Arxivar per octubre de 2009

16 oct. 2009


Que ens hem begut l’enteniment?

Classificat com a Actualitat

Em sembla que aquest apunt em sortirà molt dur. Potser algú es pot sentir ofès; si és així, ho sento. Però crec que és necessari dir-ho i parlar clar. Ens hem begut l’enteniment, tots plegats?

Punt primer: estem en guerra i alguns encara no ho saben. Recordatori per a despistats: per a Espanya, la secessió de Catalunya és un casus belli. Fan i faran servir totes les armes al seu abast per evitar-ho i, per si algú encara no ho sabia, això inclou el joc brut, amb els serveis secrets, com a professionals del tema, de protagonistes.

Punt segon: el procés de consultes populars anava per bon camí i era (espero que encara sigui) una esperança per al futur de Catalunya. Massa bé, es veu. Una nova decepció no només seria un estroncament d’un procés esperançador, sinó que probablement ho aturaria tot uns quants anys.

Punt tercer: El temps s’esgota. És molt possible que sigui ara o mai. Si aquesta vegada Catalunya no aconsegueix la independència és molt possible que ja no hi hagi una altra oportunitat. Ja n’hem deixat passar massa, per una o altra cosa. Potser no n’hi haurà cap més i la nostra generació passarà a la història com la que va deixar morir definitivament la catalanitat. No ens podem permetre errors.

Fixades aquestes premisses,  repassem el que està succeint. Ja fa uns dies que se sentia una remor preocupant; com que personalment no hi estic implicat, m’acuso de no haver-hi fet massa cas. Però avui, un article d’Alfons López Tena m’ha encès totes les alarmes.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/consultes_dinamitades_74855.php

He mirat d’esbrinar una mica com han anat les coses i a cada troballa que feia em preocupava més. Un resum dels fets,  no sé si bo o dolent, es pot veure a: directe.cat

http://www.directe.cat/article/lestira-i-arronsa-entre-lindependentisme-situa-les-consultes-a-la-corda-fluixa

No sé, ni vull saber, qui té raó (probablement ningú), qui ho va començar ni com va començar, ni com han anat amb detall les coses. Però parlar de “plataformes tòxiques”, cridar a “foragitar” ningú del procés,  dir que hom se’n separa perquè no hi té prou presència,  apartar-se’n perquè es parla o no es parla dels Països Catalans, dir que aquests o aquells volen “protagonitzar” o “apropiar-se” les consultes, dictaminar sobre a qui correspon fer-ho o pontificar sobre la representativitat d’uns i altres (que tot això s’ha dit)  és, per dir-ho amb suavitat, una estupidesa immensa.

Tan baix hem caigut? Tan poc nivell té el patriotisme d’uns i altres? Tan poca generositat tenim que el nostre minúscul ego passa davant de la Pàtria? Ningú no se n’adona que el que importa és que es faci, no qui ho fa?

Tan fàcil ha estat per als serveis secrets espanyols engalipar-nos? O pitjor encara: que potser els estem fent la feina nosaltres solets? No vull acusar ningú i alhora acuso tothom. Cadascú que reflexioni i vegi quina part de responsabilitat hi té. Cadascú que pensi qui ha dit què i què ha dit a qui.

Que potser som tan innocents que ens creiem que no hi ha infiltrats a tot arreu? Si algú es pensa que a Madrid no saben molt més del que ens creiem, que s’ho tregui del cap. Repeteixo: estem en guerra i alguns no se n’han assabentat.  I recordeu que sempre, sempre, sempre, quan es descobreix un infiltrat la reacció més comú és de sorpresa. Qui ho havia de dir! Doncs justa la fusta: precisament per això és un bon infiltrat.  No hem de caure en paranoies conspiratives, però ningú no s’ha de refiar de ningú i ningú no ha de caure en provocacions. Simplement, hem d’anar fent, decidits i sense por, sabent que estem a l’aparador encara que no ens ho sembli i comptant que en qualsevol cantonada ens podem trobar un parany.

Hem de ser molt curosos i alhora molt ferms, valents i generosos. No és hora de fer barroeries ni és hora de covards, d’egos inflats, de cagadubtes ni de perepunyetes.

Altrament, la Història ens ho reclamarà. Tinguem-ho, tots, ben clar.

Ells l’hi tenen, i molt.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Que ens hem begut l’enteniment?

16 oct. 2009


Que ens hem begut l’enteniment?

