalunya serà una regió pobra d’Europa en menys d’una generació.  No podem esperar gaire més si volem evitar-ho. 

Davant d’aquesta situació, la independència és la solució més simple i eficaç. Alguns problemes (seient a l’ONU i a la UE, seleccions esportives nacionals, dèficit fiscal…) els resoldria automàticament; i posaria en les nostres mans totes les eines per resoldre els altres. La resta dependria ja de nosaltres mateixos i dels dirigents que triéssim: si cinc anys després de la independència encara no s’han resolt, serà perquè no els hem sabut resoldre, no perquè no ens hagin deixat. 

La independència de Catalunya convé a tothom, també a aquells que legítimament se sentin i vulguin seguir essent espanyols. Encara que algú se senti més espanyol que el toro d’Osborne, si viu i vol seguir vivint a Catalunya li convé la independència per una raó molt senzilla: viurà millor! És hora, doncs, de dir “senyors, fins aquí hem arribat. A partir d’ara, cadascú a casa seva i que tinguem sort tots plegats”. I dir-ho amb naturalitat, sense escarafalls, sense cridar, educadament i democràticament. Civilitzadament, en definitiva. 

3)   Independència, per a què?

La independència és un objectiu indefugible, però no pot ser l’únic. La pregunta és: independència per fer què? Molts projectes independentistes han fracassat perquè no tenien resposta a aquesta pregunta, o la que tenien no connectava amb el tarannà majoritari de la societat catalana. Per això aquest és també un punt crucial. És imprescindible rescatar la idea de la independència d’organitzacions o  personatges radicals, estrafolaris o de poc fiar. Cal un “independentisme d’americana i corbata”, si se’m permet l’expressió, i situar la independència al lloc on li pertoca: com l’exercici natural d’un dret inalienable, que convé a la immensa majoria de persones que viuen i volen viure a Catalunya.  

La nostra proposta és centrar aquesta qüestió no pas en apriorismes ideològics de cap mena, sinó fer una cosa tan simple i alhora tan revolucionària com és pouar en la nostra pròpia història i recuperar els valors que han fet gran Catalunya i que avui estem en risc de perdre. Recuperar-los i potenciar-los com a condició imprescindible per poder llegar als nostre fills una Catalunya millor que la que ens hem trobat. Recuperar-los per recuperar el tremp vital de Catalunya. 

Vull citar aquí unes paraules d’algú tan poc sospitós com l’actual ministre de Treball, senyor  Celestino Corbacho, qui en presentar la seva renúncia com a alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, va dir textualment: “Nadie me ha regalado nada, pero Catalunya me dio todas las oportunidades”. No sé vostès, però jo ho trobo una síntesi magnífica del que és i el que em sembla que tots volem que segueixi essent l’esperit de Catalunya: llibertat, oportunitats,esforç, i reconeixement. ¿Estem segurs que d’aquí a vint anys Catalunya seguirà essent capaç de donar totes les oportunitats als que hi arribin, siguin immigrants o siguin nadons? Estem segurs que encara hi haurà oportunitats a Catalunya? Estem segurs que aquests seran encara els valors compartits per la majoria? Fins i tot gosaria dir: estem del tot segurs que encara ho són ara mateix? 

Concretem-los una mica, aquests valors. La llista és llarga i no se’n pot fer ara un inventari. Em limitaré, doncs, a uns pocs flaixos dels punts principals. El reconeixement de l’esforç, la iniciativa individual, el premi al treball i al risc assumit o la llibertat d’elecció són alguns d’aquests valors, però no tots. El respecte a la veritat, la seriositat en els tractes, el compliment de la paraula donada i la puntualitat en els horaris i en els pagaments també en són, i avui estan en risc més que seriós. 

La radicalitat democràtica és una condició a priori. Entenem que l’ideal de la democràcia és l’àgora grega, on tots els ciutadans, lliures, iguals i ben informats, decideixen conjuntament sobre els afers comuns. És clar que aquest ideal és irrealitzable en la societat actual, però apropar-s’hi tant com es pugui ha de ser la nostra guia permanent, tant en l’actuació pública com en el funcionament intern de qualsevol organització cívica, cultural o de qualsevol tipus i molt especialment, és clar, de qualsevol organització política. 

