Arxiu per a 'Estudis i propostes' Categories

02 jul. 2010


A QUI CORRESPONGUI

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

El que segueix és una selecció de textos extrets de la Ponència 1 aprovada al 15è Congrés de Convergència, (juliol del 2008 i darrer celebrat fins avui) i per tant plenament vigents en l’actualitat com a doctrina oficial del Partit.

M’agradaria saber si els dirigents de Convergència consideren o no que es donen les condicions expressades en aquests textos i com pensen dur a la pràctica aquests mandats congressuals.

Cesc Farguell

 

  Punt 8.2. .- Desenvolupament de la potencialitat del nou EstatutPàgina 47, línies 15 i següents:

En cas contrari, si l’Estatut sortís afectat [del seu pas pel TC], bé en el seu articulat, bé en la seva lectura, més enllà de l’agreujament de la manca de credibilitat i de prestigi de les institucions constitucionals, es faria patent una injusta parcialitat en el conflicte entre el conjunt i la part: tot l’ordre constitucional quedaria qüestionat. Però sobretot, es tancaria la possibilitat d’accedir a unes pretensions col·lectives àmpliament majoritàries a Catalunya (àmplia majoria al Parlament i àmplia majoria popular en el referèndum). Es barrarien les ambicions nacionals de Catalunya. Faria impossible avançar en l’autogovern i en l’autonomia, amb un agreujant: la sentència del Tribunal Constitucional no té marxa enrera, és llei per les normes futures, llevat que es reformi la Constitució. Si es tanca el procés autonòmic i queden insatisfetes les ambicions de Catalunya, es trencarà el consens de la transició, es produirà una important desafecció envers Espanya i es qüestionarà la vigència del marc constitucional, no només des de la política, sinó sobretot des de la gent, en el seu sentir, a l’esperit del poble.

  Punt 8.3. .- El dret i el deure a decidir avui i en el futur: fites i objectius

Pàgina 48, línies 5 a 17

El dret a decidir del poble de Catalunya es manifesta en l’exercici del dret de vot i inclou totes les opcions possibles, i no té cap més límit que aquell derivat de la falta de suport democràtic. En aquest sentit, Convergència no renuncia a cap escenari polític de futur per a Catalunya, i per això ratifica un cop més el dret del poble català a l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. De fet, a través del grup parlamentari de CiU al Parlament, Convergència ha expressat en diverses ocasions el suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació quan així ho decideixi el poble de Catalunya i que el mateix Parlament de Catalunya ha aprovat també endiverses ocasions (resolucions 98/III de 1989, 229/III de 1991 i 679/IV de 1998).   

Pàgina 49, línies 17 a 26

Pel que fa als drets col lectius, com el de l’autodeterminació, aquests drets no poden romandre hivernats quan el context polític requereix del seu exercici. És a dir, que quan un poble veu retallades les seves decisions de funcionament col lectiu, quan veu humiliades les seves expectatives de desenvolupament, quan veu esgotades totes les possibilitats de creixement propi en un determinat context polític, no té tant el dret com el deure de preguntar-se si li convé canviar aquest context. Per tant, cal que Catalunya i els partits catalanistes com Convergència s’autoimposin el deure de preguntar a la ciutadania sobre el futur polític del país. No formular aquesta pregunta no és renunciar a l’exercici d’un dret, sinó eludir el compliment d’un deure.  

Punt 10. .- Un projecte per a construir Catalunya: Catalunya com a prioritat.

Pàgina 53, línies 6 a 11

Convergència manté com a objectiu el ple reconeixement nacional de la plena i completa sobirania de Catalunya. En la mesura que el nou Estatut reconeix que els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya, Convergència promourà al Parlament de Catalunya l’exercici del dret a decidir, sense cap més límit que la voluntat democràtica expressada lliurament i en pau del poble català. 

Pàgina 53, línies 6 a 11

I per això, Catalunya ha de prioritzar i reivindicar la totalitat dels seus drets com a nació lliure dins el concert universal de nacions lliures. 

Pàgina 57, darrer paràgraf de la ponència:

Els drets no es demanen, s’exerceixen. 

Comentaris tancats a A QUI CORRESPONGUI

07 maig 2010


Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?

07 maig 2010


Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?

16 març 2010


Cal aprofitar la repercussió de les consultes

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

Cal capitalitzar la celebració de les consultes. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita, i requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període.

NARCÍS OLIVERES i TERRADES

email protegit <!– document.write( ” ); //–>

Nombrosos observadors han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible

 

El 14 d’abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s’iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l’elaboració de la Carta, que va ser signada el 26 de juny per 50 estats, els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. Malauradament els vencedors de la guerra no tenien ni van tenir la menor intenció de reconèixer les institucions representatives de Catalunya, però a l’empara de la repercussió internacional que la celebració de les consultes pot tenir, s’hauria de reassumir l’esperit que va impulsar els membres de la delegació a formular l’apel·lació, la qual conté unes consideracions bàsiques, d’absoluta actualitat 65 anys després, com ara: «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d’Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»

Sense cobertura mediàtica

Les consultes no són un referèndum convencional. No en tenen la cobertura mediàtica, ni propaganda televisiva, ni propaganda institucional, ni pressupostos milionaris per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. No obstant això, ens esforcem perquè tinguin les característiques de tota consulta electoral democràticament efectuada. L’efecte de qualsevol votació, sigui referendària, sigui electiva, no es pot aturar a l’escrutini, no és un fi. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita. És un període que requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període. Ara cal capitalitzar-ne la celebració. I s’ha de fer amb eficàcia.

En la ponència 1 aprovada per Convergència Democràtica de Catalunya en el seu darrer congrés, es fa referència als intents de transformació i modernització de l’Estat espanyol des de Catalunya i s’hi diu que «aquesta via resta esgotada», i en referència a Europa, que «Catalunya ha d’aspirar al reconeixement dels seus drets nacionals en el marc de la Unió Europea». Segons aquest criteri, no és a l’Estat espanyol on s’haurà de capitalitzar la celebració de les consultes. Qualsevol lligam que la Catalunya sobirana pugui tenir amb l’Estat espanyol després de la independència, podrà tenir el marc adequat en el si de la Unió Europea i, pel sol fet de no estar basat en l’opressió, seria el propi de dues nacions sobiranes, respectuoses l’una amb l’altra.

Caldrà renovar l’apel·lació, a les Nacions Unides, és clar, 192 membres en l’actualitat, i fer-la també a la Unió Europea, l’acord d’integrar-nos a la qual és un dels objectes de la pregunta que es fa a les consultes. L’actual dinàmica de la política internacional, en la qual incideix l’aparició de nous estats independents, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l’aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer, fa referència a les gestions, processos i xarxes a través de les quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s’utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que contenen un missatge separatista. Les gestions paradiplomàtiques són les que amb més mediocritat que eficàcia està fent el govern de la Generalitat, amb un desdenyós i vigilant consentiment del govern central. Són les gestions protodiplomàtiques les que caldrà emprar. Els 10.000 de Brussel·les va ser una acció protodiplomàtica. Amb la celebració de les consultes no ha calgut anar a Brussel·les. Nombrosos observadors internacionals han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu no només a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Aquesta repercussió s’ha d’aprofitar.

