Arxiu per a 'General' Categories

02 jul. 2010


Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

02 jul. 2010


Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

07 maig 2010


Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?

07 maig 2010


Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?

16 març 2010


Intervenció de Narcís Oliveres a Figueres decideix

Classificat com a Actualitat,General

INTERVENCIÓ FINAL DE NARCÍS OLIVERES

A L’ACTE DE PRESENTACIÓ  DE FIGUERES DECIDEIX

EL 25 DE FEBRER DE 2010 AL CERCLE SPORT DE FIGUERES

 

            Fa set o vuit anys en Miquel Esteba va promoure una taula rodona a Figueres amb Josep Mª Terricabras, Vicenç Villatoro i Salvador Cardús. La va titular debat sobre l’estat de la nació. La nació, l’estat de la qual s’havia de debatre era Catalunya. Es van dir coses molt interessants, però malgrat la categoria dels participants va tenir un ressò escàs. Miquel Esteba, lluitador infatigable de la sobirania de Catalunya, un parell d’anys després en va organitzar una altra, el participants de la qual no eren tant mediatics, érem ell mateix, en Toni Calvó i el que us parla. Tots tres ens varem manifestar obertament independentistes. No hi havia crisi econòmica, per tant, no se’ns podia retreure que allò que realment preocupava la gent era la crisi. Tampoc no hi havia cap sentència pendent d’un Tribunal Constitucional, esperpèntic i autodeslegitimat, de l’estat espanyol que posés en qüestió una decisió adoptada pel poble català en referèndum. Se’ns va dir pura i simplement que érem uns somiatruites, uns il·luminats.

 

            Precisament, aquestes dues coses que no estaven presents en aquells moments, són indicatives en el meu entendre, de que no tan sols no érem uns somiatruites, sinó que senyalàvem l’únic camí possible.

           

En la consulta que es farà als figuerencs es preguntarà “Està d’acord que la nació catalana es converteixi en un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”  En formular la pregunta, i pel sol fet de formular-la, s’està reivindicant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. Eduard Puig Vayreda ha fixat perfectament el concepte. El problema, en realitat, no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix  quan es tracta de designar qui és el titulat d’aquest dret. Llavors, les nocions d’ autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

 

L’autodeterminació és un acte de sobirania. La paraula sobirania fa referència a la capacitat de prendre decisions. La denominació FIGUERES DECIDEIX, l’ALT EMPORDÀ DECIDEIX o CARTALUNYA DECIDEIX respon a una voluntat de manifestar-nos sobiranistes. Quan es tracta de nacions o de pobles, es fa referència a aquelles decisions que tenen a veure amb el benestar de la gent, l’ancoratge cultural i la prosperitat econòmica. Per això he recordat el context de crisi econòmica a l’inici de les meves paraules.

 

Tots sabem, que en el fons la consulta és sobre la INDEPENDÈNCIA de Catalunya.  Avui, la paraula independència i el que significa és d’ús comú, i és pronunciada amb tota naturalitat fins i tot pels que en són contraris, en l’argumentari dels quals, l’expressió estel·lar  és que allò que preocupa la gent és la crisi econòmica i ho consideren un argument irrebatible. Quan no hi havia crisi, quan en Miquel Esteba, en Toni Calvó i jo propugnàvem  la independència en un moment en què no n’hi havia, cap d’ells ens va dir que, tot i la discrepància que poguessin sentir respecte la independència de Catalunya, el moment escollit era pertinent. Perquè? Perquè per a ells, no es tracta de pensar, avui o fa uns anys, en allò que preocupa la gent. Es tracta d’evitar allò que els preocupa a ells, que Catalunya es converteixi en un estat independent. Són nacionalistes espanyols. Un desig d’independència és sempre conseqüència d’un sentiment nacionalista. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on un hi ha nacionalisme n’hi ha un altre d’afrontat. Al català s’afronta l’espanyol que és una voluntat de domini i és més fanàtic, més intolerant, més tronat. El nostre, en canvi, és una voluntat d’existir. Aquesta voluntat, ja us en adoneu, és la d’aquest acte que estem celebrant

 

La crisi, evidentment, preocupa, i amb raó, molta gent Tots els analistes, tant econòmics, com polítics, afirmen que els països que la superin en sortiran reforçats. Serà el cas de Catalunya, que no pot decidir quines mesures ha de prendre per superar-la? I en la que els efectes nocius s’ajuntaran amb els produïts per tants anys d’espoli fiscal i que a conseqüència del qual ja hi ha entrat exhausta?. No puc deixar de referir-me al debat que ahir es va celebrar al Parlament de Catalunya i que ens ha privat de l’assistència a aquest acte del nostre Alcalde. Un dels defectes dels nostres polítics és que els agrada jugar a ser país que pot decidir. Com aquells nens que juguen a ser grans. Això sí que é somiar truites.