Cal rescatar la política de les mans d’uns polítics professionalitzats, encimbellats per un sistema electoral pervers, que premia la mediocritat, penalitza la visió de futur,  i allunya els afers col·lectius dels seus autèntics propietaris: tots i cada un dels ciutadans. 

En definitiva, la Catalunya independent ha de tornar a ser la Catalunya emprenedora, democràtica, amb visió de futur, moderna, integradora i optimista que durant segles ha estat un model de societat per a tot Europa. 

4)   Independència,com?

 Arribem ara al punt clau: com. Com, vol dir dues coses: de quina manera, i amb qui. Quin és el camí, i quines són les persones que ens hi poden guiar. 

Comencem per la manera. Sovint se’ns acusa als independentistes, i amb raó, que presentem una Catalunya ideal per després de la independència, però no diem com arribar-hi. Aquesta acusació sol anar acompanyada de l’afirmació, que ningú no sap si és certa o no, de que a Catalunya hi ha molts independentistes del botonet: gent que, si prement un botonet demà haguéssim de ser independents per art de màgia, no dubtarien a préme’l, però no estan disposats a assumir els riscos i els inconvenients que el procés comportaria. Miraré de donar una resposta a les dues coses. 

En primer lloc, constatar que la ruptura no té perquè ser traumàtica. Sens dubte ha de ser pacífica i exquisidament democràtica.  En l’Europa d’avui aquestes coses es poden arreglar bé i fàcilment si es vol. La nostra voluntat és clara; falta saber si Espanya ho acceptarà de bon grat o no. Però en tot cas, cal tenir present que Europa no permetrà que un afer com aquest es resolgui manu militari. 

Els vents de la història van a favor ara com ara per a una separació amistosa. La comú pertinència a la UE dóna un marc idoni per trobar una solució viable, amistosa i beneficiosa per a tots. Els precedents al nostre entorn geogràfic i cronològic són nombrosos i no gens difícils d’adaptar. Només cal que ens decidim a fer el pas. 

Fer el pas vol dir en primer lloc construir una majoria social favorable a la independència. I això no sembla gaire difícil, encara que molts, interessadament, diguin que no. En realitat, el primer pas en el procés ja s’està fent com qui diu sol: conscienciar la majoria dels ciutadans de Catalunya de la seva necessitat. Cada dia és més evident que els problemes de Catalunya no troben resposta en el sistema actual. No en faré ara l’inventari; només constataré que tots passen sempre pel mateix punt: la manca de capacitat de decidir de les nostres Institucions. La història dels darrers trenta anys demostra que el camí de reclamar més competències és un camí sense sortida.

Ara diré una cosa que potser no agradarà: No volem la independència només en nom d’un passat gloriós —que també, però que molts catalans d’avui poden sentir més o menys aliè—, sinó en nom del futur. Per això, en la llista de problemes no s’han de posar al davant els de tipus identitari o sentimental, com ara la defensa del català, raons històriques o simplement el sentiment de ser catalans.

Amb argumentacions d’aquest tipus és molt difícil, avui, construir una majoria social prou clara en favor de la independència; molta gent pot no estar-hi en contra, però tampoc no estar-hi prou a favor i no se’ls mobilitzaria per la causa amb aquests raonaments. Per als que hi som sensibles, aquestes seran raons afegides que no s’han d’oblidar, però en cap cas no poden ser l’eix central de l’argumentació. Es tracta de convèncer per la butxaca, que és la raó més poderosa per a tots els catalans, ens agradi o no reconèixer-ho.

La possible recança de molts dels actuals catalans, fills de la immigració de fa 50 anys s’esvaeix quan se’ls demana a què volen que s’assembli més la Catalunya dels seus fills i del seus néts: a la que somiaven els seus pares o fins i tot ells mateixos quan hi van arribar, o a la terra de la que van haver de marxar. Aquesta és la veritable pregunta, i la resta és retòrica. 

