Arxivar per juliol de 2009

21 jul. 2009


Catalunya abans que altres prioritats politiques

Classificat com a General

Em sap molt de greu reproduir aquest correu que m’ha enviat un company i amic amb qui compartim, entre altres coses, el desig de llibertat per a la nostra pàtria.

Malauradament, em temo que aquesta posició està ja massa estesa entre els militants i simpatitzants de Convergència, decebuts de fa temps i per als quals els darrers esdeveniments poden haver estat la gota que ha fet vessar el vas.

Amb tota la tristor, crec que cal reclamar una vegada més als dirigents de Convergència que s’alliberin de pors infundades, facin un exercici de responsabilitat i se sumin d’una vegada per totes al que el nostre poble està reclamant: un projecte de llibertat.

Endavant!

Joan Fonollosa

————————————————————————————

Benvolgut Joan:
 
Em sap molt de greu dir-te això, però donat el cas i veient a on hem arribat, jo personalment ja no em sento part de CDC, com sempre m’havia sentit, fins i tot desde el punt de vista sociopolític és el meu partit. Si ara mateix Catalunya és fes independent votaria amb els ulls clucs a CDC i a l’Artur com a president. Però crec que CDC o al menys els que la lideren, ara no els hi veig cap intenció de demanar un estat propi. (Tot i que hi ha més horitzó a CDC que a ERC, que no té ni dignitat com a partit, però d’aqui a les properes eleccions tindrem altres possibilitats).

Per tant de moment només votaré a un partit que demani la Independència a curt termini i com a objectiu prioritari. Podeu seguir enviant-me correus us seguiré apreciant, no serem enemics, però jo vull anar més enllà, sense perdre temps i alhora  poder adquisitiu, llibertat, un futur millor per als meus fills i la meva dignitat com a persona.
 
Una abraçada particularment a tu Joan per la teva tasca i a la resta de part meva.

R.L.

Comentaris tancats a Catalunya abans que altres prioritats politiques

17 jul. 2009


Novetat filològica

Classificat com a Actualitat

Us recordeu de la vergonyosa campanya del PSC a les eleccions europees? Us recordeu de tot aquell rotllo de que si la dreta, que si la crisi, que si el Berlusconi, que si patatim i que si patatam? Bé, a Nicaragua han decidit superar-se a sí mateixos i estan a punt d’aconseguir que el poble català adopti una nova expressió popular: “tens més barra que la Maria Badia”, tot i que segons fonts del Institut d’Estudis Catalans (IEC) aquesta expressió podria tenir una variant per als quinquis i els xaves que seria “tens més jeta que la Maria Badia” (ambdues fórmules serien normatives, segons ha pogut saber El Matí).

El cas és que l’eurodiputada socialista Maria Badia votarà alegrement la  candidatura  d’Aleix Vidal-Quadras a la vicepresidència del Parlament Europeu (PE). Acabada la campanya i pensant que els seus votants deuen ser imbècils, es passarà la campanya electoral per la faixa: el pacte entre els dos grans grups (socialistes i populars) per escollir la mesa del PE inclou la presidència per al polonès Jerzy Buzek i una vicepresidència per al nostre enyorat Vidal-Quadras. I Badia, fidel al seu partit i infidel a les seves promeses electorals, el votarà sense problema. No es descarta que excusi la seva presència i s’abstingui, fent ús generós d’aquella excusa tan vella de “ui, és que era al WC amb un empatx de musclos i no vaig arribar a temps”.
“Tens més barra que la Maria Badia”. Passa-ho!

(Aquest text ha estat publicat al “confidencial” de elMatí (elmatí.cat), i ens l’ha fet arribar en Manel Oronich)

Comentaris tancats a Novetat filològica

14 jul. 2009


El pacte de la xavalla (falsa)

Classificat com a Actualitat

Per fi ha arribat l’hora i ha començat la gran representació. Ha arribat el moment de fer passar bou per bèstia grossa.

El gran guinyol va començar divendres amb una escena del sofà entre el conseller Castells i la vicepresidenta Salgado, on després que un i altre hagin estat fent-se l’estret  durant mesos, van acabar com tothom sabia que acabarien: amb una declaració d’amor etern (bé, etern del tot no, només fins a la propera, però ja se sap que en política “mai de la vida” vol dir no abans de demà passat). 

El segon acte es va produir al llarg del cap de setmana i va consistir en un vodevil d’aquells de portes que s’obren i portes que es tanquen. Tothom sabia què hi ha darrera de cada porta, però tothom feia com si no ho sabés. Corredisses cap aquí, corredisses cap allà. Ara a Palau, ara a la seu de la conselleria, ara a la seu d’Esquerra, tornem a Palau…. i anar fent.

El PSC, es va materialitzar en la persona d’en Miquel Iceta per mostrar un gràfic tan trampós que no han tingut pebrots de tornar-lo a treure. Però la foto ja estava feta.  

