Arxivar per desembre de 2009

22 des. 2009


Les crisis i la independència

Classificat com a Actualitat

NARCÍS OLIVERES I TERRADES

Article publicat a El Punt el 14/12/09 

nosaltres mateixos hem de decidir com lluitem contra les crisis que patim 
En una entrevista publicada a El País el dia 29 de novembre passat, Artur Mas, fent referència a la reacció que podria tenir el poble de Catalunya davant una sentència adversa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, deia que la «sentència no ens agafa en el millor moment per la crisi». Es referia, òbviament, a la crisi econòmica. Jo penso que no és l’única crisi que patim. Patim també una greu crisi política. Tal vegada, precisament a causa de la gravetat de les crisis, el moment no és tan dolent. A Artur Mas, profund coneixedor de la política nord-americana, segur que no se li ha escapat una frase de Rahm Emmanuel, cap de gabinet del president Barack Obama: «Mai no s’ha de dilapidar una bona crisi.»
Les crisis, i d’una manera molt especial les dues a les quals m’acabo de referir, esquerden els sistemes que les han engendrat. Una solució és omplir les bretxes de les fissures i rellançar sense canvis el mateixos sistemes, fins a la propera crisi. Una altra, per contra, és obrir les fissures per reorganitzar no solament el funcionament, sinó les lògiques d’acció de l’economia en un cas i de la política en l’altre, per obtenir una ordenació nova, millor i més adaptada a la realitat. És per això que les sortides de les crisis constitueixen uns moments històrics rellevants. Pel que fa a l’econòmica, s’afirma amb raó que els països que la superin en sortiran reforçats. Les decisions que es prenguin tindran conseqüències per a tota l’època que s’obrirà. Catalunya és una nació, i Artur Mas creu que ho és (recordo que en una de les primeres entrevistes televisives que li van fer, després d’assumir la responsabilitat de liderar CDC, ho va afirmar categòricament, i en referència a Espanya va dir que no sabia si ho era i que en qualsevol cas no era pas la seva). Catalunya és una nació, i el no-reconeixement constitucional, amb totes les conseqüències que se’n deriven, constitueix el nucli de la crisi política.
Els xinesos, protagonistes essencials del nou panorama internacional, tant des del punt de vista econòmic com del polític, expressen la paraula crisi amb dos ideogrames diferents. Un significa «perill». L’altre significa «oportunitat». Totes dues significacions són adequades i el seu sentit pot ser aplicat a les crisis que vivim. Sens dubte estem corrent un gran perill. El més gran dels perills. Si no les superem, desapareixem. A mi no em consola pensar que el nostre esfondrament econòmic tindria conseqüències negatives per a Espanya.
L’altra significació, la d’oportunitat, també és adient. Només prenent les mesures adequades podem sortir de la crisi econòmica, i només les podrem prendre si les decidim nosaltres mateixos i esmerçant-hi tots els recursos que siguem capaços de generar. La mateixa definició d’allò que és un dèficit fiscal demostra clarament que una part important dels nostres recursos els perdem. No tenir capacitat de decisió ens impedeix prendre-les. És la crisi política.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966, estableixen que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, i que en cap cas un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. Estem, per tant, legitimats per determinar com lluitem contra la crisi i per destinar-hi tots els nostres mitjans. En una entrevista posterior, a El Periódico del 6 de desembre passat, Artur Mas considerava que no era el moment de preguntar als catalans si volen decidir el seu futur. Discrepo d’aquesta consideració; precisament una de les característiques de tota nació, tal vegada la fonamental, és tenir capacitat per prendre decisions en qualsevol moment. És la seva afirmació perpètua de vida. És el plebiscit diari que deia Ernest Renan en la seva memorable conferència a la Sorbona l’11 de març de 1882.
Per decidir el futur cal poder decidir com sortir de la crisi econòmica. Cal poder, repeteixo, dedicar-hi tots els recursos que Catalunya, amb el seu esforç, sigui capaç de generar. I les crisis, l’econòmica i la política, les patim ara, és ara que hem de decidir com hi lluitem. I si les inèrcies espanyoles (les polítiques), i si les vacil·lacions del govern central (les econòmiques), que el mateix Artur Mas tantes vegades ha denunciat, les fan insuperables? No l’ha de condicionar témer que la resposta sigui «no». Catalunya ha de resoldre el futur de les generacions que han de venir. És el seu repte i el dels seus líders, els quals tenen un plus de responsabilitat. Ell és un líder, i un líder ha de prendre riscos. Ha de tenir la intel·ligència de saber quan s’han de prendre i el coratge de fer-ho. Una bona crisi és la gran oportunitat. Hem de seguir el consell de Rahm Emmanuel, no les dilapidem.

