Arxivar per setembre de 2009

28 set. 2009


Canvi de via

Classificat com a Declaracions,Textos bàsics

Les Conferències Democràtiques de Catalunya van néixer l’11 de Setembre d’ara fa un any amb uns objectius molt clars, ben expressats als dos documents fundacionals: la Declaració Ideològica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-ideologica/) i la Declaració Programàtica (http://blogs.avui.cat/endavant/2008/11/06/declaracio-programatica/).

El punt 1.1 de la Declaració Programàtica resumeix així la finalitat de les Conferències Democràtiques:

1.1.- La finalitat de les Conferències és ajudar a aconseguir per a Catalunya un Estat independent dins de la Unió Europea, en el qual els valors que han fet gran Catalunya siguin assumits de forma natural per la majoria de la societat.

Aquesta mateixa Declaració establia en el seu punt 3.3:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments CDC és l’eina política més potent de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la col·laboració a través del concepte de la “Casa Gran” que la mateixa CDC ha posat en funcionament.

Tanmateix, les coses no han anat com es desitjava, sinó més aviat en la direcció que alguns companys, malauradament encertats, ja preveien. Per això ja feia temps que en diverses reunions a nivell de Conferència s’havia posat de manifest el desencís per l’actitud de la direcció de CDC, alhora que anava creixent l’opinió que l’aposta per CDC era errònia i que l’adequada era el Reagrupament.

Aquest procés ha generat un llarg debat intern, que ha culminat formalment en una Conferència Nacional celebrada aquest diumenge. A continuació reproduïm la nota feta pública que manifesta la nostra posició oficial:

= = = = =

COMUNICAT DE LES CONFERÈNCIES DEMOCRÀTIQUES DE CATALUNYA

Després d’un procés intern de reflexió desenvolupat en les darreres setmanes, que ha  culminat en una reunió de la Conferència Nacional celebrada el dia 27 de setembre del 2009, les Conferències Democràtiques de Catalunya han acordat:

1r.- Constatar que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) no ha fet cap pas apreciable en el sentit de treballar de manera efectiva per la llibertat de Catalunya.

2n.- Denunciar l’actitud passiva de CDC després de la consulta democràtica celebrada per iniciativa popular a Arenys de Munt i que serà seguida per altres poblacions de tot Catalunya.

3r.- Manifestar la decepció davant la nul·la receptivitat, i fins i tot hostilitat, mostrada per la direcció de CDC davant les nostres propostes.

4t.- Fer pública la nostra convicció que a hores d’ara l’organització que millor pot servir als objectius de la llibertat de Catalunya i la regeneració de la seva societat és el Reagrupament Independentista

i en conseqüència amb els punts anteriors,

5è.- Modificar el punt 3.3 de la Declaració Programàtica, que queda establert en els següents termes:

3.3.- Les Conferències creuen que en aquests moments l’eina política amb més possibilitats de futur de què disposa Catalunya per treballar en la direcció que es proposen és el Reagrupament Independentista, i per tant s’imposen la tasca de cercar-hi la mútua col·laboració.

6è.-Impulsar la candidatura de Joan Fonollosa a la Junta Directiva del Reagrupament Independentista com a manera més efectiva de començar a fer realitat aquesta col·laboració.

Barcelona, a 27 de Setembre del 2009

  = = = = =

Coherents amb aquesta decisió, diversos companys ens hem apuntat al Reagrupament i, seguint la petició dels companys que han participat en aquest debat, he presentat la meva candidatura a la Comissió Executiva que s’ha de votar en la propera Assemblea que es celebrarà a Barcelona dissabte que ve dia 3 d’octubre.

Ens agradaria que el màxim possible de les persones que seguiu aquest blog, ens féssiu costat en aquesta iniciativa, tant si sou afiliats a les Conferències Democràtiques com si no.

Si voleu donar-nos suport però no sou encara  afiliats al Reagrupament, sapigueu que us podeu donar d’alta fins al mateix dissabte al matí, i podreu participar en l’Assemblea amb dret de vot. A la web del Reagrupament (http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=847&Itemid=29) hi trobareu el procediment per donar-vos d’alta i, naturalment, em poso a la vostra disposició per facilitar-vos el procés si així ho voleu.

Endavant!

Conferències Democràtiques de Catalunya

Joan Fonollosa, president

Comentaris tancats a Canvi de via

22 set. 2009


Convergència i la independència

Classificat com a Actualitat

Ho sento, però hi he de tornar. Que quedi clar per a tothom i que ningú no es deixi enganyar: Convergència, o almenys els seus actuals dirigents no estan per la independència.  

