Arxivar per juliol de 2010

02 jul. 2010


ELOGI DEL MAGISTRAT INDEPENDENTISTA

Classificat com a Actualitat

Feia molt de temps que volia escriure aquest apunt, però me n’he hagut d’estar fins ara per no posar en perill una tasca tan delicada, valuosa i complexa com la que ha dut a terme el personatge a qui avui vull retre públic i merescut  homenatge.

Els membres del Tribunal Constitucional que han dictat la sentència contra l’Estatut de Catalunya són gairebé tots persones que viuen a Madrid, i, vulguin o no, estan immersos en la bombolla político-mediàtica de la capital de l’Estat; era d’esperar, per tant, que dictessin  sentència des d’una òptica i uns valors estrictament espanyols, sovint tan allunyats dels catalans.  És lògic que no hagin pogut calibrar exactament els efectes que la sentència tindrà a Catalunya i l’abast de les seves conseqüències.

Però no tots. N’hi ha un, l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo, proposat formalment pel PSOE, tot i que en realitat era el candidat del PSC. Aquest senyor és nascut a Catalunya, viu a Barcelona, parla català i té una llarga i reconeguda trajectòria professional com a advocat a Catalunya. Aquesta presència d’un representant de les minories nacionals és habitual en els estats plurinacionals (per exemple, és obligatori que al Tribunal Suprem de Canadà hi hagi sempre un quebequès) i serveix precisament per a això: per evitar que les resolucions es prenguin sense tenir en compte la visió i els arguments de l’altra part. Per tal que les sensibilitats minoritàries tinguin un pes en les deliberacions i puguin influir en les decisions.

Aquest se suposa que era el paper del senyor Eugeni Gay. Aquest senyor havia de saber  el mal irreparable que aquesta sentència farà a la indisoluble unidad de España, justament allò que es pretén defensar. Aquest senyor ha de saber o almenys intuir que hi ha un abans i un després d’aquesta resolució i que amb ella es fa realitat la profecia de Ramon Trias Fargas, quan deia  que “Catalunya no serà independent fins que l’hi obliguin”. Tot això, i molt més, aquest senyor ho ha de saber per força i la pregunta és com, sabent-ho, no n’ha alertat als seus companys i, segons sembla, fins i tot ha votat a favor de la sentència.

Només hi ha dues explicacions possibles per a aquest singular capteniment: o bé aquest senyor és completament burro i no s’assabenta del que passa al seu voltant, o bé és un independentista infiltrat. Com que la primera hipòtesi no és plausible, cal concloure que es tracta de la segona possibilitat.

És per això que vull retre-li un més que merescut homenatge. Realment s’ha de ser molt valent i tenir molta personalitat per aguantar una postura així durant tant de temps, fins a quatre anys. Cal tenir molt d’autocontrol per aconseguir que, al llarg de sessions que duren hores i hores, mai no el delatés un gest, una paraula, una mirada, un somriure. Cal molta paciència i molta sang freda per no dir res o qui sap si, en el secret de les deliberacions, fins i tot els ha animat a fer més gran la retallada per tal d’augmentar-ne els efectes. No tothom serviria per a una tasca tan delicada, complexa i perillosa. Dic perillosa perquè, no ho oblidem, si hagués estat descobert hauria pogut ser acusat d’alta traïció a l’Estat. Per sort, se n’ha sortit i cal felicitar-lo.

Algun dia, la República Catalana haurà de reconèixer com es mereix la contribució de l’Excel·lentíssim Senyor Eugeni Gay i Montalvo al seu adveniment. Des d’ara mateix demano per a ell la màxima condecoració civil de la República.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a ELOGI DEL MAGISTRAT INDEPENDENTISTA

02 jul. 2010


Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

02 jul. 2010


Espanya s’ha tret la careta

Classificat com a Actualitat,General

Espanya s’ha tret la careta: La sentència del TC sobre (o més aviat contra) l’Estatut ho ha deixat clar per si algú encara no ho sabia:  Franco ha tornat, si és que mai ha marxat. Repetir fins a vuit vegades en un foli i mig la cantarella del “indisoluble unidad de  España”´no és una casualitat: és una provocació.

Per si hi havia dubtes, ja està clar: la Constitució actual no és res més que una repintada de la façana del franquisme, almenys pel que fa a la qüestió nacional. Canvien les formes, però res de substancial és diferent. Els discursos dels líders del PP i del PSOE no són en essencia diferents dels de qualsevol jerarca del franquisme. L’Estatut del 79 va ser una concessió feta a contracor en un moment de feblesa, i per ells li és aplicable l’expressió del decret franquista de supressió del del 32: “en mala hora concedido por la República”.

Què més ens falta per veure-ho clar? Què estem esperant? Espanya toleraria millor una Catalunya independent que una Catalunya autonòmica de veritat, i ja no diguem un Estat Federal que alguns encara s’enstesten a somiar.

Espanya ens ho diu amb claredat meridiana: Espanya és com és i s’hi troba molt a gust; i a qui no li agradi, que se’n vagi, però no preteneu fer-nos canviar.

