Arxiu per a 'Actualitat' Categories

02 jul. 2010


ELOGI DEL MAGISTRAT INDEPENDENTISTA

Classificat com a Actualitat

Feia molt de temps que volia escriure aquest apunt, però me n’he hagut d’estar fins ara per no posar en perill una tasca tan delicada, valuosa i complexa com la que ha dut a terme el personatge a qui avui vull retre públic i merescut  homenatge.

Els membres del Tribunal Constitucional que han dictat la sentència contra l’Estatut de Catalunya són gairebé tots persones que viuen a Madrid, i, vulguin o no, estan immersos en la bombolla político-mediàtica de la capital de l’Estat; era d’esperar, per tant, que dictessin  sentència des d’una òptica i uns valors estrictament espanyols, sovint tan allunyats dels catalans.  És lògic que no hagin pogut calibrar exactament els efectes que la sentència tindrà a Catalunya i l’abast de les seves conseqüències.

Però no tots. N’hi ha un, l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo, proposat formalment pel PSOE, tot i que en realitat era el candidat del PSC. Aquest senyor és nascut a Catalunya, viu a Barcelona, parla català i té una llarga i reconeguda trajectòria professional com a advocat a Catalunya. Aquesta presència d’un representant de les minories nacionals és habitual en els estats plurinacionals (per exemple, és obligatori que al Tribunal Suprem de Canadà hi hagi sempre un quebequès) i serveix precisament per a això: per evitar que les resolucions es prenguin sense tenir en compte la visió i els arguments de l’altra part. Per tal que les sensibilitats minoritàries tinguin un pes en les deliberacions i puguin influir en les decisions.

Aquest se suposa que era el paper del senyor Eugeni Gay. Aquest senyor havia de saber  el mal irreparable que aquesta sentència farà a la indisoluble unidad de España, justament allò que es pretén defensar. Aquest senyor ha de saber o almenys intuir que hi ha un abans i un després d’aquesta resolució i que amb ella es fa realitat la profecia de Ramon Trias Fargas, quan deia  que “Catalunya no serà independent fins que l’hi obliguin”. Tot això, i molt més, aquest senyor ho ha de saber per força i la pregunta és com, sabent-ho, no n’ha alertat als seus companys i, segons sembla, fins i tot ha votat a favor de la sentència.

Només hi ha dues explicacions possibles per a aquest singular capteniment: o bé aquest senyor és completament burro i no s’assabenta del que passa al seu voltant, o bé és un independentista infiltrat. Com que la primera hipòtesi no és plausible, cal concloure que es tracta de la segona possibilitat.

És per això que vull retre-li un més que merescut homenatge. Realment s’ha de ser molt valent i tenir molta personalitat per aguantar una postura així durant tant de temps, fins a quatre anys. Cal tenir molt d’autocontrol per aconseguir que, al llarg de sessions que duren hores i hores, mai no el delatés un gest, una paraula, una mirada, un somriure. Cal molta paciència i molta sang freda per no dir res o qui sap si, en el secret de les deliberacions, fins i tot els ha animat a fer més gran la retallada per tal d’augmentar-ne els efectes. No tothom serviria per a una tasca tan delicada, complexa i perillosa. Dic perillosa perquè, no ho oblidem, si hagués estat descobert hauria pogut ser acusat d’alta traïció a l’Estat. Per sort, se n’ha sortit i cal felicitar-lo.

Algun dia, la República Catalana haurà de reconèixer com es mereix la contribució de l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo al seu adveniment. Des d’ara mateix demano per a ell la màxima condecoració civil de la República.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a ELOGI DEL MAGISTRAT INDEPENDENTISTA

02 jul. 2010


Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

02 jul. 2010


Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

02 jul. 2010


A QUI CORRESPONGUI

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

El que segueix és una selecció de textos extrets de la Ponència 1 aprovada al 15è Congrés de Convergència, (juliol del 2008 i darrer celebrat fins avui) i per tant plenament vigents en l’actualitat com a doctrina oficial del Partit.

