Arxivar per febrer de 2010

08 febr. 2010


Què ha passat a Reagrupament?

Classificat com a Actualitat

per Joan Fonollosa

No he volgut escriure abans sobre aquest afer, per diverses raons. Una, perquè no em semblava ni ètic ni prudent escriure sense tenir-ne tota la informació i, sobretot, per no contribuir a engreixar el merder fent-ho abans que l’afer s’acabés. D’altra banda, perquè una expressió desafortunada o una afirmació imprudent o fora de temps podien fer molt de mal al que, al capdavall, és la causa última i motor principal de tot: aconseguir la independència de Catalunya.

Però ara, a pilota passada i ja calmades les aigües, em sento en l’obligació d’explicar a tots els  companys i amics de les Conferències Democràtiques, la meva versió del que ha passat o almenys tal com jo ho veig. Vull demanar disculpes pel meu silenci als molts que m’heu demanat que expliqués abans com ho veia. Tal com crec que ha estat un exercici de responsabilitat, un silenci prudent per no espatllar més les coses, ara em sento amb l’obligació de parlar, i ho faig per via d’aquest blog, perquè us ho dec. Som-hi, doncs.

Dues coses cal dir abans de tot: una, que el conflicte es veia venir de feia temps; i dues que no és un sol conflicte, sinó almenys dos de diferents, potser quatre, fins i tot, que s’han tractat i resolt simultàniament.

Que el conflicte es veia a venir de feia temps era quelcom evident per a qualsevol amb  experiència política i que estigués una mica ficat a Reagrupament. Ja sé que és lleig autocitar-se, però amb data 4 d’octubre, comentant l’Assemblea del dia abans,  vaig escriure en aquest mateix blog: (http://blogs.avui.cat/endavant/2009/10/04/apunts-de-lassemblea/)

” (…) però, no va ser tot tan positiu. (…) també vaig poder retrobar alguns tics, (…) procedents de la manera de fer de les assemblees d’ERC. Res de greu, però convindria que s’anéssin polint aquests defectes, si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC. Em consta que la nova direcció, o almenys alguns dels seus membres, en són conscients i estic segur que sabran corregir-ho.”

I vull remarcar una frase crucial: “si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC”. Aquesta ha estat una de les claus del conflicte: molta gent, a dins i fora de Regrupament, no ha entès que això és, o vol ser, una cosa realment nova, que no té res a veure (o molt poc) amb els partits als que estem acostumats.  Això, i -tot s’ha de dir- un possible error en el mètode emprat, potser forçat, i degudament magnificat, ha fet que molts no hagin entès el que ha passat.

Una altra dada que no s’ha d’oblidar: no estem davant d’una opció política més. Estem davant d’un projecte seriós per la independència de Catalunya. Això vol dir enemics molt poderosos, molt més del que de vegades ens imaginem. No vull fer afirmacions que no puc provar, però algunes de les coses que han passat són compatibles amb la hipòtesi que no tothom dins de Reagrupament treballés amb aquest objectiu. I permeteu-me que no sigui més explícit.

Naturalment, també hi ha un altre ingredient que mai falta en aquesta mena de coses: les ambicions personals. És lícit tenir-ne, i més en política: sempre he dit que qui no tingui ambicions personals més val que no s’hi dediqui, però una  cosa és tenir ambicions i una altra posar-les per davant dels objectius fundacionals de l’organització, i especialment quan aquests són els de Reagrupament. Hi ha uns límits que cal respectar i no tothom ho sap fer.

Tot plegat  va conduir a una situació que, segons expliquen els que hi eren, va resultar insostenible, i exigia solucions dràstiques. Aquí és on, al meu parer, es va cometre l’únic error, si és que és un error: unes dimissions que no ho eren, i que es van desfer com si res no hagués passat un cop aconseguit l’objectiu. No puc dir si va ser un error de càlcul, si no hi havia altra via o si els riscos de fer altra cosa eren excessius; en tot cas, cal reconèixer que ha quedat lleig. Però efectiu, que és del que es tractava.

A partir d’aquí, la reacció ha estat més o menys com era d’esperar, tot i que  amb algun toc addicional que demostra el nivell ètic d’alguns personatges: amb tres veritats i quatre mitges mentides s’ha muntat una història fastigosa per “explicar” els motius del que ha passat. Amb una història tan morbosa, els altaveus adequats i la bona fe de molts incauts, s’ha acabat muntant un circ que només la prudència de les persones afectades, que han preferit empassar-se la bilis i ni s’han molestat a desmentir-ho, ha impedit que s’acabi convertint tot en un serial de salsa rosa.

El cas és que el problema ha quedat superat, de manera efectiva i en un temps rècord. El vaixell, amb alguna rascada a la pintura i potser fins i tot algun bony al buc,  segueix navegant amb el rumb fixat i velocitat de creuer. I això és el que importa.

No em resisteixo a citar uns paràgrafs d’un dels molts correus que he rebut, i que expressen perfectament el que ha passat:

“Mai un grup nou, que no és ni un partit, sense representació parlamentària, que encara no ha mostrat les seva força en unes eleccions, havia generat tant d’enrenou ni fet vessar tanta tinta i interès mediàtic com ha passat ara (…) el que és una mostra de que portem el camí correcte per fer que la nostra Nació sigui independent.

Aquesta crisi ha de servir per adonar-nos de la nostra força, crèixer i alçar-nos amb més força, per convèncer als nostres entorns de que la Independència de l’estat espanyol és més necessària, possible i a l’abast que mai, per trencar la campanya mediàtica d’insídies i falsedats amb la que ens volen ensorrar.”

Però de tot plegat, però, em quedo amb una frase de Joan Carretero: “l’objectiu és que a les properes eleccions hi hagi la candidatura independentitsta més potent possible; i si això vol dir que no vagi ningú de Reagrupament a la llista, doncs endavant”

Doncs això, endavant! El que ara cal és seguir treballant i no parlar-ne més.

Comentaris tancats a Què ha passat a Reagrupament?