Classificat com a Actualitat

Em sembla que aquest apunt em sortirà molt dur. Potser algú es pot sentir ofès; si és així, ho sento. Però crec que és necessari dir-ho i parlar clar. Ens hem begut l’enteniment, tots plegats?

Punt primer: estem en guerra i alguns encara no ho saben. Recordatori per a despistats: per a Espanya, la secessió de Catalunya és un casus belli. Fan i faran servir totes les armes al seu abast per evitar-ho i, per si algú encara no ho sabia, això inclou el joc brut, amb els serveis secrets, com a professionals del tema, de protagonistes.

Punt segon: el procés de consultes populars anava per bon camí i era (espero que encara sigui) una esperança per al futur de Catalunya. Massa bé, es veu. Una nova decepció no només seria un estroncament d’un procés esperançador, sinó que probablement ho aturaria tot uns quants anys.

Punt tercer: El temps s’esgota. És molt possible que sigui ara o mai. Si aquesta vegada Catalunya no aconsegueix la independència és molt possible que ja no hi hagi una altra oportunitat. Ja n’hem deixat passar massa, per una o altra cosa. Potser no n’hi haurà cap més i la nostra generació passarà a la història com la que va deixar morir definitivament la catalanitat. No ens podem permetre errors.

Fixades aquestes premisses,  repassem el que està succeint. Ja fa uns dies que se sentia una remor preocupant; com que personalment no hi estic implicat, m’acuso de no haver-hi fet massa cas. Però avui, un article d’Alfons López Tena m’ha encès totes les alarmes.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/consultes_dinamitades_74855.php

He mirat d’esbrinar una mica com han anat les coses i a cada troballa que feia em preocupava més. Un resum dels fets,  no sé si bo o dolent, es pot veure a: directe.cat

http://www.directe.cat/article/lestira-i-arronsa-entre-lindependentisme-situa-les-consultes-a-la-corda-fluixa

No sé, ni vull saber, qui té raó (probablement ningú), qui ho va començar ni com va començar, ni com han anat amb detall les coses. Però parlar de “plataformes tòxiques”, cridar a “foragitar” ningú del procés,  dir que hom se’n separa perquè no hi té prou presència,  apartar-se’n perquè es parla o no es parla dels Països Catalans, dir que aquests o aquells volen “protagonitzar” o “apropiar-se” les consultes, dictaminar sobre a qui correspon fer-ho o pontificar sobre la representativitat d’uns i altres (que tot això s’ha dit)  és, per dir-ho amb suavitat, una estupidesa immensa.

Tan baix hem caigut? Tan poc nivell té el patriotisme d’uns i altres? Tan poca generositat tenim que el nostre minúscul ego passa davant de la Pàtria? Ningú no se n’adona que el que importa és que es faci, no qui ho fa?

Tan fàcil ha estat per als serveis secrets espanyols engalipar-nos? O pitjor encara: que potser els estem fent la feina nosaltres solets? No vull acusar ningú i alhora acuso tothom. Cadascú que reflexioni i vegi quina part de responsabilitat hi té. Cadascú que pensi qui ha dit què i què ha dit a qui.

Que potser som tan innocents que ens creiem que no hi ha infiltrats a tot arreu? Si algú es pensa que a Madrid no saben molt més del que ens creiem, que s’ho tregui del cap. Repeteixo: estem en guerra i alguns no se n’han assabentat.  I recordeu que sempre, sempre, sempre, quan es descobreix un infiltrat la reacció més comú és de sorpresa. Qui ho havia de dir! Doncs justa la fusta: precisament per això és un bon infiltrat.  No hem de caure en paranoies conspiratives, però ningú no s’ha de refiar de ningú i ningú no ha de caure en provocacions. Simplement, hem d’anar fent, decidits i sense por, sabent que estem a l’aparador encara que no ens ho sembli i comptant que en qualsevol cantonada ens podem trobar un parany.

Hem de ser molt curosos i alhora molt ferms, valents i generosos. No és hora de fer barroeries ni és hora de covards, d’egos inflats, de cagadubtes ni de perepunyetes.

Altrament, la Història ens ho reclamarà. Tinguem-ho, tots, ben clar.

Ells l’hi tenen, i molt.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Que ens hem begut l’enteniment?

16 oct. 2009


Demanar la nul·litat?