 

 Les crisis són un perill, però també són una oportunitat. Que es plantegi la independència en un context de crisi, és l’oportunitat per deixar clarament de manifest que només amb capacitat de decidir, podrem fer front a aquesta crisi i a qualsevol altre, sigui econòmica, sigui política que en un futur pugui venir  Pretendre que la prioritat de la crisi exclou qualsevol presa de posició sobre una hipotètica, i per a mi desitjable, independència de Catalunya, és una frivolitat irresponsable, si no és una barroera manipulació.

 

Aquestes consultes tenen una importància excepcional. En primer lloc, si les sabem organitzar, si la ciutadania de Figueres, de l’Empordà i de totes les localitats, petites o grans on es celebrin, acudeix en un percentatge raonable a donar resposta a la pregunta, per a la qual cosa demanem la vostra ajuda, ens traurem de sobre el sant benet de somiatruites, demostrarem que la independència és possible. Feia temps que no es produïen a Europa tantes independències, tantes sobiranies, recuperades. En pocs anys hem viscut la dissolució de tres estats, en dos d’ells, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia, de manera pacífica; i de manera tràgica i sagnant, Iugoslàvia, on un nacionalisme hegemònic, el serbi, n’ha estat el determinant. Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, Montenegro no és que hagin accedit a la independència. L’han recuperada. Que és allò que nosaltres volem. I altres nacions sense estat com la nostra proposen referèndums d’autodeterminació, com Escòcia. Avui mateix el Primer Ministre d’Escòcia ha presentat al Projecte de Llei relatiu al referèndum. Això incrementa la nostra responsabilitat. Si volem, la tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Les ideologies diuen com s’ha de governar. No es tracta pas d’això. Es tracta de què s’ha de governar. I la resposta és molt senzilla: CATALUNYA !!! Catalunya és una Nació i una Nació no pot existir sense llibertat. És per això que no és una qüestió d’ideologies. Hi caben totes. L’assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l’adscripció ideològica de cadascú. Per això aquesta tasca s’ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació.

 

Si repassem la nostra història veurem que sempre hem defensat la llibertat. Sempre, des de l’Edat  mitjana, hem volgut un règim parlamentari. Quan Felip Vè ens volgué imposar el poder absolut, diguérem no. Quan Franco en volgué arrabassar el nostre sentit de la llibertat, diguérem no.. Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa de la llibertat. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formen part, modestament però dignament, del concert de les nacions.

 

El nostre culte a la llibertat ens ha permès comprendre i respectar la llibertat dels que venen a viure amb nosaltres amb l’esperança de trobar una vida millor. M’adono que a la sala es troben algunes d’aquestes persones. El nostre concepte de llibertat vol dir tolerància i respecte. En els moments presents a Catalunya s’interrralacionen dos processos: el procés de reivindicació i de voluntat d’assumir la plena sobirania que com a Nació li correspon, i el procés que resulta de la immigració, que segons com es gestionin poden provocar noves oportunitats i, en definitiva, els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran les generacions futures, És per això que dono importància a la seva presència i els li’n dono les gràcies.

 

És en nom de la llibertat que reclamem per a la Nació Catalana l`’acompliment de les seves aspiracions polítiques i de govern que vol dir la llibertat dels pobles, en definitiva, que vol dir la independència.

 

He parlat d’un percentatge raonable de participació. Aquestes consultes no són un referèndum convencional. No tenen la cobertura mediàtica que tenen els referèndums convencionals. Propaganda institucional, propaganda televisiva, milions d’euros mobilitzats per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. Malgrat tot, i a Figueres que és una població gran amb una gran tradició de llibertat probablement no hi mancaran, hi hauran observadors estrangers. Aquesta tradició figuerenca de llibertat no podem consentir que es dissipi. Això ens dóna una gran responsabilitat. Per primera vegada l’anhel independentista de Catalunya, és objecte de l’atenció dels mitjans internacionals.

