Arxivar per gener de 2009

29 gen. 2009


Algunes preguntes sobre la candidatura de Ramon Tremosa

Classificat com a Actualitat

L’anunci de la candidatura de Ramon Tremosa com a cap de llista de CiU a les eleccions europees em va entusiasmar. Per fi, em vaig dir, CDC posa al capdavant d’una llista algú que és clarament sobiranista!

He de reconèixer que l’emprenyada de’n Guardans hi va ajudar força: aquest senyor representa gairebé a la perfecció tot allò que no m’agrada de CDC (no dic de CiU, perquè en Duran en aquest terreny és insuperable). Per tant, que no li agradi a en Guardans ja és un argument a favor.

 Certament, les eleccions europees són unes eleccions poc importants, almenys mediàticament, però no hi fa res: precisament és a Europa on cal anar a cercar complicitats per al projecte independentista, és a dir que ja està bé que hi sigui. 

Però a mesura que han anat passant els dies i han anat passant coses i he anat llegint i veient coses m’han anat envaint els dubtes. I són aquests dubtes el que m’agradaria que algú em dissipés per poder-lo votar amb tranquil·litat d’esperit. No voldria per res del món arribar a la conclusió que és una enganyifa més, una manera de tornar a enredar uns quants patriotes de bona fe, un truc de prestidigitador per esgarrapar un grapat de vots desencantats. Una altra decepció no, si us plau. No sé si la podria resistir.

Per començar, el mateix dia que sortia la notícia de la seva candidatura, en una entrevista (Avui, 13 de gener)  ja hi havia aquesta perla:

Què li interessa de la política que es fa a Europa?

La comissió de Transport de la Unió Europea és molt important: hi està penjant el tren de mercaderies del País Valencià i Catalunya, que és clau per al futur. I no està clar que la revisió de les prioritats de la Unió Europea confirmi aquest eix perquè l’Estat espanyol no el vol. Això sol ja justifica per a mi que vagi a Brussel·les a fer soroll o a intentar fer alguna cosa perquè aquest projecte surti. Catalunya pot ser una porta econòmica d’Europa, aquest ha de ser un dels nostres objectius.”

Enteneu-me: no vull pas dir que aquest projecte em sembli una bajanada ni encara menys que hi estigui en contra. Al contrari, em sembla importantíssim i li dono tot el meu suport.  Però si a un candidat acabat de nomenar tot el que se li ocorre dir sobre què pensa fer a Europa és això… què voleu que us digui. Inquietant. No tenia res millor a dir?

Va, deixem-ho com a fruit de la inexperiència. Al capdavall ja diu que “només això ja justificaria”, és a dir que hi deu haver més coses… deu ser que només ha dit el menys aparatós per no espantar les criatures.

 A la mateixa entrevista hi ha aquesta altra pregunta i resposta:

Dóna per perduda la batalla del finançament?

Mentre no recaptem cap gran impost, no tenim cap poder de negociació. Això és el federalisme fiscal a Estats Units, a Alemanya, a Canadà, a Austràlia, a Navarra i al País Basc. Un govern regional només té força si té la recaptació dels grans impostos a la butxaca i negocia la quota. Si no, no hi ha res a pelar, mani dreta, mani esquerra, tinguis tripartit o tinguis Pujol, tinguis majoria absoluta o relativa, siguin simpàtics o antipàtics.”

 No és pas que no tingui raó, és clar. Però… potser un presumpte sobiranista hauria pogut dir alguna cosa més, oi?

Miro al web de CDC i al video blog d’Artur Mas hi ha una xerrada entre ells dos. No es pot pas dir que sigui una cosa improvisada: segur que hi ha un guió vist i revisat cent vegades i ells dos es limiten a recitar el paper (i actuar força bé, dit sigui de passada) I altre cop: perquè has acceptat aquest repte? Doncs per afavorir el trànsit de mercaderies, Catalunya ha de ser la porta d’Europa….. etc. Ostres! No és una resposta puntual en una entrevista , és la posició oficial de CDC! A Estrasburg s’hi va perquè passin mercaderies per la frontera. Vaja.

Després m’arriba, per via indirecta, una cosa que es veu que ha dit el nostre candidat. Sento no poder donar la referència directa: ho he llegit al bloc gran del sobiranisme i ho transcric tal qual http://blocgran.cat/?p=491

Ja ho diu el candidat Tremosa, this year’s man, quan li pregunten què votaria en un referèndum sobre la independència: “Si l’Estat autonòmic donés un finançament com el de Navarra i una selecció de futbol com la d’Escòcia, no hauria de votar sí, ja em sentiria còmode.”