Classificat com a Actualitat

Cada any per aquestes dates apareix, amb variants, una notícia que em treu de polleguera. La d’enguany és que el govern espanyol ha fet un paperet on en set línies diu que “ha quedat acreditat que D. Lluís Companys i Jover va patir violència per raons polítiques i ideològiques”. Això ho han donat a la seva néta i ara el President Montilla diu que es compromet solemnement a fer revisar la condemna. Fins i tot vaig tenir ocasió de veure i sentir per la televisió un dirigent socialista català (prefereixo ignorar-ne el nom) dient que durant vint-i-tres anys la Generalitat “no havia fet res” per demanar la nul·litat del judici del president Companys.

A veure si ens entenem, i deixem les coses clares: Ni Catalunya, ni la Generalitat en el seu nom, no han de demanar res en aquest sentit. És Espanya qui, de motu propio, ha de fer els passos legals necessaris i, sobretot, demanar perdó al poble de Catalunya.

El Molt Honorable Senyor Lluís Companys i Jover no va ser cap delinqüent. No va ser afusellat per haver fet res dolent, sinó per ser el President de la Generalitat. Catalunya té el trist privilegi de ser l’únic país d’Europa a qui el feixisme va afusellar el seu President democràticament elegit. I Espanya té la ignomínia de ser l’Estat que va cometre aquella infàmia (cosa que, per cert,  no sembla que els preocupi pas gaire)

L’actual Estat espanyol és el successor formal i fins i tot legal de l’Espanya franquista: la línia de la legalitat no es va trencar mai durant la Transició (“de la Ley a la Ley, por la Ley”, deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda) És a dir: la legalitat actual d’Espanya és, encara, una “evolució” de la del franquisme. La Constitució és una “reforma” de les Leyes Fundamentales, i el seu cap d’Estat pot exhibir la doble legitimitat (?) de ser el successor dinàstic de Felip V d’infausta memòria, i d’haver  estat triat a dit pel dictador.

El President Companys mereix tots els honors i tots els reconeixements. És Espanya qui s’ha de preocupar -o no- de tenir-ne vergonya. I nosaltres, i les nostres autoritats en el nostre nom, no han d’anar humilment a demanar res, sinó recordar-los sempre que s’escaigui que encara no s’han tret aquesta ignomínia de sobre.

El que cal és una declaració solemne i oficial on es reconegui i es condemni l’assassinat i es demani perdó al poble català en nom del poble espanyol. Una declaració de les “Cortes Españolas” (sense la presència dels diputats catalans) aprovada per majoria absoluta com a mínim, i llegida pel Rei d’Espanya en persona, a Barcelona i en català. Qualsevol altra cosa és seguir essent còmplice dels fets i, per omissió, mantenir per a Espanya la condició de col·laborador en l’assassinat.

I suplicar des de les Institucions catalanes que, si us plau, facin el favor de mirar-s’ho és fer-se’n còmplice. Ras i curt, una traïció més.

Cesc Farguell

 

Comentaris tancats a Demanar la nul·litat?

09 oct. 2009


Sis d’octubre

Classificat com a Actualitat

L’altre dia va ser sis d’octubre. I com cada any, va ser l’aniversari d’uns fets tràgics que van tenir conseqüències desastroses.

Cada dia hi ha un munt d’aniversaris, i per això no es recorden habitualment totes les efemèrides de cada  data, sinó només els que són xifres rodones: 20, 25, 50 …

Però resulta que enguany feia 75 anys  del Sis d’octubre del 34. Una xifra molt rodona que normalment se sol celebrar o commemorar d’alguna manera. Una xifra que mereixia un record d’algun tipus. Però es veu que ningú no hi devia caure,  i la data ha passat en el més trist dels oblits. Lamentable.

Permeteu-me, doncs, que intenti tenir-ne un record en dia tan assenyalat. Ho faré a la meva manera, un xic irregular, segurament. No ho faré analitzant el que va passar (que és cosa dels historiadors) ni menys encara glossant (ni blasmant) els fets. Ho faré mirant d’imaginar per què ha passat desapercebuda, tant les Institucions (i als partits que tenen la responsabilitat de governar-les) com als que hi fan d’oposició (i per tant haurien hagut de reclamar-ne la commemoració).

Què té el sis d’octubre que no li fa el pes a ningú?

Una primera  causa és, probablement, que es tracta d’una derrota. I a ningú no li agrada celebrar derrotes, encara que es digui que els catalans celebrem justament la festa nacional per commemorar-ne una (crec que hi hauria molt a dir, però deixem-ho estar, ara).

