Arxivar per juny de 2009

08 juny 2009


LA INDEPENDÈNCIA COM A FITA

Classificat com a Actualitat,Declaracions

per Ramon Munné

Vivim en una societat complexa, plena d’individus cadascun amb els seus afanys, els seus objectius, els seus sentiments, i teixida per una infinitat de relacions entre els seus membres tot formant grups i compartint alguns dels seus ideals i objectius.
En el cas de la nació catalana una part dels seus individus compartim l’objectiu de la seva independència. Malauradament fins ara no hem reeixit i a això hi han contribuït sens dubte factors externs que s’hi oposen poderosament, i també factors interns de manca de força o de capacitat i sovint d’anteposició d’altres objectius.
Molts dels qui aposten per la independència ho fan acompanyant-la d’un adjectiu que fa referència o bé a un model de societat com pot ser el socialisme, o bé de manera genèrica a les esquerres, o bé a una societat comunitària o lligada a uns valors elevats. I molt sovint aquest adjectiu representa un objectiu personal que es prioritza per davant de l’objectiu substantiu de la independència.
Crec que la independència no és cap punt singular ni cap fita intermèdia en el camí cap al socialisme o en el camí del foment i millora dels valors. Un cop siguem independents haurem (i aleshores podrem) de decidir si duem el país cap al socialisme o cap al liberalisme, un cop siguem independents continuarem perseverant en la recuperació i millora dels nostres valors com a individus i com a col·lectivitat.
En tot país independent hi ha debat sobre el tipus de societat i de sistema polític a seguir. I sovint hi ha desacord, i hi ha corrents d’opinió i majories canviants en un sentit o un altre. El procés de millora no s’atura, és previ a la independència i posterior a ella. Si anteposem a la independència el fet d’arribar a un acord o a un nivell de valors que ni molts països independents encara no han assolit, em fa l’efecte que li posem un obstacle insalvable o quasi insalvable.
L’assoliment de l’objectiu comú exigeix una gran generositat per part de tots, exigeix la seva priorització per davant d’altres objectius (tant o més legítims, però no necessàriament compartits). La lluita per la millora de la societat, segons el model personal de cadascú, en la meva opinió cal separar-la de la lluita per la independència, entre altres raons perquè aquella no s’acaba amb l’assoliment de la independència.
No pretenc posar al mateix sac tots els adjectius que s’acostumen a posar a la independència. No sóc de l’opinió que “tot s’hi val”. Tampoc crec, però, que si no fem tot el procés de manera perfecta i pulcra ja no val la pena. Ningú no som perfectes i el camí de la independència segurament estarà farcit d’imperfeccions, … tant com el camí de restar dependents. Sí que sóc de l’opinió que això no és excusa per no aspirar al millor, però que en aquest procés toparem amb situacions de conflicte en què haurem de decidir quin objectiu prioritzem i que més sovint del que hem fet fins ara haurem de decidir en favor de la independència si realment la volem assolir. Ha arribat l’hora d’anar de cara a barraca.
Aspiro, en definitiva, a fer una reflexió que ens ajudi als catalans a saber escollir allò que cal prioritzar en el camí de l’assoliment de la independència. Aspiro a canviar voluntats molt esteses entre els nacionalistes catalans quan diuen: “dedicaré tota la meva vida a treballar per la independència de Catalunya”. Jo no vull dedicar-hi tota la vida: “vull aconseguir la independència de Catalunya al més aviat possible”.

Comentaris tancats a LA INDEPENDÈNCIA COM A FITA