Contràriament al que molts diuen, la independència no divideix els catalans; ben al contrari ens uneix perquè beneficia tothom: els efectes del centralisme anticatalà afecten a tots els que viuen a Catalunya, tant si se senten catalans, espanyols o mig i mig. Tots som afectats per igual i tots en patim les conseqüències. Cal no oblidar-ho i remarcar-ho sempre que sigui possible; hi ha molta gent sincerament i honestament espanyola que viu a Catalunya i no és conscient  de la relació directa que hi ha entre allò que defensa i els inconvenients que pateix. Més d’un canviarà d’opinió si se li fa veure.  I no han  de patir pel que passaria després: si volen seguir vivint a Catalunya i conservar el seu passaport espanyol, serien ciutadans d’un  país de la UE com ja n’hi ha ara a milers sense problemes. Per això, fins i tot als que vulguin seguir sent espanyols després de la independència, els convé votar-hi a favor. 

Així doncs, només cal perseverar en el que ja està succeint de manera natural: explicar tot el que ens passa per no poder decidir per nosaltres mateixos, i que la independència si no ho resoldria automàticament, almenys ens donaria totes les eines per fer-ho. Pot ser una tasca feixuga, però de cap manera una tasca difícil. 

Junt amb la informació de per a què volem la independència, cal explicar perquè la solució passa per aquí. I la resposta és molt senzilla: simplement, perquè és la solució més natural, i a més no n’hi ha d’altra. 

Un altre treball a fer és cercar aliances internacionals, per tal de tenir una raonable seguretat que la declaració serà admesa pels països més importants: bàsicament la UE i els EUA. Per tant hi ha una tasca diplomàtica imprescindible a fer abans, que garanteixi el reconeixement formal de Catalunya per un conjunt de països prou significatiu a les 24 hores de la proclamació.

Contra el que s’ha dit i repetit manta vegades, no sembla que això hagi de ser especialment difícil, si es fa ben fet, i amb ganes.Cal anar a Brussel·les i a Washington amb plantejaments clars i que s’entenguin. Dir que som una nació, que tenim el dret d’autodeterminació i que volem exercir-lo, ho entén tothom a la primera. Dir que volem el concert econòmic, el traspàs de l’aeroport o que el català sigui oficial a Europa sense ser-ho a Espanya, no. Segurament és per això que hi ha hagut tantes dificultats per trobar aliats entre els Estats estrangers: perquè no entenien què és el que volíem.

No m’estendré ara en detalls d’aquesta acció diplomàtica; només diré que el nation building,un concepte fonamental per als nord-americans, és precisament això: adequar el mapa dels estats a les nacions reals. Pel que fa a la UE, tret d’Espanya, probablement dos o tres països més, no sembla que cap altre hagi de ser gaire reticent a aquests plantejaments.Per no parlar dels països sud-americans, on podem trobar la solidaritat dels que fa 150 anys van fer el mateix que nosaltres volem fer ara. 

Finalment queda el pas decisiu. Siguem sincers: cal reconèixer que un referèndum és inviable. Només cal mirar què ha passat amb el que pretenia fer el lehendakari Ibarretxe, i això que només era consultiu, no pas decisiu, i amb unes preguntes més aviat boiroses i inconcretes. Em sembla que no cal dir res més.  

Però un referèndum no és imprescindible. Només cal una declaració del Parlament, amb majoria suficient (ja direm després què vol dir suficient) El darrer cas és Kòsovo, però n’hi ha més: Txecoslovàquia es va separar sense cap referèndum (segons la premsa de l’època perquè els politics no estaven segurs de guanyar-lo ni a Txèquia ni a Eslovàquia; una situació ben diferent de la d’avui). Tampoc no hi va haver referèndum quan la unificació d’Alemanya, ni en la majoria de les Repúbliques que sorgides de l’URSS ni de Iugoslàvia. 