M’agradaria saber si els dirigents de Convergència consideren o no que es donen les condicions expressades en aquests textos i com pensen dur a la pràctica aquests mandats congressuals.

Cesc Farguell

 

  Punt 8.2. .- Desenvolupament de la potencialitat del nou EstatutPàgina 47, línies 15 i següents:

En cas contrari, si l’Estatut sortís afectat [del seu pas pel TC], bé en el seu articulat, bé en la seva lectura, més enllà de l’agreujament de la manca de credibilitat i de prestigi de les institucions constitucionals, es faria patent una injusta parcialitat en el conflicte entre el conjunt i la part: tot l’ordre constitucional quedaria qüestionat. Però sobretot, es tancaria la possibilitat d’accedir a unes pretensions col·lectives àmpliament majoritàries a Catalunya (àmplia majoria al Parlament i àmplia majoria popular en el referèndum). Es barrarien les ambicions nacionals de Catalunya. Faria impossible avançar en l’autogovern i en l’autonomia, amb un agreujant: la sentència del Tribunal Constitucional no té marxa enrera, és llei per les normes futures, llevat que es reformi la Constitució. Si es tanca el procés autonòmic i queden insatisfetes les ambicions de Catalunya, es trencarà el consens de la transició, es produirà una important desafecció envers Espanya i es qüestionarà la vigència del marc constitucional, no només des de la política, sinó sobretot des de la gent, en el seu sentir, a l’esperit del poble.

  Punt 8.3. .- El dret i el deure a decidir avui i en el futur: fites i objectius

Pàgina 48, línies 5 a 17

El dret a decidir del poble de Catalunya es manifesta en l’exercici del dret de vot i inclou totes les opcions possibles, i no té cap més límit que aquell derivat de la falta de suport democràtic. En aquest sentit, Convergència no renuncia a cap escenari polític de futur per a Catalunya, i per això ratifica un cop més el dret del poble català a l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. De fet, a través del grup parlamentari de CiU al Parlament, Convergència ha expressat en diverses ocasions el suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació quan així ho decideixi el poble de Catalunya i que el mateix Parlament de Catalunya ha aprovat també endiverses ocasions (resolucions 98/III de 1989, 229/III de 1991 i 679/IV de 1998).   

Pàgina 49, línies 17 a 26

Pel que fa als drets col lectius, com el de l’autodeterminació, aquests drets no poden romandre hivernats quan el context polític requereix del seu exercici. És a dir, que quan un poble veu retallades les seves decisions de funcionament col lectiu, quan veu humiliades les seves expectatives de desenvolupament, quan veu esgotades totes les possibilitats de creixement propi en un determinat context polític, no té tant el dret com el deure de preguntar-se si li convé canviar aquest context. Per tant, cal que Catalunya i els partits catalanistes com Convergència s’autoimposin el deure de preguntar a la ciutadania sobre el futur polític del país. No formular aquesta pregunta no és renunciar a l’exercici d’un dret, sinó eludir el compliment d’un deure.  

Punt 10. .- Un projecte per a construir Catalunya: Catalunya com a prioritat.

Pàgina 53, línies 6 a 11

Convergència manté com a objectiu el ple reconeixement nacional de la plena i completa sobirania de Catalunya. En la mesura que el nou Estatut reconeix que els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya, Convergència promourà al Parlament de Catalunya l’exercici del dret a decidir, sense cap més límit que la voluntat democràtica expressada lliurament i en pau del poble català. 

Pàgina 53, línies 6 a 11

I per això, Catalunya ha de prioritzar i reivindicar la totalitat dels seus drets com a nació lliure dins el concert universal de nacions lliures. 

Pàgina 57, darrer paràgraf de la ponència:

Els drets no es demanen, s’exerceixen. 

Comentaris tancats a A QUI CORRESPONGUI

29 juny 2010


Espanya ens ho ha dit clar: no ens vol. I ara què?