Caram! ara sí que m’ha fotut! És veritat això? De veritat  amb els calés i el futbol ja en tindria prou? Si us plau, desementiu-ho, us ho prego! Perquè això deu ser un error, oi?

El dimarts 27 de gener veig que l’article de’n Salvador Sostres a l’Avui fa referència a una entrevista a l’ABC on en Tremosa es despenja amb que “se’m titlla d’independentista quan jo no he escrit mai la paraula independència” (prenc la cita textual tal com la reprodueix en Sostres: hi ha papers que em produeix urticària llegir-los).  Jo, desconfiant de mena, miro de trobar-ho a la web de l’ABC , però no puc accedir a l’article perquè no en soc subscriptor; tanmateix encara puc veure el titular: «El pacto del Majestic es lo mejor que se ha hecho nunca en el avance del autogobierno». No sé si “nunca” és l’adverbi més adequat, però encara que tingui raó, el que sigui “lo mejor” no implica que sigui gaire bo. No sé, no sé…. la veritat és que tot plegat no em tranquil·litza gaire. L’ABC és el lloc més adequat per fer conèixer les seves posicions?

Una altra cosa, que també m’arriba (sento haver de parlar d’oïdes: m’hauria agradat veure el vídeo, però ni a la web de TV3 ni a la de CDC l’hi he sabut trobar; potser és que algú se n’ha adonat de la pífia i l’ha retirat?) El cas és que en Josep Cuní l’entrevista a TV3 i li pregunta sobre el seu celebrat llibre “l’espoli fiscal”. I va l’home i es desmarca del títol dient que no era seu, sinó que el va posar l’editor per vendre més llibres. Ostres! Ara sí que m’ha deixat garratibat. Quan surto del meu astorament, se m’ocorren quatre reflexions: Una: si no és un espoli què és? Una propina? M’agradaria saber-ho. Dues: que jo sàpiga aquest senyor s’ha fet un nom públic (i per això l’han fet candidat) parlant precisament del dèficit fiscal i que jo sàpiga mai no ha negat que sigui un espoli; potser no ho ha dit mai (que ho dubto), però almenys ha deixat que es digui. I  ara resulta que no s’ho creu. Molt honest intel·lectualment no m’ho sembla, francament. Tres: un editor li posa a un llibre seu un títol en el que no hi està d’acord, però  ho acaba acceptant. Per què? Perquè altrament no s’editaria el llibre i es perdria els ingressos corresponents per drets d’autor? Tornem-hi amb l’honestedat, ara ja no intel·lectual sinó merament crematística: si que es ven barat, no? I quatre: resulta que ni tan sols és capaç de pactar amb l’editor un títol que convingui a les dues parts. I a aquest senyor l’hem d’enviar a negociar en nom de tots nosaltres? Ufff!

Més coses. Una, evident: serà el candidat de CiU, no només de CDC. I en Duran callat com un mort, sense arrufar el nas ni res. Per què? Quins acords hi ha hagut que no ens han explicat? Té res a veure aquest silenci amb el que he transcrit?

 Més encara: el que segueix és una cita literal de la web de CDC (http://www.convergencia.cat/fitxa_noticies.php?news_ID=16441)

“Tot i que correspon a Convergència proposat el cap de llista al Parlament Europeu, Mas ha volgut fer partícep a Unió de la seva proposta: “Ha estat àmpliament coneguda per Unió i en Josep Antoni Duran Lleida, a qui he informat puntualment i que ha participat en aquesta decisió”, ha dit.”

Ja sé que això és el que toca i el que és lògic en la lògica de funcionament de CiU. Però, què voleu que us digui, em resulta sorprenent un silenci tan clamorós d’algú que no se n’està pas de fer tot el soroll que creu oportú quan veu alguna cosa que no li agrada. Potser és que sí que li agrada.

Una pregunta, segurament poc important per als electors en general, però sí per als militants de CDC: en Tremosa és això que se’n diu un independent, és a dir que no és militant de CDC. Per què s’ha hagut de buscar un independent? És que no hi ha sobiranistes a CDC, fins i tot (segons diuen ells mateixos) al mateix nucli dirigent ?

I si és independent, qui farà el paper que marquen els Estatuts del partit de representar els eurodiputats al Consell Executiu Nacional del partit? No és això una manera de tenir (o fer veure que es té) una veu presumptament independentista -perdó, sobiranista- però que no pugui influir en la gestió diària del partit? És del tot estatutari això?