Aquesta no és una afirmació gratuïta. És una convicció basada en els fets: la seva actitud arran dels referèndums que s’estan preparant ho palesa ben clarament. Altrament, ¿com és, per exemple, que a Sant Cugat del Vallès, on l’alcalde és de CDC amb majoria més que absoluta i una de les estrelles ascendents dins del panorama convergent, la proposta d’ERC de celebrar-n’hi un s’ha convertit en una patata calenta? I aquesta és només la darrera d’una llarga llista.

Però ahir mateix, el David Madí, a l’entrevista que li fa en Sostres a la darrera pàgina de l’Avui, té la barra de dir que “la independència la durà Convergència” (i en Sostres ho posa de titular, és clar).  De veritat? Quan? L’any tres mil? Potser aleshores ja no valdrà la pena. I com? Quin és el camí? Quina proposta teniu per arribar-hi? Què esteu fent d’efectiu per aconseguir-la? Aquesta declaració, si no és que el periodista s’ha muntat una pel·lícula amb quatre paraules agafades fora de context, no és més que una monumental mentida i un exercici de cinisme digne d’un Nixon (per posar algú a qui suposo que en Madí deu admirar, vista la seva forma d’actuar).

En Ramon Munné, un dels impulsors de Convergència 2.0 em fa arribar una nota sobre el seu posiconament arran d’aquest afer, que reprodueixo textualment, perquè el subscric al 100% i em sembla que no es pot dir millor:

Benvolguts companys,

arran dels darrers fets ocorreguts referents a les consultes sobre la independència que s’estan plantejant en diversos municipis, voldria exposar:

1.- la meva posició personal és de total suport a la realització d’aquestes consultes
2.- considero que el catalanisme ha d’estar il·lusionat per aquesta iniciativa i li ha de donar tot el suport
3.- el punt 8.3 de la primera Ponència del darrer Congrés diu:

“Pel que fa als drets col·lectius, com el de l’autodeterminació […] , cal que Catalunya i els partits catalanistes com Convergència s’autoimposin el deure de preguntar a la ciutadania sobre el futur polític del país. No formular aquesta pregunta no és renunciar a l’exercici d’un dret, sinó eludir el compliment d’un deure. “

4.- per tant em semblen desencertades i contràries a la doctrina de CDC algunes declaracions que han arribat als mitjans en el sentit d’afirmar que CDC no iniciarà aquestes consultes, tot i que sí que hi donarà suport (i encara més desencertats fets com que regidors de CiU del Prat s’abstinguin en el ple de l’Ajuntament en la votació sobre el suport a aquestes consultes)

5.- d’ara endavant, proposo que CDC actui d’acord amb els acords congressuals i manifesti la seva disposició a col·laborar activament en la celebració de les consultes per la independència.

Ànims companys!

Només hi faria una petita esmena en aquest magnífic text, concretament al darrer punt: no s’ha de proposar que CDC actuï segons diuen els acords de Congrés: això és una obligació dels dirigents que van ser elegits per aquest mateix Congrés precisament per dur a la pràctica aquests acords. 

Però, vaja, ja sabem com van aquestes coses. ¿Algú es creu seriosament que els dirigents de cap partit senten que tinguin la més mínima  obligació de complir els acords congressuals? Heus aquí una mostra més de la baixa qualitat de la democràcia que patim.

Hi ha molta feina a fer, companys… i cada dia queda menys temps.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Convergència i la independència

17 set. 2009


Què n’hem de fer, de Convergència?

Classificat com a Actualitat,General,Textos bàsics

Què n’hem de fer, de Convergència? 

per Joan Fonollosa

Al darrer apunt d’aquest bloc (lliçons de la Diada) vaig deixar aquesta pregunta oberta, amb l’anotació que la  qüestió ens portaria molt lluny. Ara hi dono resposta i, efectivament, l’assumpte no es pot despatxar en quatre línies, entre altres coses perquè per entendre bé què li passa a CDC cal anar bastant lluny, fins i tot en la història. Comencem per aquí, doncs.

1.- La tradició federalista

Catalunya ha estat sempre un  país políticament federal. Uso aquest nom conscient que és poc rigorós, però va bé per entendre’ns: des dels comtats de la Marca Hispànica fins a les autonomies d’avui, passant per la Corona d’Aragó i tot el que vulgueu, la tradició política de Catalunya ha estat sempre la mateixa, i Cambó va resumir la seva versió més moderna en una frase brillant: “per Catalunya i l’Espanya gran”. Només a tall d’exemple, cal recordar que el 14 d’abril del 1931 Macià no va pas proclamar un Estat independent sinó “la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics”.