Iniciativa, conscient del trist paper que li pertoca, només va sortir un moment a escena, va entreobrir els llavis, just per dir “amén” i va desaparèixer pel fons (a l’esquerra, naturalment).

ERC, com pertocava, es va fer una mica l’estreta, més que res perquè  era el que s’havia pactat, i li calia fer algun numeret per acabar d’arrodonir la festa. Per això va convocar la seva executiva en diumenge (pobrets, quina pena que fan) i van treure fum les calculadores per veure com poden fer sortir les xifres que havien dit que havíen de sortir.  I entre tots van fer veure que arrencava alguna engruna més perquè pugui salvar la cara (si encara els en queda).

CiU, com a bona dolenta de la pel·lícula, deia que no, que això no es bo, i que jo ho hauria fet molt millor i brandava la xifra de 5.000 milions com a mínim inexcusable (per cert, m’agradaria saber com ho hauria fet, en les condicions de negociació compartides per tots). Més encara, diu -amb raó- que el pacte al que s’ha arribat és il·legal i vulnera l’Estatut, que, pobret, ja està tan vulnerat que ja no deu venir d’aquí.

El PP, també molt en el seu paper, deia que això ens fa antipàtics als catalans davant la resta d’espanyols com si ens calgués ser simpàtics i com si fos possible no caure’ls malament.

En fi, que entre uns i altres, i amb més o menys escarafalls, han acabat beneïnt la xifra màgica  de 3.800 milions com si amb això ja ho tingéssim tot pagat.

Doncs miri, no. Això és xavalla i res més. I a sobre, xavalla falsa.

En primer lloc, els famosos 3.800 milions no surten per enlloc en els papers. Són el resultats d’unes simulacions fetes amb totes les hipòtesis que calgui perquè surti la xifra màgica. No hi ha cap garantia de que sigui real.

En segon lloc, encara que siguin reals, ho seran d’aquí a quatre anys, quan la inflació ja els haurà devaluat i vés  saber quants canvis en la legislació s’hauran fet per tal que no hi siguin i si hi són no valguin.

En tercer lloc, bona part d’aquests diners no estan garantits, i depenen d’acords puntuals amb el govern de torn. I ja sabem com van aquestes coses, sobre tot en temps de majories absolutes (i com s’ha demostrat darrerament, fins i tot sense). 

En quart lloc, i aquí sí que té raó CiU, fer tractes per al quart any vol dir acceptar un altre incompliment de l’Estatut, que diu que el model s’ha de tancar d’aquí a tres any com a màxim.

En cinquè lloc, el famós principi d’ordinalitat consagrat per l’Estatut, tampoc no es compleix, i per tant Catalunya, per boca dels seus reprsentants avala que s’incompleixi la llei en perjudici nostre. D’això, en un país normal, se’n diria alta traïció. I hi ha llocs on els pengen per això. Literalment. 

I en sisè lloc, els mecanismes acordats són un batibull de xifres, fons i percentatges que no s’entenen sense un estudi molt i molt a fons, mirant molt i molt la lletra petita. I ja sabem que en aquests casos les probabilitats de que algú estigui enganyant a l’altre són altíssimes, per dir-ho de forma discreta. S’accepten apostes a que és l’Estat qui enganya i la Generalitat qui es deixa enganyar (la possibilitat que sigui realment enganyada no és admissible: poden ser el que vulgeu, però no són tan rucs).

Però per damunt de tot, hi ha una dada que ningú no ha esmentat, i se’n guardaran prou de fer-ho: Resulta que el dèficit fiscal de Catalunya se situa al voltant dels 20.000 milions (VINT MIL MILIONS!) d’euros anuals, això només per al 2008.

És a dir que, fins i tot creient-nos les xifres que ens diuen,  el famós pacte legitima que durant tres anys només recuperem una mica més del 10% del dèficit actual, i al quart any (qui sap per on anirà aleshores aquesta xifra!) només el 19%.

El pacte legitima el 90% de l’espoli fiscal avui, i el 80% per d’aquí a 4 anys (i això anant bé)

Fins i tot, els famosos 5.000 milions de CiU, tan “absurds” i “fora de mida”, segons el tripartit -i segurament tenen  raó, perquè en les condicions actuals és probablement impossible d’aconseguir-  és una  xifra que amb prou feines arriba al 25% del dèficit. 

Diuen que per fi els recursos de Catalunya estaran per sobre de la mitjana espanyola, el 105% concretament. Al·leluia! Però és que Catalunya està al 121% en quant a generació de recursos. O sigui, que perdem 16 punts respecte a la mitjana d’Espanya. Quin gran negoci, oi?

Fins i tot tenen la barra de dir que “és el millor finançament de la història de Catalunya”. Miri, no. Potser deu ser el millor des del 1714 (només faltaria que no ho fós!) Però d’abans, no.  

Tot plegat, una gran estafa, amb la complicitat per activa o per passiva dels que encara són els nostres representants. Fins quan?

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a El pacte de la xavalla (falsa)