Arxivar per març de 2010

21 març 2010


Un nou impuls

Classificat com a Actualitat

Joan Fonollosa

 Avui s’ha celebrat la segona Assemblea de Reagrupament Independentista.  Igual que la primera, ha estat un èxit de participació i, al meu parer, ha representat molt més del que molts poden pensar. Crec que l’eslògan triat, el segon impuls, ha estat més exacte i més precís del que a primera vista pot semblar. Deixeu-me que us ho expliqui pas a pas, perquè potser no sigui del tot evident el que vull dir.

En tota organització democràtica, l’Assemblea és l’òrgan màxim, aquell al que estan sotmesos tots els altres organismes i càrrecs. Una Assemblea és, per tant, un punt d’inflexió, una mena de “posta a zero” de tots els comptadors. I aquesta no ha estat una excepció.

Veníem d’on veníem, seria absurd negar-ho: una crisi interna mal resolta, i per això mateix més viva encara del que normalment hauria d’estar després de més d’un mes i mig que hagués esclatat.  Tant que, fins i tot a aquestes alçades ha tret el nas en el programa oficial de l’Assemblea. És evident que si Reagrupament vol complir seriosament amb el paper que s’ha autoimposat, ser l’eina decisiva per portar Catalunya a la independència, no podia seguir de cap de les maneres en aquesta situació. Una Assemblea, en aquestes condicions era un pas indispensable per tornar a posar les coses al seu lloc i  tornar a agafar velocitat de creuer.

La primera bona notícia ha arribat només començar: la presència de Joan Laporta, i encara més la seva intervenció ha confirmat el que tothom ja sabia: que Laporta i Carretero remen en la mateixa direcció. Que darrere un líder carismàtic, conegut arreu del món i amb eficàcia de gestió comprovada hi ha tres mil patriotes disposats a dur-lo al Parlament -a ell i a unes quantes persones més- per defensar la llibertat de la nostra pàtria. Encara que no ha dit -perquè no ho podia dir- que encapçalarà les llistes de Reagrupament, se li ha entès prou bé: “ara és hora de fer política” ha dit. I per si hi havia dubtes, en unes declaracions fetes en sortir de l’Assemblea ha reiterat la necessitat que tots els independentistes estiguem units en un envit tan ambiciós. Qui no ho vulgui entendre, que s’ho faci mirar.

La segona ha arribat poc després: la crisi, encara, ha tret el nas per l’ordre del dia. El famós punt 4.2, l’excusa per seguir fent bullir l’olla, i les signatures que s’havien recollit perquè el debatés el tema.  Ha sortit un representant del promotors, n’ha fet una defensa, molt correcta val a dir-ho, i… l’ha retirada. Han sortit del camp de batalla sense lluitar. Ja ho diuen els clàssics de l’estratègia: una retirada a temps és una victòria. S’han estalviat una rebregada espectacular i han salvat la cara. Enhorabona. Però la retirada és també una altra cosa: no hi ha batalla, s’ha acabat la discussió. Retirar-se sense lluitar equival a reconèixer la superioritat de l’enemic i per tant és l’hora de plegar veles definitivament. I per si quedaven dubtes en Joan Carretero ho ha dit amb una claredat inusual en la política catalana: “tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització” i també ha avisat “no estic disposat a pactar amb el enemics de dintre”. Ho heu entès? Doncs prou d’una vegada. La crisi és morta i enterrada, i els seus promotors, també. Si volen seguir treballant, des de la modèstia i la generositat, per la llibertat de Catalunya a mi no em fan cap nosa: tothom és necessari i tothom és benvingut en aquesta batalla. Però prou de tornar-hi. Prou de tocar allò que no sona. Prou. S’ha acabat.

La tercera bona notícia és que l’assitència a aquesta segona Assemblea ha estat comparable a la de la primera. Les xifres oficias parlen de 1300 persones.  Els que deien que el desencís per tot el que ha pasat passaria factura, que l’ordre del dia era poc interessant o que estava descafeïnat han quedat ben retratats. Una pregunta, per a qui la vulgui respondre: quin líder polític és capaç avui a Catalunya de reunir més de mil persones -cap d’elles amb un sou que depengui de la seva presència- i fent-los pagar 10 euros per l’entrada? Doncs això: el projecte segueix intacte.

