Arxivar per novembre de 2009

28 nov. 2009


Nota de les Conferències Democràtiques sobre l’editorial de 12 diaris de Catalunya

Classificat com a Actualitat,Declaracions

Arran de l’editorial publicat ahir dijous conjuntament per dotze diaris d’informació general de Catalunya, les Conferències Democràtiques de Catalunya,

1) Feliciten els diaris que han publicat l’esmentat editorial, per la seva posició unitària, ferma i constructiva, que demostra, una vegada més la maduresa de la societat catalana.

2) Entenen que la defensa de l’Estatut refrendat pel poble català, com no podia ser d’altra manera si es pretenia aconseguir un consens tan ampli de publicacions amb posicions tan diverses

3) Recorden que el text d’aquest Estatut prové del del 30 de Setembre apro at pel Parlament de Catalunya que ja era, a criteri de les Conferències Democràtiques, un text de mínims que tanmateix va ser encara més retallat durant la seva tramitació a les Corts de l’Estat. Això no obstant, el resultat malgrat ser absolutament insuficient és el que el poble de Catalunya va acceptar en referèndum i per tant és exigible que sigui respectat, atès que és el pacte vigent entre Catalunya i Espanya.

4) Constaten, una vegada més, la reacció furibunda i gens democràtica de la majoria dels mitjans periodístics i polítics de Madrid que, en lloc d’analitzar les causes i les eventuals conseqüències d’un fet tan insòlit, han envestit una vegada més contra tot allò que nega o simplement posa en dubte la seva visió estreta, autoritària i en definitiva antidemocràtica de l’Estat espanyol.

5) Manifesten per tant la seva preocupació perquè aquesta actitud tancada, gens dialogant i fins i tot hostil està conduïnt la situació a un carreró sense sortida, que només es podrà resoldre amb el trencament dels pactes constitucionals per una o altra part.

Barcelona, a 27 de novembre del 2009

Comentaris tancats a Nota de les Conferències Democràtiques sobre l’editorial de 12 diaris de Catalunya

28 nov. 2009


Nota de les Conferències Democràtiques sobre l’editorial de 12 diaris de Catalunya

Classificat com a Actualitat,Declaracions

Arran de l’editorial publicat ahir dijous conjuntament per dotze diaris d’informació general de Catalunya, les Conferències Democràtiques de Catalunya,

1) Feliciten els diaris que han publicat l’esmentat editorial, per la seva posició unitària, ferma i constructiva, que demostra, una vegada més la maduresa de la societat catalana.

2) Entenen que la defensa de l’Estatut refrendat pel poble català, com no podia ser d’altra manera si es pretenia aconseguir un consens tan ampli de publicacions amb posicions tan diverses

3) Recorden que el text d’aquest Estatut prové del del 30 de Setembre apro at pel Parlament de Catalunya que ja era, a criteri de les Conferències Democràtiques, un text de mínims que tanmateix va ser encara més retallat durant la seva tramitació a les Corts de l’Estat. Això no obstant, el resultat malgrat ser absolutament insuficient és el que el poble de Catalunya va acceptar en referèndum i per tant és exigible que sigui respectat, atès que és el pacte vigent entre Catalunya i Espanya.

4) Constaten, una vegada més, la reacció furibunda i gens democràtica de la majoria dels mitjans periodístics i polítics de Madrid que, en lloc d’analitzar les causes i les eventuals conseqüències d’un fet tan insòlit, han envestit una vegada més contra tot allò que nega o simplement posa en dubte la seva visió estreta, autoritària i en definitiva antidemocràtica de l’Estat espanyol.

5) Manifesten per tant la seva preocupació perquè aquesta actitud tancada, gens dialogant i fins i tot hostil està conduïnt la situació a un carreró sense sortida, que només es podrà resoldre amb el trencament dels pactes constitucionals per una o altra part.

Barcelona, a 27 de novembre del 2009

Comentaris tancats a Nota de les Conferències Democràtiques sobre l’editorial de 12 diaris de Catalunya