Una segona causa per la que potser a més d’un li ha anat bé de deixar-la passar és perquè trenca molts esquemes que són còmodes al stablishment del nostre país (i això inclou a uns i altres). El sis d’octubre, que va incloure una proclamació d’una República Catalana, fou dirigit pel President Companys, un home d’esquerres, d’inequívocs orígens obreristes, trencant així la imatge de que el catalanisme és cosa “de dretes” i que “no interessa als treballadors”. Els del seu partit tampoc no tenen, lògicament,  gaire interès a rememorar una de les equivocacions mes grans de la seva història. I altres, preocupats com estan per trobar la pedra filosofal camboniana de l’encaix amb Espanya, tampoc no volen recordar un episodi que demostra -per si calia- amb absoluta claredat com les gasta Espanya quan li toquen la “sagrada unidad de la pàtria”. Encara als de més enllà, tan preocupats per la memòria històrica no els convé que es recordi el paper dels sindicats i dels anarquistes en tot plegat.

Tampoc no li fa gràcia a ningú recordar que Espanya sempre està amatent a carregar-se la Generalitat a la que pugui, i aquesta va ser una excusa perfecta.  Fins i tot als que això ja els aniria bé, els preocupa que aprofitant l’ocasió algú els recordi les heroïcitats del seu estimat General per Astúries en les mateixes dates i per uns fets molt relacionats, ni tampoc que allò va ser com una mena d’assaig general del que esdevindria menys de dos anys més tard.

I a tots plegats  els esgarrifa la possibilitat que algú pugui dir que uns fets com aquells avui serien impossibles: ni es podria produir una conflictivitat social tan gran com la que els va provocar, ni una hipotètica proclamació republicana podria tenir la mateixa resposta.

Val més deixar-ho com una taca que no cal remoure, un malson que no es vol recordar i en tot cas només per fer veure quines males conseqüències pot arribar a portar la rauxa i no el seny que tant ens lloen Ponent enllà.

Sí, el sis d’octubre és una data incòmoda per a tothom.  Per a tothom excepte per als que, compartint amb el President Companys l’anhel de llibertat de la nostra Pàtria, volem estudiar el passat per aprendre dels seus errors i no repetir-los.

Cesc Farguell

Comentaris tancats a Sis d’octubre

09 oct. 2009


Sis d’octubre

Classificat com a Actualitat

L’altre dia va ser sis d’octubre. I com cada any, va ser l’aniversari d’uns fets tràgics que van tenir conseqüències desastroses.

Cada dia hi ha un munt d’aniversaris, i per això no es recorden habitualment totes les efemèrides de cada  data, sinó només els que són xifres rodones: 20, 25, 50 …

Però resulta que enguany feia 75 anys  del Sis d’octubre del 34. Una xifra molt rodona que normalment se sol celebrar o commemorar d’alguna manera. Una xifra que mereixia un record d’algun tipus. Però es veu que ningú no hi devia caure,  i la data ha passat en el més trist dels oblits. Lamentable.

Permeteu-me, doncs, que intenti tenir-ne un record en dia tan assenyalat. Ho faré a la meva manera, un xic irregular, segurament. No ho faré analitzant el que va passar (que és cosa dels historiadors) ni menys encara glossant (ni blasmant) els fets. Ho faré mirant d’imaginar per què ha passat desapercebuda, tant les Institucions (i als partits que tenen la responsabilitat de governar-les) com als que hi fan d’oposició (i per tant haurien hagut de reclamar-ne la commemoració).

Què té el sis d’octubre que no li fa el pes a ningú?

Una primera  causa és, probablement, que es tracta d’una derrota. I a ningú no li agrada celebrar derrotes, encara que es digui que els catalans celebrem justament la festa nacional per commemorar-ne una (crec que hi hauria molt a dir, però deixem-ho estar, ara).

Una segona causa per la que potser a més d’un li ha anat bé de deixar-la passar és perquè trenca molts esquemes que són còmodes al stablishment del nostre país (i això inclou a uns i altres). El sis d’octubre, que va incloure una proclamació d’una República Catalana, fou dirigit pel President Companys, un home d’esquerres, d’inequívocs orígens obreristes, trencant així la imatge de que el catalanisme és cosa “de dretes” i que “no interessa als treballadors”. Els del seu partit tampoc no tenen, lògicament,  gaire interès a rememorar una de les equivocacions mes grans de la seva història. I altres, preocupats com estan per trobar la pedra filosofal camboniana de l’encaix amb Espanya, tampoc no volen recordar un episodi que demostra -per si calia- amb absoluta claredat com les gasta Espanya quan li toquen la “sagrada unidad de la pàtria”. Encara als de més enllà, tan preocupats per la memòria històrica no els convé que es recordi el paper dels sindicats i dels anarquistes en tot plegat.