I la quarta, potser la més amagada però per a mi la més interessant. En Carretero i els seus col·laboradors han entès els límits de l’assemblearisme i n’han après la lliçó. En el seu discurs ha reconegut una evidència: la junta elegida a l’octubre no ha funcionat.  Democràcia no és el mateix que assemblearisme. Democràcia és triar les persones que assumeixin la responsabilitat, i a prtir d’aquí, mana qui mana

L’assemblearisme no ha funcionat i en Carretero no està disposat a repetir l’error amb les llistes.Hi haurà un conjunt de quatre llistes proposades per ell, i si algú s’atreveix a intentar-ho potser n’hi hagi alguna altra. I es triaran les llistes senceres, res de proporcionalitats. O tot o res. Ja sabem què vol dir això a la pràctica: Reagrupament farà les seves llistes com les fan tots els partits a Catalunya: un gran dit assenyalarà les persones que hi vol i en quin lloc. I s’ha acabat el bròquil.

Potser això, dit així, pot semblar poc democràtic, i segurament ho és. Però és que és el que les circumstàncies exigeixen, ens agradi o no. En primer lloc perquè tenim la llei electoral que tenim, que pràcticament imposa aquest procediment; quan tinguem una llei com la que propugnem, amb districtes uninominals i sistema majoritari serà tota una altra cosa, la mateixa llei pràcticament farà inviable una cosa semblant, però ara no. D’altra banda, si hem d’anar a una batalla tan important com aconseguir la independència no ens podem permetre frivolitats amb les persones: els candidats han de ser patriotes de pedra picada, disposats a entomar el que calgui, honestos, preparats i generosos. No s’hi val a badar i de vegades les assemblees tenen una certa tendència a caure en l’error de fer cas de determinats cants de sirena ben organitzats (hi ha tècniques ben estudiades de com fer-ho, per si algú no ho sap): el que va passar a l’octubre és una bona lliçó per a qui la vulgui aprendre.  I qui cregui que això perjudica les seves possibilitats de ser diputat, ja ho sap: com va dir el mateix Joan Carretero fa una setmana a Vic “si algú té moltes, moltes, moltes ganes de ser diputat, ja faré jo perquè no en tingui”. Per cert, indirectament en Joan Laporta també ho ha dit: “Els que no tinguin voluntat de servei, que es quedin a casa perquè això ho hem de fer entre tots”. Qui no tingui clar que Catalunya és el primer, molt per damunt dels seus interessos o il·lusions personals, ja sap el que ha de fer.

S’ha acabat la broma, doncs. Anem per feina.

Comentaris tancats a Un nou impuls

16 març 2010


Intervenció de Narcís Oliveres a Figueres decideix

Classificat com a Actualitat,General

INTERVENCIÓ FINAL DE NARCÍS OLIVERES

A L’ACTE DE PRESENTACIÓ  DE FIGUERES DECIDEIX

EL 25 DE FEBRER DE 2010 AL CERCLE SPORT DE FIGUERES

 

            Fa set o vuit anys en Miquel Esteba va promoure una taula rodona a Figueres amb Josep Mª Terricabras, Vicenç Villatoro i Salvador Cardús. La va titular debat sobre l’estat de la nació. La nació, l’estat de la qual s’havia de debatre era Catalunya. Es van dir coses molt interessants, però malgrat la categoria dels participants va tenir un ressò escàs. Miquel Esteba, lluitador infatigable de la sobirania de Catalunya, un parell d’anys després en va organitzar una altra, el participants de la qual no eren tant mediatics, érem ell mateix, en Toni Calvó i el que us parla. Tots tres ens varem manifestar obertament independentistes. No hi havia crisi econòmica, per tant, no se’ns podia retreure que allò que realment preocupava la gent era la crisi. Tampoc no hi havia cap sentència pendent d’un Tribunal Constitucional, esperpèntic i autodeslegitimat, de l’estat espanyol que posés en qüestió una decisió adoptada pel poble català en referèndum. Se’ns va dir pura i simplement que érem uns somiatruites, uns il·luminats.