Prou de perdre temps amb bajanades que no porten enlloc. Prou de somiar amb concerts econòmics, seleccions esportives, oficialitat del català, competències sobre el-que-sigui i mil coses més impossibles d’aconseguir dins d’Espanya, i que en canvi “vénen de sèrie” amb la independència.

 Ja no hi ha excusa. Senyors Montilla, Mas, Puigcercós, Herrera i tutti quanti ens han tingut entretinguts i emmordassats fins ara, ha arribat l’hora de la veritat. El PP ja fa temps que ha triat: i vosaltres? O esteu per la llibertat de Catalunya o sou còmplices dels qui ens esclavitzen. Ja no hi ha possibilitat d’amagar-se. Ja és Catalunya o Espanya. S’han acabat  les bones paraules i les nebuloses.

Ara és l’hora de la veritat. Espanya ens hi empeny.  Ens dobleguem o fem el que cal fer? La Història dirà si la nostra haurà estat la darrera generació de Catalunya. És la nostra responsabilitat.

Bernat Munt

Comentaris tancats a Espanya s’ha tret la careta

02 jul. 2010


A QUI CORRESPONGUI

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

El que segueix és una selecció de textos extrets de la Ponència 1 aprovada al 15è Congrés de Convergència, (juliol del 2008 i darrer celebrat fins avui) i per tant plenament vigents en l’actualitat com a doctrina oficial del Partit.

M’agradaria saber si els dirigents de Convergència consideren o no que es donen les condicions expressades en aquests textos i com pensen dur a la pràctica aquests mandats congressuals.

Cesc Farguell

 

  Punt 8.2. .- Desenvolupament de la potencialitat del nou EstatutPàgina 47, línies 15 i següents:

En cas contrari, si l’Estatut sortís afectat [del seu pas pel TC], bé en el seu articulat, bé en la seva lectura, més enllà de l’agreujament de la manca de credibilitat i de prestigi de les institucions constitucionals, es faria patent una injusta parcialitat en el conflicte entre el conjunt i la part: tot l’ordre constitucional quedaria qüestionat. Però sobretot, es tancaria la possibilitat d’accedir a unes pretensions col·lectives àmpliament majoritàries a Catalunya (àmplia majoria al Parlament i àmplia majoria popular en el referèndum). Es barrarien les ambicions nacionals de Catalunya. Faria impossible avançar en l’autogovern i en l’autonomia, amb un agreujant: la sentència del Tribunal Constitucional no té marxa enrera, és llei per les normes futures, llevat que es reformi la Constitució. Si es tanca el procés autonòmic i queden insatisfetes les ambicions de Catalunya, es trencarà el consens de la transició, es produirà una important desafecció envers Espanya i es qüestionarà la vigència del marc constitucional, no només des de la política, sinó sobretot des de la gent, en el seu sentir, a l’esperit del poble.

  Punt 8.3. .- El dret i el deure a decidir avui i en el futur: fites i objectius

Pàgina 48, línies 5 a 17

El dret a decidir del poble de Catalunya es manifesta en l’exercici del dret de vot i inclou totes les opcions possibles, i no té cap més límit que aquell derivat de la falta de suport democràtic. En aquest sentit, Convergència no renuncia a cap escenari polític de futur per a Catalunya, i per això ratifica un cop més el dret del poble català a l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. De fet, a través del grup parlamentari de CiU al Parlament, Convergència ha expressat en diverses ocasions el suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació quan així ho decideixi el poble de Catalunya i que el mateix Parlament de Catalunya ha aprovat també endiverses ocasions (resolucions 98/III de 1989, 229/III de 1991 i 679/IV de 1998).   

Pàgina 49, línies 17 a 26

Pel que fa als drets col lectius, com el de l’autodeterminació, aquests drets no poden romandre hivernats quan el context polític requereix del seu exercici. És a dir, que quan un poble veu retallades les seves decisions de funcionament col lectiu, quan veu humiliades les seves expectatives de desenvolupament, quan veu esgotades totes les possibilitats de creixement propi en un determinat context polític, no té tant el dret com el deure de preguntar-se si li convé canviar aquest context. Per tant, cal que Catalunya i els partits catalanistes com Convergència s’autoimposin el deure de preguntar a la ciutadania sobre el futur polític del país. No formular aquesta pregunta no és renunciar a l’exercici d’un dret, sinó eludir el compliment d’un deure.  

Punt 10. .- Un projecte per a construir Catalunya: Catalunya com a prioritat.

Pàgina 53, línies 6 a 11

Convergència manté com a objectiu el ple reconeixement nacional de la plena i completa sobirania de Catalunya. En la mesura que el nou Estatut reconeix que els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya, Convergència promourà al Parlament de Catalunya l’exercici del dret a decidir, sense cap més límit que la voluntat democràtica expressada lliurament i en pau del poble català. 

Pàgina 53, línies 6 a 11

I per això, Catalunya ha de prioritzar i reivindicar la totalitat dels seus drets com a nació lliure dins el concert universal de nacions lliures. 

Pàgina 57, darrer paràgraf de la ponència:

Els drets no es demanen, s’exerceixen. 

Comentaris tancats a A QUI CORRESPONGUI