Arxivar per maig de 2010

17 maig 2010


Les tres lliçons de Barcelona

Classificat com a Actualitat

Joan Fonollosa

Ja ha passat el “gran” referèndum barceloní, que s’havien empescat els caps presumptament pensants de la casa gran del cap i casal. El resultat ha estat que la ciutadania de Barcelona ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies i ha donat una lliçó de democràcia ben entesa a tota aquesta colla que es creuen més llestos que ningú i es pensen que poden substituir el poble. Catalunya és la democràcia més antiga d’Europa, i la seva capital n’ha donat una altra mostra de com és de profund el sentit democràtic dels catalans. De fet, no ha estat una sola, sinó tres les lliçons que es poden extreure d’aquests resultats.

Primera lliçó: la participació

Una de les finalitats (no confessades, naturalment) d’aquesta mascarada era, sens dubte, desprestigiar el moviment de consultes per la independència. Però amb una participació que no arriba al 12,5%  és evident que no es pot parlar mai més de participacions baixes en aquestes consultes. Més de 500 persones, entre funcionaris i personal contractat expressament, han treballat durant tota la setmana per la consulta; 3 milions d’euros de despesa reconeguda; 108 punts de votació, la possibilitat de fer-ho des de casa i tota una setmana de temps, etc. etc. etc. Això per no esmentar el dit “procés participatiu” i els “donants d’idees” que durant mesos ens han estat donant la tabarra amb aquesta qüestió des de molt abans que es convoqués el referèndum. Amb tots aquests mitjans, obtenir aquesta participació no és precisament com per treure gaire pit. Quina participació hauríen obtingut els referèndums per la independència si haguéssin comptat amb uns mitjans equivalents? Cal recordar que la participació mitjana en aquestes consultes és del 21% i que només en 15 de les 460 poblacions consultades fins ara s’han obtingut percentatges de participació menors que el de Barcelona. Per tant, s’ha acabat aquesta broma.

Segona lliçó: els resultats

Que quedi clar: ningú no és més partidari que jo de donar la veu al poble sempre que hi hagi ocasió. Si això fos Suïssa, m’hauria semblat normal que es plantegés aquesta qüestió de la Diagonal en referèndum, i m’agradaria que a la Catalunya independent aquesta mena de coses fóssin habituals.

Habituals, però ben fetes. En primer lloc, hi ha una pregunta prèvia: reformar la Diagonal és ara un tema prioritari? I encara més: no es pot fer, des de l’Administració, joc brut amb les opcions. Amagar l’opció C era, per dir-ho suaument, fer trampes. Recordem que inicialment només es volia proposar les opcions A i B, donant per fet que hi hauria reforma. El plantejament, per tant, era trampós i estava  viciat d’inici.

I la resposta ha estat exemplar: l’opció C, la que no volien els qui manen a l’Ajuntament, ha obtingut una victòria aclaparadora. Un 80% en una votació amb tres opcions no és una cosa gens habitual, i més quan aquesta opció s’ha amagat durant la campanya, quan s’ha mostrat s’ha fet amb una imatge penosa i era la darrera de la llista. Només hi ha una lectura possible: els ciutadans han engegat a fer punyetes els convocants. Les consultes, sí, però per allò que toqui i sobretot ben fetes, amb tots els requisits democràtics.

I tercera lliçó: la tecnologia

Aquesta tercera lliçó és la més amagada de les tres, però no per això menys important. La comèdia de l’alcalde fent veure que votava quan en realitat no ho havia pogut fer, el xou del regidor que havia votat sense saber-ho, la gent que després de fer cua no podia votar, els que no hi podien accedir des de casa, i tot plegat obeeixen a una mateixa causa: el sistema informàtic era un nyap, i contrasta fortament amb l’impecable funcionament del sistema usat per les consultes populars. No sé què deu haver costat aquest nyap, ni tampoc què hauria costat el de les consultes, si s’hagués hagut d’encarregar, pagant, a una empresa; però estic segur que deu haver sortit molt més barat. I ha funcionat impecablement en 460 ocasions, fins al punt que els observadors estrangers n’han quedat meravellats.  La comparació és sagnant, i la conclusió evident: si aquests que estan al càrrec de gestionar els diners de tots no ho saben fer almenys igual de bé que una colla de gent (professionals, segur, però treballant fora d’hores i amb molts menys mitjans) potser que ens ho fem mirar. En quines mans estan els diners que són de tots?

