14 set. 2009

Lliçons de la Diada

Publicat en 11:38 sota Actualitat

Aquest cap de setmana de la Diada –i els dies que l’han precedit- ha estat farcit de fets importants per als que aspirem a la llibertat de Catalunya. I d’aquests fets de la Diada del 2009 se’n poden extreure diverses lliçons. Aquestes són les que jo n’he tret.

 1: La força del poble, la força de la democràcia

La primera, i segurament la més important, és que a Arenys de Munt ha passat el que ha passat, amb tot el que l’envolta. Els escarafalls de l’aparell de l’Estat davant del que en qualsevol país civilitzat no hauria deixat de ser una mera anècdota demostren que la idea ha tocat el tendre. Ahir, passejant per Arenys es va poder veure quina és la veritable força de la democràcia: el poble és com l’aigua, que es deixa ficar en un petit recipient, però quan es posa en marxa no hi ha res que l’aturi.

 2.- I ara, què?

L’èxit d’Arenys no es pot quedar en això. Ara cal seguir. No podem tornar a permetre, com ja ha passat massa vegades, que un gran èxit es quedi en un fet aïllat que s’esgota en ell mateix. Ara cal seguir.

Seguir vol dir que hi hagi moltes consultes com aquesta a molts municipis, com més millor. Seguir vol dir que el procés no s’ha d’aturar, i a les properes eleccions al parlament hi hagi almenys una candidatura compromesa amb la independència. A les properes eleccions s’ha d poder votar independència. No es pot quedar aquí, això.

Potser el fet que hagi estat a Arenys és una bona metàfora per a qui ho vulgui escoltar: la riera és un carrer important del poble; el seu eix central, de fet. I ahir hi érem milers de persones passant l’estona i xerrant sense cap problema. Però quan comença a caure aigua i la riera s’enfurisma, ja cal córrer. Ahir a Arenys ha d’haver començat una rierada.

Per si algú en tenia encara dubtes, que ho tinguin clar: la gent és com  l’aigua, ho he dit abans,  i quan es belluga si no et poses a cobert, t’acabarà arrossegant. I qui tingui orelles, que escolti.

 3.- Hi ha molta feina a fer, encara

L’èxit de la consulta no ens ha de fer perdre de vista que no està tot fet, ni de bon tros. Els resultats són esclatants, però hi ha una dada que cal tenir molt en compte: la participació ha estat del 41% Un gran èxit per les previsions dels organitzadors, però una xifra insuficient per les condicions de Montenegro que han de ser la nostra referència: 50% de participació i 55% de vots afirmatius. No hi fa res que el Sí hagi obtingut un 96% de vots: si no va a votar almenys la meitat del cens, no val. Ja sé que era una consulta privada, que no era oficial i tot plegat. Però si això hagués estat un referèndum de veritat, no hauria bastat. Encara que sigui tirar aigua al vi, és bo de recordar-ho. Hi ha molta feina a fer.

 4.- Hi raons per l’esperança

Molts s’enlluernaran en l’esplendorós 96% de Sís. Sens dubte és un resultat espectacular, però deixeu-me dir-vos que no m’ha sorprès gens. En les condicions que s’ha fet la consulta, el que em sembla fins i tot una mica estrany és aquest 4% de vots No, blancs i nuls. I no ho dic pas, és clar, perquè els arenyencs no hagin pogut triar la papereta que han volgut. Ha estat un acte impecablement democràtic, però s’ha de reconèixer que calia tenir les coses molt clares per anar a votar que no. Aquests 61 ciutadans d’Arenys que han votat que No li han fet un enorme favor sobretot  a la causa de la democràcia, però també a la de la independència: han admès el joc democràtic i alhora han deixat sense arguments els que pretenguin desqualificar-ho. Aquí es pot ser plenament i volgudament espanyol sense que passi res. Nosaltres ja ho sabñiem, però a sis-cents quilòmetres cap a ponent n’hi ha que no.

Per contra, hi ha una altra xifra que em sembla molt significativa: el nombre absolut de votants del Sí va ser ahir més gran que el dels que ho van fer quan el referèndum de l’Estatut. És a dir, malgrat no ser oficial, malgrat tot el que vulgueu, el nombre d’arenyencs que es van molestar a anar a votar Sí a la independència va ser superior als que van anar a votar Sí a un Estatut que, recordem-ho, encara no havia passat pel TC. Aquesta dada certifica, per si calia, la defunció del model autonomista.

 5.- Un moviment que busca un líder

La rierada ja es va començar a manifestar divendres a la tarda. La manifestació independentista de l’Onze a la tarda va aplegar gent com mai no ho havia fet en anys anteriors. La rierada ja està en marxa, i és important que tots tinguem clara una cosa: aquesta rierada necessita algú que la lideri, i l’acabarà trobant.

A hores d’ara n’hi ha uns quants (no vull dir noms, penso que no cal) que pretenen fer-ho. Em sembla molt bé. Potser un d’ells ho acabi essent. O potser no, però en tot cas cal que d’una o altra manera hi siguin presents. Tots hem de tenir clar que cal generositat. Tots hem de saber posar primer el que és primer: Catalunya i la seva llibertat. I ho torno a dir: qui tingui orelles, que escolti.

 6.- No cal tenir por

Un altre efecte positiu del que ha passat a Arenys és la constatació de la migradesa de la manifestació feixista; encara haurem de donar les gràcies al conseller Saura i als tribunals que els hagin permès de manifestar-se: així els hem pogut veure i comptar. En un apunt anterior vaig escriure que “si hi ha més periodistes que manifestants i més mossos que periodistes no passarà res”. I això és exactament el que ha passat: una setantena de falangistes, més de dos-cents periodistes i mig miler llarg de mossos. I, és clar, no va passar res. Això ens ha de refermar en la convicció d’una cosa que molta gent encara no veu clara: no cal tenir por. Si ens posem en marxa, seriosament i democràticament no poden fer-hi res. Ja els agradaria a alguns, poder aplicar la vella recepta de bombardejar Barcelona cada cinqunata anys, però  no pot ser: el món els mira a través dels ulls de la TV i no poden fer-hi res que no haguem vist ja. Molts escarafalls, amenaces de boicot… però res de res. 

La porta és oberta, només cal que tinguem el valor de traspassar-la.

 i 7.- Què n’hem de fer, de Convergència?

Tothom ho sap: les Conferències Democràtiques han nascut amb la intenció de fer que Convergència esdevingui la gran eina que Catalunya necessita en aquests moments: la gran organització que lideri el procés cap a la independència.

Malauradament, ens estem trobant molt sols. Molts, desenganyats, ja han deixat Convergència i s’han orientat cap a altres opcions. Però reitero el meu convenciment: sense Convergència la independència o no serà possible o serà molt més difícil.

A hores d’ara, Convergència és una enorme baluerna posada al mig del camí de la llibertat que fa més nosa que servei. I no pot ser. No ho hauria de ser. Però aquesta és una altra qüestió que prefereixo deixar per a un altre apunt. Continuarà…

Joan Fonollosa

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.