Classificat com a Actualitat,Textos bàsics

 Ja tenim sentència sobre l’Estatut. Per fi els molt Excel·lentíssims senyors i senyores del Tribunal Constitucional Espanyol s’han dignat escriure un parell de folis i fer real el que tothom donava per descomptat. Aquest Estatut, que ja va néixer de mínims, va ser degudament retallat i escapçat a les Corts resulta que no hi cap a la Constitució espanyola. Conclusió: el problema no és l’Estatut; el problema és que Catalunya no cap dins d’Espanya.

Algú preguntava ahir per la tele si la dignitat de Catalunya s’havia vista afectada per aquesta sentència. Per a mi, la resposta és que no, com no es veu afectada la meva dignitat pel fet que algú m’insulti.  El que afectarà la meva dignitat és com hi responc. De la mateixa manera, aquest paperot no afecta la dignitat  de Catalunya: el que afecta és com hi respondrem.

I ja han sortit els corifeus de l’esclavatge dient que no n’hi ha per tant, que la sentència no és tan dura com es temia, i que al capdavall “només” han tocat 14 articles de més de 200 i que s’ha de reclamar tot l’Estatut i no sé quantes bajanades més.

Vergonya, senyors!

Només la llista dels preceptes anul·lats (no diguem ja dels interpretats) fa feredat: Catalunya no és una nació, la nostra llengua no és preferent per l’administració ni per lp’ensenyament, no podem administrar la justícia a ca nostra, el síndic de Greuges no és qui ha de vetllar pels nostres drets…

 Però que s’han cregut aquesta gent?

El sol fet que un ribunal s’atreveixi a esmenar la plana a una llei aprivada poer dos Parlaments democràtics i refrendada pel poble ja és per ell mateix un insult a aquest poble i a la mateixa idea de democràcia.

L’única reposta possible, l’única que no afectarà la nostra dignitat com a poble és molt senzilla: dir, educadamnent, el que sembla que ens volen forçar a dir: Passi-ho bé.

No hi ha altra resposta possible.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Espanya ens ho ha dit clar: no ens vol. I ara què?

02 juny 2010


La independència, una voluntat irreversible

Classificat com a Actualitat

Catalunya sempre ha estat conscient que la recuperació  de la independència és un problema internacional, europeu

NARCÍS OLIVERES I TERRADES És possible que el vostre navegador no pugui visualitzar aquesta imatge.  

Les consultes sobre la independència han atret observadors internacionals. Són una manifestació de la voluntat de mantenir la continuïtat de la nostra identitat, de voler continuar  

Cap esdeveniment històric no sorgeix del no-res. Tots tenen antecedents i, alhora, en són d’esdeveniments posteriors. Això significa una gran dificultat: la de trobar el moment històric del qual cal arrancar. El president Pujol, en una conferència que va donar al Palau de la Música Catalana el dia 5 de maig de 2004 sobre El procés d’independència dels nous estats europeus proposa analitzar tres etapes, la primera de les quals començaria l’any 1000. Jo penso que analitzar la identitat de Catalunya i com aquesta identitat, que ja des del seus inicis prefigurava la lògica d’una independència catalana, requereix remuntar uns quants segles més. No pretenc rectificar el president Pujol; ell es referia, en fixar l’any 1000, a un procés europeu globalment considerat i en el qual Catalunya no pot ser-hi inclosa ja que encara no ha accedit a la independència.

I, atès que la nostra independència s’obtindrà per la via de la secessió o de separar-nos de l’Estat espanyol, remuntar aquests segles ens permetrà  comprovar que amb aquest Estat no hi hem tingut mai res a veure, llevat haver de patir la seva opressió.

L’any 878, el comte Guifré  el Pilós concentra en ell els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i Cerdanya i en proclama la indivisió, els quals correspondran als seus successors, fundant així una dinastia, la dels comtes de Barcelona, que va perdurar 500 anys.

