17 set. 2009

Què n’hem de fer, de Convergència?

Publicat en 12:56 sota Actualitat,General,Textos bàsics

Què n’hem de fer, de Convergència? 

per Joan Fonollosa

Al darrer apunt d’aquest bloc (lliçons de la Diada) vaig deixar aquesta pregunta oberta, amb l’anotació que la  qüestió ens portaria molt lluny. Ara hi dono resposta i, efectivament, l’assumpte no es pot despatxar en quatre línies, entre altres coses perquè per entendre bé què li passa a CDC cal anar bastant lluny, fins i tot en la història. Comencem per aquí, doncs.

1.- La tradició federalista

Catalunya ha estat sempre un  país políticament federal. Uso aquest nom conscient que és poc rigorós, però va bé per entendre’ns: des dels comtats de la Marca Hispànica fins a les autonomies d’avui, passant per la Corona d’Aragó i tot el que vulgueu, la tradició política de Catalunya ha estat sempre la mateixa, i Cambó va resumir la seva versió més moderna en una frase brillant: “per Catalunya i l’Espanya gran”. Només a tall d’exemple, cal recordar que el 14 d’abril del 1931 Macià no va pas proclamar un Estat independent sinó “la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics”.

Convergència neix plenament inserida dins d’aquesta tradició mil·lenària. A les acaballes del franquisme s’apleguen al voltant de la figura de Jordi Pujol un seguit de forces, en conjunt majoritàries dins de nacionalisme català, amb aquesta visió federalista tradicional, la qual en aquell moment històric pren la forma autonòmica.

2.- Un cicle històric que es repeteix

La visió federalista de Catalunya topa històricament amb la concepció unitària i centralista de Castella, la qual triomfa i s’imposa arran de la victòria militar del 1714. Malgrat això, la tradició federalista de Catalunya  no mor i repetidament intenta recuperar per la via política el que ha perdut per la via militar. Això provoca un cicle d’esdeveniments que s’ha repetit a tots els nivells nombroses vegades els darreres tres segles. Aquest cicle es pot esquematitzar en tres passos:

a) Espanya, per la causa que sigui, passa per un període de desorientació o feblesa.

b) Catalunya, normalment sota la guia d’una figura que esdevé cabdal en la nostra història, aprofita l’ocasió per avançar en la direcció federal. Aquests avenços, però, no són vistos així per Espanya que els sent com una imposició

c) Reacció d’Espanya un cop ha superat el mal moment, sovint brutal i desproporcionada, que pot portar les coses fins i tot a un estat de vegades pitjor que el que hi havia abans.  

Fins a cinc vegades es pot identificar aquest cicle en la història dels segles XIX i XX:

Primera: 1868-1871

a) Revolució de 1868 i abdicació d’Isabel II

b) Sexenni liberal, govern del general Prim i proclamació d’Amadeu de Savoia

c) Assassinat de Prim.

Segona, immediatament de l’anterior: 1871-1874

a) Dimissió d’ Amadeu de Savoia

b) Primera República, amb Figueres i Pi i Margall (únic intent federalista de la història d’Espanya).

c) Cop d’estat de Pavía i la Restauració amb Alfons XII

Tercera: 1898-1923

a) Pèrdua de Cuba i Filipines. Crisi del 1898

b) Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba

c) Dictadura de Primo de Rivera

Quarta: 1931-1936

a) Abdicació d’Alfons XIII i proclamació de la República

b) Estatut del 1932, Generalitat amb Francesc Macià

c) Alzamiento del general Franco i guerra civil

Cinquena: 1975-1981

a) Mort de Franco i procés democratitzador

b) Recuperació de la Generalitat. Estatut de 1979 amb Jordi Pujol

c) 23-F,  LOAPA, etc.

Aquest cicle és visible en tots els ordres. Per exemple, el darrer a nivell polític conjuntural el podem observar en els anys 1996-2000

a) Victòria electoral d’Aznar sense majoria absoluta

b) Pacte del Majestic

c) Segona legislatura d’Aznar, ja amb majoria absoluta.

Aquest procés es reprodueix també, per exemple, en el funcionament i organització de les empreses públiques:  el centre de Sant Cugat de RTVE, les Rodalies de Renfe o l’aeroport del Prat i AENA són històries que es poden descriure com una successió d’aquests cicles.