Convergència neix plenament inserida dins d’aquesta tradició mil·lenària. A les acaballes del franquisme s’apleguen al voltant de la figura de Jordi Pujol un seguit de forces, en conjunt majoritàries dins de nacionalisme català, amb aquesta visió federalista tradicional, la qual en aquell moment històric pren la forma autonòmica.

2.- Un cicle històric que es repeteix

La visió federalista de Catalunya topa històricament amb la concepció unitària i centralista de Castella, la qual triomfa i s’imposa arran de la victòria militar del 1714. Malgrat això, la tradició federalista de Catalunya  no mor i repetidament intenta recuperar per la via política el que ha perdut per la via militar. Això provoca un cicle d’esdeveniments que s’ha repetit a tots els nivells nombroses vegades els darreres tres segles. Aquest cicle es pot esquematitzar en tres passos:

a) Espanya, per la causa que sigui, passa per un període de desorientació o feblesa.

b) Catalunya, normalment sota la guia d’una figura que esdevé cabdal en la nostra història, aprofita l’ocasió per avançar en la direcció federal. Aquests avenços, però, no són vistos així per Espanya que els sent com una imposició

c) Reacció d’Espanya un cop ha superat el mal moment, sovint brutal i desproporcionada, que pot portar les coses fins i tot a un estat de vegades pitjor que el que hi havia abans.  

Fins a cinc vegades es pot identificar aquest cicle en la història dels segles XIX i XX:

Primera: 1868-1871

a) Revolució de 1868 i abdicació d’Isabel II

b) Sexenni liberal, govern del general Prim i proclamació d’Amadeu de Savoia

c) Assassinat de Prim.

Segona, immediatament de l’anterior: 1871-1874

a) Dimissió d’ Amadeu de Savoia

b) Primera República, amb Figueres i Pi i Margall (únic intent federalista de la història d’Espanya).

c) Cop d’estat de Pavía i la Restauració amb Alfons XII

Tercera: 1898-1923

a) Pèrdua de Cuba i Filipines. Crisi del 1898

b) Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba

c) Dictadura de Primo de Rivera

Quarta: 1931-1936

a) Abdicació d’Alfons XIII i proclamació de la República

b) Estatut del 1932, Generalitat amb Francesc Macià

c) Alzamiento del general Franco i guerra civil

Cinquena: 1975-1981

a) Mort de Franco i procés democratitzador

b) Recuperació de la Generalitat. Estatut de 1979 amb Jordi Pujol

c) 23-F,  LOAPA, etc.

Aquest cicle és visible en tots els ordres. Per exemple, el darrer a nivell polític conjuntural el podem observar en els anys 1996-2000

a) Victòria electoral d’Aznar sense majoria absoluta

b) Pacte del Majestic

c) Segona legislatura d’Aznar, ja amb majoria absoluta.

Aquest procés es reprodueix també, per exemple, en el funcionament i organització de les empreses públiques:  el centre de Sant Cugat de RTVE, les Rodalies de Renfe o l’aeroport del Prat i AENA són històries que es poden descriure com una successió d’aquests cicles.

Tal vegada conscient d’aquest fet, el President Pujol mai no va voler reobrir el procés estatutari, malgrat les evidents mancances de l’Estatut del 79. D’aquí la política del “peix al cove”, potser l’única possible durant els anys 80 i primers dels 90, que va portar Convergència a guanyar amb majories absolutes durant molts anys. Cap al 1991-92 es pot identificar l’inici de la davallada electoral de CiU, però la inèrcia de tot el que havia aconseguit li permet encara avui poder dir que ha guanyat totes les eleccions catalanes des del 1980 fins ara.

  

3.- El nou paradigma

Però el temps no passa en va. Ni l’Europa democràtica dels noranta no és l’Europa de Hitler i Mussolini dels trenta,  ni l’Espanya d’avui és la de fa setanta anys. I la revolució de les telecomunicacions i la consegüent globalització imposa uns ritmes i unes necessitats incompatibles amb aquest model gradualista del catalanisme.

Tot i així, el model va funcionar raonablement bé fins als primers noranta. Malgrat la progressiva davallada electoral, el President Pujol es va poder perpetuar encara un parell de legislatures. El 1999, per primer cop, el PSC avança CiU en vots (però no en escons) cosa que permet a Pasqual Maragall dir que li han “robat” la victòria; i el President Pujol, potser conscient de que no seria capaç de repetir la victòria, decideix no presentar-se ja a les eleccions del 2003.