09 nov. 2009


Independència, la fi d’una annexió

Classificat com a Actualitat

En ser sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada

narcís oliveres i terrades

La unitat d’acció no ha de ser a les Corts,  ha de ser a Catalunya

El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l’annexió de Catalunya a Castella. Opto per dir Castella perquè Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d’unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, «tan lloables i plausibles a tot l’univers». Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. En ser doncs sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada a Castella. Els consellers de Felip V es van adonar que la capacitat de produir riquesa i de pagar impostos que tenia Catalunya era fruit del teixit socioeconòmic que el seu dret privat havia anat constituint a través dels segles i que la introducció sobtada d’un dret forà com era el castellà podria tenir conseqüències econòmicament negatives, i és per això que es va decidir respectar el dret privat. L’abolició del dret públic va comportar la de les institucions legislatives que actualitzessin el dret privat, la qual cosa es va fer notarialment. En el protocols notarials el dret privat català es va anar adaptant a les necessitats que anaven sorgint. Quan es produeix la revolució industrial, Catalunya disposa d’un teixit socioeconòmic òptim per a la seva recepció, mentre que Espanya, endarrerida, tot i que ja s’ha estructurat en estat, no té capacitat per participar-hi.
Amb els canvis que es produeixen amb la revolució industrial, Catalunya, que ha esdevingut més pròspera, adquireix consciència de la seva identitat, recorda la seva història, la seva llengua, i es reconeix a ella mateixa com una nació. Sorgeix el catalanisme polític. Apareixen els primers teoritzadors: Vallès i Ribot, Roca i Farreres, Valentí Almirall. La importància de Valentí Almirall rau en el fet que és el primer que concep una acció política catalana independent al marge d’organitzacions estatals. La seva lògica era concloent: com es pot pretendre l’autogovern de Catalunya si no es disposa de l’instrument polític que ha d’organitzar i conduir aquesta legítima aspiració? El catalanisme necessita els seus portaveus, la seva institucionalització, els seus partits polítics.
El catalanisme no arriba a la plenitud com a moviment polític fins que culmina en el nacionalisme. El trànsit del catalanisme al nacionalisme implica que Catalunya és una nació i l’imprescriptible dret a constituir-se en estat en ús de la seva sobirania. Prat de la Riba és el gran teòric d’aquest nacionalisme. Rafael Campalans deia de Prat de la Riba que la seva memòria, per damunt dels barratges dels partits i dels estaments, ha de ser honorada per tots els catalans, perquè ell, més que ningú, ens ha donat consciència de nosaltres mateixos.
Amb la integració a la Unió Europea, l’Estat espanyol, amb la contribució de Catalunya, ha experimentat un gran desenvolupament, i amb la prepotència que aquest desenvolupament li proporciona s’ha proposat consumar la uniformització iniciada per Felip V, la qual el catalanisme polític i el nacionalisme rebutgen, i ha iniciat una intensa ofensiva que pretén la nostra desaparició com a nació. Utilitza implacablement l’asfíxia econòmica de Catalunya, amb la complicitat del PSOE del Baix Llobregat, que controla el PSC. A l’asfíxia lingüística, a la cultural, ara s’hi afegeix l’asfíxia fiscal, l’econòmica, amb la finalitat primordial de la nostra desaparició com a nació. Per fer-hi front hi ha qui suggereix determinats comportaments, com ara una unitat d’acció dels partits polítics catalans amb representació parlamentària a Madrid, la qual cosa és d’una ingenuïtat majúscula i a Madrid causa hilaritat, perquè sap que els catalans mai no l’han aconseguida i que en els moments presents, amb el control al qual m’he referit, encara menys. La unitat d’acció no ha de ser a les Corts espanyoles, ha de ser a Catalunya. Les recomanacions de Valentí Almirall i Prat de la Riba són plenament vigents. La nostra condició de nació és a Catalunya que l’hem de proclamar. Malgrat tots els avatars, hem aconseguit restablir un Parlament de Catalunya que per definició és la seu de la nostra sobirania. Per què proposar una unitat d’acció a Madrid, on sempre trobarem una majoria hostil? És al Parlament de Catalunya on s’ha de proclamar la nostra necessària independència. I Madrid, simplement, l’haurà d’acceptar. Una independència tan necessària com possible. És aquest el nostre repte.