Tal vegada conscient d’aquest fet, el President Pujol mai no va voler reobrir el procés estatutari, malgrat les evidents mancances de l’Estatut del 79. D’aquí la política del “peix al cove”, potser l’única possible durant els anys 80 i primers dels 90, que va portar Convergència a guanyar amb majories absolutes durant molts anys. Cap al 1991-92 es pot identificar l’inici de la davallada electoral de CiU, però la inèrcia de tot el que havia aconseguit li permet encara avui poder dir que ha guanyat totes les eleccions catalanes des del 1980 fins ara.

  

3.- El nou paradigma

Però el temps no passa en va. Ni l’Europa democràtica dels noranta no és l’Europa de Hitler i Mussolini dels trenta,  ni l’Espanya d’avui és la de fa setanta anys. I la revolució de les telecomunicacions i la consegüent globalització imposa uns ritmes i unes necessitats incompatibles amb aquest model gradualista del catalanisme.

Tot i així, el model va funcionar raonablement bé fins als primers noranta. Malgrat la progressiva davallada electoral, el President Pujol es va poder perpetuar encara un parell de legislatures. El 1999, per primer cop, el PSC avança CiU en vots (però no en escons) cosa que permet a Pasqual Maragall dir que li han “robat” la victòria; i el President Pujol, potser conscient de que no seria capaç de repetir la victòria, decideix no presentar-se ja a les eleccions del 2003.

Aleshores el ja President Maragall, contra la lògica que dicta el procés cíclic ja esmentat “obre el meló” de l’Estatut en un moment que Espanya se sent forta. Dit d’altra manera, dóna el pas b sense que abans s’hagi donat el pas a. El resultat és a la vista i no cal comentar-lo. Els fets posen de manifest la impossibilitat d’un federalisme en el que ningú a ponent del Cinca no hi creu, fins i tot en la seva forma més light que és l’autonomisme. El model fa fallida i d’aquí la desorientació no només de Convergència, sinó de tot el sector majoritari del catalanisme, inclosos ERC, IC-V i PSC.

4.- L’independentisme

D’independentistes (o sobiranistes, o separatistes) n’hi ha hagut sempre. Però sempre han estat minoritaris dins del catalanisme. La tradició federal, mil·lenària, era massa forta i les successives derrotes militars (les principals, 1714 i 1936) i la repressió posterior no ajudaven a fer popular aquesta perspectiva. Es pot dir que Catalunya era (i en bona part és encara) com un gos apallissat: només de veure el bastó ja tremola i, si pot, en fuig. D’aquí aquesta curiosa síndrome d’Estocolm del catalanisme, que veu un catalanista en el President Montilla perquè parla de desafecció, quan en realitat no és més que el discurs d’un espanyol intel·ligent, que avisa del que passarà si segueixen amb la seva cerrazón (disculpeu, però em sembla que aquesta paraula no es pot traduir).

El procés de l’Estatut ens ha posat cara a cara amb la constatació que “amb Espanya no hi ha res a fer” i d’altra banda, la tradició federal de Catalunya té avui un altre fòrum molt més gran on es pot expressar amb tota llibertat: la Unió Europea i, en certa mesura, el món globalitzat. És interessant constatar que absolutament ningú –sense excepcions, que jo sàpiga– discuteix que una Catalunya independent ha de ser membre de la UE. La proclamació de Macià del 1931 és plenament vigent per a l’independentista més arrauxat, només canviant Federació Ibèrica per Unió Europea. De fet, totes les formulacions que es fan segueixen més o menys aquest model.

Però Convergència segueix ancorada en el model tradicional, cambonià. D’aquí que, malgrat que l’anàlisi dels fets que fa sigui bàsicament correcta, la conclusió és decebedora. Com que “independència” és un concepte maleït, s’han d’acabar proposant mesures ineficients i de vegades fins i tot ridícules el contrast de les quals amb els fets denunciats és total. Quan al darrer Congrés, precisament –i perdoneu la immodèstia-  a una proposta meva que va ser assumida per la majoria, es va treure la paraula “pedagogia” de la ponència, es va produir un autèntic terrabastall, quan és evident que insistir a aquestes alçades en aquesta línia és simplement absurd.

  

5.- Què n’hem de fer de Convergència?