Una altra cosa que he sabut després (ho reconeix la mateixa biografia oficial): en Tremosa havia treballat per a diversos partits, també per a Unió. Això no té res de dolent, però seria bo, per allò de la transparència, que se sabéssin els detalls, al menys pel que fa a Unió. Quan? Quina feina havia fet? Havia cobrat per fer-la?  Té res a veure això amb el silenci de’n Duran? Hi ha cap acord sota la taula?

Per dir-ho clarament: quins peatges té, senyor Tremosa? Que té, com diuen els americans, cap mort a l’armari? 

Una altra decepció, no, si us plau! Per fer això, millor en Guardans, que almenys no enganya ningú.

Joan Fonollosa

Comentaris tancats a Algunes preguntes sobre la candidatura de Ramon Tremosa

26 gen. 2009


AVUI FA SETANTA ANYS

Classificat com a Actualitat,General

AVUI FA SETANTA ANYS

Avui, vint-i-sis de gener del dos mil nou, fa setanta anys exactes que l’exèrcit espanyol desfilava triomfant per la capital del nostre país. I encara hi és.

Avui fa setanta anys, alguns creien que s’havia acabat per sempre “el problema catalán”. Però encara existeix.

Avui fa setanta anys molts catalans fugien Pirineus enllà amb la por i la fam, però també amb esperança. I l’esperança roman intacta en el nostres cors.

Avui fa setanta anys molts dels catalans que es van quedar foren afusellats per ser catalans. I encara esperen a ser rehabilitats.

 Avui fa setanta anys va començar una llarga època de foscor i de crims. I avui els assassins encara no han estat jutjats.  

Avui fa setanta anys els brètols entraven casa per casa per endur-se, ponent enllà, tot el que van voler. I el que no van destruir, encara no ha tornat.

Avui fa setanta anys ens obligaven a parlar “en cristiano”. I  avui, sovint no podem demanar un entrepà si no parlem “en cristiano” a un que potser no ho és.

Avui fa setanta anys els feixistes ens escarnien i ens insultaven. Avui, els seus hereus, politics i sovint biològics,  encara ho fan.

Avui fa setanta anys havíem de suportar tot això perquè ells havien guanyat una guerra. I avui encara és vigent aquell “derecho de conquista”.

Avui fa setanta anys el govern espanyol ens negava el pa i la sal. I el govern espanyol d’avui encara ho fa.

Avui fa setanta anys, alguns catalans, per covardia o per traïdoria, anaven muntants al carro del guanyador. I alguns catalans avui encara fan el mateix.

Avui fa setanta anys de tot allò, però no sembla que hagi passat tant de temps.

Avui fa setanta anys. Però encara som aquí.

  

Bernat Munt

Comentaris tancats a AVUI FA SETANTA ANYS

26 gen. 2009


Parlament Europeu i política interna catalana

Classificat com a Actualitat

NARCÍS OLIVERES I TERRADES.. 
Doctor en Dret i exconseller de la Generalitat
 
(Article publicat a El Punt el dijous, 22 de gener de 2009)
 

 Poc després del darrer congrés de CDC, al qual vaig assistir com a delegat, vaig fer un article (El Punt, 09-08-2008) que portava per títol «Valoracions postcongressuals», en el qual deia literalment: «[…] Hi va haver debats de veritable intensitat que van donar lloc al fet que s’anessin decantant majories de posicions sobiranistes, que, tot i que no hi va haver una estratègia comuna convinguda, van mostrar una molt clara coherència, la qual és indicativa que el sentiment està consolidat. És precisament aquí on caldrà fer un acurat seguiment sobre la posada en pràctica de les decisions aprovades. Em van cridar moltíssim l’atenció les contundents votacions contra qualsevol presa de posició de l’eurodiputat Ignasi Guardans, el qual en declaracions anteriors al congrés havia manifestat que l’avorria el sobiranisme que es percebia a CDC. Segur que no es va avorrir, i els sobiranistes, tampoc.»