Tampoc no li fa gràcia a ningú recordar que Espanya sempre està amatent a carregar-se la Generalitat a la que pugui, i aquesta va ser una excusa perfecta.  Fins i tot als que això ja els aniria bé, els preocupa que aprofitant l’ocasió algú els recordi les heroïcitats del seu estimat General per Astúries en les mateixes dates i per uns fets molt relacionats, ni tampoc que allò va ser com una mena d’assaig general del que esdevindria menys de dos anys més tard.

I a tots plegats  els esgarrifa la possibilitat que algú pugui dir que uns fets com aquells avui serien impossibles: ni es podria produir una conflictivitat social tan gran com la que els va provocar, ni una hipotètica proclamació republicana podria tenir la mateixa resposta.

Val més deixar-ho com una taca que no cal remoure, un malson que no es vol recordar i en tot cas només per fer veure quines males conseqüències pot arribar a portar la rauxa i no el seny que tant ens lloen Ponent enllà.

Sí, el sis d’octubre és una data incòmoda per a tothom.  Per a tothom excepte per als que, compartint amb el President Companys l’anhel de llibertat de la nostra Pàtria, volem estudiar el passat per aprendre dels seus errors i no repetir-los.

Cesc Farguell

Comentaris tancats a Sis d’octubre

04 oct. 2009


Apunts de l’Assemblea

Classificat com a Actualitat

Ahir dissabte vaig tenir el plaer d’assistir a l’Assemblea Fundacional del Reagrupament. Aquestes són algues notes sobre el que hi vaig poder viure.

Agraïment

La primera d’aquestes notes ha de ser d’agraïment. Com sabeu, havia presentat la meva candidatura per formar part de la Junta que es va elegir a l’Assemblea. Malgrat el resultat, força notable, 227 vots no van ser suficients.  Agraïment per tant per a les 227 persones que em van fer confiança, i molt especialment als que em vàreu ajudar a fer arribar la meva candidatura a tanta gent. . Ha estat un excel·lent resultat. Gràcies altre cop  a tots els que heu cregut en mi.

I també dir-vos que malgrat que el resultat no és l’esperat, no hem de defallir. El camí és llarg, però som corredors de fons i obtenir 227 vots quan com qui diu s’acaba d’arribar és una molt bona base per començar. Seguirem treballant per aportar el nostre gra de sorra a aquest gran i il·lusionant projecte que és el Reagrupament.

Felicitacions  

Cal felicitar molta gent per l’èxit d’ahir.

En primer lloc, és clar, als que han estat elegits, que han acceptat carregar amb una tasca que serà feixuga i difícil. Sort i endavant, companys.

Felicitar també els organitzadors de l’Assemblea. Hi va haver defectes, naturalment, però organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud no és gens senzill, especialment si es fa des del voluntarisme i en una organització acabada de néixer.

Futur

Si una cosa em va impressionar de l’Assemblea va ser l’ambient d’il·lusió col·lectiva que s’hi respirava. Res a veure amb l’ambient més aviat burocràtic d’altres trobades similars. És clar que el programa que va presentar en Joan Carretero, tan simple i alhora tan revolucionari, és, sens dubte, una arma carregada de futur. Per dir-ho amb les seves mateixes paraules: independència i regeneració democràtica, us sembla poc?   

Per si en tenia algun dubte, ara estic encara més convençut que estem en el bon camí. Si no s’esguerra -esperem que no- el futur de Catalunya passa per aquest camí.

Retrobades

Una de les satisfaccions personals més grans va ser retrobar antics companys amb qui, ja fa prop de vint anys, havia compartit militància a ERC. Retrobar-nos, reconèixer-nos i comprovar que seguim essent on érem, ferms en la defensa de Catalunya com a màxima prioritat, va ser realment emocionant.