Convergència s’ha quedat sense discurs. El que Pujol proposava als anys seixanta i setanta, aleshores revolucionari, ja s’ha aconseguit si no del tot en bona part. I és palès que ja no és possible avançar més en aquest camí. Però Convergència no s’ha mogut d’on era fa quaranta anys. Jordi Pujol ha comparat més d’una vegada la seva situació a la d’una botiga de tota la vida a qui li posen una gran superfície al costat. Certament, la gent hi pot entrar una vegada atreta per la novetat, els neons brillants i els cartells rutilants; però això sol no farà que hi torni: si hi torna és perquè allà hi troba els productes que necessita i que la botiga de tota la vida no té.

De vegades sembla que Convergència és encara capaç de fer coses importants, però és un miratge. El cas d’Arenys de Munt, per exemple: els regidors de CiU van donar suport a la consulta sense demanar permís a ningú; si ho haguessin consultat al carrer Còrsega de ben segur que els ho haurien desaconsellat. Però no ho van fer, i la sorpresa i desorientació de la direcció són evidents: “no els impulsarem, però no ens hi oposarem”,  una postura contradictòria que palesa una incomoditat manifesta. I em consta que per certs circuits interns s’està fent arribar discretament la consigna de procurar desactivar-los per poc que es pugui.

La desorientació de la direcció es palesa quan expressen quins són els seus objectius: tornar a governar, recuperar la Generalitat. D’acord, aquest és i ha de ser l’objectiu de tot partit polític, però… governar per a què? Per fer què? Escoles, carreteres i hospitals, més o menys qualsevol govern ho farà. Quin plus aporta Convergència? Per què Convergència ho faria millor que el PSC? Quin projecte té Convergència? Un nou “peix al cove”? Una eterna i estèril negociació amb Madrid que ja sabem el que dóna de sí? Perpetuar el dèficit fiscal que està matant el futur del país?

Convergència és avui, encara, una organització política molt poderosa. Té un gruix de diputats, senadors, alcaldes i regidors important. Molts electors hi confien encara i la votarien fes el que fes. La seva pròpia inèrcia i la tradició federalista pesen molt i li poden permetre una llarga vida, però serà una vida a la baixa, un esllanguiment progressiu, amb petites recuperacions però dins d’una tendència a la baixa fins a la desaparició, com aquell malalt terminal que avui es recupera una mica però tots sabem com acabarà.

Uns companys han engegat un col·lectiu que ha pres el nom de Convergència 2.0. Crec que és un nom molt encertat, perquè això és exactament el que li cal a Convergència. Necessita reinventar-se, redefinir-se, “matar el pare” en llenguatge freudià. El President Pujol no ha només d’enretirar-se, segons la seva pròpia definició: ha de retirar-se del tot. Per sentit patriòtic ha d’entendre que el seu lloc, avui, és als llibres d’història de Catalunya, no presidint el Comitè Executiu de CDC.

Convergència necessita deixar de banda el vell model obsolet i passar al que els nous temps demanen. La seva força electoral, la seva credibilitat, la seva història, el seu full de serveis són una eina poderosíssima que pot ajudar, i molt, en aquesta hora crítica. La independència, sense Convergència, serà molt més difícil, qui sap si fins i tot la pot endarrerir uns anys que són vitals per al nostre futur col·lectiu.

Convergència ha de triar si vol tornar a ser una potent eina per al redreçament nacional de Catalunya o vol seguir essent un còmode refugi per a uns quants –cada dia menys còmode, val a dir-ho– que fa més nosa que servei a la col·lectivitat.

Si Convergència no és capaç de redreçar el seu discurs, es pot afirmar que els seus dies de glòria no tornaran. Els temps en què era una eina útil al servei de Catalunya s’han acabat. Avui, Convergència és un mort sense enterrar, un fòssil que encara pot fer molta nosa, però res més. Repasseu la història de la Lliga i allà hi trobareu el futur que li espera.

Convergència encara és a temps. Encara pot ressorgir com el Fènix i ser el gran partit que lideri la Catalunya del segle XXI com ho ha fet a l’últim quart del XX.

De la valentia i visió de futur dels seus líders depèn que sigui una cosa o altra. Però compte, que el temps s’esgota, i Catalunya no pot esperar gaire més.

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.