En aquests 500 anys la història de Catalunya és brillant, fins al punt de ser una de les potències hegemòniques de la Mediterrània. En aquests moments Catalunya fa una gran aportació jurídica a través d’un codi de comerç, el primer d’Europa, el Llibre del Consolat del Mar, col·lecció d’ordenacions, usos i costums marítims i comercials que arribà a tenir autoritat de llei. Els representants d’aquest consolat van crear la Taula de Canvi, precursora de les futures banques. El Llibre del Consolat del Mar i la Taula de Canvi van ser aportacions importants de Catalunya a Europa.

Amb l’extinció  de la dinastia dels comtes de Barcelona s’elegeix un rei de la dinastia dels Trastàmara, que regna a Castella. El 1469, amb el matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, es produeix la unió personal, no pas política, entre Castella i Aragó. Vicissituds històriques diverses van propiciar que Catalunya es veiés implicada en les grans guerres de l’edat moderna, la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i de la Successió a la corona espanyola (1701-1714). La primera va acabar amb la Pau de Westfàlia (1648). En la segona, en la qual van intervenir les principals potències europees del moment, totes elles per motivacions clarament de política continental, Catalunya hi va perdre la seva independència política i amb els Decrets de Nova Planta va ser annexada a Castella. La Pau de Westfàlia va suposar, la consolidació dels estats-nació. Avui, l’estat-nació està en crisi. L’exigència, o l’ultimàtum, al govern de l’Estat espanyol de prendre determinades mesures, i dictar quines, per sanejar l’economia n’és una evidència.

El president Pujol, en la conferència que ja he esmentat al Palau de la Música Catalana, el 5 de maig de 2004, d’entrada comptava més de vint nous estats. Les referències comparatives amb Catalunya van ser freqüents. En un passatge de la conferència va fer referència al nostre exili recordant la importància del manteniment de la continuïtat. Mantenir les ambaixades –deia– vol dir mantenir la continuïtat. «Érem un Estat i som un Estat. No ens reconeixen, però som un Estat.» I afegeix que el president Terradellas mantenint la Generalitat fa això.

En la conferència, el President, al final, va suposar que els oients traurien les seves conclusions i ell va aportar la seva. I la seva va ser que els pobles tenen dret al seu reconeixement, que el nacionalisme és un gran motor dels pobles, que la llibertat té efectes positius, que nosaltres no podem mai deixar de tenir contacte amb el que som i d’on venim i hem de voler anar endavant, i que la història té els seus miracles i que encara que no n’hi hagi, de miracles, sempre n’hi ha un i que la voluntat de continuar paga.

Catalunya sempre ha estat conscient que la recuperació de la independència és un problema internacional, europeu. Les consultes sobre la independència han atret observadors internacionals. Són una manifestació de la voluntat de mantenir la continuïtat de la nostra identitat, de voler continuar. I, en aquesta ocasió, és la societat civil qui proclama aquesta voluntat. Una voluntat que és irreversible. Quan un procés esdevé irreversible significa que l’assoliment del seu objectiu és proper.

Comentaris tancats a La independència, una voluntat irreversible

17 maig 2010


Les tres lliçons de Barcelona

Classificat com a Actualitat

Joan Fonollosa

Ja ha passat el “gran” referèndum barceloní, que s’havien empescat els caps presumptament pensants de la casa gran del cap i casal. El resultat ha estat que la ciutadania de Barcelona ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies i ha donat una lliçó de democràcia ben entesa a tota aquesta colla que es creuen més llestos que ningú i es pensen que poden substituir el poble. Catalunya és la democràcia més antiga d’Europa, i la seva capital n’ha donat una altra mostra de com és de profund el sentit democràtic dels catalans. De fet, no ha estat una sola, sinó tres les lliçons que es poden extreure d’aquests resultats.