Comentaris tancats a Les crisis i la independència

16 des. 2009


La “fórmula Espartero”

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

Molts creuen que la recepta és de Manuel Azaña, el que fou president de la II República espanyola, però no és cert. El general liberal (liberal!)  Baldomero Espartero (1793 – 1879), que fou conde de Luchana, duque de la Victoria i príncipe de Vergara  i que va arribar a ser Regent d’Espanya, va ser  el primer que va dir que “a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años“. Concretament, ho va dir en ocasió d’ordenar-ho personalment el 3 de desembre del 1842. Azaña va recordar la recepta, atribuint-la a “una persona de mi conocimiento” i va afegir que el mètode era “brutal pero efectivo”.

En realitat, aquesta fórmula ha estat aplicada satisfactòriament (per a Espanya) des de molt abans d’Espartero, i fins ben entrat el segle XX, sovint amb una destacada participació del Castell de Montjuïc.  Una llista sense pretensions d’exhaustivitat ens diu que Barcelona ha estat bombardejada, assetjada o ocupada per l’exèrcit espanyol als anys 1640-41, 1652, 1691, 1705, 1713-14, 1808, 1842, 1909 i 1936-39. Com es pot observar, la regularitat és notable, si exceptuem el buit entre 1714 i 1808: la patacada havia estat tan forta que es veu que es van poder estalviar el bombargeig al voltant del 1750; és clar que en el tombant dels segles XVII i XVIII ja havien avançat feina, com si diguéssim.

Tot i que és evident que no han plogut bombes sobre Barcelona des del 1938, podem discutir si la darrera vegada que l’exèrcit espanyol hi va actuar va ser el 1939 o si va arribar fins al 1975. En tot cas, és evident que ja fa bastant més de trenta anys que no s’aplica la fórmula Espartero i, per tant, ja va essent l’hora de tornar-la a aplicar.

Però resulta que la història de la civilització no s’atura i ara hem arribat a un punt on -ai las-  això ja no és possible. Ara les coses ja no es fan així. Ara, tot i que més d’un frisaria encara per aplicar la vella recepta, la democràcia ha avançat tant a Espanya que ja ningú no gosa ni tan sols repetir-la en veu alta. Menys encara un general considerat liberal com en el seu temps ho va ser Espartero.

I com que la fórmula no és aplicable, els mals que curava ara no troben bon remei. Per això l’independentisme creix avui. Una vegada més, la força de Catalunya reneix de les seves cendres i les noves generacions, que no han viscut la guerra i ni tan sols la postguerra, comencen a fer-se les velles preguntes de sempre, i troben les mateixes respostes de sempre. La crisi, la desafecció del poble envers els seus polítics o la pertinença a la Unió Europea són mers accidents històrics, coses d’aquests temps, que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió.

La qüestió és que hi ha una realitat nacional profunda, potentíssima i per això mateix tossuda que una vegada i una altra torna a renéixer després d’haver estat esclafada per la força de les armes. Una realitat nacional que té entre els seus trets característics que és oberta, inclusiva, acollidora, com no podia ser d’altra manera havent nascut en una terra de pas des de fa milers d’anys. La realitat nacional catalana s’ha forjat per les successives aportacions de gent vinguda de tot arreu, que al llarg dels segles hi ha anat portant el seu granet de sorra, que dipositat damunt del substrat anterior ha ajudat a confegir, estrat a estrat, una cultura i una nació potents, amb una força a la qual només se li escau el qualificatiu de tel·lúrica. Per això la nació catalana reneix una i altra vegada, i sempre ho farà per més que s’entestin a assassinar-la. Perquè és la mateixa realitat de la terra la que la forma, la fa créixer i l’exigeix.