 

En la presentació s’ha fet referència al meu curriculum. N’estic orgullós. Orgullós sobretot d’haver tingut el privilegi de tractar i de col·laborar molt estretament amb dos catalans il·lustres dels quals, per acabar, citaré unes frases que considero convenient recordar i que avalen la independència de la nostra Nació. Un d’ells, era figuerenc, era Josep Pallach i deia UN HOME NO ÉS LLIURE, SI EL SEU POBLE ÉS ESCLAU. L’altre era Ramon Trias Fargas i deia SER CATALÀ ÉS LA VOLUNTAT DE SER LLIURES, CATALUNYA ÉS LA PÀTRIA DE LA LLIBERTAT O NO SERÀ. En tots els missatges electrònics que s’emeten des de FIGUERES DECIDEIX es recorda una frase del President Compays:TOTES LES CAUSES JUSTES DEL MÓN TENEN ELS SEUS DEFENSORS. EN CANVI CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES. Els figuerencs no podem fallar !

 

Penso i desitjo que aquestes consultes que tant haguessin agradat a Ramon Trias Fargas i a Josep Pallach, com la primera que es va celebrar a Arenys de Munt i totes les altres que ja s’han celebrat i celebraran  siguin el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

Comentaris tancats a Intervenció de Narcís Oliveres a Figueres decideix

17 set. 2009


Què n’hem de fer, de Convergència?

Classificat com a Actualitat,General,Textos bàsics

Què n’hem de fer, de Convergència? 

per Joan Fonollosa

Al darrer apunt d’aquest bloc (lliçons de la Diada) vaig deixar aquesta pregunta oberta, amb l’anotació que la  qüestió ens portaria molt lluny. Ara hi dono resposta i, efectivament, l’assumpte no es pot despatxar en quatre línies, entre altres coses perquè per entendre bé què li passa a CDC cal anar bastant lluny, fins i tot en la història. Comencem per aquí, doncs.

1.- La tradició federalista

Catalunya ha estat sempre un  país políticament federal. Uso aquest nom conscient que és poc rigorós, però va bé per entendre’ns: des dels comtats de la Marca Hispànica fins a les autonomies d’avui, passant per la Corona d’Aragó i tot el que vulgueu, la tradició política de Catalunya ha estat sempre la mateixa, i Cambó va resumir la seva versió més moderna en una frase brillant: “per Catalunya i l’Espanya gran”. Només a tall d’exemple, cal recordar que el 14 d’abril del 1931 Macià no va pas proclamar un Estat independent sinó “la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics”.

Convergència neix plenament inserida dins d’aquesta tradició mil·lenària. A les acaballes del franquisme s’apleguen al voltant de la figura de Jordi Pujol un seguit de forces, en conjunt majoritàries dins de nacionalisme català, amb aquesta visió federalista tradicional, la qual en aquell moment històric pren la forma autonòmica.

2.- Un cicle històric que es repeteix

La visió federalista de Catalunya topa històricament amb la concepció unitària i centralista de Castella, la qual triomfa i s’imposa arran de la victòria militar del 1714. Malgrat això, la tradició federalista de Catalunya  no mor i repetidament intenta recuperar per la via política el que ha perdut per la via militar. Això provoca un cicle d’esdeveniments que s’ha repetit a tots els nivells nombroses vegades els darreres tres segles. Aquest cicle es pot esquematitzar en tres passos:

a) Espanya, per la causa que sigui, passa per un període de desorientació o feblesa.

b) Catalunya, normalment sota la guia d’una figura que esdevé cabdal en la nostra història, aprofita l’ocasió per avançar en la direcció federal. Aquests avenços, però, no són vistos així per Espanya que els sent com una imposició

c) Reacció d’Espanya un cop ha superat el mal moment, sovint brutal i desproporcionada, que pot portar les coses fins i tot a un estat de vegades pitjor que el que hi havia abans.  

Fins a cinc vegades es pot identificar aquest cicle en la història dels segles XIX i XX:

Primera: 1868-1871

a) Revolució de 1868 i abdicació d’Isabel II

b) Sexenni liberal, govern del general Prim i proclamació d’Amadeu de Savoia

c) Assassinat de Prim.