Comentaris tancats a Cal aprofitar la repercussió de les consultes

16 des. 2009


La “fórmula Espartero”

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

Molts creuen que la recepta és de Manuel Azaña, el que fou president de la II República espanyola, però no és cert. El general liberal (liberal!)  Baldomero Espartero (1793 – 1879), que fou conde de Luchana, duque de la Victoria i príncipe de Vergara  i que va arribar a ser Regent d’Espanya, va ser  el primer que va dir que “a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años“. Concretament, ho va dir en ocasió d’ordenar-ho personalment el 3 de desembre del 1842. Azaña va recordar la recepta, atribuint-la a “una persona de mi conocimiento” i va afegir que el mètode era “brutal pero efectivo”.

En realitat, aquesta fórmula ha estat aplicada satisfactòriament (per a Espanya) des de molt abans d’Espartero, i fins ben entrat el segle XX, sovint amb una destacada participació del Castell de Montjuïc.  Una llista sense pretensions d’exhaustivitat ens diu que Barcelona ha estat bombardejada, assetjada o ocupada per l’exèrcit espanyol als anys 1640-41, 1652, 1691, 1705, 1713-14, 1808, 1842, 1909 i 1936-39. Com es pot observar, la regularitat és notable, si exceptuem el buit entre 1714 i 1808: la patacada havia estat tan forta que es veu que es van poder estalviar el bombargeig al voltant del 1750; és clar que en el tombant dels segles XVII i XVIII ja havien avançat feina, com si diguéssim.

Tot i que és evident que no han plogut bombes sobre Barcelona des del 1938, podem discutir si la darrera vegada que l’exèrcit espanyol hi va actuar va ser el 1939 o si va arribar fins al 1975. En tot cas, és evident que ja fa bastant més de trenta anys que no s’aplica la fórmula Espartero i, per tant, ja va essent l’hora de tornar-la a aplicar.

Però resulta que la història de la civilització no s’atura i ara hem arribat a un punt on -ai las-  això ja no és possible. Ara les coses ja no es fan així. Ara, tot i que més d’un frisaria encara per aplicar la vella recepta, la democràcia ha avançat tant a Espanya que ja ningú no gosa ni tan sols repetir-la en veu alta. Menys encara un general considerat liberal com en el seu temps ho va ser Espartero.

I com que la fórmula no és aplicable, els mals que curava ara no troben bon remei. Per això l’independentisme creix avui. Una vegada més, la força de Catalunya reneix de les seves cendres i les noves generacions, que no han viscut la guerra i ni tan sols la postguerra, comencen a fer-se les velles preguntes de sempre, i troben les mateixes respostes de sempre. La crisi, la desafecció del poble envers els seus polítics o la pertinença a la Unió Europea són mers accidents històrics, coses d’aquests temps, que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió.

La qüestió és que hi ha una realitat nacional profunda, potentíssima i per això mateix tossuda que una vegada i una altra torna a renéixer després d’haver estat esclafada per la força de les armes. Una realitat nacional que té entre els seus trets característics que és oberta, inclusiva, acollidora, com no podia ser d’altra manera havent nascut en una terra de pas des de fa milers d’anys. La realitat nacional catalana s’ha forjat per les successives aportacions de gent vinguda de tot arreu, que al llarg dels segles hi ha anat portant el seu granet de sorra, que dipositat damunt del substrat anterior ha ajudat a confegir, estrat a estrat, una cultura i una nació potents, amb una força a la qual només se li escau el qualificatiu de tel·lúrica. Per això la nació catalana reneix una i altra vegada, i sempre ho farà per més que s’entestin a assassinar-la. Perquè és la mateixa realitat de la terra la que la forma, la fa créixer i l’exigeix.

I Espanya, que prové d’una realitat, també tel·lúrica, però completament diferent, no ho entén. Mai no ho ha entès ni mai no ho entendrà, perquè Espanya no ho pot entendre. Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle. Per això seriosos intel·lectuals diuen sense avergonyir-se que la Hispània romana ja era Espanya, i per això de vegades ens recorden, com si fos una taca, que Roger de Flor era alemany i en realitat es deia Roger Blume. Per això el Tractat del Pirineus va ser una cosa natural, lògica: no era l’amputació del bressol d’una part important del que hauria de ser l’Espanya de tots, era treure’s de sobre un tros que hi sobrava, una excrescència estranya, nascuda per atzars de la història.

És una incomprensió profunda, absoluta, sense remei. D’aquí la necessitat de la fórmula Espartero: cal arrencar periòdicament del cor dels catalans el somni de la llibertat, tal com cal arrencar periòdicament les males herbes del camp si es vol que doni els seus fruits.

Però debades. La nació catalana és una realitat massa forta, masa profunda perquè es pugui esclafar amb la fórmula Espartero. I ara, que ja no és possible amagar, no pas destruir, la seva realitat a canonades, Catalunya ha iniciat el camí vers la llibertat arrabassada fa tres segles.

Mentrestant, com deia Antonio Machado, un castellà lúcid, “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a La “fórmula Espartero”

16 des. 2009


La “fórmula Espartero”

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

Molts creuen que la recepta és de Manuel Azaña, el que fou president de la II República espanyola, però no és cert. El general liberal (liberal!)  Baldomero Espartero (1793 – 1879), que fou conde de Luchana, duque de la Victoria i príncipe de Vergara  i que va arribar a ser Regent d’Espanya, va ser  el primer que va dir que “a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años“. Concretament, ho va dir en ocasió d’ordenar-ho personalment el 3 de desembre del 1842. Azaña va recordar la recepta, atribuint-la a “una persona de mi conocimiento” i va afegir que el mètode era “brutal pero efectivo”.

En realitat, aquesta fórmula ha estat aplicada satisfactòriament (per a Espanya) des de molt abans d’Espartero, i fins ben entrat el segle XX, sovint amb una destacada participació del Castell de Montjuïc.  Una llista sense pretensions d’exhaustivitat ens diu que Barcelona ha estat bombardejada, assetjada o ocupada per l’exèrcit espanyol als anys 1640-41, 1652, 1691, 1705, 1713-14, 1808, 1842, 1909 i 1936-39. Com es pot observar, la regularitat és notable, si exceptuem el buit entre 1714 i 1808: la patacada havia estat tan forta que es veu que es van poder estalviar el bombargeig al voltant del 1750; és clar que en el tombant dels segles XVII i XVIII ja havien avançat feina, com si diguéssim.

Tot i que és evident que no han plogut bombes sobre Barcelona des del 1938, podem discutir si la darrera vegada que l’exèrcit espanyol hi va actuar va ser el 1939 o si va arribar fins al 1975. En tot cas, és evident que ja fa bastant més de trenta anys que no s’aplica la fórmula Espartero i, per tant, ja va essent l’hora de tornar-la a aplicar.

Però resulta que la història de la civilització no s’atura i ara hem arribat a un punt on -ai las-  això ja no és possible. Ara les coses ja no es fan així. Ara, tot i que més d’un frisaria encara per aplicar la vella recepta, la democràcia ha avançat tant a Espanya que ja ningú no gosa ni tan sols repetir-la en veu alta. Menys encara un general considerat liberal com en el seu temps ho va ser Espartero.

