Arxivar per agost de 2009

11 ag. 2009


Sí, molt bé. I l’endemà, què?

Classificat com a Actualitat

Sembla que es prepara per al proper setembre una gran “mani”  unitària, d’aquelles que fan tant de goig. Un milió de catalans al carrer! No serà la primera vegada: des d’aquell mític 11 de setembre del 1977 ho hem aconseguit gairebé una dotzena de vegades, potser més, ja n’he perdut el compte.

El President Maragall ha dit que està disposat a anar-hi, i és de preveure que els Presidents Pujol,  Rigol i Barrera també hi siguin. Segurament també hi serà el President Benach i qui sap si fins i tot també el President Montilla s’hi sumi. Farà patxoca, certament. Encapçalats per tots els Presidents vius, de la Generalitat i del Parlament, un milió de catalans ens manifestarem en defensa… de què?

Perquè, és clar,  no és el mateix manifestar-se per defensar la nostra llibertat i la nostra dignitat com a poble, que fer-ho per defensar un estatutet que el pobre ja va néixer migradet i que a hores d’ara de tan retalladet com està, ja no és gairebé res. O fer-ho per defensar (?) un sistema de finançament que, a part del “detallet” de violar l’estatutet, legitima el 80% de l’espoli fiscal.

Va, siguem optimistes i pensem que és per la dignitat nacional i la llibertat de Catalunya.  Jo hi seré, naturalment, i almenys jo hi aniré per això. Molt bé. Un milió de catalans manifestant-se per la seva llibertat. Fantàstic.

Normalment, això hauria de fer tremolar algú a Madrid. Un milió de ciutadans dient que dotze persones, per molt Tribunal Constitucional que siguin,  no poden manar més sobre les seves lleis que tot el poble expressant-se en referèndum no pot deixar indiferent. Un poble que, encapçalat per totes les seves figures històriques vives, reclama la seva llibertat és cosa que sempre fa respecte. Val la pena recordar que si la Generalitat és l’única Institució que la Constitució reconeix com a anterior és precisament perquè a Madrid es van espantar en veure l’Onze de Setembre del 1977. Una cosa així hauria de ser presagi d’algun fet  important. A Madrid algú hauria de començar a pensar que ara va de veres i que “España se rompe“.

Però no. A Madrid ningú no perdrà el son per això. Ha plogut molt des del 1977 i ara ja ens coneixen. Més aviat hi haurà alguns somriures mig complaents mig  burletes, com dient “ja està, els catalans ja s’han desfogat; ja ha passat i, com sempre, això és tot. No pasa nada

I la veritat és que si tot va com ha anat fins ara, tindran raó. L’endemà, què passarà? Doncs pel que sembla, no res. La gran manifestació és un acte que s’esgota en ell mateix. No forma part de cap projecte. No hi ha cap pla d’acció al darrere. Només es tracta de fer la foto de la Gran Via o del Passeig de Gràcia, o d’on sigui ple de gom a gom, i prou. Cap continuïtat. Cap conseqüència. Cap seguiment. Res. Una foto i prou. Un acte que, al final, resulta buit. Un  llumí que s’encén en la foscor, i en pocs segons desapareix.

No hauria de ser així. Aquest llumí no s’hauria d’apagar a les deu de la nit del dia que sigui. Hauria de ser la guspira que inicia un gran incendi. El que importa (el que hauria d’importar) no és la manifestació; més ben dit, si la manifestació té algun valor és perquè hauria de ser el preludi d’una altra cosa, aquesta sí, realment grossa. El que importa no és el que passi el dia de la mani, sinó el que passi l’endemà. Quin sentit té reclamar la llibertat de manera tan massiva i després no fer res més per aconseguir-la? És que esperem que ens caigui del cel?

No! Ja és hora de dir prou. Prou de preses de pèl, prou de mansuetuds que es pretenen assenyades però acaben essent culpables. Prou d’acotar el cap, prou de deixar-se trepitjar. Prou d’Estatuts de pa sucat amb oli que, a més, s’incomplixen impunement sempre que els dóna la gana. Prou de robatoris disfressats de solidaritat. Prou d’excuses. Prou.

La gran manifestació de setembre ha de ser l’inici del retorn de la llibertat. I els polítics (en actiu o jubilats) que s’hi vagin a fer la foto  que prenguin nota de que ja és hora.

I si ells, que són els que en tenen l’obligació,  no posen fil a l’agulla, que després no es queixin si algú altre ho fa. El temps s’esgota i el futur de Catalunya no pot esperar gaire més. Ara és l’hora, catalans!

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Sí, molt bé. I l’endemà, què?