I Espanya, que prové d’una realitat, també tel·lúrica, però completament diferent, no ho entén. Mai no ho ha entès ni mai no ho entendrà, perquè Espanya no ho pot entendre. Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle. Per això seriosos intel·lectuals diuen sense avergonyir-se que la Hispània romana ja era Espanya, i per això de vegades ens recorden, com si fos una taca, que Roger de Flor era alemany i en realitat es deia Roger Blume. Per això el Tractat del Pirineus va ser una cosa natural, lògica: no era l’amputació del bressol d’una part important del que hauria de ser l’Espanya de tots, era treure’s de sobre un tros que hi sobrava, una excrescència estranya, nascuda per atzars de la història.

És una incomprensió profunda, absoluta, sense remei. D’aquí la necessitat de la fórmula Espartero: cal arrencar periòdicament del cor dels catalans el somni de la llibertat, tal com cal arrencar periòdicament les males herbes del camp si es vol que doni els seus fruits.

Però debades. La nació catalana és una realitat massa forta, masa profunda perquè es pugui esclafar amb la fórmula Espartero. I ara, que ja no és possible amagar, no pas destruir, la seva realitat a canonades, Catalunya ha iniciat el camí vers la llibertat arrabassada fa tres segles.

Mentrestant, com deia Antonio Machado, un castellà lúcid, “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a La “fórmula Espartero”

16 des. 2009


La “fórmula Espartero”

Classificat com a Actualitat,Estudis i propostes

Molts creuen que la recepta és de Manuel Azaña, el que fou president de la II República espanyola, però no és cert. El general liberal (liberal!)  Baldomero Espartero (1793 – 1879), que fou conde de Luchana, duque de la Victoria i príncipe de Vergara  i que va arribar a ser Regent d’Espanya, va ser  el primer que va dir que “a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años“. Concretament, ho va dir en ocasió d’ordenar-ho personalment el 3 de desembre del 1842. Azaña va recordar la recepta, atribuint-la a “una persona de mi conocimiento” i va afegir que el mètode era “brutal pero efectivo”.

En realitat, aquesta fórmula ha estat aplicada satisfactòriament (per a Espanya) des de molt abans d’Espartero, i fins ben entrat el segle XX, sovint amb una destacada participació del Castell de Montjuïc.  Una llista sense pretensions d’exhaustivitat ens diu que Barcelona ha estat bombardejada, assetjada o ocupada per l’exèrcit espanyol als anys 1640-41, 1652, 1691, 1705, 1713-14, 1808, 1842, 1909 i 1936-39. Com es pot observar, la regularitat és notable, si exceptuem el buit entre 1714 i 1808: la patacada havia estat tan forta que es veu que es van poder estalviar el bombargeig al voltant del 1750; és clar que en el tombant dels segles XVII i XVIII ja havien avançat feina, com si diguéssim.

Tot i que és evident que no han plogut bombes sobre Barcelona des del 1938, podem discutir si la darrera vegada que l’exèrcit espanyol hi va actuar va ser el 1939 o si va arribar fins al 1975. En tot cas, és evident que ja fa bastant més de trenta anys que no s’aplica la fórmula Espartero i, per tant, ja va essent l’hora de tornar-la a aplicar.

Però resulta que la història de la civilització no s’atura i ara hem arribat a un punt on -ai las-  això ja no és possible. Ara les coses ja no es fan així. Ara, tot i que més d’un frisaria encara per aplicar la vella recepta, la democràcia ha avançat tant a Espanya que ja ningú no gosa ni tan sols repetir-la en veu alta. Menys encara un general considerat liberal com en el seu temps ho va ser Espartero.