Segona, immediatament de l’anterior: 1871-1874

a) Dimissió d’ Amadeu de Savoia

b) Primera República, amb Figueres i Pi i Margall (únic intent federalista de la història d’Espanya).

c) Cop d’estat de Pavía i la Restauració amb Alfons XII

Tercera: 1898-1923

a) Pèrdua de Cuba i Filipines. Crisi del 1898

b) Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba

c) Dictadura de Primo de Rivera

Quarta: 1931-1936

a) Abdicació d’Alfons XIII i proclamació de la República

b) Estatut del 1932, Generalitat amb Francesc Macià

c) Alzamiento del general Franco i guerra civil

Cinquena: 1975-1981

a) Mort de Franco i procés democratitzador

b) Recuperació de la Generalitat. Estatut de 1979 amb Jordi Pujol

c) 23-F,  LOAPA, etc.

Aquest cicle és visible en tots els ordres. Per exemple, el darrer a nivell polític conjuntural el podem observar en els anys 1996-2000

a) Victòria electoral d’Aznar sense majoria absoluta

b) Pacte del Majestic

c) Segona legislatura d’Aznar, ja amb majoria absoluta.

Aquest procés es reprodueix també, per exemple, en el funcionament i organització de les empreses públiques:  el centre de Sant Cugat de RTVE, les Rodalies de Renfe o l’aeroport del Prat i AENA són històries que es poden descriure com una successió d’aquests cicles.

Tal vegada conscient d’aquest fet, el President Pujol mai no va voler reobrir el procés estatutari, malgrat les evidents mancances de l’Estatut del 79. D’aquí la política del “peix al cove”, potser l’única possible durant els anys 80 i primers dels 90, que va portar Convergència a guanyar amb majories absolutes durant molts anys. Cap al 1991-92 es pot identificar l’inici de la davallada electoral de CiU, però la inèrcia de tot el que havia aconseguit li permet encara avui poder dir que ha guanyat totes les eleccions catalanes des del 1980 fins ara.

  

3.- El nou paradigma

Però el temps no passa en va. Ni l’Europa democràtica dels noranta no és l’Europa de Hitler i Mussolini dels trenta,  ni l’Espanya d’avui és la de fa setanta anys. I la revolució de les telecomunicacions i la consegüent globalització imposa uns ritmes i unes necessitats incompatibles amb aquest model gradualista del catalanisme.

Tot i així, el model va funcionar raonablement bé fins als primers noranta. Malgrat la progressiva davallada electoral, el President Pujol es va poder perpetuar encara un parell de legislatures. El 1999, per primer cop, el PSC avança CiU en vots (però no en escons) cosa que permet a Pasqual Maragall dir que li han “robat” la victòria; i el President Pujol, potser conscient de que no seria capaç de repetir la victòria, decideix no presentar-se ja a les eleccions del 2003.

Aleshores el ja President Maragall, contra la lògica que dicta el procés cíclic ja esmentat “obre el meló” de l’Estatut en un moment que Espanya se sent forta. Dit d’altra manera, dóna el pas b sense que abans s’hagi donat el pas a. El resultat és a la vista i no cal comentar-lo. Els fets posen de manifest la impossibilitat d’un federalisme en el que ningú a ponent del Cinca no hi creu, fins i tot en la seva forma més light que és l’autonomisme. El model fa fallida i d’aquí la desorientació no només de Convergència, sinó de tot el sector majoritari del catalanisme, inclosos ERC, IC-V i PSC.

4.- L’independentisme

D’independentistes (o sobiranistes, o separatistes) n’hi ha hagut sempre. Però sempre han estat minoritaris dins del catalanisme. La tradició federal, mil·lenària, era massa forta i les successives derrotes militars (les principals, 1714 i 1936) i la repressió posterior no ajudaven a fer popular aquesta perspectiva. Es pot dir que Catalunya era (i en bona part és encara) com un gos apallissat: només de veure el bastó ja tremola i, si pot, en fuig. D’aquí aquesta curiosa síndrome d’Estocolm del catalanisme, que veu un catalanista en el President Montilla perquè parla de desafecció, quan en realitat no és més que el discurs d’un espanyol intel·ligent, que avisa del que passarà si segueixen amb la seva cerrazón (disculpeu, però em sembla que aquesta paraula no es pot traduir).