Una declaració solemne del Parlament, amb majoria suficient, doncs. Però, què és una majoria suficient? En estricta lògica democràtica seria la meitat més un dels vots, però és costum exigir una majoria més qualificada per a aquesta mena de coses. La qüestió aleshores és on fixar la ratlla: qualsevol xifra té sempre un punt d’arbitrari, i donem la xifra que donem, sempre es pot demanar perquè no un 1% més o un 1% menys. Per sort, tenim una referència clara i propera: a Montenegro la UE va exigir que el referèndum fos aprovat per un 55% dels vots amb una participació mínima del 50%. Aquestes condicions de Montenegro també haurien de ser vàlides per a nosaltres. 

És clar que això era per a un referèndum, no per a una votació del Parlament. Però es poden convertir unes eleccions al nostre Parlament en un referèndum indirecte. Unes eleccions són un acte absolutament legal i inevitable: el que seria il·legal és no fer-les!  Si en unes eleccions lliures, els ciutadans poden triar lliurement entre unes candidatures que porten en el seu programa proclamar la independència si obtenen una majoria suficient, i altres candidatures que es comprometen a votar que no, i tot i així les candidatures favorables obtenen aquesta majoria suficient, estem davant d’un referèndum indirecte. Seria molt difícil negar la legitimitat democràtica de la decisió d’un Parlament sorgit en aquestes condicions; ens trobaríem en una situació paradoxal: es pretendria usar una Constitució pretesament democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic essencial. 

Potser alguns voldrien il·legalitzar els partits que portessin aquesta proposta al seu programa perquè es proposen de cometre un delicte. En primer lloc és difícil argumentar que aplicar el dret d’autodeterminació sigui un delicte; a més l’hipotètic delicte no s’ha comès encara i no es pot condemnar ningú per un delicte no comès: fins i tot els mateixos promotors accepten que l’hipotètic delicte potser no s’arribi a cometre mai si aquestes forces no assoleixen la majoria suficient. Evidentment no es pot apel·lar a cap principi democràtic per negar a uns governants el dret (l’obligació, fins i tot) de complir un punt essencial del seu programa electoral que el poble ha votat. I per descomptat el procés és impecablement democràtic i amb expressa exclusió de la violència. 

Vet aquí doncs el famós botonet. No caldria demanar als ciutadans de a peu cap heroïcitat. Res de sortir a posar-se davant dels tancs: n’hi hauria prou amb triar una o altra papereta en unes eleccions perfectament normals, com ja han fet manta vegades. La resta, les possibles heroïcitats (i no sembla que haguessin de ser-ne gaires, ni gaire grans, ni res gaire diferent del que ja hem vist) serien feina dels parlamentaris. A Espanya li agradaria poder tenir una reacció ferotge, però no arribaria la sang al riu: difícilment podrien fer res que no haguem vist ja: hi haurà esgarips i intents de boicot, cert, i possiblement altres problemes i dificultats, però no hi ha motius per tenir por. 

Queda, finalment, amb qui. Qui a Catalunya pot avui liderar aquest projecte? Una primera constatació: aquest és un projecte polític i per tant s’ha de liderar des de la política. Les entitats, fundacions, colles, agrupacions i tot el que vulgueu estan molt bé, i han de tenir-hi el seu paper, però això és política i política amb majúscules. Estem parlant d’un o més partits i d’uns polítics que no facin només de polítics: que exerceixin de líders del país. 

És imprescindible que les forces polítiques que tenen Catalunya com prioritat renunciïn als seus petits interessos partidistes per treballar junts en benefici de tots. Ni Convergència ni Esquerra soles podran mai assolir-ho; menys encara altres forces amb menys potència electoral. Només la unió de tots els nacionalistes pot aconseguir-ho. I calen líders que hi creguin i estiguin disposats a arriscar per aconseguir-ho. 

Aleshores mirem el panorama i….  

És evident que cap dels polítics actuals és capaç ni de plantejar-se una cosa així. Aquesta proposta política implica una esmena a la totalitat a la classe política actual. Tret d’excepcions puntuals, que n’hi ha, però són poques i estan en tercera  línia o segona com a molt, la resta és absolutament inaprofitable. 

Amb el monumental fiasco de l’Estatut com a teló de fons, els resultats del fracàs són a la vista. El país s’ensorra i ningú sap com ni perquè. La gent s’allunya de la política i ja els està bé, tret de quatre llàgrimes de cocodril per quedar bé. Mentre el món debat com refer el sistema capitalista i evitar els darrers abusos, aquí es fa el joc als nostres enemics amb un debat sobre els extres del cotxe oficial de la segona autoritat del país.