I com que la fórmula no és aplicable, els mals que curava ara no troben bon remei. Per això l’independentisme creix avui. Una vegada més, la força de Catalunya reneix de les seves cendres i les noves generacions, que no han viscut la guerra i ni tan sols la postguerra, comencen a fer-se les velles preguntes de sempre, i troben les mateixes respostes de sempre. La crisi, la desafecció del poble envers els seus polítics o la pertinença a la Unió Europea són mers accidents històrics, coses d’aquests temps, que no tenen res a veure amb el fons de la qüestió.

La qüestió és que hi ha una realitat nacional profunda, potentíssima i per això mateix tossuda que una vegada i una altra torna a renéixer després d’haver estat esclafada per la força de les armes. Una realitat nacional que té entre els seus trets característics que és oberta, inclusiva, acollidora, com no podia ser d’altra manera havent nascut en una terra de pas des de fa milers d’anys. La realitat nacional catalana s’ha forjat per les successives aportacions de gent vinguda de tot arreu, que al llarg dels segles hi ha anat portant el seu granet de sorra, que dipositat damunt del substrat anterior ha ajudat a confegir, estrat a estrat, una cultura i una nació potents, amb una força a la qual només se li escau el qualificatiu de tel·lúrica. Per això la nació catalana reneix una i altra vegada, i sempre ho farà per més que s’entestin a assassinar-la. Perquè és la mateixa realitat de la terra la que la forma, la fa créixer i l’exigeix.

I Espanya, que prové d’una realitat, també tel·lúrica, però completament diferent, no ho entén. Mai no ho ha entès ni mai no ho entendrà, perquè Espanya no ho pot entendre. Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví, un mandat imperatiu que, incomprensiblement, encara no s’ha pogut consolidar. Portugal és una anomalia, i Catalunya un obstacle. Per això seriosos intel·lectuals diuen sense avergonyir-se que la Hispània romana ja era Espanya, i per això de vegades ens recorden, com si fos una taca, que Roger de Flor era alemany i en realitat es deia Roger Blume. Per això el Tractat del Pirineus va ser una cosa natural, lògica: no era l’amputació del bressol d’una part important del que hauria de ser l’Espanya de tots, era treure’s de sobre un tros que hi sobrava, una excrescència estranya, nascuda per atzars de la història.

És una incomprensió profunda, absoluta, sense remei. D’aquí la necessitat de la fórmula Espartero: cal arrencar periòdicament del cor dels catalans el somni de la llibertat, tal com cal arrencar periòdicament les males herbes del camp si es vol que doni els seus fruits.

Però debades. La nació catalana és una realitat massa forta, masa profunda perquè es pugui esclafar amb la fórmula Espartero. I ara, que ja no és possible amagar, no pas destruir, la seva realitat a canonades, Catalunya ha iniciat el camí vers la llibertat arrabassada fa tres segles.

Mentrestant, com deia Antonio Machado, un castellà lúcid, “Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora“.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a La “fórmula Espartero”

14 des. 2009


Impressions d’una jornada històrica

Classificat com a Actualitat

Ahir va ser un gran dia

La data d’ahir, 13 de desembre del 2009 passarà a la història de Catalunya. Després de l’esclat inicial a Arenys de Mar, ahir més de 700.000 catalans van ser interpel·lats directament i van respondre de manera esperançadora. Prop de 200.000 persones van anar a dipositar el seu vot, malgrat saber que no valia per a res jurídicament, però sí polìticament. Per això hi van anar, per dir que encara som aquí, que Catalunya no és morta i que té encara moltes coses a dir. El procés cap a la independència està en marxa i no es podrà aturar fàcilment. L’esperança en un futur lliure per a la nostra pàtria va rebre ahir una bona dosi d’optimisme.

Èxit? Fracàs? Feina!