El procés de l’Estatut ens ha posat cara a cara amb la constatació que “amb Espanya no hi ha res a fer” i d’altra banda, la tradició federal de Catalunya té avui un altre fòrum molt més gran on es pot expressar amb tota llibertat: la Unió Europea i, en certa mesura, el món globalitzat. És interessant constatar que absolutament ningú –sense excepcions, que jo sàpiga– discuteix que una Catalunya independent ha de ser membre de la UE. La proclamació de Macià del 1931 és plenament vigent per a l’independentista més arrauxat, només canviant Federació Ibèrica per Unió Europea. De fet, totes les formulacions que es fan segueixen més o menys aquest model.

Però Convergència segueix ancorada en el model tradicional, cambonià. D’aquí que, malgrat que l’anàlisi dels fets que fa sigui bàsicament correcta, la conclusió és decebedora. Com que “independència” és un concepte maleït, s’han d’acabar proposant mesures ineficients i de vegades fins i tot ridícules el contrast de les quals amb els fets denunciats és total. Quan al darrer Congrés, precisament –i perdoneu la immodèstia-  a una proposta meva que va ser assumida per la majoria, es va treure la paraula “pedagogia” de la ponència, es va produir un autèntic terrabastall, quan és evident que insistir a aquestes alçades en aquesta línia és simplement absurd.

  

5.- Què n’hem de fer de Convergència?

Convergència s’ha quedat sense discurs. El que Pujol proposava als anys seixanta i setanta, aleshores revolucionari, ja s’ha aconseguit si no del tot en bona part. I és palès que ja no és possible avançar més en aquest camí. Però Convergència no s’ha mogut d’on era fa quaranta anys. Jordi Pujol ha comparat més d’una vegada la seva situació a la d’una botiga de tota la vida a qui li posen una gran superfície al costat. Certament, la gent hi pot entrar una vegada atreta per la novetat, els neons brillants i els cartells rutilants; però això sol no farà que hi torni: si hi torna és perquè allà hi troba els productes que necessita i que la botiga de tota la vida no té.

De vegades sembla que Convergència és encara capaç de fer coses importants, però és un miratge. El cas d’Arenys de Munt, per exemple: els regidors de CiU van donar suport a la consulta sense demanar permís a ningú; si ho haguessin consultat al carrer Còrsega de ben segur que els ho haurien desaconsellat. Però no ho van fer, i la sorpresa i desorientació de la direcció són evidents: “no els impulsarem, però no ens hi oposarem”,  una postura contradictòria que palesa una incomoditat manifesta. I em consta que per certs circuits interns s’està fent arribar discretament la consigna de procurar desactivar-los per poc que es pugui.

La desorientació de la direcció es palesa quan expressen quins són els seus objectius: tornar a governar, recuperar la Generalitat. D’acord, aquest és i ha de ser l’objectiu de tot partit polític, però… governar per a què? Per fer què? Escoles, carreteres i hospitals, més o menys qualsevol govern ho farà. Quin plus aporta Convergència? Per què Convergència ho faria millor que el PSC? Quin projecte té Convergència? Un nou “peix al cove”? Una eterna i estèril negociació amb Madrid que ja sabem el que dóna de sí? Perpetuar el dèficit fiscal que està matant el futur del país?

Convergència és avui, encara, una organització política molt poderosa. Té un gruix de diputats, senadors, alcaldes i regidors important. Molts electors hi confien encara i la votarien fes el que fes. La seva pròpia inèrcia i la tradició federalista pesen molt i li poden permetre una llarga vida, però serà una vida a la baixa, un esllanguiment progressiu, amb petites recuperacions però dins d’una tendència a la baixa fins a la desaparició, com aquell malalt terminal que avui es recupera una mica però tots sabem com acabarà.

Uns companys han engegat un col·lectiu que ha pres el nom de Convergència 2.0. Crec que és un nom molt encertat, perquè això és exactament el que li cal a Convergència. Necessita reinventar-se, redefinir-se, “matar el pare” en llenguatge freudià. El President Pujol no ha només d’enretirar-se, segons la seva pròpia definició: ha de retirar-se del tot. Per sentit patriòtic ha d’entendre que el seu lloc, avui, és als llibres d’història de Catalunya, no presidint el Comitè Executiu de CDC.

Convergència necessita deixar de banda el vell model obsolet i passar al que els nous temps demanen. La seva força electoral, la seva credibilitat, la seva història, el seu full de serveis són una eina poderosíssima que pot ajudar, i molt, en aquesta hora crítica. La independència, sense Convergència, serà molt més difícil, qui sap si fins i tot la pot endarrerir uns anys que són vitals per al nostre futur col·lectiu.