Tenim un govern que no surt a donar la cara quan hi ha problemes, instal·lat en la inacció, el nepotisme i el clientelisme, i una oposició que no sap dir altra cosa que el govern ho fa tot malament, i que ells ho farien tot bé. Encara sort que ja han parat de plorar que els han robat la victòria, com un nen a qui han pres una joguina.

Per a tots ells, el llarg termini són les properes eleccions: dos anys a hores d’ara, i descomptant. Però si el fracàs és ja evident, més ho és encara la desorientació. Instal·lats com estan tots encara en el vell paradigma de l’Espanya gran, de democratitzar-la i modernitzar-la per trobar-hi l’encaix de Catalunya, no entenen res del que està passant. Amb aquest paradigma obsolet al cap, no és estrany que no trobin solucions. Cap idea engrescadora, cap projecte il·lusionador, cap horitzó de futur.  

A alguns ja els va bé perquè, obertament o no, és això el que defensen, però per als que se suposa que tenen Catalunya com a  màxima prioritat és imperdonable. Uns tiren pilotes a fora dient que proclamaran la independència el 2014 (més enllà del llarg termini, doncs); altres esperant encara a veure què es pot salvar del naufragi després de la sentència del Constitucional que es retarda mesos i anys: la sentència ja està descomptada, senyors! Que facin el que vulguin, que a hores d’ara ja tant se val! 

Especialment sagnant és quan després de fer una anàlisi més o menys correcta de la situació conclouen que ens cal el dret a decidir, que sona molt bé, però quan preguntes què vol dir això, resulta que és el dret dels pares a triar l’escola dels fills o que la Generalitat gestioni l’aeroport, cosa que em sembla molt bé, però no és d’això que parlem. 

I és que, en el fons, els és molt còmoda la no-independència. Passi el que passi, la culpa és de Madrid. Això és cert moltes vegades, però no sempre. És la vella estratègia de buscar-se un culpable exterior per amagar les misèries interiors. La independència els privaria d’aquesta excusa que val per a tot i palesaria sense embuts la seva incapacitat. Per això els fa por la independència. Són com un nen que es fa molt el valent, però a l’hora de la veritat corre a refugiar-se a les faldilles de la mare. Que ja som grandets, senyors!  

Fracassats i desorientats, doncs, no serveixen per conduir aquest país. I si no serveixen cal canviar-los. Diuen que en democràcia cada país té els polítics que es mereix; jo em nego a creure que Catalunya es mereixi els politics que pateix, però això només és una esperança, una hipòtesi per demostrar. Això en democràcia es fa substituint-los per uns altres. Amb una revolució democràtica: que de sobte, en unes eleccions, es trobin tots a l’atur. 

Però aquesta revolució l’hem de fer nosaltres, els ciutadans de a peu. És quelcom que ens implica a tots i cada un de nosaltres: a tots els que som aquí, i a tots els nostres parents, amics, coneguts i saludats. Per això han nascut les Conferències Democràtiques de Catalunya. És una idea molt senzilla, que resumiré de forma potser un pèl frívola: és la política-tupperware. La vella tècnica del màrketing piramidal si volen. La sistematització del boca – orella. 

Què és una Conferència Democràtica? Una cosa molt simple: unes persones que es constitueixen en Conferència. Només cal acceptar una Declaració Ideològica i una Declaració Programàtica, i inscriure’s en un registre. La Declaració Ideològica ve a dir  el que els he dit, i de fet ni això, si volen, perquè el debat sobre el seu contingut i l’eventual decisió de canviar-la està inclosa de sèrie en ella mateixa. La Declaració Programàtica dóna unes mínimes regles, molt simples, de funcionament bàsic. I un registre per saber quants som, i poder estar al corrent de les novetats i ja està. Això és tot.  