Primera lliçó: la participació

Una de les finalitats (no confessades, naturalment) d’aquesta mascarada era, sens dubte, desprestigiar el moviment de consultes per la independència. Però amb una participació que no arriba al 12,5%  és evident que no es pot parlar mai més de participacions baixes en aquestes consultes. Més de 500 persones, entre funcionaris i personal contractat expressament, han treballat durant tota la setmana per la consulta; 3 milions d’euros de despesa reconeguda; 108 punts de votació, la possibilitat de fer-ho des de casa i tota una setmana de temps, etc. etc. etc. Això per no esmentar el dit “procés participatiu” i els “donants d’idees” que durant mesos ens han estat donant la tabarra amb aquesta qüestió des de molt abans que es convoqués el referèndum. Amb tots aquests mitjans, obtenir aquesta participació no és precisament com per treure gaire pit. Quina participació hauríen obtingut els referèndums per la independència si haguéssin comptat amb uns mitjans equivalents? Cal recordar que la participació mitjana en aquestes consultes és del 21% i que només en 15 de les 460 poblacions consultades fins ara s’han obtingut percentatges de participació menors que el de Barcelona. Per tant, s’ha acabat aquesta broma.

Segona lliçó: els resultats

Que quedi clar: ningú no és més partidari que jo de donar la veu al poble sempre que hi hagi ocasió. Si això fos Suïssa, m’hauria semblat normal que es plantegés aquesta qüestió de la Diagonal en referèndum, i m’agradaria que a la Catalunya independent aquesta mena de coses fóssin habituals.

Habituals, però ben fetes. En primer lloc, hi ha una pregunta prèvia: reformar la Diagonal és ara un tema prioritari? I encara més: no es pot fer, des de l’Administració, joc brut amb les opcions. Amagar l’opció C era, per dir-ho suaument, fer trampes. Recordem que inicialment només es volia proposar les opcions A i B, donant per fet que hi hauria reforma. El plantejament, per tant, era trampós i estava  viciat d’inici.

I la resposta ha estat exemplar: l’opció C, la que no volien els qui manen a l’Ajuntament, ha obtingut una victòria aclaparadora. Un 80% en una votació amb tres opcions no és una cosa gens habitual, i més quan aquesta opció s’ha amagat durant la campanya, quan s’ha mostrat s’ha fet amb una imatge penosa i era la darrera de la llista. Només hi ha una lectura possible: els ciutadans han engegat a fer punyetes els convocants. Les consultes, sí, però per allò que toqui i sobretot ben fetes, amb tots els requisits democràtics.

I tercera lliçó: la tecnologia

Aquesta tercera lliçó és la més amagada de les tres, però no per això menys important. La comèdia de l’alcalde fent veure que votava quan en realitat no ho havia pogut fer, el xou del regidor que havia votat sense saber-ho, la gent que després de fer cua no podia votar, els que no hi podien accedir des de casa, i tot plegat obeeixen a una mateixa causa: el sistema informàtic era un nyap, i contrasta fortament amb l’impecable funcionament del sistema usat per les consultes populars. No sé què deu haver costat aquest nyap, ni tampoc què hauria costat el de les consultes, si s’hagués hagut d’encarregar, pagant, a una empresa; però estic segur que deu haver sortit molt més barat. I ha funcionat impecablement en 460 ocasions, fins al punt que els observadors estrangers n’han quedat meravellats.  La comparació és sagnant, i la conclusió evident: si aquests que estan al càrrec de gestionar els diners de tots no ho saben fer almenys igual de bé que una colla de gent (professionals, segur, però treballant fora d’hores i amb molts menys mitjans) potser que ens ho fem mirar. En quines mans estan els diners que són de tots?

En resum, un altre triomf d’aquests milers de catalans que, organitzant o simplement exercint el seu dret, estan donant una lliçó de democràcia i que estan deixant la imatge de Catalunya al nivell més alt, arreu del món.

I és que quan el poble es posa en marxa, no hi ha qui l’aturi. Sobre tot, el català.

Comentaris tancats a Les tres lliçons de Barcelona

22 abr. 2010


Llums i ombres

Classificat com a Actualitat

S’ha mort el senyor Juan Antonio Samaranch i Torelló.

S’ha mort un home nascut a Barcelona, de cognoms catalaníssims que mai no va voler traduir el seu nom al català.

S’ha mort un ex jugador i entrenador d’hoquei patins, que va fer molt per aquest esport.

S’ha mort un ex Delegado Nacional de Deportes.