Convergència ha de triar si vol tornar a ser una potent eina per al redreçament nacional de Catalunya o vol seguir essent un còmode refugi per a uns quants –cada dia menys còmode, val a dir-ho– que fa més nosa que servei a la col·lectivitat.

Si Convergència no és capaç de redreçar el seu discurs, es pot afirmar que els seus dies de glòria no tornaran. Els temps en què era una eina útil al servei de Catalunya s’han acabat. Avui, Convergència és un mort sense enterrar, un fòssil que encara pot fer molta nosa, però res més. Repasseu la història de la Lliga i allà hi trobareu el futur que li espera.

Convergència encara és a temps. Encara pot ressorgir com el Fènix i ser el gran partit que lideri la Catalunya del segle XXI com ho ha fet a l’últim quart del XX.

De la valentia i visió de futur dels seus líders depèn que sigui una cosa o altra. Però compte, que el temps s’esgota, i Catalunya no pot esperar gaire més.

Comentaris tancats a Què n’hem de fer, de Convergència?

10 set. 2009


Entre dictadura i democràcia, ja sabem què tria Espanya

Classificat com a Actualitat,General

Si una virtut ha tingut el presumpte referèndum d’Arenys de Munt és que ha deixat ben clar què tria Espanya quan es tracta d’aquestes coses. Allò que diuen al País Basc de que mentre hi hagi violència no es pot parlar de res, no porta la conseqüència de que sense violència sí que se’n pot parlar. El “cas Arenys de Munt” demostra que sense violència, tampoc.

Mentre un jutge -a instàncies d’un advocat de l’Estat de passat feixista, per cert- prohibeix que un Ajuntament col·labori amb uns ciutadans de la vila que volen preguntar al poble què opina sobre una qüestió determinada, un altre jutge autoritza els feixistes a manifestar-se al mateix lloc i hora de la consulta i precisament en contra del fet que es faci la consulta.

 Em sembla que no calen més comentaris.

Cesc Farguell

Comentaris tancats a Entre dictadura i democràcia, ja sabem què tria Espanya

08 set. 2009


A Arenys de Munt ja ha guanyat el Sí

Classificat com a Actualitat,General

L’Estat espanyol ha tornat a demostrar dues coses: l’escassa qualitat de la democràcia que tenim, i que quan es tracta de “launidadEspaña” perden el món de vista. Deixeu-me que us ho expliqui per passos.

1) A Arenys de Munt, una colla de patriotes valents engeguen un procés d’allò més senzill: preguntar a la gent què opina sobre una qüestió concreta. L’Ajuntament, com a  Institució més propera al ciutadà, i amb l’actitud  més democràtica possible, els ajuda i els presta mitjans per fer-ho. A qualsevol país que no fos una dictadura bananera, això no passaria d’una notícia breu perduda allà per la plana cinquanta dels diaris (com a molt)  

2) Però “España y yo somos así, señora” i ràpidament els hereus polítics del dictador, que contra tota lògica segueixen essent un partit legal malgrat la seva afició a “la dialéctica de los puños y las pistolas”, es posen com un gall de panses i munten una manifestació amb ànims… diguem-ne dissuassoris, per respectar la pressumpció d’innocència (una cosa, per cert, de la que ells en farien burla, si s’escaigués al revés).

3) Efecte immediat: un fet que en condicions democràtiques normals no passaria d’una anècdota de la qual no se n’haurien assabentat ni a Arenys de Mar, surt a primera plana de tots els diaris.

4) Un individu que ostenta el càrrec de conseller d’Interior, no pas gràcies a la seva preparació i prestigi intel·lectuals ni a que el seu partit sigui àmpliamnet votat per una quantitat ingent de ciutadans,  sinó per pactes de despatx més o meny confessables, decideix que la llibertat d’expressió dels feixistes és sagrada i autoritza la manifestació sense cap problema. La llàstima per a ell és que a aquestes alçades, quan ja s’ha acabat el segle XX i tots ens hem fet grans, tothom sap de les coincidències i connivències entre feixisme i comunisme. Però en fi, diuen que quan una porta es tanca se n’obre una altra: si hi ha més periodistes que manifestants i més mossos que periodistes, no passarà res i els tindrem comptats i fotografiats i tots sabrem que pocs que són.