Tics 

En aquesta línia de les retrobades, però, no va ser tot tan positiu. Malgrat els anys transcorreguts, també vaig poder retrobar alguns tics, que ja havia oblidat,  procedents de la manera de fer de les assemblees d’ERC. Res de greu, però convindria que s’anéssin polint aquests defectes, si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC. Em consta que la nova direcció, o almenys alguns dels seus membres, en són conscients i estic segur que sabran corregir-ho.

Assignatura pendent

Reagrupament vol oferir a Catalunya una opció transversal, sense parió amb els altres partits. Aquest lloable objectiu és sens dubte el que ha de fer del Reagrupment la gran força que Catalunya necessita. Però és encara una assignatura pendent. M’explico.

 La setmana passada ens van enviar el curriculum que cada candidat a la Junta havia preparat. Ara, un cop sabuts els resultats, és il·lustratiu comparar el que s’hi diu als dels candidats elegits. Així com la disribució territorial és molt equilibrada, no ho és la seva procedència. Dels 18, només tres no formaven part de la direcció provisional, i només sis no diuen haver militat a ERC fins a la seva entrada al Reagrupament.  La necessària imatge de transversalitat no és encara present a la Junta sorgida.

Sens dubte, això és natural que hagi estat així: són els que hi porten més temps, són els més coneguts i és natural que se’ls reconegui la feina feta, i ben feta. Però tenint en compte que Reagrupament s’haurà de presentar a l’aparador electoral i serà sotmès a l’escrutini més sever pels nostres adversaris, llistes com aquesta no permeten treure’s de sobre la imatge de ser només una mera escissió d’ERC.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Apunts de l’Assemblea

04 oct. 2009


Apunts de l’Assemblea

Classificat com a Actualitat

Ahir dissabte vaig tenir el plaer d’assistir a l’Assemblea Fundacional del Reagrupament. Aquestes són algues notes sobre el que hi vaig poder viure.

Agraïment

La primera d’aquestes notes ha de ser d’agraïment. Com sabeu, havia presentat la meva candidatura per formar part de la Junta que es va elegir a l’Assemblea. Malgrat el resultat, força notable, 227 vots no van ser suficients.  Agraïment per tant per a les 227 persones que em van fer confiança, i molt especialment als que em vàreu ajudar a fer arribar la meva candidatura a tanta gent. . Ha estat un excel·lent resultat. Gràcies altre cop  a tots els que heu cregut en mi.

I també dir-vos que malgrat que el resultat no és l’esperat, no hem de defallir. El camí és llarg, però som corredors de fons i obtenir 227 vots quan com qui diu s’acaba d’arribar és una molt bona base per començar. Seguirem treballant per aportar el nostre gra de sorra a aquest gran i il·lusionant projecte que és el Reagrupament.

Felicitacions  

Cal felicitar molta gent per l’èxit d’ahir.

En primer lloc, és clar, als que han estat elegits, que han acceptat carregar amb una tasca que serà feixuga i difícil. Sort i endavant, companys.

Felicitar també els organitzadors de l’Assemblea. Hi va haver defectes, naturalment, però organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud no és gens senzill, especialment si es fa des del voluntarisme i en una organització acabada de néixer.

Futur

Si una cosa em va impressionar de l’Assemblea va ser l’ambient d’il·lusió col·lectiva que s’hi respirava. Res a veure amb l’ambient més aviat burocràtic d’altres trobades similars. És clar que el programa que va presentar en Joan Carretero, tan simple i alhora tan revolucionari, és, sens dubte, una arma carregada de futur. Per dir-ho amb les seves mateixes paraules: independència i regeneració democràtica, us sembla poc?   

Per si en tenia algun dubte, ara estic encara més convençut que estem en el bon camí. Si no s’esguerra -esperem que no- el futur de Catalunya passa per aquest camí.

Retrobades

Una de les satisfaccions personals més grans va ser retrobar antics companys amb qui, ja fa prop de vint anys, havia compartit militància a ERC. Retrobar-nos, reconèixer-nos i comprovar que seguim essent on érem, ferms en la defensa de Catalunya com a màxima prioritat, va ser realment emocionant.

Tics 

En aquesta línia de les retrobades, però, no va ser tot tan positiu. Malgrat els anys transcorreguts, també vaig poder retrobar alguns tics, que ja havia oblidat,  procedents de la manera de fer de les assemblees d’ERC. Res de greu, però convindria que s’anéssin polint aquests defectes, si realment es vol oferir a Catalunya alguna cosa més que una escissió d’ERC. Em consta que la nova direcció, o almenys alguns dels seus membres, en són conscients i estic segur que sabran corregir-ho.