 

            Precisament, aquestes dues coses que no estaven presents en aquells moments, són indicatives en el meu entendre, de que no tan sols no érem uns somiatruites, sinó que senyalàvem l’únic camí possible.

           

En la consulta que es farà als figuerencs es preguntarà “Està d’acord que la nació catalana es converteixi en un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”  En formular la pregunta, i pel sol fet de formular-la, s’està reivindicant l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. Eduard Puig Vayreda ha fixat perfectament el concepte. El problema, en realitat, no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix  quan es tracta de designar qui és el titulat d’aquest dret. Llavors, les nocions d’ autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

 

L’autodeterminació és un acte de sobirania. La paraula sobirania fa referència a la capacitat de prendre decisions. La denominació FIGUERES DECIDEIX, l’ALT EMPORDÀ DECIDEIX o CARTALUNYA DECIDEIX respon a una voluntat de manifestar-nos sobiranistes. Quan es tracta de nacions o de pobles, es fa referència a aquelles decisions que tenen a veure amb el benestar de la gent, l’ancoratge cultural i la prosperitat econòmica. Per això he recordat el context de crisi econòmica a l’inici de les meves paraules.

 

Tots sabem, que en el fons la consulta és sobre la INDEPENDÈNCIA de Catalunya.  Avui, la paraula independència i el que significa és d’ús comú, i és pronunciada amb tota naturalitat fins i tot pels que en són contraris, en l’argumentari dels quals, l’expressió estel·lar  és que allò que preocupa la gent és la crisi econòmica i ho consideren un argument irrebatible. Quan no hi havia crisi, quan en Miquel Esteba, en Toni Calvó i jo propugnàvem  la independència en un moment en què no n’hi havia, cap d’ells ens va dir que, tot i la discrepància que poguessin sentir respecte la independència de Catalunya, el moment escollit era pertinent. Perquè? Perquè per a ells, no es tracta de pensar, avui o fa uns anys, en allò que preocupa la gent. Es tracta d’evitar allò que els preocupa a ells, que Catalunya es converteixi en un estat independent. Són nacionalistes espanyols. Un desig d’independència és sempre conseqüència d’un sentiment nacionalista. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on un hi ha nacionalisme n’hi ha un altre d’afrontat. Al català s’afronta l’espanyol que és una voluntat de domini i és més fanàtic, més intolerant, més tronat. El nostre, en canvi, és una voluntat d’existir. Aquesta voluntat, ja us en adoneu, és la d’aquest acte que estem celebrant

 

La crisi, evidentment, preocupa, i amb raó, molta gent Tots els analistes, tant econòmics, com polítics, afirmen que els països que la superin en sortiran reforçats. Serà el cas de Catalunya, que no pot decidir quines mesures ha de prendre per superar-la? I en la que els efectes nocius s’ajuntaran amb els produïts per tants anys d’espoli fiscal i que a conseqüència del qual ja hi ha entrat exhausta?. No puc deixar de referir-me al debat que ahir es va celebrar al Parlament de Catalunya i que ens ha privat de l’assistència a aquest acte del nostre Alcalde. Un dels defectes dels nostres polítics és que els agrada jugar a ser país que pot decidir. Com aquells nens que juguen a ser grans. Això sí que é somiar truites.

 

 Les crisis són un perill, però també són una oportunitat. Que es plantegi la independència en un context de crisi, és l’oportunitat per deixar clarament de manifest que només amb capacitat de decidir, podrem fer front a aquesta crisi i a qualsevol altre, sigui econòmica, sigui política que en un futur pugui venir  Pretendre que la prioritat de la crisi exclou qualsevol presa de posició sobre una hipotètica, i per a mi desitjable, independència de Catalunya, és una frivolitat irresponsable, si no és una barroera manipulació.