I com que la fórmula no és aplicable, els mals que curava ara no troben bon remei. Per això l’independentisme creix avui. Una vegada més, la força de Catalunya reneix de les seves cendres i les noves generacions, que no han viscut la guerra i ni tan sols la postguerra, comencen a fer-se les velles preguntes de sempre, i troben les mateixes respostes de sempre. La crisi, la desafecció del poble envers els seus polítics o la pertinença a la Unió Europea són mers accidents històrics, coses d’aquests temps, que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió.

La qüestió és que hi ha una realitat nacional profunda, potentíssima i per això mateix tossuda que una vegada i una altra torna a renéixer després d’haver estat esclafada per la força de les armes. Una realitat nacional que té entre els seus trets característics que és oberta, inclusiva, acollidora, com no podia ser d’altra manera havent nascut en una terra de pas des de fa milers d’anys. La realitat nacional catalana s’ha forjat per les successives aportacions de gent vinguda de tot arreu, que al llarg dels segles hi ha anat portant el seu granet de sorra, que dipositat damunt del substrat anterior ha ajudat a confegir, estrat a estrat, una cultura i una nació potents, amb una força a la qual només se li escau el qualificatiu de tel·lúrica. Per això la nació catalana reneix una i altra vegada, i sempre ho farà per més que s’entestin a assassinar-la. Perquè és la mateixa realitat de la terra la que la forma, la fa créixer i l’exigeix.

I Espanya, que prové d’una realitat, també tel·lúrica, però completament diferent, no ho entén. Mai no ho ha entès ni mai no ho entendrà, perquè Espanya no ho pot entendre. Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle. Per això seriosos intel·lectuals diuen sense avergonyir-se que la Hispània romana ja era Espanya, i per això de vegades ens recorden, com si fos una taca, que Roger de Flor era alemany i en realitat es deia Roger Blume. Per això el Tractat del Pirineus va ser una cosa natural, lògica: no era l’amputació del bressol d’una part important del que hauria de ser l’Espanya de tots, era treure’s de sobre un tros que hi sobrava, una excrescència estranya, nascuda per atzars de la història.

És una incomprensió profunda, absoluta, sense remei. D’aquí la necessitat de la fórmula Espartero: cal arrencar periòdicament del cor dels catalans el somni de la llibertat, tal com cal arrencar periòdicament les males herbes del camp si es vol que doni els seus fruits.

Però debades. La nació catalana és una realitat massa forta, masa profunda perquè es pugui esclafar amb la fórmula Espartero. I ara, que ja no és possible amagar, no pas destruir, la seva realitat a canonades, Catalunya ha iniciat el camí vers la llibertat arrabassada fa tres segles.

Mentrestant, com deia Antonio Machado, un castellà lúcid, “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a La “fórmula Espartero”

09 set. 2009


El camí cap a la independència

Ahir, 8 de setembre, els amics de la Plataforma pel Dret a Decidir em van invitar a intervenir en un acte seu sobre noves vies més enllà de l’autonomisme, i hi vaig fer una presentació de la nostra proposta de full de ruta per a la independència.

Per als que hagueu estat seguint els treballs de les Conferències Democràtiques des del principi, poser no hi trobareu res de gaire nou, però el cert és que va agradar molt al públic present. Diverses persones se’m van adreçar demanant si els podia facilitar la presentació i els vaig dir que avui estaria penjada en aquest blog.

 Malauradament, les normes de seguretat del blog no em permeten (o deu ser que no en sé prou) penjar-lo com a fitxer adjunt com hauria estat el meu desig, però si el voleu, només m’ho heu de demanar a [email protected] i amb molt de gust us l’enviaré. Lamento els inconvenients que això us pugui ocasionar.

 Per descomptat, que en podeu fer tanta difusió com vulgueu.

Endavant!

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a El camí cap a la independència

29 març 2009


2010: CATALUNYA!

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

per Ramon Munne

L’any vinent en farà ja 35 de la mort de Franco. Enguany en fa 30 que l’Estat Espanyol s’ha organitzat en Comunitats Autònomes. Actualment, com a resultat de l’esforç de molts catalans, Catalunya ha recuperat parcialment les seves Institucions i el seu Autogovern. Però també és cert que Espanya no ha respectat les competències recollides als Estatuts, ni ha avançat en el reconeixement nacional de Catalunya ni ha frenat l’espoli fiscal que patim. Ni pel que sembla té cap intenció de fer-ho. 

D’ençà d’uns quants anys els catalans ens estem tornant a adonar que Espanya no ens accepta com a catalans. Malauradament sembla que cada generació ens n’hem d’adonar per nosaltres mateixos, enlloc d’aprendre de qui ens ha precedit. Segurament l’ocultació que es fa de la nostra història hi té molt a veure. No hauria, però, d’influir tant en la nostra classe política ni en la nostra elit cultural, que n’haurien d’estar ben assabentats. 

El nou desvetllament el confirma la proliferació de grups, plataformes, associacions, sectors polítics i fins i tot incipients formacions polítiques que aposten clarament i definitiva per la independència. Si en un principi hi mancava coordinació, sortosament cada cop més està cristal·litzant un fil conductor al llarg d’una unitat en l’objectiu. Talment com en una solució sobresaturada que només necessita un desencadenant, una petita espurna perquè comenci a cristal·litzar, sembla que a la Catalunya sobresaturada s’ha produït l’espurna. I l’espurna ha estat Brussel·les i el cristall que s’està formant es diu 2010. 

Ara totes les iniciatives i grups podem ajuntar esforços per fer que el 2010 sigui un any crucial per a l’assoliment de la nostra independència. 

En aquest camí cap a 2010 m’agardaria fer esment d’alguns dels fets i agents que crec que poden ajudar més a polaritzar les nostres energies: 

  • l’espurna, la manifestació dels 10 Mil a Brussel·les
  • la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per tal que el Parlament aprovi una llei que convoqui un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre del 2010
  • les conclusions del 3CC (Tercer Congrés Catalanista) que es faran arribar al Parlament a finals del 2009, i en l’àmbit polític del qual es fa un estudi complet i actual de com arribar a la independència
  • eleccions al Parlament previstes pel 2010

 

I així, amb l’esforç conjunt d’associacions i plataformes catalanistes, de la força creixent de les idees independentistes als partits catalans, de l’aparició de noves formacions polítiques independentistes i de la majoria dels ciutadans de Catalunya podrem fer que les eleccions al Parlament del 2010 es converteixin en unes veritables eleccions per a l’alliberament nacional de Catalunya i preludi de l’assoliment d’un Estat lliure i independent dins de la Unió Europea.

Comentaris tancats a 2010: CATALUNYA!

05 des. 2008


El sector del xirimangall està en una greu crisi.

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

No cal, amic lector, que vagi corrents  al diccionari a veure què és això dels xirimangalls: no l’hi trobarà. És una paraula que no vol dir res, una paraula que he triat perquè el comentari que vull fer es limiti als fets i no quedi afectat per cap prejudici referent al producte: ja arribarà el moment de saber què són els xirimangalls.