5) Però la cosa no s’acaba aquí. L’Estat, amb una manca de reflexos espectacular, en lloc de callar i mirar cap a una altra banda, esperant que passi la tempesta i no tingui més conseqüències, també hi vol dir la seva i, adopta la espanyolíssima decisió de “entrar al trapo”. Sense cap problema, posa tota la seva maquinària al servei de la causa i es presenta als tribunals per mirar d’impedir-ho, coincidint, sense cap rubor, amb els feixistes.

6) Però no s’acaba aquí la cosa, sinó que resulta que l’advocat de l’Estat que es persona davant dels tribunals per defensar la molt democràtica petició de que es prohibeixi demanar l’opinió del poble… Tatxan! és un ex candidat de Falange. Estic segur que a cap guionista se li hauria ocorregut una genialitat similar. Potser es van pensar que per aquesta condició seva  s’hi sentiria més implicat i ho faria (encara) millor. Ja ho saben allò de que la professionalitat està renyida amb la visceralitat?

7) Com a conseqüència de tot plegat, el fet ha adquirit ressò internacional. Diverses televisions i un munt de periodistes de diferents països hi seran per seguir els fets en directe. Tant si es fa el referèndum com si no, serà notícia. I si es fa, i surt el que tots pensem que sortirà (i d’aquí plora la criatura, que a Madrid també s’ho pensen) encara serà més notícia.

Una pregunta: Tan burros són tots els servidors de l’Estat que no se n’adonen que amb la seva intervenció només fan que ajudar a magnificar el fet? A cap polític, a cap altíssim funcionari, a cap think tank , a ningú de Madrid en definitiva, no se li ha ocorregut que és un error polític i estratègic monumental afegir-se a la festa? Una vegada més es demostra que quan es tracta d’aquestes coses perden el món de vista.

I ara una petita excursió pel món de la lògica: si, segons ells, el PNB i ETA “són lo mismo” perquè comparteixen l’objectiu de la independència d’Euskadi, se’n deu seguir que el PP, el PSOE, l’advocat de l’Estat, i tota la resta també deuen “ser lo mismo” que la Falange, Franco, el “Movimiento Nacional” i els Primo de Rivera (pare i fill). Oi?

Si em permeteu, faré encara una altra petita excursió diguem-ne històrica, que pot sonar sarcàstica, però és absolutament seriosa: aquest senyor que ostenta el títol de Comte de Barcelona no hi té res a dir en tot això?

A hores d’ara, la senyora jutgessa s’està rumiant què ha de dir. No és fàcil, és clar: es tracta d’escollir entre la lletra de la Constitució i els principis de la democràcia. No conec  aquesta senyora, i no sé res de les seves idees ni de les seves fílies i fòbies. Potser ho té molt clar, en un sentit o altre, o potser no. El que és segur és que si té un mínim de sentit democrátic l’han posada entre Espanya la paret. Potser entre la seva carrera professional i la seva consciència, fins i tot.

Per ajudar-la en aquest tràngol, m’agradaria recordar un fet que li pot servir d’inspiració. Quan a les “chapas” dels cotxes s’hi duien els distintius provincials, a Girona la gent va començar a tapar el GE amb un GI. I vinga a posar multes. I com és multes posaven, més gent ho feia. Fins que van decidir legalitzar-ho: el distintiu de Girona es va canviar per GI i que els que ja hi tenien el GE el podien canviar. Però ves per on, molt poca gent ho va fer.  I doncs? Com és possible, després de tanta campanya i tant de merder?  Doncs molt senzill: com que ara ja està autoritzat el GI, ja no cal fer-ho. O sigui que senyora jutgessa, faci’m el favor de prohibir el referèndum d’Arenys de Munt. Farà un servei que no s’imagina a la causa independentista. Que els catalans som molt punyeteros per a certes coses… 

Sigui com sigui, i acabi com acabi tot plegat, una cosa és clara: a Arenys de Munt ja ha guanyat el sí.

Joan Fonollosa 

Comentaris tancats a A Arenys de Munt ja ha guanyat el Sí

21 jul. 2009


Catalunya abans que altres prioritats politiques

Classificat com a General

Em sap molt de greu reproduir aquest correu que m’ha enviat un company i amic amb qui compartim, entre altres coses, el desig de llibertat per a la nostra pàtria.

