Endavant

Feia molt de temps que volia escriure aquest apunt, però me n’he hagut d’estar fins ara per no posar en perill una tasca tan delicada, valuosa i complexa com la que ha dut a terme el personatge a qui avui vull retre públic i merescut  homenatge.

Els membres del Tribunal Constitucional que han dictat la sentència contra l’Estatut de Catalunya són gairebé tots persones que viuen a Madrid, i, vulguin o no, estan immersos en la bombolla político-mediàtica de la capital de l’Estat; era d’esperar, per tant, que dictessin  sentència des d’una òptica i uns valors estrictament espanyols, sovint tan allunyats dels catalans.  És lògic que no hagin pogut calibrar exactament els efectes que la sentència tindrà a Catalunya i l’abast de les seves conseqüències.

Però no tots. N’hi ha un, l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo, proposat formalment pel PSOE, tot i que en realitat era el candidat del PSC. Aquest senyor és nascut a Catalunya, viu a Barcelona, parla català i té una llarga i reconeguda trajectòria professional com a advocat a Catalunya. Aquesta presència d’un representant de les minories nacionals és habitual en els estats plurinacionals (per exemple, és obligatori que al Tribunal Suprem de Canadà hi hagi sempre un quebequès) i serveix precisament per a això: per evitar que les resolucions es prenguin sense tenir en compte la visió i els arguments de l’altra part. Per tal que les sensibilitats minoritàries tinguin un pes en les deliberacions i puguin influir en les decisions.

Aquest se suposa que era el paper del senyor Eugeni Gay. Aquest senyor havia de saber  el mal irreparable que aquesta sentència farà a la indisoluble unidad de España, justament allò que es pretén defensar. Aquest senyor ha de saber o almenys intuir que hi ha un abans i un després d’aquesta resolució i que amb ella es fa realitat la profecia de Ramon Trias Fargas, quan deia  que “Catalunya no serà independent fins que l’hi obliguin”. Tot això, i molt més, aquest senyor ho ha de saber per força i la pregunta és com, sabent-ho, no n’ha alertat als seus companys i, segons sembla, fins i tot ha votat a favor de la sentència.

Només hi ha dues explicacions possibles per a aquest singular capteniment: o bé aquest senyor és completament burro i no s’assabenta del que passa al seu voltant, o bé és un independentista infiltrat. Com que la primera hipòtesi no és plausible, cal concloure que es tracta de la segona possibilitat.

És per això que vull retre-li un més que merescut homenatge. Realment s’ha de ser molt valent i tenir molta personalitat per aguantar una postura així durant tant de temps, fins a quatre anys. Cal tenir molt d’autocontrol per aconseguir que, al llarg de sessions que duren hores i hores, mai no el delatés un gest, una paraula, una mirada, un somriure. Cal molta paciència i molta sang freda per no dir res o qui sap si, en el secret de les deliberacions, fins i tot els ha animat a fer més gran la retallada per tal d’augmentar-ne els efectes. No tothom serviria per a una tasca tan delicada, complexa i perillosa. Dic perillosa perquè, no ho oblidem, si hagués estat descobert hauria pogut ser acusat d’alta traïció a l’Estat. Per sort, se n’ha sortit i cal felicitar-lo.

Algun dia, la República Catalana haurà de reconèixer com es mereix la contribució de l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo al seu adveniment. Des d’ara mateix demano per a ell la màxima condecoració civil de la República.

Joan Fonollosa