 

Aquestes consultes tenen una importància excepcional. En primer lloc, si les sabem organitzar, si la ciutadania de Figueres, de l’Empordà i de totes les localitats, petites o grans on es celebrin, acudeix en un percentatge raonable a donar resposta a la pregunta, per a la qual cosa demanem la vostra ajuda, ens traurem de sobre el sant benet de somiatruites, demostrarem que la independència és possible. Feia temps que no es produïen a Europa tantes independències, tantes sobiranies, recuperades. En pocs anys hem viscut la dissolució de tres estats, en dos d’ells, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia, de manera pacífica; i de manera tràgica i sagnant, Iugoslàvia, on un nacionalisme hegemònic, el serbi, n’ha estat el determinant. Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, Montenegro no és que hagin accedit a la independència. L’han recuperada. Que és allò que nosaltres volem. I altres nacions sense estat com la nostra proposen referèndums d’autodeterminació, com Escòcia. Avui mateix el Primer Ministre d’Escòcia ha presentat al Projecte de Llei relatiu al referèndum. Això incrementa la nostra responsabilitat. Si volem, la tenim a l’abast. Només ens cal, com catalans, estar units. Ningú de nosaltres haurà de deixar d’actuar d’acord amb les seves ideologies. Les ideologies diuen com s’ha de governar. No es tracta pas d’això. Es tracta de què s’ha de governar. I la resposta és molt senzilla: CATALUNYA !!! Catalunya és una Nació i una Nació no pot existir sense llibertat. És per això que no és una qüestió d’ideologies. Hi caben totes. L’assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l’adscripció ideològica de cadascú. Per això aquesta tasca s’ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Catalunya és la Pàtria de la llibertat. Si l’home individual és lliure, també ho és la suma dels homes que formen la Nació.

 

Si repassem la nostra història veurem que sempre hem defensat la llibertat. Sempre, des de l’Edat  mitjana, hem volgut un règim parlamentari. Quan Felip Vè ens volgué imposar el poder absolut, diguérem no. Quan Franco en volgué arrabassar el nostre sentit de la llibertat, diguérem no.. Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la causa de la llibertat. I perquè hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formen part, modestament però dignament, del concert de les nacions.

 

El nostre culte a la llibertat ens ha permès comprendre i respectar la llibertat dels que venen a viure amb nosaltres amb l’esperança de trobar una vida millor. M’adono que a la sala es troben algunes d’aquestes persones. El nostre concepte de llibertat vol dir tolerància i respecte. En els moments presents a Catalunya s’interrralacionen dos processos: el procés de reivindicació i de voluntat d’assumir la plena sobirania que com a Nació li correspon, i el procés que resulta de la immigració, que segons com es gestionin poden provocar noves oportunitats i, en definitiva, els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran les generacions futures, És per això que dono importància a la seva presència i els li’n dono les gràcies.

 

És en nom de la llibertat que reclamem per a la Nació Catalana l`’acompliment de les seves aspiracions polítiques i de govern que vol dir la llibertat dels pobles, en definitiva, que vol dir la independència.

 

He parlat d’un percentatge raonable de participació. Aquestes consultes no són un referèndum convencional. No tenen la cobertura mediàtica que tenen els referèndums convencionals. Propaganda institucional, propaganda televisiva, milions d’euros mobilitzats per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. Malgrat tot, i a Figueres que és una població gran amb una gran tradició de llibertat probablement no hi mancaran, hi hauran observadors estrangers. Aquesta tradició figuerenca de llibertat no podem consentir que es dissipi. Això ens dóna una gran responsabilitat. Per primera vegada l’anhel independentista de Catalunya, és objecte de l’atenció dels mitjans internacionals.

 

En la presentació s’ha fet referència al meu curriculum. N’estic orgullós. Orgullós sobretot d’haver tingut el privilegi de tractar i de col·laborar molt estretament amb dos catalans il·lustres dels quals, per acabar, citaré unes frases que considero convenient recordar i que avalen la independència de la nostra Nació. Un d’ells, era figuerenc, era Josep Pallach i deia UN HOME NO ÉS LLIURE, SI EL SEU POBLE ÉS ESCLAU. L’altre era Ramon Trias Fargas i deia SER CATALÀ ÉS LA VOLUNTAT DE SER LLIURES, CATALUNYA ÉS LA PÀTRIA DE LA LLIBERTAT O NO SERÀ. En tots els missatges electrònics que s’emeten des de FIGUERES DECIDEIX es recorda una frase del President Compays:TOTES LES CAUSES JUSTES DEL MÓN TENEN ELS SEUS DEFENSORS. EN CANVI CATALUNYA NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES. Els figuerencs no podem fallar !