Comentaris tancats a Independència, la fi d’una annexió

09 nov. 2009


Independència, la fi d’una annexió

Classificat com a Actualitat

En ser sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada

narcís oliveres i terrades

La unitat d’acció no ha de ser a les Corts,  ha de ser a Catalunya

El desenllaç de la Guerra de Successió va suposar l’annexió de Catalunya a Castella. Opto per dir Castella perquè Macanaz, influent mentor de Felip V, li aconsellava la uniformitat d’unes mateixes lleis, costums i tribunals i governar per les lleis de Castella, «tan lloables i plausibles a tot l’univers». Espanya com a aparell estatal encara no existia. La monarquia dels Àustria era de forja autoritària però pluralista. Cadascun dels seus components tenia els seus propis òrgans legislatius i les seves pròpies lleis. En ser doncs sotmesa Catalunya a les lleis de Castella, tècnicament va ser annexada a Castella. Els consellers de Felip V es van adonar que la capacitat de produir riquesa i de pagar impostos que tenia Catalunya era fruit del teixit socioeconòmic que el seu dret privat havia anat constituint a través dels segles i que la introducció sobtada d’un dret forà com era el castellà podria tenir conseqüències econòmicament negatives, i és per això que es va decidir respectar el dret privat. L’abolició del dret públic va comportar la de les institucions legislatives que actualitzessin el dret privat, la qual cosa es va fer notarialment. En el protocols notarials el dret privat català es va anar adaptant a les necessitats que anaven sorgint. Quan es produeix la revolució industrial, Catalunya disposa d’un teixit socioeconòmic òptim per a la seva recepció, mentre que Espanya, endarrerida, tot i que ja s’ha estructurat en estat, no té capacitat per participar-hi.
Amb els canvis que es produeixen amb la revolució industrial, Catalunya, que ha esdevingut més pròspera, adquireix consciència de la seva identitat, recorda la seva història, la seva llengua, i es reconeix a ella mateixa com una nació. Sorgeix el catalanisme polític. Apareixen els primers teoritzadors: Vallès i Ribot, Roca i Farreres, Valentí Almirall. La importància de Valentí Almirall rau en el fet que és el primer que concep una acció política catalana independent al marge d’organitzacions estatals. La seva lògica era concloent: com es pot pretendre l’autogovern de Catalunya si no es disposa de l’instrument polític que ha d’organitzar i conduir aquesta legítima aspiració? El catalanisme necessita els seus portaveus, la seva institucionalització, els seus partits polítics.
El catalanisme no arriba a la plenitud com a moviment polític fins que culmina en el nacionalisme. El trànsit del catalanisme al nacionalisme implica que Catalunya és una nació i l’imprescriptible dret a constituir-se en estat en ús de la seva sobirania. Prat de la Riba és el gran teòric d’aquest nacionalisme. Rafael Campalans deia de Prat de la Riba que la seva memòria, per damunt dels barratges dels partits i dels estaments, ha de ser honorada per tots els catalans, perquè ell, més que ningú, ens ha donat consciència de nosaltres mateixos.
Amb la integració a la Unió Europea, l’Estat espanyol, amb la contribució de Catalunya, ha experimentat un gran desenvolupament, i amb la prepotència que aquest desenvolupament li proporciona s’ha proposat consumar la uniformització iniciada per Felip V, la qual el catalanisme polític i el nacionalisme rebutgen, i ha iniciat una intensa ofensiva que pretén la nostra desaparició com a nació. Utilitza implacablement l’asfíxia econòmica de Catalunya, amb la complicitat del PSOE del Baix Llobregat, que controla el PSC. A l’asfíxia lingüística, a la cultural, ara s’hi afegeix l’asfíxia fiscal, l’econòmica, amb la finalitat primordial de la nostra desaparició com a nació. Per fer-hi front hi ha qui suggereix determinats comportaments, com ara una unitat d’acció dels partits polítics catalans amb representació parlamentària a Madrid, la qual cosa és d’una ingenuïtat majúscula i a Madrid causa hilaritat, perquè sap que els catalans mai no l’han aconseguida i que en els moments presents, amb el control al qual m’he referit, encara menys. La unitat d’acció no ha de ser a les Corts espanyoles, ha de ser a Catalunya. Les recomanacions de Valentí Almirall i Prat de la Riba són plenament vigents. La nostra condició de nació és a Catalunya que l’hem de proclamar. Malgrat tots els avatars, hem aconseguit restablir un Parlament de Catalunya que per definició és la seu de la nostra sobirania. Per què proposar una unitat d’acció a Madrid, on sempre trobarem una majoria hostil? És al Parlament de Catalunya on s’ha de proclamar la nostra necessària independència. I Madrid, simplement, l’haurà d’acceptar. Una independència tan necessària com possible. És aquest el nostre repte.

Comentaris tancats a Independència, la fi d’una annexió

02 nov. 2009


Garzon imperator

Classificat com a Actualitat

Els antics romans tenien el costum que, quan un general tornava a Roma després d’una campanya victoriosa, duia lligats al seu carro de combat, carregats de cadenes, els generals enemics capturats o els cabdills de les tribus rebels sotmeses. D’aquesta cerimònia en deien el triomf. I el general que així s’exhibia rebia el nom d’imperator.