En resum, un altre triomf d’aquests milers de catalans que, organitzant o simplement exercint el seu dret, estan donant una lliçó de democràcia i que estan deixant la imatge de Catalunya al nivell més alt, arreu del món.

I és que quan el poble es posa en marxa, no hi ha qui l’aturi. Sobre tot, el català.

Comentaris tancats a Les tres lliçons de Barcelona

07 maig 2010


Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?

07 maig 2010


Una anècdota…. banal?

Classificat com a Estudis i propostes,General

Joan Fonollosa 

És un fet que es deu produir dotzenes de vegades cada dia als transports públics de Barcelona: una persona puja al bus o al metro i veu un seient lliure; per accedir-hi ha de passar entre les cames d’altres passatgers que ja hi són asseguts: encara que aquests miren de deixar lloc, el pas és estret i l’equilibri, precari. Si en aquest moment arrenca el cotxe, la persona perd l’equlibri. En el pitjor dels casos, pot acabar assegut a la falda d’un altre passager, però normalment no s’arriba a aquest extrem: entre que un s’agafa on pot i l’altre posa les mans per aturar-lo, s’evita que caigui del tot. Sol produir-se aleshores un breu diàleg (“Ai, perdoni”, “No ha estat res”) un somriure cortès i s’ha acabat l’anècdota.

 Jo mateix m’he trobat més d’una vegada en aquesta situació, representant ara un paper, ara l’altre. La darrera ahir mateix, mentre anava en els trens de la Generalitat cap a la Universitat Autònoma, en aquest cas com a “passatger assegut”.

L’altra protagonista de la història era una noia jove, posem d’uns vint-i-pocs anys. Duia uns pantalons grisos, una mena d’anorac amb màniga llarga, cordat fins al coll amb una cremallera i el cap cobert per una peça (massa gruixida per anomenar-la “vel”) que li cobria els cabells i el coll, i deixava al descobert l’òval de la cara, de trets inequívocament magribins. La veritat és que trobo que anava molt abrigada pel temps que feia, però cadascú es vesteix com vol, és clar.

 El cas és que quan el tren va arrencar, no es va poder agafar enlloc (duia els braços fortament enganxats al cos) i jo, instintivament, vaig posar les mans per aturar-la abans no caigués damunt meu. El resultat és que vaig acabar posant tot el palmell de la mà en un lloc tan poc compromès com el seu braç (la màniga hauríem de precisar) entre el colze i l’espatlla. Aquest i els genolls (coberts pels respectius pantalons, és clar) van ser els únics punts de contacte fisic entre ella i jo.

I aquí ve el més extraordinari: Un cop recuperat l’equilibri, la noia va fer un pas enrere, i es va quedar dreta al passadís, amb una mà crispada agafada a la barra, la mirada perduda i panteixant fortament, com si hagués tingut un ensurt de mort. Fins i tot es va posar la mà al pit i estic segur que se li havia disparat el batec del cor. Va estar així uns quants segons i juraria que va considerar la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc del vagó. Finalment, ja més recuperda, es va decidir i va passar ràpidament per anar a seure al meu costat -era l’únic seient lliure dels quatre- amb el cos mig de costat, donant-me l’esquena i la cara enganxada al vidre de la finestra, arrupida contra la paret. En aquesta posició la vaig deixar quan va arribar la meva parada. En cap moment em va mirar, ni encara menys em va dirigir la paraula.

No vull fer cap comentari, crec que és més interessant que me’ls feu arribar vosaltres. Només uns diré que, un cop recuperat de la sorpresa pel seu comportament, em va fer molta pena.

Comentaris tancats a Una anècdota…. banal?