Aleshores el ja President Maragall, contra la lògica que dicta el procés cíclic ja esmentat “obre el meló” de l’Estatut en un moment que Espanya se sent forta. Dit d’altra manera, dóna el pas b sense que abans s’hagi donat el pas a. El resultat és a la vista i no cal comentar-lo. Els fets posen de manifest la impossibilitat d’un federalisme en el que ningú a ponent del Cinca no hi creu, fins i tot en la seva forma més light que és l’autonomisme. El model fa fallida i d’aquí la desorientació no només de Convergència, sinó de tot el sector majoritari del catalanisme, inclosos ERC, IC-V i PSC.

4.- L’independentisme

D’independentistes (o sobiranistes, o separatistes) n’hi ha hagut sempre. Però sempre han estat minoritaris dins del catalanisme. La tradició federal, mil·lenària, era massa forta i les successives derrotes militars (les principals, 1714 i 1936) i la repressió posterior no ajudaven a fer popular aquesta perspectiva. Es pot dir que Catalunya era (i en bona part és encara) com un gos apallissat: només de veure el bastó ja tremola i, si pot, en fuig. D’aquí aquesta curiosa síndrome d’Estocolm del catalanisme, que veu un catalanista en el President Montilla perquè parla de desafecció, quan en realitat no és més que el discurs d’un espanyol intel·ligent, que avisa del que passarà si segueixen amb la seva cerrazón (disculpeu, però em sembla que aquesta paraula no es pot traduir).

El procés de l’Estatut ens ha posat cara a cara amb la constatació que “amb Espanya no hi ha res a fer” i d’altra banda, la tradició federal de Catalunya té avui un altre fòrum molt més gran on es pot expressar amb tota llibertat: la Unió Europea i, en certa mesura, el món globalitzat. És interessant constatar que absolutament ningú –sense excepcions, que jo sàpiga– discuteix que una Catalunya independent ha de ser membre de la UE. La proclamació de Macià del 1931 és plenament vigent per a l’independentista més arrauxat, només canviant Federació Ibèrica per Unió Europea. De fet, totes les formulacions que es fan segueixen més o menys aquest model.

Però Convergència segueix ancorada en el model tradicional, cambonià. D’aquí que, malgrat que l’anàlisi dels fets que fa sigui bàsicament correcta, la conclusió és decebedora. Com que “independència” és un concepte maleït, s’han d’acabar proposant mesures ineficients i de vegades fins i tot ridícules el contrast de les quals amb els fets denunciats és total. Quan al darrer Congrés, precisament –i perdoneu la immodèstia-  a una proposta meva que va ser assumida per la majoria, es va treure la paraula “pedagogia” de la ponència, es va produir un autèntic terrabastall, quan és evident que insistir a aquestes alçades en aquesta línia és simplement absurd.

  

5.- Què n’hem de fer de Convergència?

Convergència s’ha quedat sense discurs. El que Pujol proposava als anys seixanta i setanta, aleshores revolucionari, ja s’ha aconseguit si no del tot en bona part. I és palès que ja no és possible avançar més en aquest camí. Però Convergència no s’ha mogut d’on era fa quaranta anys. Jordi Pujol ha comparat més d’una vegada la seva situació a la d’una botiga de tota la vida a qui li posen una gran superfície al costat. Certament, la gent hi pot entrar una vegada atreta per la novetat, els neons brillants i els cartells rutilants; però això sol no farà que hi torni: si hi torna és perquè allà hi troba els productes que necessita i que la botiga de tota la vida no té.

De vegades sembla que Convergència és encara capaç de fer coses importants, però és un miratge. El cas d’Arenys de Munt, per exemple: els regidors de CiU van donar suport a la consulta sense demanar permís a ningú; si ho haguessin consultat al carrer Còrsega de ben segur que els ho haurien desaconsellat. Però no ho van fer, i la sorpresa i desorientació de la direcció són evidents: “no els impulsarem, però no ens hi oposarem”,  una postura contradictòria que palesa una incomoditat manifesta. I em consta que per certs circuits interns s’està fent arribar discretament la consigna de procurar desactivar-los per poc que es pugui.

La desorientació de la direcció es palesa quan expressen quins són els seus objectius: tornar a governar, recuperar la Generalitat. D’acord, aquest és i ha de ser l’objectiu de tot partit polític, però… governar per a què? Per fer què? Escoles, carreteres i hospitals, més o menys qualsevol govern ho farà. Quin plus aporta Convergència? Per què Convergència ho faria millor que el PSC? Quin projecte té Convergència? Un nou “peix al cove”? Una eterna i estèril negociació amb Madrid que ja sabem el que dóna de sí? Perpetuar el dèficit fiscal que està matant el futur del país?