Sembla que avui, en plena Hispania del segle XXI hi ha qui encara no ha superat l’estadi mental inherent a aquest concepte de les relacions entre els pobles. La imatge de Macià Alavedra allargant les mans emmanillades cap al cul del furgó de la Guàrdia Civil per recollir les seves pertinències és probablement el més similar que s’ha vist al triomf dels romans en els darrers dos mil anys, si exceptem les pel·lícules de Hollywood, amb la diferència que aquest cop era de veritat.

Amb un petit afegitó: les teves pertinència personals, que tan amorosament reculls i que el furgó expel·leix per la part del darrere, venen en una bossa d’escombraries. Missatge subliminal: les teves coses són una merda, tu ets una merda. I tan contents. Fins i tot hi ha qui li sembla poc (Revilla, el càntabre irreductible dixit)

L’excusa donda per a aital manifestació de barbàrie és tan ridícula (els guàrdies civils que els custodiaven venien de Catalunya i no sabien on era el pàrking de can Garzon) que no val la pena ni comentar-lo. Per cert, segon missatge subliminal: mireu si són dolents aquests catalans que fins i tot fan tornar idiotes els guardies civils que tenen la desgràcia d’haver de prestar  servei en aquelles inhòspites contrades.

I mentrestant, la pressumpció d’innocència, que? Doncs molt bé, gràcies. Sortir als telenotícies en aquestes condicions no és cap pena que figuri al codi penal, o sigui que no hi ha res a dir, es veu. No compta. El linxament mediàtic és una anècdota irrellevant.

Ben mirat, però, es veu que només ho és si es tracta de catalans, perquè quan duen al mateix lloc algú altre, fins i tot l’etarra més sanguinari, li estalvien aquest espectacle. Ja se sap, els catalans som  pitjor que els etarres, tercer missatge subliminal. Com li vaig sentir dir una vegada a algú que prefereixo ignorar, “al menos ellos tienen cojones”. Textual.

La comparació, tan escandalosa, amb el cas Millet és inevitable. No hi vull entrar ara per no fer-ho  massa llarg, però jo crec que està perfectament justificada, des del seu punt de vista. Potser en parlaré un altre dia.

Més. Venint de qui ve l’acusació, això  de la pressumpció d’innocència s’ha de tractar amb especial cura. No seria la primera vegada que l’imperator Garzon s’ha de menjar amb patates el seu espectacular sumari: Cahispa, cas Pinochet, comando dixan, redada del 1992, petició del certificat de defunció de Franco… seguim?

Calia emmanillar-los? Potser tenien por que un home de 76 anys i amb evidents problemes de sobrepès arrenqués a córrer i no el poguéssin atrapar? Calia fer el xou mediàtic? Com és que les càmeres de televisió eren allà esperant per captar les imatges?  Com s’ho va fer el càmera per obtenir unes imatges tan bones, tan ben enquadrades i sense que ningú no s’hi fiqués per entremig?

Les respostes  a aquestes preguntes i altres de similars són tan evidents que l’única conclusió possible és que això no pot ser una mera casualitat, un accident. No, això estava meticulosament preparat i meditat. En realitat es tractava d’això: poder fer aquestes imatges. I potser tot el cas Pretoria no sigui res més que un muntatge per aconseguir-les. És a dir, la feina ja està feta, el que segueixi no té cap importància.

El que ara diré s’ha d’interpetar bé: que quedi clara la meva completa oposició a tot el que faci olor de corrupció, tràfic d’influències i demés.  En aquesta lluita sempre m’hi trobareu. De cap manera intento ara justificar res ni exculpar ningú si són certes les acusacions que diuen que es fan als imputats. Però una cosa és la lluita contra el frau i una altra molt diferent  exposar al linxament públic unes persones que al capdavall resulti que no han fet res.  I de moment, la pressumpció d’innocència obliga a considerar-los imputats i prou, no pas culpables.

Perquè  ja em perdonaran però el cert és que, tot i no conèixer del sumari res més que  el que han publicat els diaris, tot plegat fa un tuf de muntatge escandalós. Si hagués d’apostar, jo ho faria per que al final tot quedarà en no res, el sumari s’arxivarà i els encausats sortiran sense cap acusació ni, encara menys, cap condemna. La meva opinió, amb la informació de què disposo, és que probablement han fet coses no gaire elegants, però en cap cas delictives.

Però és clar, això serà, si és que és, d’aquí a uns anys i no passarà d’un breu perdut en una pàgina interior-parell del diaris.

I l’honor de les persones tractades tan brutalment? Res, naturalment. Al capdavall, només es tracta de catalans. I els catalans, ja se sap… una colla de lladres. Tots.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Garzon imperator