08 set. 2009

A Arenys de Munt ja ha guanyat el Sí

Publicat en 12:16 sota Actualitat,General

L’Estat espanyol ha tornat a demostrar dues coses: l’escassa qualitat de la democràcia que tenim, i que quan es tracta de “launidadEspaña” perden el món de vista. Deixeu-me que us ho expliqui per passos.

1) A Arenys de Munt, una colla de patriotes valents engeguen un procés d’allò més senzill: preguntar a la gent què opina sobre una qüestió concreta. L’Ajuntament, com a  Institució més propera al ciutadà, i amb l’actitud  més democràtica possible, els ajuda i els presta mitjans per fer-ho. A qualsevol país que no fos una dictadura bananera, això no passaria d’una notícia breu perduda allà per la plana cinquanta dels diaris (com a molt)  

2) Però “España y yo somos así, señora” i ràpidament els hereus polítics del dictador, que contra tota lògica segueixen essent un partit legal malgrat la seva afició a “la dialéctica de los puños y las pistolas”, es posen com un gall de panses i munten una manifestació amb ànims… diguem-ne dissuassoris, per respectar la pressumpció d’innocència (una cosa, per cert, de la que ells en farien burla, si s’escaigués al revés).

3) Efecte immediat: un fet que en condicions democràtiques normals no passaria d’una anècdota de la qual no se n’haurien assabentat ni a Arenys de Mar, surt a primera plana de tots els diaris.

4) Un individu que ostenta el càrrec de conseller d’Interior, no pas gràcies a la seva preparació i prestigi intel·lectuals ni a que el seu partit sigui àmpliamnet votat per una quantitat ingent de ciutadans,  sinó per pactes de despatx més o meny confessables, decideix que la llibertat d’expressió dels feixistes és sagrada i autoritza la manifestació sense cap problema. La llàstima per a ell és que a aquestes alçades, quan ja s’ha acabat el segle XX i tots ens hem fet grans, tothom sap de les coincidències i connivències entre feixisme i comunisme. Però en fi, diuen que quan una porta es tanca se n’obre una altra: si hi ha més periodistes que manifestants i més mossos que periodistes, no passarà res i els tindrem comptats i fotografiats i tots sabrem que pocs que són.

5) Però la cosa no s’acaba aquí. L’Estat, amb una manca de reflexos espectacular, en lloc de callar i mirar cap a una altra banda, esperant que passi la tempesta i no tingui més conseqüències, també hi vol dir la seva i, adopta la espanyolíssima decisió de “entrar al trapo”. Sense cap problema, posa tota la seva maquinària al servei de la causa i es presenta als tribunals per mirar d’impedir-ho, coincidint, sense cap rubor, amb els feixistes.

6) Però no s’acaba aquí la cosa, sinó que resulta que l’advocat de l’Estat que es persona davant dels tribunals per defensar la molt democràtica petició de que es prohibeixi demanar l’opinió del poble… Tatxan! és un ex candidat de Falange. Estic segur que a cap guionista se li hauria ocorregut una genialitat similar. Potser es van pensar que per aquesta condició seva  s’hi sentiria més implicat i ho faria (encara) millor. Ja ho saben allò de que la professionalitat està renyida amb la visceralitat?

7) Com a conseqüència de tot plegat, el fet ha adquirit ressò internacional. Diverses televisions i un munt de periodistes de diferents països hi seran per seguir els fets en directe. Tant si es fa el referèndum com si no, serà notícia. I si es fa, i surt el que tots pensem que sortirà (i d’aquí plora la criatura, que a Madrid també s’ho pensen) encara serà més notícia.

Una pregunta: Tan burros són tots els servidors de l’Estat que no se n’adonen que amb la seva intervenció només fan que ajudar a magnificar el fet? A cap polític, a cap altíssim funcionari, a cap think tank , a ningú de Madrid en definitiva, no se li ha ocorregut que és un error polític i estratègic monumental afegir-se a la festa? Una vegada més es demostra que quan es tracta d’aquestes coses perden el món de vista.

I ara una petita excursió pel món de la lògica: si, segons ells, el PNB i ETA “són lo mismo” perquè comparteixen l’objectiu de la independència d’Euskadi, se’n deu seguir que el PP, el PSOE, l’advocat de l’Estat, i tota la resta també deuen “ser lo mismo” que la Falange, Franco, el “Movimiento Nacional” i els Primo de Rivera (pare i fill). Oi?

Si em permeteu, faré encara una altra petita excursió diguem-ne històrica, que pot sonar sarcàstica, però és absolutament seriosa: aquest senyor que ostenta el títol de Comte de Barcelona no hi té res a dir en tot això?

A hores d’ara, la senyora jutgessa s’està rumiant què ha de dir. No és fàcil, és clar: es tracta d’escollir entre la lletra de la Constitució i els principis de la democràcia. No conec  aquesta senyora, i no sé res de les seves idees ni de les seves fílies i fòbies. Potser ho té molt clar, en un sentit o altre, o potser no. El que és segur és que si té un mínim de sentit democrátic l’han posada entre Espanya la paret. Potser entre la seva carrera professional i la seva consciència, fins i tot.

Per ajudar-la en aquest tràngol, m’agradaria recordar un fet que li pot servir d’inspiració. Quan a les “chapas” dels cotxes s’hi duien els distintius provincials, a Girona la gent va començar a tapar el GE amb un GI. I vinga a posar multes. I com és multes posaven, més gent ho feia. Fins que van decidir legalitzar-ho: el distintiu de Girona es va canviar per GI i que els que ja hi tenien el GE el podien canviar. Però ves per on, molt poca gent ho va fer.  I doncs? Com és possible, després de tanta campanya i tant de merder?  Doncs molt senzill: com que ara ja està autoritzat el GI, ja no cal fer-ho. O sigui que senyora jutgessa, faci’m el favor de prohibir el referèndum d’Arenys de Munt. Farà un servei que no s’imagina a la causa independentista. Que els catalans som molt punyeteros per a certes coses… 

Sigui com sigui, i acabi com acabi tot plegat, una cosa és clara: a Arenys de Munt ja ha guanyat el sí.

Joan Fonollosa 

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.