Arxivar per abril de 2010

22 abr. 2010


Llums i ombres

Classificat com a Actualitat

S’ha mort el senyor Juan Antonio Samaranch i Torelló.

S’ha mort un home nascut a Barcelona, de cognoms catalaníssims que mai no va voler traduir el seu nom al català.

S’ha mort un ex jugador i entrenador d’hoquei patins, que va fer molt per aquest esport.

S’ha mort un ex Delegado Nacional de Deportes.

S’ha mort un  home que, a l’any 1943, es va atrevir a queixar-se de les amenaces rebudes pels jugadors del Barça en ocasió d’un partit contra el Madrid, cosa que li va costar la seva llicència de periodista. 

S’ha mort qui fou  militant de Falange Española y de las Jons, i Jefe Provincial de Movimiento.

S’ha mort un home que fou Procurador en Cortes durant quinze anys.

S’ha mort un dels homes que van votar el suïcidi de les Cortes franquistes per donar pas a la democràcia.

S’ha mort el darrer president franquista de la Diputació de Barcelona.

S’ha mort el qui fou el primer ambaixador d’Espanya a la URSS després de Franco.

S’ha mort un ex president, i president d’honor de La Caixa.

S’ha mort un home que va ser acusat nombroses vegades de corrupció, però mai no va ser formalment condemnat.

S’ha mort l’home que va convertir un club d’esportistes retirats i milionaris desvagats anomenat Comitè Olímpic Internacional, en una de les multinacionals més potents del món.

S’ha mort l’home que va aconseguir acabar amb els boicots polítics als Jocs Olímpics.

S’ha mort l’home que va trair l’esperit olímpic per convertir-ho en un gran negoci.

S’ha mort l’home que ha donat a l’esport una dimensió global mai coneguda abans.

S’ha mort l’home que va fer possible que els Jocs del 92 vinguessin a Barcelona.

S’ha mort l’home que va fer impossible que Catalunya fos país olímpic.

S’ha mort l’home que sempre surava. Sigui on sigui, segur que seguirà surant. 

Cesc Farguell

Comentaris tancats a Llums i ombres

22 abr. 2010


Patent de catalanitat

Classificat com a Actualitat

Aprofitant el traspàs de Juan Antonio Samaranch, al qual alguns recorden concedint la condició d´olímpica a la ville de Barcelone i molts altres en camisa blava i alçant la mà dreta cap al cel tot saludant l´emperador, hom podria encetar una discusió envers el títol de l´article que, més enllà de burxar en la ferida dels que vengueren la seva terra per lucrar-se i sense importar-los el més mínim tacar-se les mans de sang, incidiria, de ple, potser, en l´essència mateixa d´un sentiment profund.

Qui és (més) català? Aquell qui ostenta un cognom de família de casta o bé aquell qui estima la terra, la defensa fins a les darreres conseqüències i és capaç de morir per ella tot i essent Pérez i/o no havent nascut a Catalunya i parlar en castellà? El català, si cal,amb mitjans i voluntat es pot ensenyar i aprendre, la noblesa d´esperit, no. Cal néixer en ella i fomentar-la activament.

La resposta hauria d´estar clara per tot patriota convençut i més ara, en el procés històric irreversible que ens toca viure i que conduirà a Catalunya més tard o més d´hora a la sobirania plena.

El mestissatge no és drama, ha de ser riquesa i la nova pàtria la volem catalana, sense cap mena de dubte però també culta, rica, pròspera i justa amb tots aquells que l´honorin (i implacable amb els qui l´envileixen o traeixen).

Ens toca arremangar-nos i treballar pel futur, propi i de les generacions que ens seguiran però hi ha plantejaments de base i a priori que són inel.ludibles o …És que potser no és cert que, ara per ara es comporta molt més com un patriota i demócrata el Justo Molinero que en Josep Antoni Duran i Lleida?

Acabo amb un desig mig profètic: a l´enterrament de Juan Antonio Samarach hi anirà molta menys gent de la que fou, en el seu dia, al de Durruti, ambdós a Barcelona.

Visca Catalunya lliure de qualsevol jou que no sia el del seu propi destí
 
Núria Jàvega

Comentaris tancats a Patent de catalanitat

06 abr. 2010


Apunts de Setmana Santa

Classificat com a Actualitat

per Joan Fonollosa

L’ambient de reflexió propi de la Setmana Santa i els seus dies lliures, m’han portat a fer alguns comentaris sobre diversos fets que han sortit als diaris darrerament i que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Companys

Uns fiscals amb despatx a Madrid han trobat una manera, que algú ha qualificat de “creativa”, per estalviar-se haver de revisar el procés del President Companys. Com és de ritual, a aquesta banda del Cinca hi ha hagut les estripades de vestidures de rigor i… poc més, com sempre.