S’ha mort un  home que, a l’any 1943, es va atrevir a queixar-se de les amenaces rebudes pels jugadors del Barça en ocasió d’un partit contra el Madrid, cosa que li va costar la seva llicència de periodista. 

S’ha mort qui fou  militant de Falange Española y de las Jons, i Jefe Provincial de Movimiento.

S’ha mort un home que fou Procurador en Cortes durant quinze anys.

S’ha mort un dels homes que van votar el suïcidi de les Cortes franquistes per donar pas a la democràcia.

S’ha mort el darrer president franquista de la Diputació de Barcelona.

S’ha mort el qui fou el primer ambaixador d’Espanya a la URSS després de Franco.

S’ha mort un ex president, i president d’honor de La Caixa.

S’ha mort un home que va ser acusat nombroses vegades de corrupció, però mai no va ser formalment condemnat.

S’ha mort l’home que va convertir un club d’esportistes retirats i milionaris desvagats anomenat Comitè Olímpic Internacional, en una de les multinacionals més potents del món.

S’ha mort l’home que va aconseguir acabar amb els boicots polítics als Jocs Olímpics.

S’ha mort l’home que va trair l’esperit olímpic per convertir-ho en un gran negoci.

S’ha mort l’home que ha donat a l’esport una dimensió global mai coneguda abans.

S’ha mort l’home que va fer possible que els Jocs del 92 vinguessin a Barcelona.

S’ha mort l’home que va fer impossible que Catalunya fos país olímpic.

S’ha mort l’home que sempre surava. Sigui on sigui, segur que seguirà surant. 

Cesc Farguell

Comentaris tancats a Llums i ombres

22 abr. 2010


Patent de catalanitat

Classificat com a Actualitat

Aprofitant el traspàs de Juan Antonio Samaranch, al qual alguns recorden concedint la condició d´olímpica a la ville de Barcelone i molts altres en camisa blava i alçant la mà dreta cap al cel tot saludant l´emperador, hom podria encetar una discusió envers el títol de l´article que, més enllà de burxar en la ferida dels que vengueren la seva terra per lucrar-se i sense importar-los el més mínim tacar-se les mans de sang, incidiria, de ple, potser, en l´essència mateixa d´un sentiment profund.

Qui és (més) català? Aquell qui ostenta un cognom de família de casta o bé aquell qui estima la terra, la defensa fins a les darreres conseqüències i és capaç de morir per ella tot i essent Pérez i/o no havent nascut a Catalunya i parlar en castellà? El català, si cal,amb mitjans i voluntat es pot ensenyar i aprendre, la noblesa d´esperit, no. Cal néixer en ella i fomentar-la activament.

La resposta hauria d´estar clara per tot patriota convençut i més ara, en el procés històric irreversible que ens toca viure i que conduirà a Catalunya més tard o més d´hora a la sobirania plena.

El mestissatge no és drama, ha de ser riquesa i la nova pàtria la volem catalana, sense cap mena de dubte però també culta, rica, pròspera i justa amb tots aquells que l´honorin (i implacable amb els qui l´envileixen o traeixen).

Ens toca arremangar-nos i treballar pel futur, propi i de les generacions que ens seguiran però hi ha plantejaments de base i a priori que són inel.ludibles o …És que potser no és cert que, ara per ara es comporta molt més com un patriota i demócrata el Justo Molinero que en Josep Antoni Duran i Lleida?

Acabo amb un desig mig profètic: a l´enterrament de Juan Antonio Samarach hi anirà molta menys gent de la que fou, en el seu dia, al de Durruti, ambdós a Barcelona.

Visca Catalunya lliure de qualsevol jou que no sia el del seu propi destí
 
Núria Jàvega

Comentaris tancats a Patent de catalanitat

06 abr. 2010


Apunts de Setmana Santa

Classificat com a Actualitat

per Joan Fonollosa

L’ambient de reflexió propi de la Setmana Santa i els seus dies lliures, m’han portat a fer alguns comentaris sobre diversos fets que han sortit als diaris darrerament i que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Companys

Uns fiscals amb despatx a Madrid han trobat una manera, que algú ha qualificat de “creativa”, per estalviar-se haver de revisar el procés del President Companys. Com és de ritual, a aquesta banda del Cinca hi ha hagut les estripades de vestidures de rigor i… poc més, com sempre.