És tot, però no és res. Perquè no és això el que importa. El que importa és que cada una d’aquestes persones en creï tres, deu, cent altres conferències. El que importa és que aquestes conferències es reuneixin, debatin, aportin idees. El que importa és que tots plegats fem taca d’oli. És una tasca que no es farà ni des dels diaris, ni des de la tribuna del Parlament. És una tasca que hem de fer tots i cadascun de nosaltres, perquè ningú no la farà per nosaltres. Es tracta de crear una gran xarxa de milers i milers de ciutadans, disposats a donar el seu vot a la (o les) força política que reculli les nostres posicions. I que aquest vot sigui decisiu. 

Vull parlar ara explícitament d’una d’aquestes forces: Convergència Democràtica de Catalunya. No he d’amagar que les Conferències Democràtiques de Catalunya han nascut d’un grup de militants i simpatitzants de Convergència que el passat estiu varem intentar, a través d’una plataforma que vam anomenar Refundar Convergència, precisament això: recuperar-la com a eina al servei de Catalunya. Els resultats van ser millors del que sembla a primera vista, però certament no va ser un triomf esclatant, i ara com ara els seus efectes són indiscutiblement minsos. Ho vam intentar des de dintre i ara ho intentem des de fora. 

He dit abans que cal la unió de totes les forces que tenen Catalunya com a prioritat; i aquí és on cadascú, des del lloc on sigui, amb les possibilitats que tingui a l’abast, ha de posar el seu granet de sorra per bastir l’edifici comú. I per a nosaltres, almenys jo personalment, és des de Convergència que crec que puc contribuir millor a aquesta tasca. 

En la nostra opinió, i aquí discrepem dels amics de Catalunya Acció, Convergència continua sent a hores d’ara la millor eina de què disposa Catalunya per al seu redreçament nacional. No pas l’única, i tampoc no dic que pugui sortir-se’n sola; però sense ella serà molt més difícil aconseguir-ho. És una eina rovellada, oscada després d’anys de fer-la servir malament en mans maldestres. Però encara hi és i encara té un potencial i creiem que s’ha d’aprofitar o almenys intentar-ho. La seva implantació, la seva capil·laritat social, la seva capacitat d’influència, el seu poder municipal arreu de Catalunya, són ara com ara inigualables.

Fins i tot, hi ha una via formal per poder-la recuperar des de fora: és un artefacte que es diu “casa gran” i que a hores d’ara ningú no sap ben bé què és ni per a què pot servir. Potser es podrà aprofitar, o potser no. Però és una possibilitat i creiem que no s’ha de deixar passar. 

Però que ningú no s’enganyi: això no és un moviment més o menys subterrani a favor de Convergència. Jo no sóc cap submarí de ningú, ni permetré que m’utilitzin com a tal. Convergència no és per a nosaltres cap condició a priori: l’única condició a priori és Catalunya.

Convergència és una eina que creiem que val la pena mirar d’aprofitar; però si no es pot, si els seus dirigents no tenen la grandesa de reconèixer el seu fracàs i deixar pas democràticament a altres persones més preparades, no tindríem cap recança a abandonar aquesta eina en favor d’una altra més eficient. No es tracta de fer una casa gran a major glòria de ningú: es tracta de servir Catalunya de la millor manera possible. 

Aquest és el nostre repte, i aquesta és la tasca feixuga, aspra i segurament desagraïda, però patriòtica, a la que invitem a tots vostès. 

Moltes gràcies.

Comentaris tancats a Un nou paradigma polític per a Catalunya

06 nov. 2008


Presentació

Classificat com a General

Conferències Democràtiques de Catalunya és un moviment nacionalista català que té per objectiu aconseguir la indepndència per a Catalunya.

Per fer-ho, pretenem crear una xarxa de petits grups (les Conferències) agrupades sota el principi confederal, que vagin estenent, com taca d’oli, la seva necessitat de la indepenència i el camí que cal fer per arribar-hi, de tal manera que entre tots asolim prou força per poder condicionar els partits polítics, que són els qui han de fer-ho.

Per conèixer millor què som i com pretenem treballar, llegiu-vos la Declaració Ideol`´ogica i la Declaració Programàtica en aquest mateix blog.

Comentaris tancats a Presentació

« Següents