Avui, com és lògic, cadascú en fa la interpretació que  més li convé. Uns es fixen en el 95% de vots favorables i altres en la participació, que troben baixa. Altres diuen que gairebé un 30% en les condicions que s’ha fet està molt bé. No cal dir que jo m’inclino per creure que és un bon resultat, però prefreixo agafar-me a les xifres fredes per mirar de ser objectiu.

És cert que mai a Catalunya una consulta oficial ha tingut tan poca participació, però també es  cert que mai no hi havia hagut una experiència comparable. Comparar la participació amb la d’un referèndum és, simplement, sumar naps i cols.

El cert és que 182.775 ciutadans han votat que sí, i això és molta gent. Tanta com el  20% dels vots que va obtenir CiU a les passades eleccions, el doble que Ciutadans, o un 12% del que va obtenir tot el tripartit sumat. A proporció, uns 8 diputats, i això que només votava una desena part del cens, en nombres rodons.

Com també és cert que estem encara lluny de complir les condicions de Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables). De fet, aquestes condicions només les han complert 31 municipis, amb uns 23.000 electors en total.

Però això va ser així només perquè els  partidaris del No, no hi van anar. Només que 10.153 ciutadans més haguéssin votat que Sí i uns altres 148.012 haguéssin votat encara que fos que No, ja s’haurien complert. Això vol dir que de cada 100 ciutadans que no van votar, 2 haurien d’haver votat Sí, i  uns altres 29 qualsevol cosa. No és fàcil, però no estem tan lluny. I una lliçó: el dia que vagi de veres, cal que els indiferents votin, encara que sigui que No.

Hi ha molta feina a fer, però l’objectiu és perfectament possible.

9.142 demòcrates

Com ja vaig dir amb motiu de la consulta a Arenys, cal rendir homentage als 6.178 vots negatius i els 2.964 blancs. El comportament d’aquestes persones és el que fa gran la democràcia. Com els partidaris del Sí, sabien que “no s’hi valia”; sabien que la seva seria una posició minoritària, i a més tenien la còmoda seguretat que sense fer res ja es defensava la seva postura, fos contrària, fos dubtosa. I tanmateix, hi van anar a dir la seva opinió. Tant de bo hi hagués molta gent com ells Ponent enllà.

Si us plau, senyors!

La cosa anva massa bé, es  veu, i ja hi hagut algú, des dels nostres rengles mateixos, que s’ha encarregat d’espatllar-la. L’amic Alfons López Tena, a qui conec de fa anys i a qui respecto i per qui sento un sincer afecte, s’ha equivocat i em sap greu dir-ho.

L’èxit, Alfons,  és de tots i no només d’uns quants. Segur que  es podia haver fet millor, a Osona i a la resta. Jo no sé si a Osona s’ha fet millor que a la resta  i si s’hauria pogut aconseguir una participació més gran fent-ho d’una altra manera. El que importa no és això. El que importa és que s’ha fet, que és una experiència única que ha deixat bocabadats els observadors internacionals i que, només per haver-se fet, ha estat un èxit. Parlar ara de sectarisme i divisió, encara que tinguis tota la raó, que no ho sé ni ho vull saber, és precisament caure en aquests mateixos defectes. Encara sort que l’Uriel Bertran en nom dels “altres” ha tingut el seny de no caure en el parany i ho ha aribuït a que tots plegats estem molt cansats avui.

Si us plau, uns i altres. Ja és prou difícil la tasca, ja ens posaran prou pals a les rodes, ja prou que ens presentaran com a ximplets, extremistes i guillats, com perquè, a sobre, els facilitem la feina. Descansem una mica tots plegats, i tornem, amb renovada il·lusió, a la feina.

Unitat, unitat!

Que la tasca requereix unitat és indiscutible. Que la unitat és difícil, també. Però no hem de defallir i hem de treballar dur per aconseguir-la. No s’hi val a dir que “jo sóc la unitat, i els que no vénen amb mi són els que s’en separen”, entre altres coses perquè aquest discurs és perfectament simètric.