Malauradament, em temo que aquesta posició està ja massa estesa entre els militants i simpatitzants de Convergència, decebuts de fa temps i per als quals els darrers esdeveniments poden haver estat la gota que ha fet vessar el vas.

Amb tota la tristor, crec que cal reclamar una vegada més als dirigents de Convergència que s’alliberin de pors infundades, facin un exercici de responsabilitat i se sumin d’una vegada per totes al que el nostre poble està reclamant: un projecte de llibertat.

Endavant!

Joan Fonollosa

————————————————————————————

Benvolgut Joan:
 
Em sap molt de greu dir-te això, però donat el cas i veient a on hem arribat, jo personalment ja no em sento part de CDC, com sempre m’havia sentit, fins i tot desde el punt de vista sociopolític és el meu partit. Si ara mateix Catalunya és fes independent votaria amb els ulls clucs a CDC i a l’Artur com a president. Però crec que CDC o al menys els que la lideren, ara no els hi veig cap intenció de demanar un estat propi. (Tot i que hi ha més horitzó a CDC que a ERC, que no té ni dignitat com a partit, però d’aqui a les properes eleccions tindrem altres possibilitats).

Per tant de moment només votaré a un partit que demani la Independència a curt termini i com a objectiu prioritari. Podeu seguir enviant-me correus us seguiré apreciant, no serem enemics, però jo vull anar més enllà, sense perdre temps i alhora  poder adquisitiu, llibertat, un futur millor per als meus fills i la meva dignitat com a persona.
 
Una abraçada particularment a tu Joan per la teva tasca i a la resta de part meva.

R.L.

Comentaris tancats a Catalunya abans que altres prioritats politiques

04 març 2009


DEMOCRÀCIA

Classificat com a Actualitat,General

Quan em cal fer servir aquesta expressió ja gairebé no em surt; Donades les circumstàncies, em surt allò i en castellà de “demos gracias” que les coses no vagin a pitjor.

Després de tants segles de violentes guerres i de filosofar, després de crear tants codis, constitucions, doctrines, religions, impostos, registres per controlar-ho tot, normatives, lleis que no s’apliquen, escriptures i vocabularis estranys els quals no entenen ni les secretàries de les notaries i jutjats, poders judicials que no funcionen etc. La delinqüència i la droga, les quals ja van bé als de dalt, estan més protegides que mai i els homes de bons costums, abandonats, desprotegits i vigilats, que no espatllin el negoci, els favors o la norma a seguir. El poder té espies a tot arreu protegit per la “demos gracias” i ens cal aprendre a dir certes veritats a mitges, ja que les veritats clares i entenedores, contundents, adreçades a poble no són publicades i tot controlat, “fan l’orni, la gara-gara o fugen d’estudi” que en això els col·laboracionistes són uns grans tècnics. Crec que ja n’hi ha prou! El lector ja veu per on bufa el vent, és el poder dels grans banquers, ara els governs els riuen les gràcies com aquell que fa un mal fet i li donen un premi. Vivim en un món on impera la desorganització més ben organitzada a costa de què, de qui i a favor de quins?

Senyors meus, és molt trist arribar a certes conclusions però sempre va a favor dels mateixos. Els que permeten i els que han creat el problema per avarícia i afany de poder són els que en un cas extremis apliquen la solució. De “demòcrates” passen a dictadors i “s’ha acabat el bròquil”, com diu el cantant Raimon: tu ja m’entens, tu ja m’entens, tu ja m’entens. El poder segueix per als mateixos, els més poderosos. Tots busquen el mateix pastís i el poble manipulat a callar i a creure.

Què ha passat amb la mal anomenada “transición democràtica a España”? Creieu que ha canviat alguna cosa? La història desgraciadament ja s’ha repetit massa vegades, la política del tites, tites, tites i el poble combregant amb rodes de molí, sotmès a la desinformació i a la ignorància premeditada, siguin “demòcrates” o dictadors son iguals. Uns van amb la cara descoberta i els altres són més hipòcrites, però la finalitat és la mateixa. No anem bé, senyors, que no anem bé, guanya sempre el més fort i el més dolent, que el papa ens castigarà… Ha de guanyar el que juga net, ha de guanyar qui té uns valor ètics i qui predica amb l’exemple.

Esteu en pecat. 

Joaquim Pugnau Vidal. 

Comentaris tancats a DEMOCRÀCIA

Anteriors »