07 maig 2010

Una anècdota…. banal?

Publicat en 12:29 sota Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.