Ve a tomb això perquè sembla que s’estan congriant dues candidatures independentistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una, prou sabuda, del Reagrupament, i una altra d’una plataforma on hi ha diverses persones, entre ells Mn Dalmau, Santiago Espot, Enric Canela i  altres. Tinc la sort de tenir excel·lents relacions i amics a totes dues bandes i em sap greu dir que tots dos fan exactament aquest mateix discurs.

Em sap greu, perquè així no es va enlloc. No n’hi ha prou a cridar “Unitat! Unitat!” per fer-la. Ni val dir “la unitat sóc jo”. Cal treballar dur, amb generositat i abnegació per aconseguir-la. Cal bastir ponts, no desqualificacions. Cal tenir clar que la prioritat és una majoria independentista al Parlament, no el nom dels diputats. No s’ha de preguntar a qui representa aquest o aquell, sinó quina és la millor manera d’aprofitar per a la causa la seva aportació, sigui gran o petita. I no s’ha de reclamar res,encara que s’hi cregui tenir  dret, sinó veure què es pot fer per Catalunya. Cal, en definitiva, pensar en la responsabilitat històrica que hem assumit, no en les nostres petites misèries de cada dia.

Com ja he dit, prou dificultats hi ha en el camí com perquè els facilitem la feina. I això val per tots. La unitat només es farà treballant, amb respecte per l’altre, amb il·lusió i generositat. Pensant en Catalunya, no en nosaltres mateixos.

Si, des de la meva modesta posició, puc contribuir a aconseguir-ho, disposeu de mi.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Impressions d’una jornada històrica

14 des. 2009


Impressions d’una jornada històrica

Classificat com a Actualitat

Ahir va ser un gran dia

La data d’ahir, 13 de desembre del 2009 passarà a la història de Catalunya. Després de l’esclat inicial a Arenys de Mar, ahir més de 700.000 catalans van ser interpel·lats directament i van respondre de manera esperançadora. Prop de 200.000 persones van anar a dipositar el seu vot, malgrat saber que no valia per a res jurídicament, però sí polìticament. Per això hi van anar, per dir que encara som aquí, que Catalunya no és morta i que té encara moltes coses a dir. El procés cap a la independència està en marxa i no es podrà aturar fàcilment. L’esperança en un futur lliure per a la nostra pàtria va rebre ahir una bona dosi d’optimisme.

Èxit? Fracàs? Feina!

Avui, com és lògic, cadascú en fa la interpretació que  més li convé. Uns es fixen en el 95% de vots favorables i altres en la participació, que troben baixa. Altres diuen que gairebé un 30% en les condicions que s’ha fet està molt bé. No cal dir que jo m’inclino per creure que és un bon resultat, però prefreixo agafar-me a les xifres fredes per mirar de ser objectiu.

És cert que mai a Catalunya una consulta oficial ha tingut tan poca participació, però també es  cert que mai no hi havia hagut una experiència comparable. Comparar la participació amb la d’un referèndum és, simplement, sumar naps i cols.

El cert és que 182.775 ciutadans han votat que sí, i això és molta gent. Tanta com el  20% dels vots que va obtenir CiU a les passades eleccions, el doble que Ciutadans, o un 12% del que va obtenir tot el tripartit sumat. A proporció, uns 8 diputats, i això que només votava una desena part del cens, en nombres rodons.

Com també és cert que estem encara lluny de complir les condicions de Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables). De fet, aquestes condicions només les han complert 31 municipis, amb uns 23.000 electors en total.

Però això va ser així només perquè els  partidaris del No, no hi van anar. Només que 10.153 ciutadans més haguéssin votat que Sí i uns altres 148.012 haguéssin votat encara que fos que No, ja s’haurien complert. Això vol dir que de cada 100 ciutadans que no van votar, 2 haurien d’haver votat Sí, i  uns altres 29 qualsevol cosa. No és fàcil, però no estem tan lluny. I una lliçó: el dia que vagi de veres, cal que els indiferents votin, encara que sigui que No.