Convergència és avui, encara, una organització política molt poderosa. Té un gruix de diputats, senadors, alcaldes i regidors important. Molts electors hi confien encara i la votarien fes el que fes. La seva pròpia inèrcia i la tradició federalista pesen molt i li poden permetre una llarga vida, però serà una vida a la baixa, un esllanguiment progressiu, amb petites recuperacions però dins d’una tendència a la baixa fins a la desaparició, com aquell malalt terminal que avui es recupera una mica però tots sabem com acabarà.

Uns companys han engegat un col·lectiu que ha pres el nom de Convergència 2.0. Crec que és un nom molt encertat, perquè això és exactament el que li cal a Convergència. Necessita reinventar-se, redefinir-se, “matar el pare” en llenguatge freudià. El President Pujol no ha només d’enretirar-se, segons la seva pròpia definició: ha de retirar-se del tot. Per sentit patriòtic ha d’entendre que el seu lloc, avui, és als llibres d’història de Catalunya, no presidint el Comitè Executiu de CDC.

Convergència necessita deixar de banda el vell model obsolet i passar al que els nous temps demanen. La seva força electoral, la seva credibilitat, la seva història, el seu full de serveis són una eina poderosíssima que pot ajudar, i molt, en aquesta hora crítica. La independència, sense Convergència, serà molt més difícil, qui sap si fins i tot la pot endarrerir uns anys que són vitals per al nostre futur col·lectiu.

Convergència ha de triar si vol tornar a ser una potent eina per al redreçament nacional de Catalunya o vol seguir essent un còmode refugi per a uns quants –cada dia menys còmode, val a dir-ho– que fa més nosa que servei a la col·lectivitat.

Si Convergència no és capaç de redreçar el seu discurs, es pot afirmar que els seus dies de glòria no tornaran. Els temps en què era una eina útil al servei de Catalunya s’han acabat. Avui, Convergència és un mort sense enterrar, un fòssil que encara pot fer molta nosa, però res més. Repasseu la història de la Lliga i allà hi trobareu el futur que li espera.

Convergència encara és a temps. Encara pot ressorgir com el Fènix i ser el gran partit que lideri la Catalunya del segle XXI com ho ha fet a l’últim quart del XX.

De la valentia i visió de futur dels seus líders depèn que sigui una cosa o altra. Però compte, que el temps s’esgota, i Catalunya no pot esperar gaire més.

Comentaris tancats a Què n’hem de fer, de Convergència?

14 set. 2009


Lliçons de la Diada

Classificat com a Actualitat

Aquest cap de setmana de la Diada –i els dies que l’han precedit- ha estat farcit de fets importants per als que aspirem a la llibertat de Catalunya. I d’aquests fets de la Diada del 2009 se’n poden extreure diverses lliçons. Aquestes són les que jo n’he tret.

 1: La força del poble, la força de la democràcia

La primera, i segurament la més important, és que a Arenys de Munt ha passat el que ha passat, amb tot el que l’envolta. Els escarafalls de l’aparell de l’Estat davant del que en qualsevol país civilitzat no hauria deixat de ser una mera anècdota demostren que la idea ha tocat el tendre. Ahir, passejant per Arenys es va poder veure quina és la veritable força de la democràcia: el poble és com l’aigua, que es deixa ficar en un petit recipient, però quan es posa en marxa no hi ha res que l’aturi.

 2.- I ara, què?

L’èxit d’Arenys no es pot quedar en això. Ara cal seguir. No podem tornar a permetre, com ja ha passat massa vegades, que un gran èxit es quedi en un fet aïllat que s’esgota en ell mateix. Ara cal seguir.

Seguir vol dir que hi hagi moltes consultes com aquesta a molts municipis, com més millor. Seguir vol dir que el procés no s’ha d’aturar, i a les properes eleccions al parlament hi hagi almenys una candidatura compromesa amb la independència. A les properes eleccions s’ha d poder votar independència. No es pot quedar aquí, això.

Potser el fet que hagi estat a Arenys és una bona metàfora per a qui ho vulgui escoltar: la riera és un carrer important del poble; el seu eix central, de fet. I ahir hi érem milers de persones passant l’estona i xerrant sense cap problema. Però quan comença a caure aigua i la riera s’enfurisma, ja cal córrer. Ahir a Arenys ha d’haver començat una rierada.