El sector, dèiem, està en una greu crisi: segons una enquesta d’avui mateix, el 72% dels consumidors estan descontents amb el producte que els ofereixen els fabricants. Aquesta dada, però,  no fa res més que confirmar el que ja se sabia o sospitava, perquè malgrat que els xirimangalls són un producte de primera necessitat, prop de la meitat del públic aconsegueix estar-se’n: entre un 40 i un 50%, segons els dies, no en compren. Això per no dir res dels milers i milers de consumidors que compren, sense ganes, simplement el producte que troben menys dolent, encara que no els faci cap gràcia.

Tanmateix, la crisi no sembla afectar per res els grans fabricants, que segueixen oferint el mateix producte de sempre i fent-se entre ells la mateixa competència de sempre, que ja no es creu ningú, a base de dir que els seus xirimangalls són millors que els de la competència, però sense cap esforç real per millorar-los.

I és que el sector dels xirimangalls és molt peculiar: encara que la gent no en compri, la facturació total del sector és la mateixa; només que el total es reparteix de manera lleugerament diferent entre les diferents marques, però sense disminuir la factura total. Això és clar, pot perjudicar algun petit distribuïdor, però els grans caps de la indústria no s’hi amoïnen gaire: si el que ha perdut la feina no es queixa, sempre es troba una o altra manera de compensar-lo; i si es queixa, se’l fa fora i llestos.

Com és que malgrat aquest descontentament del públic no hi entren nous competidors al mercat, us preguntareu. Al capdavall, la tecnologia necessària no és gaire complicada: hi ha milers de persones que en podrien fer almenys tan bé com els fabricants actuals; però el problema és que entrar al mercat és molt difícil: caldria una campanya publicitària molt cara i molt ben feta, però que seria d’una utilitat molt minsa, perquè la legislació actual pràcticament obliga a que els espais publicitaris disponibles es reparteixin en exclusiva entre els que ja són al mercat i per tant els nous fabricants gairebé no poden fer arribar el seu missatge als consumidors.

I la importació? Com és que cap multinacional estrangera no ha vist que hi ha un mercat delerós de comprar productes de qualitat i hi entra amb tots els seus recursos? Doncs molt senzill: en molts casos els actuals fabricants ja són concessionaris o tenen acords amb aquestes multinacionals i a més, malgrat tota la legislació antimonopoli que hi ha, aquest és un sector on només es poden comprar productes de fabricació nacional.

I així estem: la qualitat dels productes és cada dia més i més baixa, la gent està farta d’haver-los de comprar, però no té altre remei i encara els compra, malgrat tot. Fins que un dia se n’afarti i…. vés a saber què pot passar. Però això als actuals fabricants no els preocupa: se senten segurs a la seva torre d’ivori i creuen que mai no pot passar res. I si mai passa, són tan rucs de creure que només afectarà a la competència, no pas a ells, perquè “com tothom sap” els seus xirimangalls són els millors.

Preocupant, oi? I sona força estrany, oi? Sembla mentida que això pugui passar. Doncs bé, això passa: el sector dels xirimangalls és la política. I ara que ja sabem què són,  llegim-ho altre cop.

La política està en una greu crisi: segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat corresponent al mes d’octubre fet públic avui mateix, el 72,2% dels ciutadans estan descontents amb la política. Aquesta dada, però,  no fa res més que confirmar el que ja se sabia o sospitava, perquè malgrat que l’interès per les coses de tots és quelcom de primera necessitat, prop de la meitat dels votants se n’estan: entre un 40 i un 50%, segons les eleccions s’abstenen d’anar a votar. Això per no dir res dels milers i milers d’electors que voten sense ganes, simplement el partit que troben menys dolent, encara que no els faci cap gràcia.

Tanmateix, la crisi no sembla afectar per res els grans partits, que segueixen oferint el mateix de sempre i fent-se entre ells la mateixa competència de sempre, que ja no es creu ningú, a base de dir que ells ho fan o ho farien millor que els altres, però sense cap esforç real per millorar-ho.

I és que la política és molt peculiar: encara que la gent no voti, el  nombre total d’escons és el mateix; només que el total es reparteix de manera lleugerament diferent entre les diferents candidatures, però sense disminuir el nombre de sous total. Això és clar, pot perjudicar algun diputat ras, però els grans líders no s’hi amoïnen gaire: si el que ha perdut la feina no es queixa, sempre es troba una o altra manera de compensar-lo; i si es queixa, se’l fa fora i llestos.

Com és que malgrat aquest descontentament del públic no hi entren nous competidors al mercat, us preguntareu. Al capdavall, el que cal saber no és tan complicat: hi ha milers de persones que ho podrien fer almenys tan bé com els polítics actuals; però el problema és que aconseguir un escó és molt difícil: caldria una campanya publicitària molt cara i molt ben feta, però que seria d’una utilitat molt minsa, perquè la legislació actual pràcticament obliga a que els espais de publicitat electoral i els espais de ràdio i televisió disponibles es reparteixin en exclusiva entre els que ja hi són i per tant les candidatures noves gairebé no poden fer arribar el seu missatge als ciutadans.

I la importació? Com és que cap organització estrangera no ha vist que hi ha un mercat delerós de comprar política de qualitat i hi entra amb tots els seus recursos? Doncs molt senzill: en molts casos els actuals partits ja són concessionaris o tenen acords amb aquests altres a través de les internacionals de partits i a més, malgrat tota la legislació antimonopoli que hi ha, aquest és un sector on només es pot ser candidat si tens la nacionalitat.

I així estem: la qualitat de la política és cada dia més i més baixa, la gent està farta d’haver-los de votrar, però no té altre remei i encara els vota, malgrat tot. Fins que un dia se n’afarti i…. vés a saber què pot passar. Però això als actuals polítics no els preocupa: se senten segurs a la seva torre d’ivori i creuen que mai no pot passar res. I si mai passa, són tan rucs de creure que només afectarà als altres, no pas a ells, perquè “com tothom sap” el seu partit és el millor.

Preocupant, oi?

Cesc Farguell

Comentaris tancats a El sector del xirimangall està en una greu crisi.

13 nov. 2008


Un nou paradigma polític per a Catalunya

Classificat com a Estudis i propostes,General

Conferència pronunicada per Joan Fonollosa el dia 10 de novembre del 2008, a la sala Pompeia Grups de Barcelona

1)   Presentació / introducció

Senyores, senyors, amigues i amics, bona nit a tothom.  

Abans de començar, permetin-me dues molt breus consideracions prèvies.  La primera, l’agraïment, en nom propi i de les Conferències Democràtiques de Catalunya, als amics de Catalunya Acció per invitar-me a fer aquesta conferència. Agraïment obligat per l’estricta cortesia, però també perquè palesa una manera de fer desgraciadament no prou habitual. Aquesta voluntat de crear elements d’entesa, d’explorar complicitats compartides, de dissenyar estratègies comunes, és necessària per conduir la nostra pàtria a la llibertat i salvar-la de l’extinció.  La segona, demanar disculpes a tots vostès perquè les coses que tinc a dir són tantes i el temps de què disposo tan escàs que segurament en resultarà una xerrada un xic apressada i segur que molt densa d’idees, potser no prou ben perfilades. Anem, doncs, per feina i ja completarem o matisarem el que calgui en el debat. 