Assignatura pendent

Reagrupament vol oferir a Catalunya una opció transversal, sense parió amb els altres partits. Aquest lloable objectiu és sens dubte el que ha de fer del Reagrupment la gran força que Catalunya necessita. Però és encara una assignatura pendent. M’explico.

 La setmana passada ens van enviar el curriculum que cada candidat a la Junta havia preparat. Ara, un cop sabuts els resultats, és il·lustratiu comparar el que s’hi diu als dels candidats elegits. Així com la disribució territorial és molt equilibrada, no ho és la seva procedència. Dels 18, només tres no formaven part de la direcció provisional, i només sis no diuen haver militat a ERC fins a la seva entrada al Reagrupament.  La necessària imatge de transversalitat no és encara present a la Junta sorgida.

Sens dubte, això és natural que hagi estat així: són els que hi porten més temps, són els més coneguts i és natural que se’ls reconegui la feina feta, i ben feta. Però tenint en compte que Reagrupament s’haurà de presentar a l’aparador electoral i serà sotmès a l’escrutini més sever pels nostres adversaris, llistes com aquesta no permeten treure’s de sobre la imatge de ser només una mera escissió d’ERC.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Apunts de l’Assemblea

02 oct. 2009


Entrevista a El Debat

Classificat com a Actualitat

A El Debat.cat m’han fet una entrevista. Crec que us interessarà perquè reflecteix força bé el meu pensament, encara que com sol passar el titular  no és el que jo hi hauria posat…

http://www.eldebat.cat/cat/notices/2009/10/_cdc_no_es_independentista_perque_pujol_no_ho_es_56681.php

Endavant!

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Entrevista a El Debat

01 oct. 2009


Això rutlla!

Classificat com a Actualitat

La notícia de que les Conferències Democràtiques han decidit abandonar CDC per passar-se al Reagrupament ha tingut un ressò força notable. Que jo sàpiga, almenys ha sortit a l’Avui http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/el_lider_d_un_corrent_de_cdc_es_passa_al_reagrupament_de_joan_carretero_73112.php,

a l’e-notícies http://politica.e-noticies.cat/un-exconseller-nacional-de-cdc-es-passa-a-reagrupament-33059.html    

el debat http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=56424 

i el singular digital http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_l_der_de_confer_ncies_democr_tiques_de_catalunya_passa_de_cdc_a_reagrupament_42349.php

Potser hagi sortit en algun altre lloc, però no ho he localitzat.

Tot plegat ha suscitat una gran reacció, en general favorable. Tant als comentaris deixats pels lectors de les notícies com als deixats en aquest blog, podreu comprovar que hi ha una gran majoria  favorable a la decisió. Per no parlar dels correus i trucades rebuts personalment. Molts m’han expresat el seu suport i molts, també, es congratulen perquè això ajuda a que el Reagrupament perdi l’estigma de ser “uns escindits d’ERC” per passar a ser vist com el que és: un moviment transversal per la independència.  

Els companys del Partit Republicà de Catalunya (PRC), que ja es van incorporar fa algun temps al Reagrupament, també m’han expressat el seu suport i hem acordat donar-nos suport mutu per la meva candidatura i la del seu secretari general, en Carles Bonaventura, que també es presenta.

És de justícia fer esment, i agrair,  la reacció de diversos companys de CDC (i no estic parlant només de simples militants de base) a qui, lògicament, no ha agradat la notícia i no ens acompanyaran en aquesta aventura, però s’han expressat amb un respecte i un fair play exqusits, com ha de ser. Al capdavall, tots compartim el mateix ideal que és Catalunya i només discrepem en quina és la millor manera de servir-la.

Però tot això no ens ha de fer creure que ja està tot fet. Alguns comentaris deixats en algunes de les notícies referides més amunt, em fan creure que potser algú s’ha començat  a moure per desprestigiar-me personalment. No se n’ha de fer gaire cas, naturalment, perquè els que em coneixeu identificareu de seguida qui realment sap de què parla i qui no. Només per comentar-ne un, em quedo amb el més divertit: ara resulta que soc un submarí per controlar Reagrupament des del despatx de l’Artur Mas! Francament, mai se m’hauria ocorregut una idea tan genial. Però hi pot haver gent de bona fe que ho llegeixi i s’ho cregui, o sigui que no val a baixar la guàrdia.

Endavant!

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Això rutlla!