17 maig 2010

Les tres lliçons de Barcelona

Publicat en 19:59 sota Actualitat

Joan Fonollosa

Ja ha passat el “gran” referèndum barceloní, que s’havien empescat els caps presumptament pensants de la casa gran del cap i casal. El resultat ha estat que la ciutadania de Barcelona ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies i ha donat una lliçó de democràcia ben entesa a tota aquesta colla que es creuen més llestos que ningú i es pensen que poden substituir el poble. Catalunya és la democràcia més antiga d’Europa, i la seva capital n’ha donat una altra mostra de com és de profund el sentit democràtic dels catalans. De fet, no ha estat una sola, sinó tres les lliçons que es poden extreure d’aquests resultats.

Primera lliçó: la participació

Una de les finalitats (no confessades, naturalment) d’aquesta mascarada era, sens dubte, desprestigiar el moviment de consultes per la independència. Però amb una participació que no arriba al 12,5%  és evident que no es pot parlar mai més de participacions baixes en aquestes consultes. Més de 500 persones, entre funcionaris i personal contractat expressament, han treballat durant tota la setmana per la consulta; 3 milions d’euros de despesa reconeguda; 108 punts de votació, la possibilitat de fer-ho des de casa i tota una setmana de temps, etc. etc. etc. Això per no esmentar el dit “procés participatiu” i els “donants d’idees” que durant mesos ens han estat donant la tabarra amb aquesta qüestió des de molt abans que es convoqués el referèndum. Amb tots aquests mitjans, obtenir aquesta participació no és precisament com per treure gaire pit. Quina participació hauríen obtingut els referèndums per la independència si haguéssin comptat amb uns mitjans equivalents? Cal recordar que la participació mitjana en aquestes consultes és del 21% i que només en 15 de les 460 poblacions consultades fins ara s’han obtingut percentatges de participació menors que el de Barcelona. Per tant, s’ha acabat aquesta broma.

Segona lliçó: els resultats

Que quedi clar: ningú no és més partidari que jo de donar la veu al poble sempre que hi hagi ocasió. Si això fos Suïssa, m’hauria semblat normal que es plantegés aquesta qüestió de la Diagonal en referèndum, i m’agradaria que a la Catalunya independent aquesta mena de coses fóssin habituals.

Habituals, però ben fetes. En primer lloc, hi ha una pregunta prèvia: reformar la Diagonal és ara un tema prioritari? I encara més: no es pot fer, des de l’Administració, joc brut amb les opcions. Amagar l’opció C era, per dir-ho suaument, fer trampes. Recordem que inicialment només es volia proposar les opcions A i B, donant per fet que hi hauria reforma. El plantejament, per tant, era trampós i estava  viciat d’inici.

I la resposta ha estat exemplar: l’opció C, la que no volien els qui manen a l’Ajuntament, ha obtingut una victòria aclaparadora. Un 80% en una votació amb tres opcions no és una cosa gens habitual, i més quan aquesta opció s’ha amagat durant la campanya, quan s’ha mostrat s’ha fet amb una imatge penosa i era la darrera de la llista. Només hi ha una lectura possible: els ciutadans han engegat a fer punyetes els convocants. Les consultes, sí, però per allò que toqui i sobretot ben fetes, amb tots els requisits democràtics.

I tercera lliçó: la tecnologia

Aquesta tercera lliçó és la més amagada de les tres, però no per això menys important. La comèdia de l’alcalde fent veure que votava quan en realitat no ho havia pogut fer, el xou del regidor que havia votat sense saber-ho, la gent que després de fer cua no podia votar, els que no hi podien accedir des de casa, i tot plegat obeeixen a una mateixa causa: el sistema informàtic era un nyap, i contrasta fortament amb l’impecable funcionament del sistema usat per les consultes populars. No sé què deu haver costat aquest nyap, ni tampoc què hauria costat el de les consultes, si s’hagués hagut d’encarregar, pagant, a una empresa; però estic segur que deu haver sortit molt més barat. I ha funcionat impecablement en 460 ocasions, fins al punt que els observadors estrangers n’han quedat meravellats.  La comparació és sagnant, i la conclusió evident: si aquests que estan al càrrec de gestionar els diners de tots no ho saben fer almenys igual de bé que una colla de gent (professionals, segur, però treballant fora d’hores i amb molts menys mitjans) potser que ens ho fem mirar. En quines mans estan els diners que són de tots?

En resum, un altre triomf d’aquests milers de catalans que, organitzant o simplement exercint el seu dret, estan donant una lliçó de democràcia i que estan deixant la imatge de Catalunya al nivell més alt, arreu del món.

I és que quan el poble es posa en marxa, no hi ha qui l’aturi. Sobre tot, el català.

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.