Per una vegada, estic d’acord amb els senyors fiscals. No cal pas reobrir res ni revisar res. Allò va ser un assassinat amb totes les de la llei i prou. Un crim d’estat amb totes les lletres. Com a crim d’estat, la reparació, si és que n’hi ha, ha de ser una reparació a nivell d’estat. I punt. Res d’un tribunal que dicti una sentència per anul·lar-ne una altra.

El que cal és una declaració solemne de les Corts espanyoles (sense que els diputats catalans hi intervinguin ni ho votin) demanant perdó al poble de Catalunya i que el Rei d’Espanya en persona vingui a llegir-la, preferentment en castellà, davant del nostre Parlament. Tota la resta s’ho poden ben estalviar.

Turisme “4S”

Aquests dies ha estat notícia que uns universitaris anglesos han anat a passar unes dies -unes nits, més aviat- a Salou i s’ha reobert el debat sobre els turisme de les 4 S (Sun, Sand, Sangria & Sex) a les que se’n podria afegir una cinquena, el Soroll (llàstima que en anglès no funcioni).

Com passa sempre en aquests casos, hi ha d’una banda els defensors del dret al descans que tenen els veïns i de l’altra els que defensen els ingressos que el turisme 4S (també dit “de borratxera”) aporta a l’economia catalana.

A mi em sembla que aquesta hauria de ser més que res una qüestió de planificació urbanística.  Donada l’afició que tenen les nostres autoritats a dir-nos què  podem fer i què no en un indret determinat, podrien delimitar una zona al voltant de determinades platges on només s’hi poguessin construir hotels, restaurants, sales de festa, supermercats (ben proveïts d’alcohol, és clar), botigues de souvenirs, i poca cosa més. Naturalment estaria prohibit construir-hi habitatges ni de primera ni de segona residència, i és clar, no caldria preveure-hi la construcció de cap escola.

Això sí, hi hauria d’haver un bon centre mèdic especialitzat en cremades solars i comes etílics.

La sentència de l’Estatut

Diuen que diuen que ara sí, que ara va de veres. Ses Il·lustríssimes Senyories, els magistrats i magistrades del TC, després d’un embaràs de més de quatre anys, per fi estan a punt de parir una sentència sobre l’Estatut i, diuen que diuen, en lloc d’un pa portarà unes bones tisores sota el braç.

Jo crec que no, que ara tampoc. Encara que de vegades no ho sembli, hi ha vida intel·ligent a Madrid i si tenen dos dits de front  saben que una sentència, que serà com tots sabem que serà, emesa a uns pocs mesos d’unes eleccions al Parlament de Catalunya  no faria res més que crear independentistes de tres en tres. D’aquí el terror que tots els actuals partits parlamentaris tenen a aquesta possibilitat, i que el moment idoni per fer la proclamació pública i evident de que manen més sobre les nostres lleis dotze senyors i senyores amb despatx a Madrid que tots nosaltres expressant-nos en referèndum, és just després  de les eleccions, quan hi hagi quatre anys per endavant per apaivagar-ne els efectes.

Jo crec, però, que tant si ho fan abans com si ho fan després de les eleccions, el que hauríem de fer nosaltres és el que en termes borsaris en diuen “descomptar-ho”. Tant se val si la sentència s’ha emès o no. Ja sabem poc o molt com serà i per tant el que digui o deixi de dir i quan es digui, o no es digui, és irrellevant. El greuge ja està fet: de què val un referèndum si després el resultat es pot canviar per unes Il·lustríssimes Senyories que ni tan sols cal que siguin catalans?

Catalunya ha de fer el seu  camí i deixar enrere tota aquesta història.

Comentaris tancats a Apunts de Setmana Santa

Anteriors »