Per si algú en tenia encara dubtes, que ho tinguin clar: la gent és com  l’aigua, ho he dit abans,  i quan es belluga si no et poses a cobert, t’acabarà arrossegant. I qui tingui orelles, que escolti.

 3.- Hi ha molta feina a fer, encara

L’èxit de la consulta no ens ha de fer perdre de vista que no està tot fet, ni de bon tros. Els resultats són esclatants, però hi ha una dada que cal tenir molt en compte: la participació ha estat del 41% Un gran èxit per les previsions dels organitzadors, però una xifra insuficient per les condicions de Montenegro que han de ser la nostra referència: 50% de participació i 55% de vots afirmatius. No hi fa res que el Sí hagi obtingut un 96% de vots: si no va a votar almenys la meitat del cens, no val. Ja sé que era una consulta privada, que no era oficial i tot plegat. Però si això hagués estat un referèndum de veritat, no hauria bastat. Encara que sigui tirar aigua al vi, és bo de recordar-ho. Hi ha molta feina a fer.

 4.- Hi raons per l’esperança

Molts s’enlluernaran en l’esplendorós 96% de Sís. Sens dubte és un resultat espectacular, però deixeu-me dir-vos que no m’ha sorprès gens. En les condicions que s’ha fet la consulta, el que em sembla fins i tot una mica estrany és aquest 4% de vots No, blancs i nuls. I no ho dic pas, és clar, perquè els arenyencs no hagin pogut triar la papereta que han volgut. Ha estat un acte impecablement democràtic, però s’ha de reconèixer que calia tenir les coses molt clares per anar a votar que no. Aquests 61 ciutadans d’Arenys que han votat que No li han fet un enorme favor sobretot  a la causa de la democràcia, però també a la de la independència: han admès el joc democràtic i alhora han deixat sense arguments els que pretenguin desqualificar-ho. Aquí es pot ser plenament i volgudament espanyol sense que passi res. Nosaltres ja ho sabñiem, però a sis-cents quilòmetres cap a ponent n’hi ha que no.

Per contra, hi ha una altra xifra que em sembla molt significativa: el nombre absolut de votants del Sí va ser ahir més gran que el dels que ho van fer quan el referèndum de l’Estatut. És a dir, malgrat no ser oficial, malgrat tot el que vulgueu, el nombre d’arenyencs que es van molestar a anar a votar Sí a la independència va ser superior als que van anar a votar Sí a un Estatut que, recordem-ho, encara no havia passat pel TC. Aquesta dada certifica, per si calia, la defunció del model autonomista.

 5.- Un moviment que busca un líder

La rierada ja es va començar a manifestar divendres a la tarda. La manifestació independentista de l’Onze a la tarda va aplegar gent com mai no ho havia fet en anys anteriors. La rierada ja està en marxa, i és important que tots tinguem clara una cosa: aquesta rierada necessita algú que la lideri, i l’acabarà trobant.

A hores d’ara n’hi ha uns quants (no vull dir noms, penso que no cal) que pretenen fer-ho. Em sembla molt bé. Potser un d’ells ho acabi essent. O potser no, però en tot cas cal que d’una o altra manera hi siguin presents. Tots hem de tenir clar que cal generositat. Tots hem de saber posar primer el que és primer: Catalunya i la seva llibertat. I ho torno a dir: qui tingui orelles, que escolti.

 6.- No cal tenir por

Un altre efecte positiu del que ha passat a Arenys és la constatació de la migradesa de la manifestació feixista; encara haurem de donar les gràcies al conseller Saura i als tribunals que els hagin permès de manifestar-se: així els hem pogut veure i comptar. En un apunt anterior vaig escriure que “si hi ha més periodistes que manifestants i més mossos que periodistes no passarà res”. I això és exactament el que ha passat: una setantena de falangistes, més de dos-cents periodistes i mig miler llarg de mossos. I, és clar, no va passar res. Això ens ha de refermar en la convicció d’una cosa que molta gent encara no veu clara: no cal tenir por. Si ens posem en marxa, seriosament i democràticament no poden fer-hi res. Ja els agradaria a alguns, poder aplicar la vella recepta de bombardejar Barcelona cada cinqunata anys, però  no pot ser: el món els mira a través dels ulls de la TV i no poden fer-hi res que no haguem vist ja. Molts escarafalls, amenaces de boicot… però res de res. 

La porta és oberta, només cal que tinguem el valor de traspassar-la.

 i 7.- Què n’hem de fer, de Convergència?

