Arxivar per gener de 2010

24 gen. 2010


Una Assemblea per a l’esperança

Classificat com a Actualitat

Les Conferències Democràtiques de Catalunya ens hem adherit a la plataforma Barcelona Decideix, que, com se sap, té l’objectiu d’organitzar la traca final de les consultes sobre la independència, fent-ne una al cap i casal de Catalunya. I ahir, en representació de les Conferències vaig assistir a l’Assemblea constituent de la plataforma.

Va ser un gran dia, sens dubte. Prop de dues-centes entitats hi eren presents, des d’algunes tan grans i prestigioses com l’Òmnium o el CIEMEN, fins a entitats minúscules pràcticament desconegudes. Gent de tot l’espectre ideològic, des dels democratacristians de Sobirania i Justícia fins a un Ateneu comunista llibertari, passant per les JERC i les CUP. Hi havia, fent notar ostensiblement la seva presència, una nombrosa representació d’ERC i la presència, molt més discreta però efectiva, de dirigents de segona fila de Convergència (ai, Convergència!). I gent de Reagrupament encara menys coneguda, però apuntant-se a totes les comissions de treball. Tots, cadascun des del seu punt de vista, de les seves possibilitats i dels seus interessos, col·laborant en el mateix.

Hi havia de tot: associacions d’empresaris i sindicats, associacions d’enginyers i col·lectius antiunuclears, associacions de veïns, de botiguers, de professionals, d’excursionistes. Gent anti-Unió Europea i entitats pro-palestines asseguts al costat d’amics del poble d’Israel. Hi havia grups de dones, de gais, d’estudiants, i la complicitat de la Universitat que va cedir el local. Hi havia col·lectius d’argentins i de paquistanesos i vem rebre la cordial salutació d’un representant amazic.

Lògicament, els grups parapolítics que es mouen al voltant del sobiranisme hi érem pràcticament tots: Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret a Decidir, Deumil.cat… i les Conferències Democràtiques de Catalunya, naturalment.

I gent. Gent individual que hi havia anat per fer de voluntari, per ajudar també en el procés.

Me’n deixo, segur que me’n deixo. No vull ser injust amb ningú: tots els que érem allà tenim el mateix mèrit i, més enllà de les possibilitats de participació de cadascú, el més important és que hi érem. Tots (i totes, que algun/a dels/les assistents se m’enfadaria si no ho dic). Tots i totes junts remant en la mateixa direcció.

I una constatació: fa només cinc anys o potser menys, una cosa així era simplement inimaginable. Des de les discrepàncies, que n’hi ha i grans, tots hem après una lliçó: el que ens uneix és només una sola cosa, la independència. Però aquest únic punt d’unió és massa important per supeditar-lo a res més. De fet, és el punt de partida perquè tot estigui per fer i tot sigui possible. Com m’agrada dir, primer la independència i després ja en parlarem.

Com no podia ser d’altra manera en una assemblea tan nombrosa i variada, va ser més aviat poc efectiva i contradictòria: no es van poder aprovar ni el manifest inicial ni un document que no era altra cosa que una estimació -força ben feta, al meu parer- dels recursos que seran necessaris per a l’empresa, però sí que es va aprovar un primer esquema d’organització. Precisament arran d’aquesta aprovació es va viure un moment surrealista, quan es va votar si havíem de votar el document; em va treure trenta anys de sobre i en diversos moments de l’acte em vaig sentir transportat a aquelles assemblees, tan romàntiques, dels seixanta i dels primers setanta.

Es van constituir les comissions de Districte i, poc a poc, fent tentines, però amb la il·lusió als ulls de tothom, es va fer el més important: començar a caminar.

El propòsit és difícil, l’embat és formidable, el camí llarg i ple de perills, però, com va recordar algú, en aquest país se’n fan moltes cada dia, de coses inversemblants.

Ens en sortirem. Segur.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Una Assemblea per a l’esperança

24 gen. 2010


Una Assemblea per a l’esperança

Classificat com a Actualitat

Les Conferències Democràtiques de Catalunya ens hem adherit a la plataforma Barcelona Decideix, que, com se sap, té l’objectiu d’organitzar la traca final de les consultes sobre la independència, fent-ne una al cap i casal de Catalunya. I ahir, en representació de les Conferències vaig assistir a l’Assemblea constituent de la plataforma.