Ignasi Guardans no repetirà candidatura. El secretari general de CDC, Artur Mas, va proposar, i el comitè executiu nacional va ratificar, Ramon Tremosa. En unes primeres declaracions fetes a RAC 1, en ser-li comunicat pel mateix Artur Mas, Ignasi Guardans va dir d’entrada que s’ho prenia bé. Però en la mateixa entrevista va manifestar que no entén per què el fan fora, que li han dit que té enemics, que l’han hagut de defensar i que no li han donat noms. Es pot entendre que estigui dolgut, però a un polític de la seva experiència, un polític que va declarar que el sobiranisme que es percebia a CDC l’avorria, no li calien noms. S’havia d’haver adonat, que les votacions del congrés a què em vaig referir, pel rebuig que implicaven tan desafortunades declaracions, denotaven una tendència sobiranista a l’alça a CDC. A l’article, també vaig fer referència a la posada en pràctica de les decisions aprovades. Quan a la pregunta que li va fer Artur Mas sobre què votaria en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya i en dir-li que optaria pel «no», el comentari que va merèixer la seva resposta va ser que potser s’havia equivocat de partit és prou indicativa de la realitat d’aquesta tendència. En la mateixa entrevista de RAC, Guardans va declarar que la decisió de posar Tremosa com a candidat està basada en política catalana i que li agradi o no a Tremosa o a alguns prohoms de CDC, aquest debat s’acabarà quan creuï els Pirineus, ja que tan bon punt s’arriba a Brussel·les s’acaba el debat sobiranista. És aquí on més s’equivoca.

Malgrat que el Parlament Europeu és l’únic òrgan comunitari directament sorgit del sufragi universal, alguns analistes afirmen que gairebé la meitat dels ciutadans europeus n’ignoren l’existència i l’índex d’abstenció electoral sembla confirmar l’apreciació. Potser aquesta situació sigui conseqüència de les condicions en què la institució va ser creada. No va ser concebuda com una assemblea sobirana, sinó com un òrgan consultiu que, no obstant això, ha incrementat les seves facultats sense que les regles de funcionament de la Unió Europea s’hagin adaptat als criteris democràtics en vigor als mateixos estats membres, és allò que anomenem dèficit democràtic, que fa que aquest funcionament resulti nebulós.

El Parlament Europeu, segons la fórmula dels tractats, està compost pels representants dels pobles reunits a la comunitat. La representació fa referència a la relació dels elegits respecte dels electors. Només es pot ser representat per qui sigui capaç, i vulgui fer-ho, de defensar posicions conformes a les expectatives dels electors. En aquest sentit, la representació s’ha d’analitzar en termes de delegació i se situa en la noció de mandat i en prohibir el Parlament Europeu, com tots el parlaments, el mandat imperatiu, queda en el marge d’interpretació deixada al mandatari, és a dir, a l’elegit, i els electors hauran de tenir molt en compte aquest marge d’interpretació. En el cas que ens ocupa el marge el marca el sobiranisme que avorreix Guardans i el que reivindica Tremosa. La dinàmica actual de la política internacional, en la qual incideix la creixent interdependència dels estats, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l’aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer fa referència a les gestions, processos i xarxes a través dels quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s’utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que ofereixen un missatge separatista. Atès que CDC té la vocació de governar Catalunya i atès que el sentiment sobiranista cada vegada hi és més consolidat, és indubtable que ha de tenir consciència que tant la paradiplomàcia com la protodiplomàcia hauran de ser instruments d’acció amplament utilitzats a Brussel·les i, per tant, el sobiranisme de l’eurodiputat de Convergència no s’aturarà als Pirineus i dir que aquest canvi només s’entén com un missatge en política interna catalana, no s’ha de fer, com Guardans, com una crítica. Existeix una tercera variant de la diplomàcia, la parlamentària, concepte també relativament recent i lligat al fenomen de la mundialització. Els parlamentaris europeus han de respondre les expectatives d’una opinió pública i, òbviament, d’una manera molt especial de la dels seus electors, en el cas de l’eurodiputat de CDC, de política interna catalana que, per tant, haurà de creuar els Pirineus.

Comentaris tancats a Parlament Europeu i política interna catalana

05 gen. 2009


Pacte constitucional?

Classificat com a Actualitat

Aquest article ha estat publicat prèviament a EL PUNT el dia 29/12/08

S’afirma que la Constitució Espanyola va ser un pacte, però per fer un pacte es necessiten dues parts i Catalunya com a unitat política no va participar en cap procés constituent. Si l’Estat va fer un pacte, ha estat reiteradament incomplert

