per Joan Fonollosa
L’ambient de reflexió propi de la Setmana Santa i els seus dies lliures, m’han portat a fer alguns comentaris sobre diversos fets que han sortit als diaris darrerament i que m’agradaria compartir amb vosaltres.
Companys
Uns fiscals amb despatx a Madrid han trobat una manera, que algú ha qualificat de “creativa”, per estalviar-se haver de revisar el procés del President Companys. Com és de ritual, a aquesta banda del Cinca hi ha hagut les estripades de vestidures de rigor i… poc més, com sempre.
Per una vegada, estic d’acord amb els senyors fiscals. No cal pas reobrir res ni revisar res. Allò va ser un assassinat amb totes les de la llei i prou. Un crim d’estat amb totes les lletres. Com a crim d’estat, la reparació, si és que n’hi ha, ha de ser una reparació a nivell d’estat. I punt. Res d’un tribunal que dicti una sentència per anul·lar-ne una altra.
El que cal és una declaració solemne de les Corts espanyoles (sense que els diputats catalans hi intervinguin ni ho votin) demanant perdó al poble de Catalunya i que el Rei d’Espanya en persona vingui a llegir-la, preferentment en castellà, davant del nostre Parlament. Tota la resta s’ho poden ben estalviar.
Turisme “4S”
Aquests dies ha estat notícia que uns universitaris anglesos han anat a passar unes dies -unes nits, més aviat- a Salou i s’ha reobert el debat sobre els turisme de les 4 S (Sun, Sand, Sangria & Sex) a les que se’n podria afegir una cinquena, el Soroll (llàstima que en anglès no funcioni).
Com passa sempre en aquests casos, hi ha d’una banda els defensors del dret al descans que tenen els veïns i de l’altra els que defensen els ingressos que el turisme 4S (també dit “de borratxera”) aporta a l’economia catalana.
A mi em sembla que aquesta hauria de ser més que res una qüestió de planificació urbanística. Donada l’afició que tenen les nostres autoritats a dir-nos què podem fer i què no en un indret determinat, podrien delimitar una zona al voltant de determinades platges on només s’hi poguessin construir hotels, restaurants, sales de festa, supermercats (ben proveïts d’alcohol, és clar), botigues de souvenirs, i poca cosa més. Naturalment estaria prohibit construir-hi habitatges ni de primera ni de segona residència, i és clar, no caldria preveure-hi la construcció de cap escola.
Això sí, hi hauria d’haver un bon centre mèdic especialitzat en cremades solars i comes etílics.
La sentència de l’Estatut
Diuen que diuen que ara sí, que ara va de veres. Ses Il·lustríssimes Senyories, els magistrats i magistrades del TC, després d’un embaràs de més de quatre anys, per fi estan a punt de parir una sentència sobre l’Estatut i, diuen que diuen, en lloc d’un pa portarà unes bones tisores sota el braç.
Jo crec que no, que ara tampoc. Encara que de vegades no ho sembli, hi ha vida intel·ligent a Madrid i si tenen dos dits de front saben que una sentència, que serà com tots sabem que serà, emesa a uns pocs mesos d’unes eleccions al Parlament de Catalunya no faria res més que crear independentistes de tres en tres. D’aquí el terror que tots els actuals partits parlamentaris tenen a aquesta possibilitat, i que el moment idoni per fer la proclamació pública i evident de que manen més sobre les nostres lleis dotze senyors i senyores amb despatx a Madrid que tots nosaltres expressant-nos en referèndum, és just després de les eleccions, quan hi hagi quatre anys per endavant per apaivagar-ne els efectes.
Jo crec, però, que tant si ho fan abans com si ho fan després de les eleccions, el que hauríem de fer nosaltres és el que en termes borsaris en diuen “descomptar-ho”. Tant se val si la sentència s’ha emès o no. Ja sabem poc o molt com serà i per tant el que digui o deixi de dir i quan es digui, o no es digui, és irrellevant. El greuge ja està fet: de què val un referèndum si després el resultat es pot canviar per unes Il·lustríssimes Senyories que ni tan sols cal que siguin catalans?
Catalunya ha de fer el seu camí i deixar enrere tota aquesta història.