 

Penso i desitjo que aquestes consultes que tant haguessin agradat a Ramon Trias Fargas i a Josep Pallach, com la primera que es va celebrar a Arenys de Munt i totes les altres que ja s’han celebrat i celebraran  siguin el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

Comentaris tancats a Intervenció de Narcís Oliveres a Figueres decideix

16 març 2010


Cal aprofitar la repercussió de les consultes

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

Cal capitalitzar la celebració de les consultes. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita, i requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període.

NARCÍS OLIVERES i TERRADES

email protegit <!– document.write( ” ); //–>

Nombrosos observadors han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible

 

El 14 d’abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s’iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l’elaboració de la Carta, que va ser signada el 26 de juny per 50 estats, els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. Malauradament els vencedors de la guerra no tenien ni van tenir la menor intenció de reconèixer les institucions representatives de Catalunya, però a l’empara de la repercussió internacional que la celebració de les consultes pot tenir, s’hauria de reassumir l’esperit que va impulsar els membres de la delegació a formular l’apel·lació, la qual conté unes consideracions bàsiques, d’absoluta actualitat 65 anys després, com ara: «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d’Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»

Sense cobertura mediàtica

Les consultes no són un referèndum convencional. No en tenen la cobertura mediàtica, ni propaganda televisiva, ni propaganda institucional, ni pressupostos milionaris per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. No obstant això, ens esforcem perquè tinguin les característiques de tota consulta electoral democràticament efectuada. L’efecte de qualsevol votació, sigui referendària, sigui electiva, no es pot aturar a l’escrutini, no és un fi. Després de l’escrutini s’inicia un període tan important com la votació pròpiament dita. És un període que requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període. Ara cal capitalitzar-ne la celebració. I s’ha de fer amb eficàcia.

En la ponència 1 aprovada per Convergència Democràtica de Catalunya en el seu darrer congrés, es fa referència als intents de transformació i modernització de l’Estat espanyol des de Catalunya i s’hi diu que «aquesta via resta esgotada», i en referència a Europa, que «Catalunya ha d’aspirar al reconeixement dels seus drets nacionals en el marc de la Unió Europea». Segons aquest criteri, no és a l’Estat espanyol on s’haurà de capitalitzar la celebració de les consultes. Qualsevol lligam que la Catalunya sobirana pugui tenir amb l’Estat espanyol després de la independència, podrà tenir el marc adequat en el si de la Unió Europea i, pel sol fet de no estar basat en l’opressió, seria el propi de dues nacions sobiranes, respectuoses l’una amb l’altra.

Caldrà renovar l’apel·lació, a les Nacions Unides, és clar, 192 membres en l’actualitat, i fer-la també a la Unió Europea, l’acord d’integrar-nos a la qual és un dels objectes de la pregunta que es fa a les consultes. L’actual dinàmica de la política internacional, en la qual incideix l’aparició de nous estats independents, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l’aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer, fa referència a les gestions, processos i xarxes a través de les quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s’utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que contenen un missatge separatista. Les gestions paradiplomàtiques són les que amb més mediocritat que eficàcia està fent el govern de la Generalitat, amb un desdenyós i vigilant consentiment del govern central. Són les gestions protodiplomàtiques les que caldrà emprar. Els 10.000 de Brussel·les va ser una acció protodiplomàtica. Amb la celebració de les consultes no ha calgut anar a Brussel·les. Nombrosos observadors internacionals han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrancada d’un procés irreversible, que servirà per fer efectiu no només a Catalunya un principi universal que se’ns nega. El dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Aquesta repercussió s’ha d’aprofitar.

Comentaris tancats a Cal aprofitar la repercussió de les consultes