Tothom ho sap: les Conferències Democràtiques han nascut amb la intenció de fer que Convergència esdevingui la gran eina que Catalunya necessita en aquests moments: la gran organització que lideri el procés cap a la independència.

Malauradament, ens estem trobant molt sols. Molts, desenganyats, ja han deixat Convergència i s’han orientat cap a altres opcions. Però reitero el meu convenciment: sense Convergència la independència o no serà possible o serà molt més difícil.

A hores d’ara, Convergència és una enorme baluerna posada al mig del camí de la llibertat que fa més nosa que servei. I no pot ser. No ho hauria de ser. Però aquesta és una altra qüestió que prefereixo deixar per a un altre apunt. Continuarà…

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Lliçons de la Diada

10 set. 2009


Entre dictadura i democràcia, ja sabem què tria Espanya

Classificat com a Actualitat,General

Si una virtut ha tingut el presumpte referèndum d’Arenys de Munt és que ha deixat ben clar què tria Espanya quan es tracta d’aquestes coses. Allò que diuen al País Basc de que mentre hi hagi violència no es pot parlar de res, no porta la conseqüència de que sense violència sí que se’n pot parlar. El “cas Arenys de Munt” demostra que sense violència, tampoc.

Mentre un jutge -a instàncies d’un advocat de l’Estat de passat feixista, per cert- prohibeix que un Ajuntament col·labori amb uns ciutadans de la vila que volen preguntar al poble què opina sobre una qüestió determinada, un altre jutge autoritza els feixistes a manifestar-se al mateix lloc i hora de la consulta i precisament en contra del fet que es faci la consulta.

 Em sembla que no calen més comentaris.

Cesc Farguell

Comentaris tancats a Entre dictadura i democràcia, ja sabem què tria Espanya

09 set. 2009


El camí cap a la independència

Ahir, 8 de setembre, els amics de la Plataforma pel Dret a Decidir em van invitar a intervenir en un acte seu sobre noves vies més enllà de l’autonomisme, i hi vaig fer una presentació de la nostra proposta de full de ruta per a la independència.

Per als que hagueu estat seguint els treballs de les Conferències Democràtiques des del principi, poser no hi trobareu res de gaire nou, però el cert és que va agradar molt al públic present. Diverses persones se’m van adreçar demanant si els podia facilitar la presentació i els vaig dir que avui estaria penjada en aquest blog.

 Malauradament, les normes de seguretat del blog no em permeten (o deu ser que no en sé prou) penjar-lo com a fitxer adjunt com hauria estat el meu desig, però si el voleu, només m’ho heu de demanar a [email protected] i amb molt de gust us l’enviaré. Lamento els inconvenients que això us pugui ocasionar.

 Per descomptat, que en podeu fer tanta difusió com vulgueu.

Endavant!

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a El camí cap a la independència

08 set. 2009


A Arenys de Munt ja ha guanyat el Sí

Classificat com a Actualitat,General

L’Estat espanyol ha tornat a demostrar dues coses: l’escassa qualitat de la democràcia que tenim, i que quan es tracta de “launidadEspaña” perden el món de vista. Deixeu-me que us ho expliqui per passos.

1) A Arenys de Munt, una colla de patriotes valents engeguen un procés d’allò més senzill: preguntar a la gent què opina sobre una qüestió concreta. L’Ajuntament, com a  Institució més propera al ciutadà, i amb l’actitud  més democràtica possible, els ajuda i els presta mitjans per fer-ho. A qualsevol país que no fos una dictadura bananera, això no passaria d’una notícia breu perduda allà per la plana cinquanta dels diaris (com a molt)  

2) Però “España y yo somos así, señora” i ràpidament els hereus polítics del dictador, que contra tota lògica segueixen essent un partit legal malgrat la seva afició a “la dialéctica de los puños y las pistolas”, es posen com un gall de panses i munten una manifestació amb ànims… diguem-ne dissuassoris, per respectar la pressumpció d’innocència (una cosa, per cert, de la que ells en farien burla, si s’escaigués al revés).

3) Efecte immediat: un fet que en condicions democràtiques normals no passaria d’una anècdota de la qual no se n’haurien assabentat ni a Arenys de Mar, surt a primera plana de tots els diaris.