Dividiré la meva intervenció en tres parts: una primera, Independència, per què? on tractaré d’explicar-ne la necessitat i la urgència. A la segona part, Independència, per a què? tractaré d’explicar què en volem fer de la independència; i quin hauria de ser el camí que hauria de prendre Catalunya des d’aquell moment. Finalment, la tercera part, Independència,com?, probablement el territori menys explorat dels tres, però imprescindible, car si no sabem a grans trets quin és el camí, difícilment arribarem mai a trobar-lo. Començo, doncs, amb la primera part. 

2)   Independència, per què?

La resposta a aquesta pregunta és en el fons molt simple: perquè a hores d’ara és l’únic camí per assegurar la supervivència de Catalunya no ja com a nació, que també, sinó com a societat moderna i desenvolupada.

Aquesta convicció es basa en el fet que el model tradicional del catalanisme està obsolet. Allò de que quan Espanya sigui moderna i democràtica, i ocupi el seu lloc al món, sabrà trobar-hi l’encaix de Catalunya, ha resultat ser un gran fracàs. Espanya ja és un país modern i desenvolupat. Segons la doctrina tradicional, ja s’hauria de poder trobar un encaix satisfactori. Però els fets estan a la vista: fins i tot un Estatut de mínims com era el del 30 de setembre, després de ser ribotejat, retallat i netejat com una patena, encara és massa. ¿Com pot ser que manin més sobre les nostres lleis dotze senyories amb despatx a Madrid que tot el poble de Catalunya expressant-se en un referèndum democràtic? El fracàs és evident. El camí està tancat i barrat. 

La realitat és que a Espanya hi ha democràcia formal, però la democràcia real no ha penetrat prou com perquè entenguin què vol dir un Estat plurinacional. Les coses que es diuen i fan ara a Espanya són perfectament intercanviables amb les que es deien i feien fa 50, 100 o 150 anys. Més encara: si en moltes d’aquestes coses que es diuen i escriuen, canviéssim les paraules “catalans” i “Catalunya” per “jueus” i “Israel” ocasionarien un escàndol de dimensions colossals. Cal denunciar d’una vegada per totes que l’anticatalanisme, tan estès a Espanya i tan irresponsablement propalat per alguns, té un fort component racista, i és una forma de racisme. 

Estem on érem, doncs; però amb una diferència afegida: l’actitud d’Espanya envers Catalunya ha canviat. Espanya ja és un país modern i avançat, dèiem. Doncs bé, ara que Espanya ja es veu les orelles, ja no hi ha cap inconvenient a ofegar Catalunya sense miraments. Hi ha una voluntat explícita de potenciar Madrid en detriment de Catalunya per tal que la substitueixi com a principal generador de riquesa.  Dit de manera gràfica, s’ha acabat la conllevancia (que traduït vol dir “us aguantem perquè no tenim més remei”). La nova divisa és a por ellos (“ja els hem suportat massa, no els volem necessitar mai més”). 

Els fets ho palesen a bastament: des del dèficit fiscal (secular, però que s’ha agreujat darrerament) fins al disseny radial de totes les infraestructures, la manca d’inversions, i un llarg etcètera, totes les accions de l’Estat coincideixen d’una o altra manera en el mateix objectiu: anorrear econòmicament Catalunya, ja que en l’Europa d’avui és impensable fer-ho militarment. Els resultats estan a la vista. Cada estadística que es publica ho diu i ho repeteix d’una o altra manera: Catalunya perd pistonada. Sigui el PIB, els km d’autovia o de via fèrria, la sanitat, l’educació…. en tots els terrenys retrocedim; en uns més ràpidament i en d’altres no tant; però retrocedim. Retrocedim respecte Espanya i el que és més greu, retrocedim encara més respecte Europa; i això en el context de la globalització és letal.  

És evident que no ens podem quedar quiets. És hora (és urgent) reaccionar. Ja no es tracta dels drets que com tota nació tenim. Ja no és la cultura, la nació, la llengua, la història etcètera. Es tracta de la supervivència dels nostres fills i dels nostres néts. Avui, de Catalunya estant, només es pot defensar la continuïtat de la unió amb Espanya des de la ignorància de les dades, o des de posicions apriorístiques, més colonials que democràtiques.

Durant dècades ha estat una constant que quan els fills de la immigració dels anys 1950 anaven de vacances al seu poble d’origen, en tornaven espantats de com s’hi vivia i es refermaven en que havien fet bé en venir a Catalunya. Ara la situació ja no és aquesta. Ara ja està passant que allí ja es viu igual o millor que aquí, fins al punt que alguns es comencen a plantejar de fer el camí invers. Lògicament ens alegrem que allí es visqui cada dia millor i així ha de ser, però això no ha de ser incompatible amb que aquí s’hi segueixi vivint millor, perquè al capdavall som els d’aquí els qui ho paguem. Adonem-nos-en d’una vegada: Al pas que anem, Catalunya serà una regió pobra d’Europa en menys d’una generació.  No podem esperar gaire més si volem evitar-ho. 

Davant d’aquesta situació, la independència és la solució més simple i eficaç. Alguns problemes (seient a l’ONU i a la UE, seleccions esportives nacionals, dèficit fiscal…) els resoldria automàticament; i posaria en les nostres mans totes les eines per resoldre els altres. La resta dependria ja de nosaltres mateixos i dels dirigents que triéssim: si cinc anys després de la independència encara no s’han resolt, serà perquè no els hem sabut resoldre, no perquè no ens hagin deixat. 

La independència de Catalunya convé a tothom, també a aquells que legítimament se sentin i vulguin seguir essent espanyols. Encara que algú se senti més espanyol que el toro d’Osborne, si viu i vol seguir vivint a Catalunya li convé la independència per una raó molt senzilla: viurà millor! És hora, doncs, de dir “senyors, fins aquí hem arribat. A partir d’ara, cadascú a casa seva i que tinguem sort tots plegats”. I dir-ho amb naturalitat, sense escarafalls, sense cridar, educadament i democràticament. Civilitzadament, en definitiva. 

3)   Independència, per a què?

La independència és un objectiu indefugible, però no pot ser l’únic. La pregunta és: independència per fer què? Molts projectes independentistes han fracassat perquè no tenien resposta a aquesta pregunta, o la que tenien no connectava amb el tarannà majoritari de la societat catalana. Per això aquest és també un punt crucial. És imprescindible rescatar la idea de la independència d’organitzacions o  personatges radicals, estrafolaris o de poc fiar. Cal un “independentisme d’americana i corbata”, si se’m permet l’expressió, i situar la independència al lloc on li pertoca: com l’exercici natural d’un dret inalienable, que convé a la immensa majoria de persones que viuen i volen viure a Catalunya.  

La nostra proposta és centrar aquesta qüestió no pas en apriorismes ideològics de cap mena, sinó fer una cosa tan simple i alhora tan revolucionària com és pouar en la nostra pròpia història i recuperar els valors que han fet gran Catalunya i que avui estem en risc de perdre. Recuperar-los i potenciar-los com a condició imprescindible per poder llegar als nostre fills una Catalunya millor que la que ens hem trobat. Recuperar-los per recuperar el tremp vital de Catalunya. 