Va ser un gran dia, sens dubte. Prop de dues-centes entitats hi eren presents, des d’algunes tan grans i prestigioses com l’Òmnium o el CIEMEN, fins a entitats minúscules pràcticament desconegudes. Gent de tot l’espectre ideològic, des dels democratacristians de Sobirania i Justícia fins a un Ateneu comunista llibertari, passant per les JERC i les CUP. Hi havia, fent notar ostensiblement la seva presència, una nombrosa representació d’ERC i la presència, molt més discreta però efectiva, de dirigents de segona fila de Convergència (ai, Convergència!). I gent de Reagrupament encara menys coneguda, però apuntant-se a totes les comissions de treball. Tots, cadascun des del seu punt de vista, de les seves possibilitats i dels seus interessos, col·laborant en el mateix.

Hi havia de tot: associacions d’empresaris i sindicats, associacions d’enginyers i col·lectius antiunuclears, associacions de veïns, de botiguers, de professionals, d’excursionistes. Gent anti-Unió Europea i entitats pro-palestines asseguts al costat d’amics del poble d’Israel. Hi havia grups de dones, de gais, d’estudiants, i la complicitat de la Universitat que va cedir el local. Hi havia col·lectius d’argentins i de paquistanesos i vem rebre la cordial salutació d’un representant amazic.

Lògicament, els grups parapolítics que es mouen al voltant del sobiranisme hi érem pràcticament tots: Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret a Decidir, Deumil.cat… i les Conferències Democràtiques de Catalunya, naturalment.

I gent. Gent individual que hi havia anat per fer de voluntari, per ajudar també en el procés.

Me’n deixo, segur que me’n deixo. No vull ser injust amb ningú: tots els que érem allà tenim el mateix mèrit i, més enllà de les possibilitats de participació de cadascú, el més important és que hi érem. Tots (i totes, que algun/a dels/les assistents se m’enfadaria si no ho dic). Tots i totes junts remant en la mateixa direcció.

I una constatació: fa només cinc anys o potser menys, una cosa així era simplement inimaginable. Des de les discrepàncies, que n’hi ha i grans, tots hem après una lliçó: el que ens uneix és només una sola cosa, la independència. Però aquest únic punt d’unió és massa important per supeditar-lo a res més. De fet, és el punt de partida perquè tot estigui per fer i tot sigui possible. Com m’agrada dir, primer la independència i després ja en parlarem.

Com no podia ser d’altra manera en una assemblea tan nombrosa i variada, va ser més aviat poc efectiva i contradictòria: no es van poder aprovar ni el manifest inicial ni un document que no era altra cosa que una estimació -força ben feta, al meu parer- dels recursos que seran necessaris per a l’empresa, però sí que es va aprovar un primer esquema d’organització. Precisament arran d’aquesta aprovació es va viure un moment surrealista, quan es va votar si havíem de votar el document; em va treure trenta anys de sobre i en diversos moments de l’acte em vaig sentir transportat a aquelles assemblees, tan romàntiques, dels seixanta i dels primers setanta.

Es van constituir les comissions de Districte i, poc a poc, fent tentines, però amb la il·lusió als ulls de tothom, es va fer el més important: començar a caminar.

El propòsit és difícil, l’embat és formidable, el camí llarg i ple de perills, però, com va recordar algú, en aquest país se’n fan moltes cada dia, de coses inversemblants.

Ens en sortirem. Segur.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Una Assemblea per a l’esperança

21 gen. 2010


S’acosta l’hora de la veritat

Classificat com a Actualitat

A poc a poc es va acostant l’hora de la veritat. Les espases no són encara  en alt, però els seus portadors ja fa dies que les esmolen, les fan ben lluents i les llueixen al sol.

 

Tots els guerrers ensumen ja la batalla. La gran batalla que es lliurarà en el segon semestre d’enguany, on altre cop uns quants voldran decidir per tots nosaltres a benefici de tercers. Els partits parlamentaris van nomenant els seus caps de llista, i estan començant a aplicar l’estratègia de precampanya. Fins i tot ja fan càlculs de possibles acords post electorals per veure qui s’alçarà amb el trofeu de la Presidència de la Generalitat.

 

Mentrestant, l’independentisme va fent el seu camí. Després de la primera onada de consultes de desembre s’en prepara una altra per al febrer i encara una altra per a l’abril. Demà dissabte, es crea la plataforma Barcelona Decideix, per començar a organitzar el gran fermall amb què es tancarà aquest exercici democràtic que ha sorprès el món.