4) Un individu que ostenta el càrrec de conseller d’Interior, no pas gràcies a la seva preparació i prestigi intel·lectuals ni a que el seu partit sigui àmpliamnet votat per una quantitat ingent de ciutadans,  sinó per pactes de despatx més o meny confessables, decideix que la llibertat d’expressió dels feixistes és sagrada i autoritza la manifestació sense cap problema. La llàstima per a ell és que a aquestes alçades, quan ja s’ha acabat el segle XX i tots ens hem fet grans, tothom sap de les coincidències i connivències entre feixisme i comunisme. Però en fi, diuen que quan una porta es tanca se n’obre una altra: si hi ha més periodistes que manifestants i més mossos que periodistes, no passarà res i els tindrem comptats i fotografiats i tots sabrem que pocs que són.

5) Però la cosa no s’acaba aquí. L’Estat, amb una manca de reflexos espectacular, en lloc de callar i mirar cap a una altra banda, esperant que passi la tempesta i no tingui més conseqüències, també hi vol dir la seva i, adopta la espanyolíssima decisió de “entrar al trapo”. Sense cap problema, posa tota la seva maquinària al servei de la causa i es presenta als tribunals per mirar d’impedir-ho, coincidint, sense cap rubor, amb els feixistes.

6) Però no s’acaba aquí la cosa, sinó que resulta que l’advocat de l’Estat que es persona davant dels tribunals per defensar la molt democràtica petició de que es prohibeixi demanar l’opinió del poble… Tatxan! és un ex candidat de Falange. Estic segur que a cap guionista se li hauria ocorregut una genialitat similar. Potser es van pensar que per aquesta condició seva  s’hi sentiria més implicat i ho faria (encara) millor. Ja ho saben allò de que la professionalitat està renyida amb la visceralitat?

7) Com a conseqüència de tot plegat, el fet ha adquirit ressò internacional. Diverses televisions i un munt de periodistes de diferents països hi seran per seguir els fets en directe. Tant si es fa el referèndum com si no, serà notícia. I si es fa, i surt el que tots pensem que sortirà (i d’aquí plora la criatura, que a Madrid també s’ho pensen) encara serà més notícia.

Una pregunta: Tan burros són tots els servidors de l’Estat que no se n’adonen que amb la seva intervenció només fan que ajudar a magnificar el fet? A cap polític, a cap altíssim funcionari, a cap think tank , a ningú de Madrid en definitiva, no se li ha ocorregut que és un error polític i estratègic monumental afegir-se a la festa? Una vegada més es demostra que quan es tracta d’aquestes coses perden el món de vista.

I ara una petita excursió pel món de la lògica: si, segons ells, el PNB i ETA “són lo mismo” perquè comparteixen l’objectiu de la independència d’Euskadi, se’n deu seguir que el PP, el PSOE, l’advocat de l’Estat, i tota la resta també deuen “ser lo mismo” que la Falange, Franco, el “Movimiento Nacional” i els Primo de Rivera (pare i fill). Oi?

Si em permeteu, faré encara una altra petita excursió diguem-ne històrica, que pot sonar sarcàstica, però és absolutament seriosa: aquest senyor que ostenta el títol de Comte de Barcelona no hi té res a dir en tot això?

A hores d’ara, la senyora jutgessa s’està rumiant què ha de dir. No és fàcil, és clar: es tracta d’escollir entre la lletra de la Constitució i els principis de la democràcia. No conec  aquesta senyora, i no sé res de les seves idees ni de les seves fílies i fòbies. Potser ho té molt clar, en un sentit o altre, o potser no. El que és segur és que si té un mínim de sentit democrátic l’han posada entre Espanya la paret. Potser entre la seva carrera professional i la seva consciència, fins i tot.

Per ajudar-la en aquest tràngol, m’agradaria recordar un fet que li pot servir d’inspiració. Quan a les “chapas” dels cotxes s’hi duien els distintius provincials, a Girona la gent va començar a tapar el GE amb un GI. I vinga a posar multes. I com és multes posaven, més gent ho feia. Fins que van decidir legalitzar-ho: el distintiu de Girona es va canviar per GI i que els que ja hi tenien el GE el podien canviar. Però ves per on, molt poca gent ho va fer.  I doncs? Com és possible, després de tanta campanya i tant de merder?  Doncs molt senzill: com que ara ja està autoritzat el GI, ja no cal fer-ho. O sigui que senyora jutgessa, faci’m el favor de prohibir el referèndum d’Arenys de Munt. Farà un servei que no s’imagina a la causa independentista. Que els catalans som molt punyeteros per a certes coses… 

Sigui com sigui, i acabi com acabi tot plegat, una cosa és clara: a Arenys de Munt ja ha guanyat el sí.

Joan Fonollosa 

Comentaris tancats a A Arenys de Munt ja ha guanyat el Sí