Vull citar aquí unes paraules d’algú tan poc sospitós com l’actual ministre de Treball, senyor  Celestino Corbacho, qui en presentar la seva renúncia com a alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, va dir textualment: “Nadie me ha regalado nada, pero Catalunya me dio todas las oportunidades”. No sé vostès, però jo ho trobo una síntesi magnífica del que és i el que em sembla que tots volem que segueixi essent l’esperit de Catalunya: llibertat, oportunitats,esforç, i reconeixement. ¿Estem segurs que d’aquí a vint anys Catalunya seguirà essent capaç de donar totes les oportunitats als que hi arribin, siguin immigrants o siguin nadons? Estem segurs que encara hi haurà oportunitats a Catalunya? Estem segurs que aquests seran encara els valors compartits per la majoria? Fins i tot gosaria dir: estem del tot segurs que encara ho són ara mateix? 

Concretem-los una mica, aquests valors. La llista és llarga i no se’n pot fer ara un inventari. Em limitaré, doncs, a uns pocs flaixos dels punts principals. El reconeixement de l’esforç, la iniciativa individual, el premi al treball i al risc assumit o la llibertat d’elecció són alguns d’aquests valors, però no tots. El respecte a la veritat, la seriositat en els tractes, el compliment de la paraula donada i la puntualitat en els horaris i en els pagaments també en són, i avui estan en risc més que seriós. 

La radicalitat democràtica és una condició a priori. Entenem que l’ideal de la democràcia és l’àgora grega, on tots els ciutadans, lliures, iguals i ben informats, decideixen conjuntament sobre els afers comuns. És clar que aquest ideal és irrealitzable en la societat actual, però apropar-s’hi tant com es pugui ha de ser la nostra guia permanent, tant en l’actuació pública com en el funcionament intern de qualsevol organització cívica, cultural o de qualsevol tipus i molt especialment, és clar, de qualsevol organització política. 

Cal rescatar la política de les mans d’uns polítics professionalitzats, encimbellats per un sistema electoral pervers, que premia la mediocritat, penalitza la visió de futur,  i allunya els afers col·lectius dels seus autèntics propietaris: tots i cada un dels ciutadans. 

En definitiva, la Catalunya independent ha de tornar a ser la Catalunya emprenedora, democràtica, amb visió de futur, moderna, integradora i optimista que durant segles ha estat un model de societat per a tot Europa. 

4)   Independència,com?

 Arribem ara al punt clau: com. Com, vol dir dues coses: de quina manera, i amb qui. Quin és el camí, i quines són les persones que ens hi poden guiar. 

Comencem per la manera. Sovint se’ns acusa als independentistes, i amb raó, que presentem una Catalunya ideal per després de la independència, però no diem com arribar-hi. Aquesta acusació sol anar acompanyada de l’afirmació, que ningú no sap si és certa o no, de que a Catalunya hi ha molts independentistes del botonet: gent que, si prement un botonet demà haguéssim de ser independents per art de màgia, no dubtarien a préme’l, però no estan disposats a assumir els riscos i els inconvenients que el procés comportaria. Miraré de donar una resposta a les dues coses. 

En primer lloc, constatar que la ruptura no té perquè ser traumàtica. Sens dubte ha de ser pacífica i exquisidament democràtica.  En l’Europa d’avui aquestes coses es poden arreglar bé i fàcilment si es vol. La nostra voluntat és clara; falta saber si Espanya ho acceptarà de bon grat o no. Però en tot cas, cal tenir present que Europa no permetrà que un afer com aquest es resolgui manu militari. 

Els vents de la història van a favor ara com ara per a una separació amistosa. La comú pertinència a la UE dóna un marc idoni per trobar una solució viable, amistosa i beneficiosa per a tots. Els precedents al nostre entorn geogràfic i cronològic són nombrosos i no gens difícils d’adaptar. Només cal que ens decidim a fer el pas. 

Fer el pas vol dir en primer lloc construir una majoria social favorable a la independència. I això no sembla gaire difícil, encara que molts, interessadament, diguin que no. En realitat, el primer pas en el procés ja s’està fent com qui diu sol: conscienciar la majoria dels ciutadans de Catalunya de la seva necessitat. Cada dia és més evident que els problemes de Catalunya no troben resposta en el sistema actual. No en faré ara l’inventari; només constataré que tots passen sempre pel mateix punt: la manca de capacitat de decidir de les nostres Institucions. La història dels darrers trenta anys demostra que el camí de reclamar més competències és un camí sense sortida.

Ara diré una cosa que potser no agradarà: No volem la independència només en nom d’un passat gloriós —que també, però que molts catalans d’avui poden sentir més o menys aliè—, sinó en nom del futur. Per això, en la llista de problemes no s’han de posar al davant els de tipus identitari o sentimental, com ara la defensa del català, raons històriques o simplement el sentiment de ser catalans.

Amb argumentacions d’aquest tipus és molt difícil, avui, construir una majoria social prou clara en favor de la independència; molta gent pot no estar-hi en contra, però tampoc no estar-hi prou a favor i no se’ls mobilitzaria per la causa amb aquests raonaments. Per als que hi som sensibles, aquestes seran raons afegides que no s’han d’oblidar, però en cap cas no poden ser l’eix central de l’argumentació. Es tracta de convèncer per la butxaca, que és la raó més poderosa per a tots els catalans, ens agradi o no reconèixer-ho.

La possible recança de molts dels actuals catalans, fills de la immigració de fa 50 anys s’esvaeix quan se’ls demana a què volen que s’assembli més la Catalunya dels seus fills i del seus néts: a la que somiaven els seus pares o fins i tot ells mateixos quan hi van arribar, o a la terra de la que van haver de marxar. Aquesta és la veritable pregunta, i la resta és retòrica. 

Contràriament al que molts diuen, la independència no divideix els catalans; ben al contrari ens uneix perquè beneficia tothom: els efectes del centralisme anticatalà afecten a tots els que viuen a Catalunya, tant si se senten catalans, espanyols o mig i mig. Tots som afectats per igual i tots en patim les conseqüències. Cal no oblidar-ho i remarcar-ho sempre que sigui possible; hi ha molta gent sincerament i honestament espanyola que viu a Catalunya i no és conscient  de la relació directa que hi ha entre allò que defensa i els inconvenients que pateix. Més d’un canviarà d’opinió si se li fa veure.  I no han  de patir pel que passaria després: si volen seguir vivint a Catalunya i conservar el seu passaport espanyol, serien ciutadans d’un  país de la UE com ja n’hi ha ara a milers sense problemes. Per això, fins i tot als que vulguin seguir sent espanyols després de la independència, els convé votar-hi a favor. 

Així doncs, només cal perseverar en el que ja està succeint de manera natural: explicar tot el que ens passa per no poder decidir per nosaltres mateixos, i que la independència si no ho resoldria automàticament, almenys ens donaria totes les eines per fer-ho. Pot ser una tasca feixuga, però de cap manera una tasca difícil. 