 

Reagrupament va creixent a poc a poc (o no tan a poc a poc), es va orgnitzant i va preparant-se també per l’assalt (democràtic, no cal dir-ho) al Parlament. Ja hi ha una data assenyalada al calendari: el 21 de març triarà els seus candidats. I el messies blaugrana s’haurà de decidir: s’hi apunta o tira per un altre camí. Si s’hi apunta, fantàstic; si no ho fa, que sigui per seguir l’ample i més comfortable camí que se li obre al món del futbol, des d’on pot rendir també inestimables serveis a Catalunya. Cal esperar que tots plegats entenguin que hi ha un bé superior, que és Catalunya, i s’han de fer tots els sacrificis personals que calguin.

 

Els partits parlamentaris no ho saben o fan veure que no ho saben. Però després d’aquesta batalla, les coses ja no seran mai més com abans. Perquè el que ara s’acosta no és una batalla més. És la gran batalla. El moment decisiu. L’instant precís en què el món s’atura i, contenint la respiració, mira expectant com es fa el tomb que determinarà l’esdevenidor per molts anys.

 

Serà el moment en què aquestes dues-centes mil persones que ja han votat per la independència de Catalunya, i les moltes més que encara no ho han fet,  sortiran al carrer, posaran dins de l’urna una papereta, que aquesta vegada sí que valdrà, i Catalunya iniciarà el camí cap a allò que sempre havia estat i no li deixen ser: un país lliure, on hi viu la gent més lliure del món. I Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena.

 

Joan Fonollosa

 

 

Comentaris tancats a S’acosta l’hora de la veritat

21 gen. 2010


S’acosta l’hora de la veritat

Classificat com a Actualitat

A poc a poc es va acostant l’hora de la veritat. Les espases no són encara  en alt, però els seus portadors ja fa dies que les esmolen, les fan ben lluents i les llueixen al sol.

 

Tots els guerrers ensumen ja la batalla. La gran batalla que es lliurarà en el segon semestre d’enguany, on altre cop uns quants voldran decidir per tots nosaltres a benefici de tercers. Els partits parlamentaris van nomenant els seus caps de llista, i estan començant a aplicar l’estratègia de precampanya. Fins i tot ja fan càlculs de possibles acords post electorals per veure qui s’alçarà amb el trofeu de la Presidència de la Generalitat.

 

Mentrestant, l’independentisme va fent el seu camí. Després de la primera onada de consultes de desembre s’en prepara una altra per al febrer i encara una altra per a l’abril. Demà dissabte, es crea la plataforma Barcelona Decideix, per començar a organitzar el gran fermall amb què es tancarà aquest exercici democràtic que ha sorprès el món.

 

Reagrupament va creixent a poc a poc (o no tan a poc a poc), es va orgnitzant i va preparant-se també per l’assalt (democràtic, no cal dir-ho) al Parlament. Ja hi ha una data assenyalada al calendari: el 21 de març triarà els seus candidats. I el messies blaugrana s’haurà de decidir: s’hi apunta o tira per un altre camí. Si s’hi apunta, fantàstic; si no ho fa, que sigui per seguir l’ample i més comfortable camí que se li obre al món del futbol, des d’on pot rendir també inestimables serveis a Catalunya. Cal esperar que tots plegats entenguin que hi ha un bé superior, que és Catalunya, i s’han de fer tots els sacrificis personals que calguin.

 

Els partits parlamentaris no ho saben o fan veure que no ho saben. Però després d’aquesta batalla, les coses ja no seran mai més com abans. Perquè el que ara s’acosta no és una batalla més. És la gran batalla. El moment decisiu. L’instant precís en què el món s’atura i, contenint la respiració, mira expectant com es fa el tomb que determinarà l’esdevenidor per molts anys.

 

Serà el moment en què aquestes dues-centes mil persones que ja han votat per la independència de Catalunya, i les moltes més que encara no ho han fet,  sortiran al carrer, posaran dins de l’urna una papereta, que aquesta vegada sí que valdrà, i Catalunya iniciarà el camí cap a allò que sempre havia estat i no li deixen ser: un país lliure, on hi viu la gent més lliure del món. I Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena.

 

Joan Fonollosa

 

 

Comentaris tancats a S’acosta l’hora de la veritat