NARCÍS OLIVERES I TERRADES..
Doctor en dret i exconseller de la Generalitat

 L’Ajuntament de Figueres va commemorar els 70 anys de la Constitució Espanyola amb una taula rodona en la qual van participar la diputada del PSC i secretària primera de la mesa del Parlament de Catalunya, Lídia Santos; la diputada del PP Montserrat Nebrera i el president del Cercle d’Estudis Sobiranistes i exvocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena. Tots tres reputats juristes, condició que només van acreditar Montserrat Nebrera i Alfons López Tena, mentre que Lídia Santos es va limitar als tòpics arguments del PSC i no va mostrar cap capacitat de contrarèplica quan aquests arguments li anaven essent fàcilment refutats. Una de les seves afirmacions va ser que la Constitució era un pacte, a la qual cosa va afegir que el pacte va significar un triomf per a Catalunya. L’origen pactista de les constitucions és una teoria antiga i tal vegada algunes constitucions, especialment les federals, puguin ser el resultat d’un pacte. Si l’espanyola ho és, qui la va pactar? La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional, perquè sigui autèntic, també suposa l’existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d’un poder constituent. Si la Constitució va significar un triomf per a Catalunya, com va afirmar la senyora Santos, és obvi que Catalunya era una de les parts, fossin dues o fossin més. La seva afirmació implica l’existència de Catalunya com a unitat política. Si no, com pot resultar triomfant allò que no existeix? Allò que no existeix, no pot participar, ni activament ni passivament, i en no participar, no pot resultar triomfant. Estic d’acord que l’existència de Catalunya és anterior a la Constitució de 1978. Però Catalunya com a unitat política no va participar en cap procés constituent, ni va ser part en cap pacte, la qual cosa no vol dir que forces polítiques catalanes no participessin en la transició, en la qual van ser determinants. Tothom sabia que no reeixiria si no es comptava amb bascos i catalans.Els processos constituents democràtics poden revestir dues formes: a) el poble o els pobles són cridats a elegir una assemblea constituent, encarregada de redactar la Constitució, procediment que permet una àmplia discussió dels plantejaments constitucionals, optant per les propostes que formulin les forces que concorrin en l’elecció; b) elegir una assemblea constituent, i després el poble o els pobles són consultats sobre el text elaborat per aquells que hagin elegit. En el cas de l’elaboració de la Constitució Espanyola de 1978, com molt bé va recordar López Tena, el Congrés dels Diputats elegit en les eleccions generals del 15 de juny de 1977, les primeres democràtiques, previstes en la llei de reforma política, a l’empara de l’article 3 d’aquesta llei va fer ús d’una iniciativa que es denominava de reforma constitucional. És a dir, no es va seguir cap dels dos procediments esmentats. No vull pas dir que la Constitució no sigui democràtica. Però no es pot dir que hagi estat el resultat d’un procés iniciat com a constituent, raó per la qual no es pot dir, tampoc, que hagi existit un pacte constituent.I si malgrat aquesta mancança d’origen la Constitució va ser un pacte, quins efectes produeix l’incompliment del pacte? Aquesta pregunta té una forta implicació jurídica. El dret no és una ciència unitària, té una gran diversitat i complexitat de situacions que el porten a una especialització que fa que es divideixi en branques, les quals, en una distinció binària clàssica, podem reduir a dues grans categories: el dret públic i el dret privat.Més enllà de les definicions de l’un i de l’altre, cal fixar-nos en un criteri de distinció bàsic: el dret públic sempre farà prevaldre l’interès de l’Estat; per tant, siguin les que siguin, les motivacions del pacte constitucional no seran tingudes en compte. I en el cas de la Constitució Espanyola, si realment Catalunya va ser subjecte del pacte, com el comentari de la senyora Santos autoritza a considerar, qui va ser l’altre subjecte? Òbviament, va ser l’Estat, que precisament és el que determina allò que és el seu interès. En dret privat, el que és víctima d’un incompliment de pacte pot donar el pacte per trencat. És evident que respecte a Catalunya hi ha un reiterat incompliment constitucional, però no tenim mecanismes per fer-hi front i donar el pacte per acabat. Sí que en tenim! Ho va dir molt clarament López Tena acabant la seva darrera intervenció: la Independència. López Tena, jo mateix i molts catalans sabem molt bé que la manca de mecanismes a què m’he referit són impediments constitucionals, però el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció està reconegut i emparat per aquesta Constitució. Podem propugnar la independència de Catalunya fins a fer-la irreversible. A què es referia el president Montilla, a Madrid, el novembre del 2007, en una conferència al Fòrum Europa, quan després de constatar un allunyament progressiu entre Catalunya i Espanya va dir, en forma d’advertiment, que podia esdevenir irreversible?Catalunya no va ser triomfant en la redacció de la Constitució. En va ser la gran perdedora, però avui una Espanya constitucional i democràtica no podrà impossibilitar la independència de Catalunya.  

Comentaris tancats a Pacte constitucional?