Junt amb la informació de per a què volem la independència, cal explicar perquè la solució passa per aquí. I la resposta és molt senzilla: simplement, perquè és la solució més natural, i a més no n’hi ha d’altra. 

Un altre treball a fer és cercar aliances internacionals, per tal de tenir una raonable seguretat que la declaració serà admesa pels països més importants: bàsicament la UE i els EUA. Per tant hi ha una tasca diplomàtica imprescindible a fer abans, que garanteixi el reconeixement formal de Catalunya per un conjunt de països prou significatiu a les 24 hores de la proclamació.

Contra el que s’ha dit i repetit manta vegades, no sembla que això hagi de ser especialment difícil, si es fa ben fet, i amb ganes.Cal anar a Brussel·les i a Washington amb plantejaments clars i que s’entenguin. Dir que som una nació, que tenim el dret d’autodeterminació i que volem exercir-lo, ho entén tothom a la primera. Dir que volem el concert econòmic, el traspàs de l’aeroport o que el català sigui oficial a Europa sense ser-ho a Espanya, no. Segurament és per això que hi ha hagut tantes dificultats per trobar aliats entre els Estats estrangers: perquè no entenien què és el que volíem.

No m’estendré ara en detalls d’aquesta acció diplomàtica; només diré que el nation building,un concepte fonamental per als nord-americans, és precisament això: adequar el mapa dels estats a les nacions reals. Pel que fa a la UE, tret d’Espanya, probablement dos o tres països més, no sembla que cap altre hagi de ser gaire reticent a aquests plantejaments.Per no parlar dels països sud-americans, on podem trobar la solidaritat dels que fa 150 anys van fer el mateix que nosaltres volem fer ara. 

Finalment queda el pas decisiu. Siguem sincers: cal reconèixer que un referèndum és inviable. Només cal mirar què ha passat amb el que pretenia fer el lehendakari Ibarretxe, i això que només era consultiu, no pas decisiu, i amb unes preguntes més aviat boiroses i inconcretes. Em sembla que no cal dir res més.  

Però un referèndum no és imprescindible. Només cal una declaració del Parlament, amb majoria suficient (ja direm després què vol dir suficient) El darrer cas és Kòsovo, però n’hi ha més: Txecoslovàquia es va separar sense cap referèndum (segons la premsa de l’època perquè els politics no estaven segurs de guanyar-lo ni a Txèquia ni a Eslovàquia; una situació ben diferent de la d’avui). Tampoc no hi va haver referèndum quan la unificació d’Alemanya, ni en la majoria de les Repúbliques que sorgides de l’URSS ni de Iugoslàvia. 

Una declaració solemne del Parlament, amb majoria suficient, doncs. Però, què és una majoria suficient? En estricta lògica democràtica seria la meitat més un dels vots, però és costum exigir una majoria més qualificada per a aquesta mena de coses. La qüestió aleshores és on fixar la ratlla: qualsevol xifra té sempre un punt d’arbitrari, i donem la xifra que donem, sempre es pot demanar perquè no un 1% més o un 1% menys. Per sort, tenim una referència clara i propera: a Montenegro la UE va exigir que el referèndum fos aprovat per un 55% dels vots amb una participació mínima del 50%. Aquestes condicions de Montenegro també haurien de ser vàlides per a nosaltres. 

És clar que això era per a un referèndum, no per a una votació del Parlament. Però es poden convertir unes eleccions al nostre Parlament en un referèndum indirecte. Unes eleccions són un acte absolutament legal i inevitable: el que seria il·legal és no fer-les!  Si en unes eleccions lliures, els ciutadans poden triar lliurement entre unes candidatures que porten en el seu programa proclamar la independència si obtenen una majoria suficient, i altres candidatures que es comprometen a votar que no, i tot i així les candidatures favorables obtenen aquesta majoria suficient, estem davant d’un referèndum indirecte. Seria molt difícil negar la legitimitat democràtica de la decisió d’un Parlament sorgit en aquestes condicions; ens trobaríem en una situació paradoxal: es pretendria usar una Constitució pretesament democràtica per impedir l’aplicació d’un principi democràtic essencial. 

Potser alguns voldrien il·legalitzar els partits que portessin aquesta proposta al seu programa perquè es proposen de cometre un delicte. En primer lloc és difícil argumentar que aplicar el dret d’autodeterminació sigui un delicte; a més l’hipotètic delicte no s’ha comès encara i no es pot condemnar ningú per un delicte no comès: fins i tot els mateixos promotors accepten que l’hipotètic delicte potser no s’arribi a cometre mai si aquestes forces no assoleixen la majoria suficient. Evidentment no es pot apel·lar a cap principi democràtic per negar a uns governants el dret (l’obligació, fins i tot) de complir un punt essencial del seu programa electoral que el poble ha votat. I per descomptat el procés és impecablement democràtic i amb expressa exclusió de la violència. 

Vet aquí doncs el famós botonet. No caldria demanar als ciutadans de a peu cap heroïcitat. Res de sortir a posar-se davant dels tancs: n’hi hauria prou amb triar una o altra papereta en unes eleccions perfectament normals, com ja han fet manta vegades. La resta, les possibles heroïcitats (i no sembla que haguessin de ser-ne gaires, ni gaire grans, ni res gaire diferent del que ja hem vist) serien feina dels parlamentaris. A Espanya li agradaria poder tenir una reacció ferotge, però no arribaria la sang al riu: difícilment podrien fer res que no haguem vist ja: hi haurà esgarips i intents de boicot, cert, i possiblement altres problemes i dificultats, però no hi ha motius per tenir por. 

Queda, finalment, amb qui. Qui a Catalunya pot avui liderar aquest projecte? Una primera constatació: aquest és un projecte polític i per tant s’ha de liderar des de la política. Les entitats, fundacions, colles, agrupacions i tot el que vulgueu estan molt bé, i han de tenir-hi el seu paper, però això és política i política amb majúscules. Estem parlant d’un o més partits i d’uns polítics que no facin només de polítics: que exerceixin de líders del país. 

És imprescindible que les forces polítiques que tenen Catalunya com prioritat renunciïn als seus petits interessos partidistes per treballar junts en benefici de tots. Ni Convergència ni Esquerra soles podran mai assolir-ho; menys encara altres forces amb menys potència electoral. Només la unió de tots els nacionalistes pot aconseguir-ho. I calen líders que hi creguin i estiguin disposats a arriscar per aconseguir-ho. 

Aleshores mirem el panorama i….  

És evident que cap dels polítics actuals és capaç ni de plantejar-se una cosa així. Aquesta proposta política implica una esmena a la totalitat a la classe política actual. Tret d’excepcions puntuals, que n’hi ha, però són poques i estan en tercera  línia o segona com a molt, la resta és absolutament inaprofitable. 

Amb el monumental fiasco de l’Estatut com a teló de fons, els resultats del fracàs són a la vista. El país s’ensorra i ningú sap com ni perquè. La gent s’allunya de la política i ja els està bé, tret de quatre llàgrimes de cocodril per quedar bé. Mentre el món debat com refer el sistema capitalista i evitar els darrers abusos, aquí es fa el joc als nostres enemics amb un debat sobre els extres del cotxe oficial de la segona autoritat del país.