Per una vegada, estic d’acord amb els senyors fiscals. No cal pas reobrir res ni revisar res. Allò va ser un assassinat amb totes les de la llei i prou. Un crim d’estat amb totes les lletres. Com a crim d’estat, la reparació, si és que n’hi ha, ha de ser una reparació a nivell d’estat. I punt. Res d’un tribunal que dicti una sentència per anul·lar-ne una altra.

El que cal és una declaració solemne de les Corts espanyoles (sense que els diputats catalans hi intervinguin ni ho votin) demanant perdó al poble de Catalunya i que el Rei d’Espanya en persona vingui a llegir-la, preferentment en castellà, davant del nostre Parlament. Tota la resta s’ho poden ben estalviar.

Turisme “4S”

Aquests dies ha estat notícia que uns universitaris anglesos han anat a passar unes dies -unes nits, més aviat- a Salou i s’ha reobert el debat sobre els turisme de les 4 S (Sun, Sand, Sangria & Sex) a les que se’n podria afegir una cinquena, el Soroll (llàstima que en anglès no funcioni).

Com passa sempre en aquests casos, hi ha d’una banda els defensors del dret al descans que tenen els veïns i de l’altra els que defensen els ingressos que el turisme 4S (també dit “de borratxera”) aporta a l’economia catalana.

A mi em sembla que aquesta hauria de ser més que res una qüestió de planificació urbanística.  Donada l’afició que tenen les nostres autoritats a dir-nos què  podem fer i què no en un indret determinat, podrien delimitar una zona al voltant de determinades platges on només s’hi poguessin construir hotels, restaurants, sales de festa, supermercats (ben proveïts d’alcohol, és clar), botigues de souvenirs, i poca cosa més. Naturalment estaria prohibit construir-hi habitatges ni de primera ni de segona residència, i és clar, no caldria preveure-hi la construcció de cap escola.

Això sí, hi hauria d’haver un bon centre mèdic especialitzat en cremades solars i comes etílics.

La sentència de l’Estatut

Diuen que diuen que ara sí, que ara va de veres. Ses Il·lustríssimes Senyories, els magistrats i magistrades del TC, després d’un embaràs de més de quatre anys, per fi estan a punt de parir una sentència sobre l’Estatut i, diuen que diuen, en lloc d’un pa portarà unes bones tisores sota el braç.

Jo crec que no, que ara tampoc. Encara que de vegades no ho sembli, hi ha vida intel·ligent a Madrid i si tenen dos dits de front  saben que una sentència, que serà com tots sabem que serà, emesa a uns pocs mesos d’unes eleccions al Parlament de Catalunya  no faria res més que crear independentistes de tres en tres. D’aquí el terror que tots els actuals partits parlamentaris tenen a aquesta possibilitat, i que el moment idoni per fer la proclamació pública i evident de que manen més sobre les nostres lleis dotze senyors i senyores amb despatx a Madrid que tots nosaltres expressant-nos en referèndum, és just després  de les eleccions, quan hi hagi quatre anys per endavant per apaivagar-ne els efectes.

Jo crec, però, que tant si ho fan abans com si ho fan després de les eleccions, el que hauríem de fer nosaltres és el que en termes borsaris en diuen “descomptar-ho”. Tant se val si la sentència s’ha emès o no. Ja sabem poc o molt com serà i per tant el que digui o deixi de dir i quan es digui, o no es digui, és irrellevant. El greuge ja està fet: de què val un referèndum si després el resultat es pot canviar per unes Il·lustríssimes Senyories que ni tan sols cal que siguin catalans?

Catalunya ha de fer el seu  camí i deixar enrere tota aquesta història.

Comentaris tancats a Apunts de Setmana Santa

02 abr. 2010


Prou, Espanya!

Classificat com a Declaracions

 

Prou, Espanya!

(sonet amb estrambot)

  

Prou! Ja n’hi ha prou d’autonomia

glaçadora com aquesta Espanya

que ens menysprea, se’n riu i ens escanya,

que ni escolta, ni se’n refia.

 

Ja n’hi ha prou: tanta gosadia,

tanta befa i tanta tracamanya;

prou de dir amén a qui ens enganya,

prou d’entomar insults cada dia.

 

Ja tenim el cor cobert de gebre:

la nostra mà estesa han escopit,

n’estem tips de rebre i només rebre,

han fet prou mal, i prou coses malbé.

Durant cinc segles ho hem resistit;

ara, és en risc el futur, també.

  

Si nostres néts no volem decebre

alcem-nos ferms, i, serè l’esperit,

amablement diguem: passi-ho bé.

   

Joan Fonollosa

Divendres Sant, 2010

——————————————————

Comentaris tancats a Prou, Espanya!