15 abr. 2009

Fins quan?

Publicat en 8:33 sota Actualitat

“Fins quan, Catilinia, abusaràs de la nostra paciència?” Amb aquesta frase comença la famosa Catilinària de Ciceró. I aquesta frase em ve tot sovint al cap, en tant que militant de CDC, en veient les coses que diuen i fan els líders del meu partit. I aquesta Setmana de Passió n’he tingut no una, sinó dues ocasions de recordar-ho.

La primera va ser  el Dijous Sant, en una entrevista de’n Josep Cuní a Felip Puig. Aquest bon home no va tenir inconvenient de reconèixer públicament i amb totes les lletres el que tothom sabia (més ben dit, sospitava) de fa temps: que a la famosa entrevista Mas-Zapatero no es va pactar (?) només l’Estatut, sinó també un mutu suport per governar. I a sobre, per dir-ho amb una altre frase clàssica, “Roma no paga traidors”. Vist com van anar les coses després, algun malpensat podria dir que en Mas es va vendre l’Estatut per la poltrona de presidencial de la Generalitat.

Però com que jo no sóc malpensat no dic res de tot això. El que sí dic és que aquesta sensacional declaració em porta unes quantes preguntes al cap. La primera, és clar, si això va ser un a cosa que se li va escapar sense voler amb la presió d’una entrevista en directe o no. Si se li va escapar… el premi Nobel de la ineptitud per al Felip!

Suposem, doncs, que no. Que va ser una cosa ben premeditada. Alshores, hi ha una altra pregunta immediatament: en Mas ho sabia? Si no ho sabia, estem davant d’una punyalada per l’esquena en tota regla. Prefereixo no comentar aquest supòsit.

I si ho sabia, la cosa no és gaire millor. Perquè és evident que una revelació com aquesta no deixa en Mas en gaire bon lloc, després  de mesos i anys negant-ho. ¿Val la pena ara recordar que Nixon no va haver de plegar per haver espiat els seus rivals, sinó per haver negat haver-ho fet? És clar que axò no és Amèrica…

Sigui com sigui….. no puc  deixar de preguntar-me “fins quan…?”

I quan passats els dies de Passió, la Pàsqua semblava prometre’ns un dia nou i una nova primavera…. patapaf!  una altra. El nostre ínclit eurodiputat Ignasi Guardans com que, pobret, se li acaba el cobrar el sou, s’ha buscat la vida i no se li ocorre altra cosa (o no l’han volgut enlloc més) que anar-se’n a Madrid a fer de Director General de Cinematografia del Ministeri de Cultura.

Deixant de banda els seus per a mi ignorats coneixements cinematogràfics, és evident que donat el currículum professional de la nova ministra difícilment podrà fer gaire més que escriure al dictat el que li diguin: una feina ben creativa i de gran responsabilitat, com es veu. Per no parlar del seu currículum político-nacional. Però n’hi ha més.

El “Ministerio de Cultura” és a hores d’ara una d’aquelles andròmines hispanoespanyoles que tothom està d’acord que ja no té sentit, no ja des del punt de vista nacional, sinó simplement d’estalvi: les competències estan traspassades a totes les Comunitats Autònomes. L’única causa del seu manteniment és precisament ser uns dels “braços armats” de l’espanyolisme rampant per anar contra tota cultura que no sigui l’espanyola, començant per la seva actuació en tot l’afer dels papers de Salamanca.

A més, se’n va a col·laborar amb el govern d’un partit que ha impedit que el líder del (encara) seu partit governi després d’haver guanyat les eleccions, amb una clara voluntat d’anar contra tot el que faci pudor de català (com fa, d’altra banda, tot govern espanyol tret que necessiti urgentment ajut), que ha enganyat manta vegades els catalans, inclòs -vegeu més amunt-el capdavanter de CDC, que regateja el finançament  incomplint de manera flagrant una llei orgànica, que…. etc etc. etc. I ho fa precisament quan aquest partit intenta, ja veurem amb quin èxit, distanciar-se’n per fer valer els seus vots al Congrés. Tot un triomf per a algú que és militant d’un partit que (diuen que) és nacionalista català.

Però no acaba aquí la cosa. Després de tot això, van els cervells pensants de CDC  i es despengen amb que “no veuen motiu” per obrir-li un expedient per tot això a tan brillant personatge. I no pas perquè comporti l’expulsió immediata, d’ofici, sense necessitat d’expedient ni res, sinó perquè ho troben d’allò més natural i legítim.

El que dic: fins quan?

Joan Fonollosa

No hi ha resposta

Els comentaris estan tancats actualment.