02 jul. 2010
Conferències Democràtiques de Catalunya
ELOGI DEL MAGISTRAT INDEPENDENTISTA
Feia molt de temps que volia escriure aquest apunt, però me n’he hagut d’estar fins ara per no posar en perill una tasca tan delicada, valuosa i complexa com la que ha dut a terme el personatge a qui avui vull retre públic i merescut homenatge.
Els membres del Tribunal Constitucional que han dictat la sentència contra l’Estatut de Catalunya són gairebé tots persones que viuen a Madrid, i, vulguin o no, estan immersos en la bombolla político-mediàtica de la capital de l’Estat; era d’esperar, per tant, que dictessin sentència des d’una òptica i uns valors estrictament espanyols, sovint tan allunyats dels catalans. És lògic que no hagin pogut calibrar exactament els efectes que la sentència tindrà a Catalunya i l’abast de les seves conseqüències.
Però no tots. N’hi ha un, l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo, proposat formalment pel PSOE, tot i que en realitat era el candidat del PSC. Aquest senyor és nascut a Catalunya, viu a Barcelona, parla català i té una llarga i reconeguda trajectòria professional com a advocat a Catalunya. Aquesta presència d’un representant de les minories nacionals és habitual en els estats plurinacionals (per exemple, és obligatori que al Tribunal Suprem de Canadà hi hagi sempre un quebequès) i serveix precisament per a això: per evitar que les resolucions es prenguin sense tenir en compte la visió i els arguments de l’altra part. Per tal que les sensibilitats minoritàries tinguin un pes en les deliberacions i puguin influir en les decisions.
Aquest se suposa que era el paper del senyor Eugeni Gay. Aquest senyor havia de saber el mal irreparable que aquesta sentència farà a la indisoluble unidad de España, justament allò que es pretén defensar. Aquest senyor ha de saber o almenys intuir que hi ha un abans i un després d’aquesta resolució i que amb ella es fa realitat la profecia de Ramon Trias Fargas, quan deia que “Catalunya no serà independent fins que l’hi obliguin”. Tot això, i molt més, aquest senyor ho ha de saber per força i la pregunta és com, sabent-ho, no n’ha alertat als seus companys i, segons sembla, fins i tot ha votat a favor de la sentència.
Només hi ha dues explicacions possibles per a aquest singular capteniment: o bé aquest senyor és completament burro i no s’assabenta del que passa al seu voltant, o bé és un independentista infiltrat. Com que la primera hipòtesi no és plausible, cal concloure que es tracta de la segona possibilitat.
És per això que vull retre-li un més que merescut homenatge. Realment s’ha de ser molt valent i tenir molta personalitat per aguantar una postura així durant tant de temps, fins a quatre anys. Cal tenir molt d’autocontrol per aconseguir que, al llarg de sessions que duren hores i hores, mai no el delatés un gest, una paraula, una mirada, un somriure. Cal molta paciència i molta sang freda per no dir res o qui sap si, en el secret de les deliberacions, fins i tot els ha animat a fer més gran la retallada per tal d’augmentar-ne els efectes. No tothom serviria per a una tasca tan delicada, complexa i perillosa. Dic perillosa perquè, no ho oblidem, si hagués estat descobert hauria pogut ser acusat d’alta traïció a l’Estat. Per sort, se n’ha sortit i cal felicitar-lo.
Algun dia, la República Catalana haurà de reconèixer com es mereix la contribució de l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo al seu adveniment. Des d’ara mateix demano per a ell la màxima condecoració civil de la República.
Joan Fonollosa
No hi ha resposta