Tenim un govern que no surt a donar la cara quan hi ha problemes, instal·lat en la inacció, el nepotisme i el clientelisme, i una oposició que no sap dir altra cosa que el govern ho fa tot malament, i que ells ho farien tot bé. Encara sort que ja han parat de plorar que els han robat la victòria, com un nen a qui han pres una joguina.

Per a tots ells, el llarg termini són les properes eleccions: dos anys a hores d’ara, i descomptant. Però si el fracàs és ja evident, més ho és encara la desorientació. Instal·lats com estan tots encara en el vell paradigma de l’Espanya gran, de democratitzar-la i modernitzar-la per trobar-hi l’encaix de Catalunya, no entenen res del que està passant. Amb aquest paradigma obsolet al cap, no és estrany que no trobin solucions. Cap idea engrescadora, cap projecte il·lusionador, cap horitzó de futur.  

A alguns ja els va bé perquè, obertament o no, és això el que defensen, però per als que se suposa que tenen Catalunya com a  màxima prioritat és imperdonable. Uns tiren pilotes a fora dient que proclamaran la independència el 2014 (més enllà del llarg termini, doncs); altres esperant encara a veure què es pot salvar del naufragi després de la sentència del Constitucional que es retarda mesos i anys: la sentència ja està descomptada, senyors! Que facin el que vulguin, que a hores d’ara ja tant se val! 

Especialment sagnant és quan després de fer una anàlisi més o menys correcta de la situació conclouen que ens cal el dret a decidir, que sona molt bé, però quan preguntes què vol dir això, resulta que és el dret dels pares a triar l’escola dels fills o que la Generalitat gestioni l’aeroport, cosa que em sembla molt bé, però no és d’això que parlem. 

I és que, en el fons, els és molt còmoda la no-independència. Passi el que passi, la culpa és de Madrid. Això és cert moltes vegades, però no sempre. És la vella estratègia de buscar-se un culpable exterior per amagar les misèries interiors. La independència els privaria d’aquesta excusa que val per a tot i palesaria sense embuts la seva incapacitat. Per això els fa por la independència. Són com un nen que es fa molt el valent, però a l’hora de la veritat corre a refugiar-se a les faldilles de la mare. Que ja som grandets, senyors!  

Fracassats i desorientats, doncs, no serveixen per conduir aquest país. I si no serveixen cal canviar-los. Diuen que en democràcia cada país té els polítics que es mereix; jo em nego a creure que Catalunya es mereixi els politics que pateix, però això només és una esperança, una hipòtesi per demostrar. Això en democràcia es fa substituint-los per uns altres. Amb una revolució democràtica: que de sobte, en unes eleccions, es trobin tots a l’atur. 

Però aquesta revolució l’hem de fer nosaltres, els ciutadans de a peu. És quelcom que ens implica a tots i cada un de nosaltres: a tots els que som aquí, i a tots els nostres parents, amics, coneguts i saludats. Per això han nascut les Conferències Democràtiques de Catalunya. És una idea molt senzilla, que resumiré de forma potser un pèl frívola: és la política-tupperware. La vella tècnica del màrketing piramidal si volen. La sistematització del boca – orella. 

Què és una Conferència Democràtica? Una cosa molt simple: unes persones que es constitueixen en Conferència. Només cal acceptar una Declaració Ideològica i una Declaració Programàtica, i inscriure’s en un registre. La Declaració Ideològica ve a dir  el que els he dit, i de fet ni això, si volen, perquè el debat sobre el seu contingut i l’eventual decisió de canviar-la està inclosa de sèrie en ella mateixa. La Declaració Programàtica dóna unes mínimes regles, molt simples, de funcionament bàsic. I un registre per saber quants som, i poder estar al corrent de les novetats i ja està. Això és tot.  

És tot, però no és res. Perquè no és això el que importa. El que importa és que cada una d’aquestes persones en creï tres, deu, cent altres conferències. El que importa és que aquestes conferències es reuneixin, debatin, aportin idees. El que importa és que tots plegats fem taca d’oli. És una tasca que no es farà ni des dels diaris, ni des de la tribuna del Parlament. És una tasca que hem de fer tots i cadascun de nosaltres, perquè ningú no la farà per nosaltres. Es tracta de crear una gran xarxa de milers i milers de ciutadans, disposats a donar el seu vot a la (o les) força política que reculli les nostres posicions. I que aquest vot sigui decisiu. 

Vull parlar ara explícitament d’una d’aquestes forces: Convergència Democràtica de Catalunya. No he d’amagar que les Conferències Democràtiques de Catalunya han nascut d’un grup de militants i simpatitzants de Convergència que el passat estiu varem intentar, a través d’una plataforma que vam anomenar Refundar Convergència, precisament això: recuperar-la com a eina al servei de Catalunya. Els resultats van ser millors del que sembla a primera vista, però certament no va ser un triomf esclatant, i ara com ara els seus efectes són indiscutiblement minsos. Ho vam intentar des de dintre i ara ho intentem des de fora. 

He dit abans que cal la unió de totes les forces que tenen Catalunya com a prioritat; i aquí és on cadascú, des del lloc on sigui, amb les possibilitats que tingui a l’abast, ha de posar el seu granet de sorra per bastir l’edifici comú. I per a nosaltres, almenys jo personalment, és des de Convergència que crec que puc contribuir millor a aquesta tasca. 

En la nostra opinió, i aquí discrepem dels amics de Catalunya Acció, Convergència continua sent a hores d’ara la millor eina de què disposa Catalunya per al seu redreçament nacional. No pas l’única, i tampoc no dic que pugui sortir-se’n sola; però sense ella serà molt més difícil aconseguir-ho. És una eina rovellada, oscada després d’anys de fer-la servir malament en mans maldestres. Però encara hi és i encara té un potencial i creiem que s’ha d’aprofitar o almenys intentar-ho. La seva implantació, la seva capil·laritat social, la seva capacitat d’influència, el seu poder municipal arreu de Catalunya, són ara com ara inigualables.

Fins i tot, hi ha una via formal per poder-la recuperar des de fora: és un artefacte que es diu “casa gran” i que a hores d’ara ningú no sap ben bé què és ni per a què pot servir. Potser es podrà aprofitar, o potser no. Però és una possibilitat i creiem que no s’ha de deixar passar. 

Però que ningú no s’enganyi: això no és un moviment més o menys subterrani a favor de Convergència. Jo no sóc cap submarí de ningú, ni permetré que m’utilitzin com a tal. Convergència no és per a nosaltres cap condició a priori: l’única condició a priori és Catalunya.

Convergència és una eina que creiem que val la pena mirar d’aprofitar; però si no es pot, si els seus dirigents no tenen la grandesa de reconèixer el seu fracàs i deixar pas democràticament a altres persones més preparades, no tindríem cap recança a abandonar aquesta eina en favor d’una altra més eficient. No es tracta de fer una casa gran a major glòria de ningú: es tracta de servir Catalunya de la millor manera possible. 

Aquest és el nostre repte, i aquesta és la tasca feixuga, aspra i segurament desagraïda, però patriòtica, a la que invitem a tots vostès. 

Moltes gràcies.

Comentaris tancats a Un nou paradigma polític per a Catalunya

Anteriors »