11 ag. 2009


Sí, molt bé. I l’endemà, què?

Classificat com a Actualitat

Sembla que es prepara per al proper setembre una gran “mani”  unitària, d’aquelles que fan tant de goig. Un milió de catalans al carrer! No serà la primera vegada: des d’aquell mític 11 de setembre del 1977 ho hem aconseguit gairebé una dotzena de vegades, potser més, ja n’he perdut el compte.

El President Maragall ha dit que està disposat a anar-hi, i és de preveure que els Presidents Pujol,  Rigol i Barrera també hi siguin. Segurament també hi serà el President Benach i qui sap si fins i tot també el President Montilla s’hi sumi. Farà patxoca, certament. Encapçalats per tots els Presidents vius, de la Generalitat i del Parlament, un milió de catalans ens manifestarem en defensa… de què?

Perquè, és clar,  no és el mateix manifestar-se per defensar la nostra llibertat i la nostra dignitat com a poble, que fer-ho per defensar un estatutet que el pobre ja va néixer migradet i que a hores d’ara de tan retalladet com està, ja no és gairebé res. O fer-ho per defensar (?) un sistema de finançament que, a part del “detallet” de violar l’estatutet, legitima el 80% de l’espoli fiscal.

Va, siguem optimistes i pensem que és per la dignitat nacional i la llibertat de Catalunya.  Jo hi seré, naturalment, i almenys jo hi aniré per això. Molt bé. Un milió de catalans manifestant-se per la seva llibertat. Fantàstic.

Normalment, això hauria de fer tremolar algú a Madrid. Un milió de ciutadans dient que dotze persones, per molt Tribunal Constitucional que siguin,  no poden manar més sobre les seves lleis que tot el poble expressant-se en referèndum no pot deixar indiferent. Un poble que, encapçalat per totes les seves figures històriques vives, reclama la seva llibertat és cosa que sempre fa respecte. Val la pena recordar que si la Generalitat és l’única Institució que la Constitució reconeix com a anterior és precisament perquè a Madrid es van espantar en veure l’Onze de Setembre del 1977. Una cosa així hauria de ser presagi d’algun fet  important. A Madrid algú hauria de començar a pensar que ara va de veres i que “España se rompe“.

Però no. A Madrid ningú no perdrà el son per això. Ha plogut molt des del 1977 i ara ja ens coneixen. Més aviat hi haurà alguns somriures mig complaents mig  burletes, com dient “ja està, els catalans ja s’han desfogat; ja ha passat i, com sempre, això és tot. No pasa nada

I la veritat és que si tot va com ha anat fins ara, tindran raó. L’endemà, què passarà? Doncs pel que sembla, no res. La gran manifestació és un acte que s’esgota en ell mateix. No forma part de cap projecte. No hi ha cap pla d’acció al darrere. Només es tracta de fer la foto de la Gran Via o del Passeig de Gràcia, o d’on sigui ple de gom a gom, i prou. Cap continuïtat. Cap conseqüència. Cap seguiment. Res. Una foto i prou. Un acte que, al final, resulta buit. Un  llumí que s’encén en la foscor, i en pocs segons desapareix.

No hauria de ser així. Aquest llumí no s’hauria d’apagar a les deu de la nit del dia que sigui. Hauria de ser la guspira que inicia un gran incendi. El que importa (el que hauria d’importar) no és la manifestació; més ben dit, si la manifestació té algun valor és perquè hauria de ser el preludi d’una altra cosa, aquesta sí, realment grossa. El que importa no és el que passi el dia de la mani, sinó el que passi l’endemà. Quin sentit té reclamar la llibertat de manera tan massiva i després no fer res més per aconseguir-la? És que esperem que ens caigui del cel?

No! Ja és hora de dir prou. Prou de preses de pèl, prou de mansuetuds que es pretenen assenyades però acaben essent culpables. Prou d’acotar el cap, prou de deixar-se trepitjar. Prou d’Estatuts de pa sucat amb oli que, a més, s’incomplixen impunement sempre que els dóna la gana. Prou de robatoris disfressats de solidaritat. Prou d’excuses. Prou.

La gran manifestació de setembre ha de ser l’inici del retorn de la llibertat. I els polítics (en actiu o jubilats) que s’hi vagin a fer la foto  que prenguin nota de que ja és hora.

I si ells, que són els que en tenen l’obligació,  no posen fil a l’agulla, que després no es queixin si algú altre ho fa. El temps s’esgota i el futur de Catalunya no pot esperar gaire més. Ara és l’hora, catalans!

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Sí, molt bé. I l’endemà, què?