Hi ha molta feina a fer, però l’objectiu és perfectament possible.

9.142 demòcrates

Com ja vaig dir amb motiu de la consulta a Arenys, cal rendir homentage als 6.178 vots negatius i els 2.964 blancs. El comportament d’aquestes persones és el que fa gran la democràcia. Com els partidaris del Sí, sabien que “no s’hi valia”; sabien que la seva seria una posició minoritària, i a més tenien la còmoda seguretat que sense fer res ja es defensava la seva postura, fos contrària, fos dubtosa. I tanmateix, hi van anar a dir la seva opinió. Tant de bo hi hagués molta gent com ells Ponent enllà.

Si us plau, senyors!

La cosa anva massa bé, es  veu, i ja hi hagut algú, des dels nostres rengles mateixos, que s’ha encarregat d’espatllar-la. L’amic Alfons López Tena, a qui conec de fa anys i a qui respecto i per qui sento un sincer afecte, s’ha equivocat i em sap greu dir-ho.

L’èxit, Alfons,  és de tots i no només d’uns quants. Segur que  es podia haver fet millor, a Osona i a la resta. Jo no sé si a Osona s’ha fet millor que a la resta  i si s’hauria pogut aconseguir una participació més gran fent-ho d’una altra manera. El que importa no és això. El que importa és que s’ha fet, que és una experiència única que ha deixat bocabadats els observadors internacionals i que, només per haver-se fet, ha estat un èxit. Parlar ara de sectarisme i divisió, encara que tinguis tota la raó, que no ho sé ni ho vull saber, és precisament caure en aquests mateixos defectes. Encara sort que l’Uriel Bertran en nom dels “altres” ha tingut el seny de no caure en el parany i ho ha aribuït a que tots plegats estem molt cansats avui.

Si us plau, uns i altres. Ja és prou difícil la tasca, ja ens posaran prou pals a les rodes, ja prou que ens presentaran com a ximplets, extremistes i guillats, com perquè, a sobre, els facilitem la feina. Descansem una mica tots plegats, i tornem, amb renovada il·lusió, a la feina.

Unitat, unitat!

Que la tasca requereix unitat és indiscutible. Que la unitat és difícil, també. Però no hem de defallir i hem de treballar dur per aconseguir-la. No s’hi val a dir que “jo sóc la unitat, i els que no vénen amb mi són els que s’en separen”, entre altres coses perquè aquest discurs és perfectament simètric.

Ve a tomb això perquè sembla que s’estan congriant dues candidatures independentistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una, prou sabuda, del Reagrupament, i una altra d’una plataforma on hi ha diverses persones, entre ells Mn Dalmau, Santiago Espot, Enric Canela i  altres. Tinc la sort de tenir excel·lents relacions i amics a totes dues bandes i em sap greu dir que tots dos fan exactament aquest mateix discurs.

Em sap greu, perquè així no es va enlloc. No n’hi ha prou a cridar “Unitat! Unitat!” per fer-la. Ni val dir “la unitat sóc jo”. Cal treballar dur, amb generositat i abnegació per aconseguir-la. Cal bastir ponts, no desqualificacions. Cal tenir clar que la prioritat és una majoria independentista al Parlament, no el nom dels diputats. No s’ha de preguntar a qui representa aquest o aquell, sinó quina és la millor manera d’aprofitar per a la causa la seva aportació, sigui gran o petita. I no s’ha de reclamar res,encara que s’hi cregui tenir  dret, sinó veure què es pot fer per Catalunya. Cal, en definitiva, pensar en la responsabilitat històrica que hem assumit, no en les nostres petites misèries de cada dia.

Com ja he dit, prou dificultats hi ha en el camí com perquè els facilitem la feina. I això val per tots. La unitat només es farà treballant, amb respecte per l’altre, amb il·lusió i generositat. Pensant en Catalunya, no en nosaltres mateixos.

Si, des de la meva modesta posició, puc contribuir a aconseguir-ho, disposeu de mi.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Impressions d’una jornada històrica